Cursa de Bagà: la postdata

Perquè veieu que costa molt poc fer bé les coses sense que sigui gaire complicat i com algunes curses "cuiden" els corredors, aquí teniu una mostra. Ja sabeu que el passat dissabte vaig participar a la cursa de Bagà, de la qual vaig fer la pertinent entrada, com no podia ser de cap altra manera. Doncs bé, fa un parell de dies que he rebut un missatge de l'organització en què s'adjuntava la classificació i dues fotografies. Com no crec que jo hagi fet res d'especial per merèixer aquesta "distinció", he de suposar que ho han fet amb tothom de qui es disposés, com a mínim, de l'adreça de correu electrònic. Un detall que és d'agrair i del qual altres curses amb més "prestigi" n'haurien d'aprendre. Per cert, a la foto que incloc en aquest escrit veieu darrera meu la Isabel, amb qui vaig tenir el plaer de fer els darrers quilòmetres i que, un per l'altre, vam fer que la segona part de la cursa fos força més ràpida que la primera. De fet, ella va aconseguir el segon lloc en la seva categoria. Potser no sóc un bon corredor de fons però qui sap si hauré descobert la meva vocació de fer de llebre per algun altre.

Un segon detall -aquest més anecdòtic- va ser l'entrega de trofeus als guanyadors i diplomes al tots els participants. L'acte va tenir lloc al local de la Penya Blaugrana de Bagà i he de confessar que és la primera vegada en la meva vida -que jo sàpiga- que he entrat en un local d'una penya culé, doncs ja sou prou coneixedors de la meva antipatia vers els futbol i també que el Barça no és, justament, el club dels meus amors. Ara bé, després que s'acabés l'acte no vaig sortir de dins amb cap urticària, mal d'estómac o molèstia semblant. Val a dir també que mentre es duia a terme el lliurament els assistents podien veure les imatges de l'arribada dels corredors. Ara bé, en el meu cas gairebé ni se'm veu perquè, òbviament, el càmera devia tenir els ulls posats en la Isabel, que anava darrera meu. No el culpo doncs jo hagués fet el mateix! Per cert, el diploma diu una cosa realment curiosa i que ens fa somriure; si cliqueu a la imatge veureu que afirma que el corredor en qüestió "ha demostrat un sentit d'esportivitat digne de lloança". Tot i ser conscient que aquesta frase és a tots els diplomes confesso que en el meu cas, realment sí intento seguir aquest comportament i de fet, quan agafo una ampolla d'aigua l'ofereixo també als corredors que m'acompanyen per si volen fer-ne un glop. No els veig com a rivals perquè suposo que, com jo, deuen pensar que el seu únic rival a batre és el cronòmetre.

Per acabar, el diari Regió 7 de l'edició d'avui es feia ressò de la cursa, amb foto inclosa. Se'ns veu a tots els membres del "Team" però sort que jo duia la gorra posada perquè com sóc el més baixet dels quatre, hagués passat del tot desapercebut. Potser que no me la tregui per a les properes curses.