dimecres, 10 de juny del 2009

Quant fa la cursa? Què i a qui ens creiem?

Abans que m'acusin de plagi, vagi per endavant que aquest escrit està "inspirat" en un article publicat al núm. 75 de la revista Runners'World (maig del 2008), titulat "¿Exacta o al gusto?" (pàg. 32). El seu autor (Antonio Alix) planteja una reflexió que sovint surt en molts fòrums de curses i que es refereix al mesurament correcte d'aquestes; i després de llegir-lo penso que té molta raó. D'ençà uns mesos d'haver-me introduït en el món de les curses populars crec que ja tinc una certa perspectiva sobre determinats aspectes que, sense voler treure'n importància, si ho mirem fredament tampoc és que en tinguin tanta. Cada cop que m'interesso per una cursa el primer que miro és la seva distància i el perfil perquè depenent d'aquestes dues variables, em puc fer una idea prèvia de quin temps podré fer. És a dir, en el fons estic reconeixent que em deixo portar per una certa "marquitis", tot i que en descàrrec meu també he de dir que sent conscient de les meves pròpies limitacions i modestes possibilitats, no és aquesta una qüestió per la qual m'esquinci les vestidures. Però bé, no crec que sigui res d'il.lògic plantejar-se un determinat crono en una cursa i intentar rebaixar-lo. Al cap i a la fi, el fixar-se uns objectius és el que ajuda a progressar amb la qual cosa ha d'importar (que no amoïnar) la marca que finalment s'aconsegueixi.

D'altra banda, la popularització de les curses de mitjana distància (posem de 10 km. i similars) no està exempt del fet que cada vegada més hi predomini, crec jo, un cert esperit competitiu, la qual cosa podria semblar contradictori amb el caràcter "popular" amb què, a priori, neix una bona part. I això no vol dir que tothom hagi de competir contra la resta i, ni molt menys, que això sigui res de dolent. Més aviat el contrari per allò que deia abans dels objectius. Ara bé, quan en els preliminars d'una cursa un sent altres corredors comentant que s'ha de baixar d'un temps determinat, o llegeix en els fòrums aportacions sobre si la cursa és "ràpida" i propícia per fer la millor marca personal, no puc deixar de somriure alhora que entono també un "mea culpa" perquè de vegades actuo de la mateixa manera. De fet, també jo porto un cronòmetre que miro regularment quan estic corrent i el primer que faig en creuar la meta és aturar-lo per comprovar el temps final.

I en això hi té molt a veure, a més del perfil, la distància de la cursa a recórrer. He de dir que com no n'he organitzat mai cap dedueixo que aquest aspecte no ha de ser fàcil, per la qual cosa me'n guardo molt de criticar-lo. Només en vull deixar constància. Hem de suposar, per principi, que en el mesurament del recorregut s'actua de bona fe pretenent que el càlcul final es correspongui, realment, amb la distància que es publicita. Però ja se sap que de vegades això no és del tot possible i que les eines i procediments per fer-ho no sempre resulten fiables completament; així per exemple, tindríem les imatges aèries i els programes per enregistrar els recorreguts de les curses (com el que podeu consultar en aquest blog); el comptaquilòmetres d'una bicicleta; el GPS; un acceleròmetre, un corbímetre digital, etc. Com diu aquest article, tots aquests gadgets poden ser útils -ningú en dubte- per saber els quilòmetres que fem però no tant per basar-nos a l'hora de fer una taula precisa de les nostres millors marques personals, ja que caldria acceptar un cert marge d'error.

Arribats a aquest punt, em plantejo la següent pregunta: què i a qui ens creiem? Potser als nostres propis dispositius i per tant, a nosaltres mateixos? o bé a l'organització de la cursa? És clar que en el cas de discordança el més fàcil és fotre la culpa als altres i dir que la cursa s'ha mesurat malament (de ben segur, però, no ens queixarem si la distància final és menor). Total, si ja sabem que la victòria i la glòria està reservada per a uns pocs i la majoria ens hem de conformar a donar aquest caràcter "popular" a la cursa, voleu dir que ens ve d'uns quants segons de més o de menys? De vegades em sorprenc de la capacitat de sacrifici de certs corredors que passes (o et passen) en el tram final d'una cursa i sents els seus esbufecs i penso que a pocs metres del final hauran de ser recollits en un cotxe fúnebre. Potser aquesta "marquitis" a què abans feia referència ens fa actuar d'una manera exagerada, per aconseguir una fita (restar uns quants segons) que a molt poca gent li importa i de la qual ningú se'n farà ressò. Potser que reservem les nostres forces per a coses molt més importants en aquesta vida, que prou dura ens resulta.

