divendres, 12 d’abril de 2013

Bàsquet Manresa: creu i cara

Doncs sí, com podeu deduir del títol d'aquesta primera entrada del mes d'abril, el tema va de bàsquet i no de cap cursa en concret. De fet, d'ençà la darrera, a Torà, no he entrenat (¡!) gaire i no ho faré gaire més fins la propera, previsiblement al Cros de Sant Jordi de Navàs. Però com ja sabeu que la meva única "passió" esportiva (com a espectador) és el bàsquet (des d'aquí torno a dir allò de "p*** futbol"), aleshores què menys que dedicar de tant en tant -aquest no és el primer cop- un espai del bloc a deixar anar les meves reflexions sobre aquest esport, i més en concret, de l'equip del Bàsquet Manresa. Dit això, i pel que fa al títol, començaré per la creu d'aquesta temporada: virtualment ja som equip de LEB que per a les persones profanes en el món de la cistella, vol dir que hem perdut la màxima categoria en què es pot competir a nivell nacional (l'ACB). Encara que ja feia unes quantes jornades que diria que molta gent ja ho tenia assumit, i que la salvació estava molt coll amunt, no deixa de ser un desencís. Aquest serà el tercer descens en el que portem de segle (també a les temporades 1999-2000 i 2005-2006) i com a mínim, si hem de buscar una lectura "positiva" al fet, en aquesta no haurem d'esperar a la darrera jornada per jugar-nos la permanència i a més a més, amb algun equip que també estigui en la mateixa situació que nosaltres i a casa seva (allò de jugar-s'ho tot a cara o creu); aquest va ser el cas del primer descens amb el Gijón i del segon a la pista del Menorca (per cert, busqueu aquest dos equips a veure si els trobeu). Per tant, no caldrà patir en els darrers partits al nostre pavelló per un fet gairebé consumat i podrem anar-hi sense la por al cos: més aviat, i si els jugadors ens donen l'oportunitat, haurem d'anar predisposats a veure bon bàsquet, més enllà dels resultats finals i de la transcendència que tinguin aquests.

Val a dir també que mentre els altres dos cops la pèrdua de la categoria s'hauria pogut veure com una certa injustícia (més que res per la sensació de perdre, com acabo de dir, el darrer partit i a la pista d'un rival directe per evitar el drama), en aquesta no hi ha pretext que valgui. Aixecar un inici de temporada  tan nefast com el que hem tingut, amb un parcial de 0 victòries i 9 derrotes seguides, no és cosa fàcil per un equip limitat en tot i de fet, bé en solitari, bé acompanyats d'altres, sempre hem estat a la cua de la classificació (només a les jornades 19 i 20 hem tingut una victòria més que el darrer equip). Suposo que ha arribat un moment que seguir fent miracles en això del bàsquet ja no és tan fàcil -mai ho ha estat- i que competir en condicions precàries en una categoria tan exigent com l'ACB, al final té aquesta "recompensa". De totes formes, també cal reconèixer que altres equips no gaire millors que el nostre han sabut fer una millor feina. En el nostre cas, m'imagino que la culpa s'haurà de repartir entre tots (plantilla, directiva i cos tècnic): jugadors que no han respost com s'esperava (p. ex. Arco, Yanev), altres que s'han mostrat molt irregulars (Asselin, Arteaga) i algun altre que per desgràcia ha estat més temps lesionat que jugant (Javi Rodríguez); l'entrenador i ajudants, que potser no han sabut gestionar els trams finals de uns quants partits que s'han perdut per la mínima (crec que som l'equip amb més derrotes havent entrat al darrer quart per davant en el marcador); la directiva, que potser no s'ha posat les piles a temps en buscar un revulsiu, bé fixant un jugador, bé amb un canvi d'entrenador (és clar que sospito que el pressupost del club no donava gaire marge per fer-ho). Tot plegat, que ens hem guanyat a pols el descens i no hi ha res a dir. A gaudir ara de la "batalla" per saber quin altre equip ens acompanyarà: a falta de 6 jornades qui té més números és el Lagun Aro (Donostia) però que no badin el Fuenlabrada i fins i tot el Cajasol de Sevilla.

