dimecres, 7 de juliol del 2010

Marxem 2, tornem 3 i som 4!

Doncs sí, d'ençà uns dies a casa ja estàvem pendents del que us parlaré tot seguit, malgrat que la previsió era per a una mica més endavant. Que de què parlo? Senzillament de l'arribada a aquest món de l'hereu de la nostra nissaga familiar, l'Stanis. Dit això, dues qüestions: primera, tingueu clar que el seu nom és el que és i no pas Estanislau. Com a tal, aquest no ens agrada però en canvi sí ens complau, i molt, la seva versió escurçada i sense la lletra "E" de l'inici. Amb el nom sencer hi hauria el risc que la gent l'acabés cridant per "Lao". Per tant, fora problemes i abreugem el nom pel final i no pel principi. I segona qüestió, s'obra la llista d'espera per si alguna altra família amb una pubilla també acabada de nàixer, vol començar a fer tractes (entre pares) per mirar de tancar futures aliances. Això sí, han de ser famílies respectables, de bon nom i no ens faria res que disposés també d'un cert patrimoni (absteniu-vos Millets i cia.).

No m'estendré explicant els detalls del tot el procés del part (i menys el de "fabricació" i gestació); només dir que ha estat llarg (o potser el ginecòleg ens va enviar a la clínica massa aviat). Ha pesat 3,4 kg. i tot sembla indicar que quan sigui una mica més gran tindrà al darrera totes les pubilles que vulgui, doncs si la mare és dels Cal Macià de Puig-reig de tota la vida i el pare de la branca lleidatana dels "guapetó" (i no és cap broma), no pot ser que no sigui agraciat i bufó. En altres paraules, que si acaba sortint com el germà lleig dels Calatrava o com l'actor Danny de Vito, alguna cosa no haurà anat del tot bé.

Obvi és dir que ser pare és l'experiència més meravellosa que un home pot sentir. Ser mare també però amb l'afegitó (o inconvenient) que ha hagut de carregar durant molt temps amb un pes que com més va, més gran s'anava fent. I sembla mentida que sorti per on ha de sortir (cesàries a part); és ben bé que la natura és sàvia i va decidir que allò que culturalment hem anomenat "dona" o "gènere femení" fos l'encarregat de transmetre la descendència de l'ésser humà. I a l'altre costat, allò que en diem "home" o "gènere masculí" no sàpiga ni com reaccionar quan li posen als braços el nou "plançó". Ja ho ho diuen, "20 segons de joia durant uns quants dies seguits i s'ha acabat la bona vida per sempre més!". Si més no espero que quan jo sigui més granadet i amb més canes de les actuals a l'Stanis li agradi el món de les curses populars i em faci de llebre, quan no m'aguanti més els pets. Ara bé, si li dóna pel futbol ja haurem begut oli; no em veig anant amb ell de camp en camp, amb els altres pares, discutint de l'arbitre, l'entrenador, la tàctica, etc. Ara bé, aviso que si s'inclina pel bàsquet el faig soci vitalici del Bàsquet Manresa i li regalo un bon paquet d'accions del club. Temps al temps.

Tot plegat, que ara ja som quatre a casa: jo, la mare, el nen i el gat. A veure si per aquest mes podem planificar alguna sortida per a la propera cursa. Dubto que aquest cap de setmana vinent fem alguna cosa però qui sap si encara repetirem l'experiència d'Ossera de l'any passat. Si es dóna el cas potser no correré però hem de començar a acostumar el nen al que li espera i no hem de deixar que siguem nosaltres els que haguem de seguir la seva rutina. Molt em temo, però, que això últim sona més a una ficció que no a un desig ben factible.

Postdata: avui dimecres té prevista la seva visita a la clínica la Consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli (la de veritat, no la del Polònia) per inaugurar un nou TAC. Sí, aquella que no fa gaire va ser titllada de "zorra" i altres "amables" qualificatius per un imbècil en una tertúlia del programa "El gato al agua" del canal Intereconomía. I la visita coincideix amb una protesta dels treballadors de la fundació sanitària Althaia, a què pertany, pel tema de la retallada dels salaris.

