Llegint el diari Regió 7 de fa una setmana (divendres 6 d'agost) trobo una notícia que suposo abans m'hagués passat desapercebuda però ara no tant des que 2 membres del "Team" hi estan implicats, i que té a veure amb la propera edició (la 31ª) de l'emblemàtica travessa Matagalls-Montserrat. Per als qui no ho sàpiguen, es tracta d'una marxa de resistència no competitiva organitzada pel Club Excursionista de Gràcia des del 1976, que recorre camins de muntanya des del cim del Matagalls (a Coll Formic, a 1.125m. d'altitud) al monestir de Montserrat (a 720m.), al llarg de 83,4 km. i un desnivell acumulat de quasi 6.000 m. I tot i no tenir un caràcter competitiu, l'objectiu és cobrir-la en menys de 24 hores. Doncs bé, malgrat que l'any passat ja es van obrir per primer cop les inscripcions per Internet ha estat enguany que s'ha produït una autèntica allau que ha agafat desprevinguda l'organització, ja que les 3.000 places disponibles es van omplir en un temps rècord de només 17 hores. La preocupació rau en el fet que sembla ser que hi haurà un contingent d'excursionistes sense plaça i que a través de fòrums han manifestat la seva intenció de fer la marxa tant sí com no. Òbviament, en el cas que hi hagués un accident aquests no quedarien coberts per l'assegurança contractada per l'entitat, i si bé aquesta reconeix que està prou capacitada per organitzar cites de més magnitud, s'ha fixat el límit de 3.000 participants tant per una qüestió de compromís mediambiental com per, sobretot, garantir les condicions de màxima seguretat, tractant-se d'una travessa que transcorre per muntanya i en part, de nit.El "Team" hi serà representat perquè el Xavi i el Jordi s'hi han inscrit i no dubto pas que al final seran part del 75% de marxadors que, de promig als darrers dos anys, han aconseguit acabar-la. La seva preparació física és prou bona com per ser optimistes, bo i més després d'algunes de les seves "gestes" en l'ascensió d'alguns cims importants, catalans i estrangers. I de ben segur que serà una molt bona experiència de cara a futurs reptes (es parla de pujar al Tobkal, a l'Elbrus, etc.). Ja veieu, doncs, que aquest parell s'apunta a qualsevol "bombardeig" que se'ls posi per davant. Per part meva ja us dic jo que no m'hi trobareu pas doncs no li veig cap sentit caminar durant tantes hores, i a més passant per uns paratges que val la pena veure'ls de dia i no de nit. No vull córrer el risc que em surtin butllofes o que em faci una revinclada que s'hagués pogut evitar perfectament. I si tot i així tingués tantes ganes de fer aquesta travessa, no veig perquè he de pagar per passar per uns camins per on pots transitar en qualsevol altre moment. És clar que això també ho podria dir algú altre en relació a les curses en què participo però ningú em negarà que córrer té un cert component competitiu i en canvi, el fet de caminar ... no ho sé. Per tant, em faig la pregunta: Matagalls-Montserrat, per què?
I si jo mateix vull respondre'm em ve al cap la següent reflexió i que en certa forma, vindria a reafirmar el que ja s'ha comentat en altres entrades del bloc: a mi em sembla que la popularització de certs esports -p. ex. les curses a peu, en BTT, etc.- també és dóna en una pràctica tan saludable com antiga a casa nostra, com és l'excursionisme (perdó, de fa un temps s'ha de dir "senderisme" que és un nom més cool). El fer una travessa o, simplement, caminar per la muntanya està agafant tal volada avui dia que s'ha arribat a un extrem que sembla que s'hagi de posar un embolcall d'un cert esperit "competitiu" personal (tot i que ja queda molt clar que no és el cas d'aquesta marxa) per reafirmar-se un mateix, per dir que es fa esport (com si no es pogués fer d'una altra manera), etc. És més, més d'una persona que coneix la meva afició per les curses popular es va quedar una mica sorprès després de saber que aquest tipus de reptes no m'interessen gens ni mica i que més aviat, crec que des del punt de vista de la salut fan més mal que bé. Per entendre'ns, no conec cap caminador veterà -i en sé d'uns quants- que no hagi acabat amb problemes de genolls i altres articulacions. I d'altra banda, la gent que em coneix sap que intento "fugir" sempre d'aquells llocs i actes amb una elevada afluència de gent i per tant, havent-hi tantes caminades que es fan arreu, no crec que sigui gaire lògic que per començar triï, justament, la que deu ser més coneguda (i no precisament fàcil).