Respecte l'altre costat de la moneda, la cara, i tot i que encara és d'hora per dir-ho, tot sembla indicar que sortirem a competir la temporada vinent. Això que sembla una obvietat no ho és en absolut tenint en compte els precedents d'altres equips que, un cop han baixat des de l'ACB, no han trigat gaire a desaparèixer després de deambular com un zombie per la LEB Or. Als casos abans citats de Gijón i Menorca, hem d'afegir el del Lleó o el més recent del C.B. Granada. O altres que tot i jugar-hi encara, no han tornat a aixecar el cap, com el Breográn de Lugo, Lleida, Ourense o Càceres. Tots ells (i altres) arrossegats per deutes milionàries que han forçat, o bé a la seva desaparició, o bé al plantejament d'uns objectius molt més modestos i alhora realistes, en consonància amb uns pressupostos que ja no seran mai més els que abans gestionaven. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el Bàsquet Manresa ha tingut els peus sempre a terra, amb un pressupost de sortida que, sense estar-hi ficat ni molt menys, m'atreviria a dir que sovint ha estat força ajustat a la capacitat real de generar ingressos. El fet de no tenir un pressupost que depengui en gran mesura de partides públiques -que si Diputacions, que si ajuntaments, que si aneu a saber d'on més- ha salvat el Bàsquet Manresa de la seva més que probable desaparició, com ha passat en bona part dels clubs citats, i en uns quants més. La crisi de les administracions públiques s'ha endut per endavant aquells clubs que durant els anys de bonança  econòmica, tenien uns pressupostos fora de mida, irracionals i alhora, perquè no dir-ho, injustos des d'un punt de vista social (hi ha altres necessitats més vitals que cobrir amb el diner públic) i esportiu (no tots els clubs tenen les mateixes oportunitats de poder esgarrapar-ne). Tot i el descens, s'ha d'intentar mantenir un model d'entitat viable encara que sigui a cavall entre l'ACB i la LEB, o si m'apureu en categories més baixes (EBA). A Manresa fa moltes dècades que es "mama" bàsquet i això no hauria de desaparèixer de cap de les maneres: ha d'estar allà on els seus recursos li ho permetin i fer una gestió dels escassos recursos el més eficaç possible, que tingui els comptes (tot i que migrats) el més sanejats possible, que deixi de banda la dependència de l'erari públic, de patrocinadors de pa sucat amb oli (recordeu què va passar amb l'Akasvayu Girona?) i de directrius i persones que no tenen ni idea d'aquest esport ni del que suposa per a una ciutat com Manresa.


En aquest sentit, l'afició manresana es pot sentir d'enhorabona perquè en pocs dies hem tingut dues bones notícies de caire econòmic que "il·luminen" el futur immediat del bàsquet a la ciutat: la primera es refereix a l'èxit que ha tingut la campanya de micromecenatge (crowfunding) que mitjançant la plataforma Verkami, fa unes setmanes va encetar el club amb l'objectiu de reunir 40.000€ en 40 dies i que han d'anar destinats al pressupost d'aquesta temporada (2012-2013). I al final s'han recaptat 42.427€, que per a un club modest com és aquest, no és una xifra menyspreable quan parlem d'un pressupost total d'uns 2,7 milions € i que als darrers anys s'ha anat reduint progressivament. Tot ajuda per tal de sanejar comptes. La implicació d'uns quants centenars de mecenes (jo en sóc un, tot i que molt modest, val a dir-ho) ho ha fet possible: val més ser pobre però honrat, pagar allò que es deu (no ho poden dir tots els clubs de l'ACB) i continuar existint abans que el club es dissolgui ofegat per deutes. D'altra banda, la segona notícia és que ja tenim un nou patrocinador i mai millor dit, es pot dir que ens ha tocat la loteria, ja que es tracta de la famosa administració de loteria de Sort, La Bruixa d'Or i que des d'aquest mateix cap de setmana donarà nom a l'equip. Després que l'empresa Assignia ens deixés a finals de l'any passat com a patrocinador principal, suposo que la recerca d'un altre que cobrís aquest buit ha estat la principal feina duta a terme des dels despatxos. Pel que surt publicat als diaris, l'acord és per al que resta de temporada i la següent, es jugui a l'ACB o a la LEB, i es parla d'una aportació d'uns 300.000€. Així doncs moltes gràcies, senyor Xavier Gabriel (llàstima que no jugui gaire a la loteria).