Conclusió de tot això: què més dóna si la cursa que hem fet mesura uns quants centenars de metres de més o de menys. Si reconeixem que correm perquè ens agrada i ens ho prenem com una sana afició, aleshores potser hauríem d'agrair córrer una estona més de forma improvisada (com els bonus-track d'un Cd de música)? I si finalment el recorregut fa una mica menys doncs potser haurem aconseguit millorar el nostre temps amb menys esforç de l'inicialment previst. Per tant, deixem de dubtar d'uns (gadgets) o altres (organització) i confiem només en les nostres pròpies cames i fins on ens vulguin portar. I en acabar la cursa, a esmorzar i recollir la bossa de regals. Això sí, si en alguna de les properes curses que tinc programades aconsegueixo baixar els meus temps, estigueu tranquils que ja us ho remarcaré. I és que sóc la contradicció personificada!

5 comentaris:

  1. Per aquest motiu, el meu proper objectiu és repetir una cursa, per intentar guanyar al meu rival més íntim. Curiosament, encara no ho he aconseguit, una lesió em va apartar de les dues que podia haver repetit, Manresa i Pont de Vilomara. Tot i que aquesta tampoc hauria servit, doncs la pluja va obligar a tallar un tram i fer-la més curta. Una altra manera subjectiva de mirar si vas millorant o no és apuntar-te a la lliga championchip. A cada cursa et donen punts segons el qocient entre el temps del guanyador (dels que participen a la lliga) i el teu.

    ResponElimina
  2. Doncs sí, tens raó Mariano en repetir les curses per veure si has millorat (sempre i quan el seu recorregut no hagi canviat, és clar). I sobre això de la Lliga de ChampionChip, en vam parlar amb un col.lega de la feina (amb qui vam coincidir a la darrera cursa) i m'ho va estar comentant. Suposo que si passat l'estiu encara continuo animat per fer curses, m'hi apuntaré.
    Seguim en contacte.

    ResponElimina
  3. M'ha semblat un article impecable, J.Carles, posant paraules certeres a pensaments recurrents i habituals en els entrenaments compartits i que quasi sempre omplim amb tòpics.
    M'hi sento molt identificat amb tot el que dius, m'agradat especialment això de que la marca "importa però no amoïna". En el fons, així ho visc jo també. Posar-se objectius de millora sempre dóna un plus de motivació, però a falta de progressos concrets (com és el meu cas habitual) sempre em conformo amb escreix amb l'enriquiment personal que en trec de la socialització que faig en cada cursa, sempre envoltat de gent i vivències que paguen molt la pena, i cada vegada va a més. No sé, sempre surto tan content d'un diumenge de cursa que s'està conevrtint en quelcom molt addictiu. I a sobre, és saludable...

    Quant al mesurament de les curses, confesso que de vegades som una mica 'talibans', però és clar, darrera d'una marca, tu mateix només la pots 'homologar' si saps que, almenys, el circuit no ha quedat curt. Si no, fa com ràbia... :-)

    Per cert, jo sí que em vaig veure involucrat en l'organització d'una cursa, la de SQV, i vaig ser l'encarregat del circuit. Crec que la vaig mesurar tantes vegades, amb la rodeta de la policia, que tenia la sensació de ser conegut al poble com 'el pirat de la rodeta'. Tot fos per evitar després les dures crítiques del corredors, cas d'estar mal mesurada, amb tants fores, garmins, polars i demés gadgets (els quals, per cert, sempre donen mesuracions molts dispars...)

    Molt xulo l'article, Joan Carles, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
  4. Cita de J.Carles al blog d'en David: "Sé que això sembla una obvietat però el fet de recordar no vol dir només mirar de tant en tant una foto de la persona en qüestió sinó actituds com la vostra."

    M'ha encantat aquesta frase Joan Carles, així com la naturalitat amb la que em parles de les evidències que ens ha deixat el David, sense judicis.
    Gràcies per seguir compartint aquest camí amb mi. Parlàvem l'altre dia amb altres pares 'orfes' si podiem trobar aspectes positius a partir d'un patiment extrem. Deixant clar que mai equilibraran la balança de la pèrdua, quasi tots vam coincidir que sí, que n'hi ha. I un d'ells és el descobriment de nous valors, alguns d'ells provinents de persones amigues que decideixen compartir amb tu aquest camí i que el fan una mica més portable.

    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Hola Natxo, suposo que quan ja veiem que no progressem en les nostres marques, sempre tindrem el pretext de dir allò de que "la marca importa però no amoïna". Quan som perfectament amateurs i ens prenem les curses com una sana afició, sense cap més pretensió de victòria o "glòria", no cal capficar-se gens en si en millorat (o no) en uns quants segons. Tot i que reconec com tu que de vegades som "talibans" (m'agrada aquesta expressió).

    Em satisfà molt que l'article t'hagi agradat.

    Seguim en contacte.

    ResponElimina