Relacionada amb aquesta notícia, a El Períodico d'ahir trobo un article d'opinió (pàg. 6) firmat per l'escriptor Josep M. Fonolleras titulat "¿Esport saludable?" en el qual reflexionava sobre la pràctica d'esport (de qualsevol) després de veure com un parell de corredors pujaven vàries vegades les escales de la catedral de Girona, mentre ell feia un cafè en un bar del davant. Deia alguna cosa interessant però també, òbviament, susceptible de ser replicada. Segons ell, els èxits esportius només s'aconsegueixen mercès un acostament suïcida a la frontera dels propis límits de cadascú i que és qüestió de saber fins on pot aguantar el cos, de quan s'ha de deixar de tibar la corda. Ara bé, ja sabem que de vegades el "viatge obscur al desconegut" (com deia ell) no arriba a bon port, com si fos un experiment que no acaba de sortir bé. I fent una comparació -al meu parer desencertada- amb el recent campionat del món de sauna (sí sí, ho heu llegit bé) en què un dels finalistes va morir víctima d'un col.lapse (i jo afegiria també que de la seva pròpia imbecil·litat), en Fonolleras deia que l'esport té un elevat component d'absurditat.
Què voleu que us digui? Que un escriptor que potser no ha practicat esport en sa vida i que quan era estudiant devia aprovar per llàstima l'assignatura de gimnàstica faci aquesta afirmació tan rotunda i general, em sembla una mica fora de lloc. És com si jo digués que llegir és absurd perquè em caigui a les mans un text que no m'agradi, d'aquells farragosos i tan profunds que poca gent és capaç d'entendre i copsar el missatge de qui l'ha escrit. Qualsevol èxit, sigui al camp que sigui, només s'aconsegueix a base de voler arribar més lluny i no té res d'absurd intentar-ho. O és que la literatura universal es podria vanagloriar avui dia de les grans obres de referència si l'ésser humà no s'hagués esforçat per escriure-les? Què hagués passat si en lloc de voler tenir aquests referents només s'hagués preocupat per saber llegir i escriure les normes més bàsiques i s'hagués plantat aquí? Sí serien absurdes, en canvi, en determinades activitats que poden posar en perill la salut física (i mental) de la persona.
Qualsevol corredor comet de tant en tant alguna ximpleria però no per això ha de ser un ximple, de la mateixa forma que no s'ha de desqualificar un escriptor perquè la seva bibliografia inclogui alguna obra que no hagi tingut gens d'èxit o hagi rebut crítiques ferotges. Un corredor que es prepari per a una marató pot ultrapassar els seus propis límits físics a l'igual que un escriptor els seus de mentals volent fer l'obra de la seva vida; ara em ve al cap aquella imatge tan tòpica d'un escriptor davant el teclat del seu ordinador, a qui no li ve la inspiració i que mentre espera que se li aparegui per art de màgia, no deixa de fumar, menjar porqueries i saquejar el seu moble-bar. És potser això més sa i menys absurd? Així doncs, li diria al Sr. Fonolleras que no desmereixi el fet de pujar i baixar escales, encara que sigui com a part d'un entrenament d'uns corredors (potser ell és dels que sempre fan ús de l'ascensor) i no digui ximpleries perquè estic convençut -tot i no haver llegit abans res d'ell- que no és cap ximple. Qui sap si quan deia això acabava de fer una sauna!
Tot plegat, no compto que el trobeu en aquesta travessa de la Matagalls-Montserrat malgrat que en aquest cas coincideixo amb ell que com a esport, no deixa de ser una absurditat. Però no per això caminar ha de ser quelcom absurd. Que quedi clar!! I perquè no se m'enfadi aquells de vosaltres que hi participareu, aquí teniu un vídeo de l'any passat.
Per acabar, potser també us interessarà llegir aquesta entrada força recent:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada