dimarts, 6 d’abril de 2010

Viena: el tercer home fent de Sissí?

Fa gairebé un any -aprofitant el "pont" festiu de l'1 de maig- feia un escrit molt semblant a aquest sobre les meves "peripècies" per la ciutat de Praga. Doncs bé, si llegiu el títol i sou una mica cinèfils no us costarà gaire endevinar que aquest cop li ha tocat a Viena; una estada de 3 dies permeten fer-se una idea força fiable de com de bé es viu a la capital austríaca, de com d'agradable és caminar pels seus carrers i de com la gent es deixa portar per certs tòpics turístics que són els que nodreixen, justament, bona part de l'imaginari que es té al cap quan es viatja a un indret. Per motius d'horaris de visites i demés, en aquesta ocasió només he tingut l'oportunitat de córrer un parell de dies pels seus carrers, amb els quals he vist alguns dels llocs més coneguts de la ciutat sense haver de patir les aglomeracions dels milers de turistes que a partir de mig matí, es comencen a reunir com si es tractés d'una processó. És el que té sortir de l'hotel a les 7:30h o abans; com es diu en aquests casos, "el que algo quiere, algo le cuesta".

Per a qui no hagi estat, Viena és una ciutat on els concerts de música clàssica a qualsevol palau o església estan a l'ordre del dia. Per entendre'ns, mentre a les platges de casa nostra t'ofereixen pel carrer consumicions gratuïtes en tal o qual discoteca, bar o pub, i fent servir les noies com a esquer (i així oferim la imatge tan patètica que ens hem guanyat a pols), a Viena t'atabalen perquè els compris entrades per assistir a un concert amb peces d'en Mozart, Vivaldi i altres compositors que fan les delícies de qualsevol oïda amb un mínim de gust musical. D'altra banda, té un munt d'àrees verdes ideals per als corredors i potser per això en veureu molt pocs pels carrers. A més, sospito també que deu ser perquè com la gent és tan cívica s'haurien de parar sempre en trobar un semàfor en vermell (i n'hi uns quants). Sobre això del civisme, aquí en teniu uns quants detalls més que ho demostren: podia comptar amb els dits d'una ma els papers i burilles que trobava pel terra; la brossa col.locada als contenidors que tocaven i res fora de lloc; i per acabar, la gent pagava els diaris de dins d'una mena de carpetes de plàstic penjades de les faroles, quan ho podia fer lliurement i gratuïta! (una iniciativa que al nostre país no hagués durat ni cinc minuts). I per cert, també és una ciutat ideal per als qui es volen moure en bicicleta. Per tot això i més, ja val la pena ser austríac i tenir el passaport d'un país "civilitzat" com aquest i no d'un altre de pandereta com el nostre. Quina creu!

A tot això, si mai podeu córrer pels seus carrers i jardins, no us trobareu mai sols; això sí, aneu amb compte amb els tramvies, doncs si no hi esteu acostumats podeu endur-vos un bon ensurt (com em va passar a mi i que vaig estar a punt de seguir les passes d'en Gaudí). Si em permeteu dos suggeriments d'itineraris urbans, aquí els teniu, un per anar obrint boca i que podríeu enllestir en menys d'una hora anant xano-xano i un segon un pèl més llarg. El primer segueix part de l'anella (la Ringstrasse) que encercla el nucli antic per després endinsar-s'hi i permet veure els edificis de l'Església de Sant Carles, l'Òpera, la Secessió, l'Acadèmia de Belles Arts, els dos Museus d'Història Natural i d'Història de l'Art, el del Parlament i el Rathaus (o Ajuntament Nou, a la foto). A partir d'aquí ens dirigim al nucli antic passant pel Volksgarten, l'Escola Espanyola d'Equitació, les esglésies de Sant Miquel i Sant Pere i la Catedral de Sant Esteve. Després de deixar-nos-hi la vista per la seva majestuositat, continuem fins a topar-nos amb un canal que va a parar al Danubi (que no és tan blau). A partir d'aquí, comencem la tornada fins arribar a un dels pulmons verds del centre, el Stadtpark, farcit d'estàtues dedicades a compositors i músics vienesos de finals del segle XIX.

El segon itinerari comença en aquest darrer parc i seguint la mateixa anella travessem el canal del Danubi, deixant rere nostre l'observatori astronòmic de l'Urania, des d'on es divisa una de les imatges còniques més conegudes de Viena, com és la nòria del parc d'atraccions del Prater. Té una recta avinguda anomenada Hauptallee que de tan llarga que és fins i tot pot ser un pèl avorrida de fer-la sencera, però el fet de córrer amb tant de verd a banda i banda ja és un plaer. No és gens estrany, doncs, que sigui un dels escenaris de la marató de Viena que enguany es farà el proper 18 d'abril, com al seu moment també ho va ser d'una de les obres mestres del cinema negre, "El tercer home". No arribats ni a la meitat de l'avinguda, i a l'alçada del Erns-Happel Stadion, girem a la dreta i ens dirigim a un altre dels llocs més visitats de la ciutat com és el Palau Belvedere. Val a dir que si ens agrada la pintura no el podrem deixar de visitar perquè allotja obres de pintors tan coneguts com Gustav Klimt i Oscar Kokoschka. Després passem per la plaça amb el monument d'homenatge a les forces soviètiques per haver alliberat la ciutat de les forces alemanyes, durant la II Guerra Mundial i tornem cap al punt d'inici.

I encara que quedi una mica lluny del centre, ens podem acostar també al Palau Schönbrunn, el principal recurs turístic de la ciutat i un dels escenaris de la vida de l'emperadriu Isabel de Baviera, més coneguda com Sissí. Deixant aquest detall de banda i el tòpic romàntic que ens ha arribat mercès les pel.lícules de la Romy Schneider (en aquest article el mite queda desmitificat, però), els seus immensos jardins permeten perdre-s'hi i si mai et dóna un atac de cor anat sol per algun ramal secundari, potser que enlloc d'avisar l'ambulància hauran de fer venir un cotxe de morts. Toquem fusta i no fem bromes macabres. Qui sap si algun dia faré la crònica de la meva participació a la marató vienesa.

2 comentaris:

  1. Ostres, quina enveja, Joan Carles!!!
    No conec Viena, però prenc nota dels teus consells. Gran obra mestre "El tercer home", amb Orson Welles correns per les clavegueres...

    ResponElimina
  2. Doncs sí, una gran obra mestra del cinema negre i ara ja no es fan pel.lícules com les d'abans. Què hi farem! Sí recordo l'escena que esmentes d'algú sent perseguit i fugint per les clavegueres. No m'imagino jo, però, una cursa en aquest escenari tan pudent!

    Salutacions i seguim en contacte.

    Joan Carles

    ResponElimina