Suzuki Manresa: objectiu assolit

En una època de vaques primes com la que estem patint, en què tot són notícies negatives i que l'economia fa aigües per tot arreu (l'atur espanyol pels núvols, la factura del rescat grec, la rebaixa de la solvència del deute públic espanyol, etc.) ja només faltava que el poble (bé, a una bona part) es quedés sense l'únic que li donava una mínima alegria setmanal. Ni Panem et circenses, ni l'opi per fer-se passar les altres penes i poder-se aïllar de la crua realitat quotidiana. El Barça eliminat per un equip que juga a l'antifutbol i dirigit per un entrenador que encarna la ràbia més visceral del culè, com és en Mourinho. El Barça ha dit adéu a la possibilitat de reeditar el triomf de l'any passat i sobretot, al caramel de fer-ho a casa del seu màxim rival, al Bernabeu. Adéu al "superorgasme" com crec que ho va qualificar en Piqué i potser aquí sí que li donaria la raó al portuguès quan va dir que per al Barça, guanyar aquesta Champions era una "obsessió". Cal reconèixer que els equips que estan acostumats a guanyar-ho tot els hi costa més pair aquestes derrotes.

Però perquè veieu que no tot ha de ser decepcions, vull animar la "culerada" amb una bona notícia esportiva que, òbviament, per a la majoria de gent ha passat desapercebuda. I és que potser ens oblidem que més enllà del futbol hi ha un món per descobrir, que també és capaç de generar petites alegries a persones que, com jo, passem del futbol (més aviat odiem tot el rebombori que se n'hi fa). De totes formes, com a catalans que som també ens n'hauríem d'alegrar. La notícia és de fa uns dies però me la guardava per a una situació com aquesta. El passat diumenge es va confirmar matemàticament la permanència, un any més, del club Bàsquet Manresa (ara Suzuki i abans TDK, Minorisa.Net, Ricoh, etc.), tot i que virtualment ja ho havia aconseguit abans. Un cop més l'objectiu de tornar a jugar a la màxima competició de bàsquet del país (ACB) s'ha assolit i a més, quan encara manquen tres jornades perquè finalitzi la fase regular. Per tant, mirarem ara d'anar al pavelló el dos partits que hi hem de jugar encara com a locals a gaudir, sense nervis ni haver d'esperar la darrera jornada, ni de dependre d'altres resultats, etc. Així doncs, culés del món, uniu-vos i feu-vos simpatitzants del Suzuki Manresa doncs segur que no haureu de patir per si guanyeu o perdeu una final de màxim nivell ja que no la jugaríeu mai. És a dir, mai us sentireu tan decebuts com podeu estar-ho en aquests moments.

De totes formes, també us he de confessar que enguany no hem gaudit tant (del bàsquet) com altres anys. El joc de l'equip ha estat inconsistent, irregular, a casa ens hem deixat prendre uns quants partits al darrer quart per vés a saber per quin motiu (inexperiència d'alguns jugadors, decisions de l'entrenador, una mica de tot) mentre a fora hem estat presa fàcil de molts equips. Tampoc han ajudat gaire les lesions de jugadors foranis que havien de donar més la talla. És a dir, tot i que l'objectiu principal del club s'ha assolit, aquest cop es té la sensació que si romanem un any més a l'ACB és més per demèrits dels dos clubs descendits i no tant per mèrits propis. Com aquell qui diu, el comentari general és que val més que aquesta temporada acabi ja per començar a rumiar en la següent i fer les coses millors. De ben segur que hi ha marge de millora, tot i l'escassetat de recursos econòmics. Per acabar l'escrit, us penjo aquesta entrevista a l'entrenador de l'equip, en Jaume Ponsarnau.