dimarts, 3 d’agost de 2010

La marató de l'europeu d'atletisme de BCN

Curiosa la metamorfosi que he tingut arran la meva afició al món de les curses populars. Potser us estareu demanant el motiu d'aquesta frase inicial i la resposta és ben senzilla. El passat diumenge, amb motiu dels Campionats d'Europa d'Atletisme celebrats a Barcelona, i en què la delegació espanyola ha tingut un paper més aviat discret, vaig estar-me assegut al sofà gairebé tota l'estona que va durar la seva prova més mítica, la marató. I dic això perquè estic convençut que abans que em donés per la dèria de córrer, ni se m'hagués passat pel cap d'estar-me poc més de dues hores palplantat davant la televisió per veure les evolucions dels corredors en una prova que, a priori, no té gaires moments d'emoció i incertesa sobre qui la guanyarà i com. Per entendre'ns, després de fer l'esgarrifosa xifra de poc més de 42 km. se'm fa difícil imaginar una arribada tan ajustada com perquè s'hagi de menester la foto-finish. A més, córrer durant tanta estona dóna temps perquè les posicions quedin ben definides a la meitat de la prova, es comencin a formar grupets més o menys compactes de corredors i que aquests estiguin separats per distàncies que, vistes des de fora, semblarien fàcils de recuperar però que realment no ho són tant. És a dir, que es pot pensar sense gaire risc a equivocar-se que el guanyador queda bastant decidit uns quants qms. abans que acabi la cursa. Per tant, d'emoció en el sentit literal de la paraula, no n'hi ha, per a què enganyar-nos! La podem buscar en proves de velocitat, de mitja distància, en els concursos per veure si amb el darrer llançament o salt hi ha un canvi sobtat en les posicions dels atletes, etc. Però a la marató no.

Malgrat això, ja dic, vaig passar una bona estona veient la cursa. I això quan el que he dit en el paràgraf anterior s'hi pot aplicar a la perfecció. Ja es va veure d'entrada que el vencedor sortiria d'un grupet seleccionat de corredors d'uns quants països (espanyol, suís, rus o italià) i que en canvi, d'altres també destacats farien figa o en el millor dels casos es quedarien lluny de les seves expectatives inicials (p. ex. portuguesos i polonesos). En aquest sentit, em va cridar molt l'atenció la presència dels atletes andorrans (crec que eren tres) i com de bones a primeres ja es quedaven enrere perquè per les seves marques, no podien seguir el ritme de la resta. Es veu que amb el país tan petit que tenen se'ls deu quedar curt quan entrenen! I és clar, tinguem en compte que les marques dels millors corredors voregen les 2:07-2:08h la qual cosa vol dir, simplement, ser un "crack". Tot i així, els europeus poc tindrien a pelar en uns Jocs Olímpics o uns campionats del món davant dels corredors africans. I pensem que el "Team", amb motiu de la marató de Barcelona, ja ens vam sentir prou satisfets amb acabar la cursa amb una certa dignitat. És ben bé que qui no es conforma és perquè no vol.

Altres fets que em van fer retenir davant la televisió van ser veure com alguns dels favorits van abandonar a mitja cursa (cas de l'italià Stefano Baldini o el català José Ríos) enlloc d'intentar acabar-la (és allò de que qui aspira a guanyar i ja veu que serà impossible, aleshores per què continuar corrent?); o les rampes del quart classificat -l'italià Pertile- i com després es va recuperar d'una forma sorprenent; o l'actuació del francès d'origen kenyà James Theury -que després de liderar la cursa va veure el famós "mur" i es va enfonsar literalment (encara conservo a la retina una imatge de quan li quedaven uns 10 qms. i com es diu en aquests casos, la seva cara era un autèntic poema); o per acabar, com deixant de banda les primeres posicions les altres poden canviar fàcilment, evidència que en una cursa d'aquesta distància en un parell de qms. un corredor pot patir un defalliment i un altre recuperar-se'n.

En definitiva, que com es deia al principi, i tret que hi hagués hagut cap sorpresa al darrer tram, la marató ja tenia un clar guanyador poc després d'haver començat però en canvi la resta del pòdium i els finalistes encara s'havien de decidir. No obstant això, crec que no hi va faltar ni un bri d'emoció, sobretot si un espera que els maratonians es comportin d'una forma molt més aleatòria al que pot succeir en altres proves (p. ex. que el primer tingui una monumental "pájara" poc abans de creuar la meta). El que passa, però, és que després de córrer tants quilòmetres i es té l'objectiu a tocar un fa el que sigui per assolir-lo. I és que un títol europeu bé s'ho val.

Deixant de banda els paral.lelismes entre aquesta marató i la nostra, de ben segur que el fet d'haver "tastat" la mateixa distància va fer que em mirés la cursa amb uns altres ulls i fos més conscient dels patiments i esforços que han d'esmerçar els corredors, malgrat haver-se preparat específicament per a la prova. De fet, quan en Pertile va estar a punt d'abandonar per les rampes no vaig poder evitar de recordar-me de mi mateix quan em va passar més o menys el mateix a només 2 qms. de l'arribada. Per sort no em vaig trobar en la mateixa situació del francès Theury però suposo que no hi va faltar gaire. Per cert, la prova la va guanyar un suís -Viktor Rothlin i no m'estranya gens veient els parcials constants i en progressió que va anar marcant (recordem que Suïssa és país de rellotgers!). I per acabar, un fet que encara no m'ha quedat del tot clar: per què l'hora d'inici de la prova va ser les 10:00h i no abans, coneixent les condicions meteorològiques -quant a temperatura i humitat- de Barcelona? Per una simple qüestió de més audiència, potser?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada