dilluns, 9 de gener de 2012

Tragèdia a Alcúdia

No la coneixia personalment però treballava en un dels meus àmbits de recerca i docència -turisme- i sempre és trist assabentar-se d'aquesta mena de notícies. Suposo que el fet de compartir interessos científics i la mateixa afició pel córrer fa que aquesta tragèdia la visqui de més a prop. El passat 31 de desembre moria la companya Alícia Bauzà van Slingerlandt mentre disputava la cursa de Sant Silvestre d'Alcúdia. No sé gaire més que això i el poc que he pogut trobar per la Xarxa: mentre estava corrent es va sentir malament, es va desmaiar i tot sembla indicar que després va tenir una aturada cardíaca de la qual no es va poder recuperar. No és aquest el primer cas, ni serà el darrer, malauradament, de mort d'un atleta en una prova; el que passa és que cada cop que hem topat amb aquesta situació ha estat en curses de maratons, triatlons i altres que exigeixen una gran dosi de sacrifici, mai que jo sàpiga en curses populars com són les Sant Silvestres, oimés si aquesta en concret tenia una distància de 7,5 km. i no sembla gaire exigent ni dura.

Això em fa pensar que la mort no deixa de ser, sovint, una loteria i que quan un menys s'ho espera, t'arriba i ja has begut oli, per molt o poc preparat i en forma que s'estigui. Jo mateix en poso en pensar que no sóc gaire diferents d'altres atletes populars que s'hi han quedat pel camí fent allò que més els agradava com afició. Sense anar més lluny, jo i el Frans vam fer ahir una sortida en BTT relativament còmoda i ens vam acostar a la vila de Callús per saludar els altres dos col.legues del "Team" que hi van anar per disputar una de les curses de muntanya del circuit ARCS-Anbaso. I us asseguro que aquesta sí que era dura -per això no m'hi vaig inscriure- tot i que com diem sempre en aquests casos, el grau de duresa se'l posa cadascú. Doncs bé, per què no em va passar res a mi ahir quan pujàvem el turó de Montcunill, o mentre baixàvem per algun corriol de fort pendent? És una pregunta que no té una resposta si no és recorre a la típica expressió que diu que no m'havia arribat l'hora i que no tingui cap ànsia perquè tard o d'hora serà el moment. Creuo els dits i toco fusta perquè passi de mi durant molt de temps.

Digueu-me poruc però cada cop tinc més clar que no he de competir en certes proves que, bé per distància, bé per tipus de recorregut, no crec que siguin gaire saludables; em refereixo a una marató (plana o de muntanya), una triatló, etc. Potser aquesta tragèdia és un avís, un toc d'atenció per a tota aquella gent que creu estar en forma per afrontar amb garanties aquesta mena de proves i realment, no ho està. A més de fer-se una revisió mèdica estricta (i aquesta tampoc dóna una garantia absoluta) cal tenir molt clar què es vol fer i sobretot, tenir també ben en compte que una retirada a temps pot ser després una victòria, encara que potser no ho veiem així ni en siguem conscients. Val més arribar l'últim o deixar-ho estar i poder-ho explicar després que no que t'hagi de venir a buscar l'ambulància o pitjor encara, el cotxe de la funerària. Repeteixo que en cas de l'Alícia no conec com va anar tot plegat però hom pot pensar que va ser una maleïda fatalitat i que esperem sigui la darrera. Una manera molt tràgica d'acabar l'any.

Des d'aquí el meu més sincer condol a la família i amistats per aquesta tan lamentable pèrdua i el desig que l'Alícia descansi en pau. Us deixo aquest enllaç del GOB (el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Natura) amb una breu ressenya científica.


6 comentaris:

  1. Molt trist... :'(
    Què ella descansi en pau...

    ResponElimina
  2. Gràcies per la nota Joan Carles, ha estat molt trist.... era una molt bona amiga i gran acadèmica

    Ismael Yrigoy

    ResponElimina
  3. Hola Ismael,
    Quant de temps sense saber res de tu. Espero que estiguis bé i que els teus projectes vagin endavant. Pel que fa a la nota, tens molta raó, és molt trist que algú s'hi quedi fent allò que més li agrada. Reconec que algun cop he pensat que també em podia passar a mi en alguna de les meve scurses però suposo que és millor no pensar-hi gaire perquè seria pitjor ... No la coneixia personalment però si havia llegit alguna cosa seva i m'agradava molt.

    Una gra pèrdua, sens dubte. Descansi en pau.

    Salutacions ben cordials i bon any.

    ResponElimina
  4. La coneixia poc, però suficient com per saber que sempre l'acompanyava un bona rialla. Fa un mes i encara em costa assimilar-ho. No vull ni pensar com ha de costar a la seva parella, amics i familiars...

    ResponElimina
  5. Jo tampoco ho vuol pensar in m'ho puc imaginar.
    Una gran tragèdia.
    RIP.

    JC

    ResponElimina