dilluns, 15 de juny de 2009

De peregrinatge en bici cap a Montserrat

Aquest passat diumenge, i com no teníem cap cursa programada (malgrat que es corria el Cross de Balsareny) jo i el col.lega Frans vam decidir de fer una sortida en BTT. En principi l'objectiu havia de ser la pujada fins al Santuari de Pinós, que des de Manresa i passant per Castelltallat se'ns presentava com una mena d'"etapa reina" (fent un símil amb les grans voltes ciclistes ). Però finalment ho vam haver de substituir per una altra, en principi, un pèl menys dura, com és la pujada a Montserrat seguint un tram del Camí de Sant Jaume. El Camí entra al Bages des de Vic per l’Estany i d'aquí passa per Sant Maria d’Oló, Artés, Navarcles, el Pont de Vilomara, Castellgalí, Rellinars i Montserrat, per endinsar-se a la comarca de l'Anoia pel coll de Can Massana. Val a dir que entre Navarcles i el Pont de Vilomara es pot fer també un recorregut alternatiu que transita per Manresa. Afortunadament el camí es troba indicat i cal buscar els senyals grocs del Camí, els pals de color blau (sembla que la Generalitat s'ha agafat de debò això dels turisme en ruta), o també seguir les indicacions del GR-4.

Així doncs, per evitar la calor sortim a les 7:15h (ja són ganes en un diumenge!) i enfilem cap a Viladordis, Castellgalí (la urbanització de Mas Planoi) i Marganell (el nucli de Sant Cristòfol). Fins aquí el trajecte és relativament còmode tot i que feia una estona que havíem iniciat els trams de pujada. A Sant Cristòfol agafem el camí de Santa Cecília que ens ha de portar al refugi del mateix nom i d'aquí directament al monestir montserratí. És en aquest punt quan comença la part més dura ja que hi ha un tram de fort pendent en què a més cal baixar de la bici perquè difícilment pots recorre'l a sobre. Reconec que vaig deixar anar uns quants renecs (qui em conegui ja sabrà que sóc una mica expert en aquesta pràctica) ja que sempre he pensat que en l'esport de la bicicleta, s'hi ha d'anar a sobre però no al costat i mai a sota. Si això passa, aleshores voldria dir que el camí és molt dur (per a les meves possibilitats) i que estaria patint més de l'estrictament necessari. Si ja reconec que mai arribaré a la sola de les sabatilles de corredors maratonians com l'etíop Haile Gebrselassie, ja no diguem de ciclistes com Lance Amstrong, Miguel Indurain o Alberto Contador. Això de la bici no està fet del tot per a mi, tot i reconèixer -modèstia a part- que he millorat bastant des què m'hi vaig animar ja fa més de dos anys. I cal dir també que ha contribuït a augmentar la meva capacitat de resistència a les curses. Per tant, m'ho agafo més aviat com un complement del córrer. I a tall d'anècdota, en mig d'aquesta pujadota va i em trobo corrents de baixada un antic estudiant de turisme a Manresa, l'Albert. És ben bé que el món és un mocador!

Del refugi estant enfilem cap el monestir per la carretera que ve de Manresa. Com era diumenge i feia un molt bon dia -tot i la calor- ja us podeu imaginar com estava de ple, tant el pàrquing com els accessos a la basílica. La veritat és que de vegades m'he demanat quant de turisme i quant de creença religiosa hi ha entre tota la gent que visita l'indret, ja que de la mateixa manera que estic convençut que hi trobaríem molts peregrins o turistes autènticament religiosos, també hi ha moltes persones que hi van, més que res, encuriosits perquè n'han sentit a parlar, o que els porten perquè forma part d'un recorregut turístic (com qui va a un museu o a Port Aventura). Però bé, aquesta no deixa de ser una reflexió personal sense cap més importància. Això sí, entre una cosa i altra allò deu generar una milionada i es demostra que la religió no està renyida, en absolut, amb el negoci profà. No en va, el monestir és un dels llocs més visitats de Catalunya (al voltant dels 2.5 milions de persones, tot i la dificultat de comptabilitzar-los tractant-se també d'un parc natural).

Després d'esmorzar decidim marxar però enlloc de tornar en bici agafem el tren dels Ferrocarrils de Catalunya a Monistrol de Montserrat. Aquí ve la part més agraïda de la sortida, ja que hi enfilem per la carretera que mena des d'aquest poble fins el monestir, és a dir, una baixada contínua d'uns 9 km. que deu ser dura de pujar si ens fixem en les cares de patiment dels corredors que ens anàvem creuant mentre feien l'ascensió. I és que Montserrat, a més de ser un lloc de reunió de turistes, peregrins, excursionistes i altra mena de visitants, també ho és de ciclistes.

Per acabar, si voleu veure el recorregut fet, cliqueu en aquest enllaç i fixeu-vos en els punts H, B, C, D i E. El mapa no és meu sinó que l'he trobat en aquest blog d'un altre ciclista que devia fer aquesta mateix ruta.

2 comentaris:

  1. Deu n'hi dó, quina excursió, Joan Carles, he estat mirant l'enllaç del recorregut i té tela...

    M'ha fet gràcia aquest post, perquè nosaltres hem estat per Sant Joan a Montserrat. Ja és el tercer any que ens refugiem del món durant la revetlla de Sant Joan, gràcies al nostre estimat amic Josep Maria, monjo del monestir. No sóc creient de la fe catòlica, però m'agrada l'ambient de celebració continguda que es respira en aquest indret durant la revetlla, el moment de recolliment durant la missa cantada de vespres, el tendre afecte dels amics que ens volen acompanyar i respecten els meus silencis, i la càlida serenor que em transmet el Josep Maria.
    Bé, res, que t'ho volia explicar. Jo m'estimo molt aquest indret. Per molts motius...

    ResponElimina
  2. Sí, una mica dura per a les meves possibilitats ciclistes. Després el meu col.lega de patiments em va comentar que hi havia una alternativa més còmode al corriol que vam agafar al costat de la bici (no pas a sobre). També és cert que no tenia un bon dia perquè altres vegades hem fet sortides igual o més dures i m'he sentit més còmode.
    No se m'havia mai passat pel cap de passar la revetlla de Sant Joan a Montserrat. Sense haver-ho vist m'imagino una cosa bastant diferent al que acostumem a imaginar del que és una revetlla. Si us ho vau passar bé, això és l'important.
    Seguim en contacte.

    ResponElimina