12 comentaris:

  1. Una vega més, ¡enhorabona! :D
    Una abraçada, Raul.

    ResponElimina
  2. Ooooohhhh!
    L'enhorabona!!!!! Quina alegria més grossa! Estic contenta de tu (que deia ma germana quan era petita...). Doncs au, a viure-ho.

    Saps? El meu besavi es deia Wenceslau. Sí, sí. Així, ben normand això que era de la terra plana. El meu padrí es diu Gumersindo i el meu pare Armand. Al primer sempre he sentit dir que li deien "Lao", de fet, el meu padrí era de cal "Lao". Al meu padrí li han dit de tot, però sobretot "Sindo", que m'agrada molt. I al meu pare ja li diuen tal com es diu. He pensat que potser et semblaria curiós.

    Quina sorpresa i quina alegria, de veritat!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Ara poder hauràs de fer tirades més curtes... tot al seu temps, tornaràn.
    FELICITATS

    ResponElimina
  4. Raul, gràcies de nou. Ara esperem que no es dediqui a la Geografia.

    Records.

    ResponElimina
  5. Irene, tens una família si més no curiosa quant als seus nomes! Armand encara però tant Wenceslao com Gumersindo no són noms gaire habituals per les nostres latituds. Com teníem "por" que l'acabessin dient "Lao", fora problemes i "Stanis".

    Gràcies i una abraçada per a tu també.

    ResponElimina
  6. Enric, tens raó, tirades curtes i molt curtes. Potser que a partir d'ara corri les curses infantils i deixi les dels grans. Total, pel que entreno ara, segur que tampoc m'aguantaria els pets!

    Gràcies i seguim en contacte.

    ResponElimina
  7. Encara que el nostre coneixement sigui virtual em fa il·lusió. A més, ho expresses d'una manera tan divertida... Enhorabona! Oblida-te'n dels "danys col·laterals" (falta de son, hiperactivitat, canvi total d'horaris i de vida...) i a gaudir de la criatura.

    Seriosament, moltes felicitats a tots tres (o quatre!!)

    Raúl

    ResponElimina
  8. Gràcies Raúl per les teves paraules; encara que només ens coneixem virtualment no tenen menys valor que si fóssim amics de tota la vida. Per cert, aquests "danys col.laterals" són difícils d'oblidar. No sé si t'hi has trobat mai!

    Records.

    ResponElimina
  9. Hòstia puta!! Enhorabona!! No tenia ni idea que estaves esperant un fill!!

    Doncs ara ja no caldrà que t'inventis lesions com a excusa per haver faltat a alguna cursa; l'Stanis (m'agrada el nom) pot ser un bon filó ("no he pogut dormir aquesta nit", "hem de portar-lo al pediatra", "la mare és fora"...

    Escolta: No hauràs pas pensat de fer un blog de pares "primerizos"? Estic segur que sí...

    Salutacions, i enhorabona de nou!

    ResponElimina
  10. Hola Xavi, mercès per les teves paraules. Com qualsevol famós he mantingut el meu "embaràs" en secret amb una mare de lloguer i com s'ha de fer avui dia, només s'anuncia el fet via "feisboc". No sóc tan "cabró" com per fer servir el meu fill d'excusa per justificar absències en curses o mals resultats. No caldrà perquè la realitat serà la que és i em posarà al meu lloc. Amb tota aquesta història porto gairebé 15 dies sense sortir i per suposat, sense cap cursa. Estic en un estat de forma deplorable però espero, quan tot s'hagi aposentat una mica, tornar a l'activitat en breu.

    I pel que fa al nou bloc de pares primerencs, ja tinc prou feina amb mantenir aquest una mica actiu com per pensar-ne en un altre.

    Gràcies i seguim en contacte.

    ResponElimina
  11. Moooltes felicitats Joan Carles!!!,
    Amb menys d'un mes de diferencia amb el meu Pol.
    Desitjo que gaudiu plenament d'aquesta experiència tan esgotadora com enriquidora, sobre tot enriquidora.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  12. Gràcies pels teus bons desitjos, Ernest. De moment l'experiència és més enriquidora que esgotadora ja que l'Stanis ens deixa dormir per les nits amb una certa durada. Fa el que ha de fer tot nadó: dormir, mamar i cagar però sembla que a les nits li doni més per dormir que per cap altra cosa. I que duri!!

    Una abraçada també per a vosaltres tres.

    ResponElimina