Tot plegat, tant un fet com altre (a més de l'ampliació d'un crèdit concedit per Caixabank) han d'ajudar a suavitzar els problemes econòmics del club. I com diu el periodista Xavier Sucarrats en aquest article, ara "toca fer autocrítica i explicar públicament les errades comeses. La massa social ho mereix. Els propers dies sortiran especulacions sobre possibles renúncies dels equips ascendits o de clubs ACB que tenen greus problemes econòmics. No es pot esperar això. L'equip que puja hauria de pujar i el que baixa hauria de baixar. Per justícia esportiva. I a partir d'aquí, començar a planificar una temporada que hauria de ser a la LEB". No hi puc estar més d'acord amb això. En aquest senti  fa temps que l'ACB és una competició força adulterada, amb equips que han patit la fugida de jugadors per impagaments (llegeixi's Valladolid o Juventut) i/o que tot i això, encara en fitxen d'altres. Nosaltres, per no voler estirar més el braç que la màniga i cenyir-nos a un pressupost més realista, estem com estem. Però això ja és una altra qüestió i parlar-ne ara seria com voler presentar excuses de mal perdedor. Al final, espero que es compleixi allò que diuen que el temps acabarà posant cadascú al lloc que es mereix. En qualsevol cas, hem patit altres descensos i després ens hem recuperat. Tard o d'hora, tornarem a ser equip d'ACB i tal com van les coses en el context econòmic general, estic convençut que no tots els equips que ara hi competeixen, ho faran en els propers anys. La història tendeix a repetir-se: Gijón, Menorca, Lleó, Granada ... Qui serà el següent?

I per acabar el tema, aquí us deixo unes quantes entrades sobre el Bàsquet Manresa. Sempre va bé repassar escrits passats.
  • Crònica de la salvació a la temporada 2010-2011.
  • Crònica del nou patrocinador Assignia.

4 comentaris:

  1. Jooo, cuanto siento el descenso. Pero como dices, se han hecho bien las cosas, sin presupuestos disparatados y con la nueva esponsorización e ilusión renovadas para la próxima temporada, seguro que os lleváis más de una alegría. Un besote y a seguir disfrutando del deporte!

    ResponElimina
  2. Hola Celina,

    A veces hacer las cosas más o menos bien en los despachos no garantiza después unos buenos resultados en la cancha. Pero "poderoso caballero es don dinero", como creo que decía Quevedo. Ahora a esperar tiempos mejores que, esperemos, lleguen pronto.

    Un saludo.

    Joan Carles

    ResponElimina
  3. Hola Joan Carles,

    de totes maneres, i malgrat tot el què has dit no deixi de ser veritat, jo tinc entès que La Bruixa d'Or Manresa (ironies de la vida, el patrocinador de l'equip de bàsquet de la ciutat és comparable a la moral de certes persones de la ciutat) també té uns pressupostos més elevats del què toca (tot i que en menor mesura que altres equips de l'ACB, per no parlar de clubs de futbol). En més d'una ocasió havia llegit que el Bàsquet Manresa, any rere any, tenía dèficit.

    Tanmateix, estic content que la ciutat tingui aquest club i aquesta manera de fer, sempre buscant jugadors desconeguts que quan trionfen a Manresa, són fitxats per equips més grans (som la cantera de l'ACB). Les subvencions dels equips esportius per part d'administracions públiques s'haurien d'anar reduint, fins a extingirles (se sap quants diners ens costarà als habitants d'Espanya les bestieses que s'han fet amb el Valencia CF?).

    Només resta per dir: Som-hi!


    Mateu

    ResponElimina
  4. Mateu,
    És cert, el Manresa també té dèficit -és una cosa crònica en tots els equips de l'ACB- però mentre estigui al dia amb els pagaments a jugadors i Seguretat Social, no ha de ser una cosa gaire greu. I de moment i pel que tinc entès, això s'està complint, no pas amb altres clubs en què alguns jugadors "fugen" (Valladolid i Joventut) i no estan al dia quant a salaris (p. ex. Valladolid i crec que fins i tot el Bilbao). Imagina't, si amb un pressupost de 2,7 milions per jugar a la màxima competició nacional del segon esport del país ja es genera dèficit, potser que ho deixem estar i ens dediquem al bàsquet amateur.

    D'altra banda, i no ens enganyem, el Mantresa té aquesta tàctica" de buscar jugadors desconeguts, ergo, barats, perquè no té cap altre remei. Però això mateix fa que no haguem fet disbarats econòmics. El que passa és que altres clubs ho han fet i quan ha arribat el moment de passar comptes, mai millor dit, doncs s'ho han manegat per continuar -p. ex. concurs de creditors. De vegades, fer bé les coses no té premi.

    I del futbol ja ni en parlem ... i menys d'aquest València que ... en quin país seriós s'ha vist que passi a dependre de l'administració pública? La Generalitat valenciana avala clubs de futbol -entitats privades SA- i deixa de banda moltes entitats, persones, etc. Restes de l'època "faraònica" en què vivien, i no fa gaire temps d'això. És clar que el nostre país no ho és, de seriós. Un exemple més del barret i pandereta!.

    Gràcies Mateu.

    JC

    ResponElimina