dimarts, 30 d’octubre del 2012

10 km. urbans de Manresa i els R&W

Aquest passat diumenge s'ha celebrat la cursa urbana de Manresa, una prova relativament jova en el calendari (9ª edició) però que ha aconseguit fer-se un forat certament destacat en un calendari cada cop més molt atapeït en aquesta mena de curses: asfalt i ni un bri de pista, amb un recorregut força planer (tot i que amb alguns trams enganyosos) i que tothom qualifica de bastant bona per intentar millorar la marca personal. Personalment la conec una mica per haver-hi participat dos cops (2007 i 2009) i haver-me passejat també en bicicleta fent d'improvisat reporter fotogràfic (2010) i per això m'alegro que la meva ciutat organitzi una cursa que a les darreres edicions ha hagut de tancar inscripcions en arribar-se al miler (que aviat és dit). De totes formes, com deia en l'entrada corresponent al 2011 (a baix la podeu llegir), i pel que he llegit en algun fòrum, continua sense esmenar certes qüestions que per mi li resten una mica de valor -eps, és una opinió personal que no teniu perquè compartir. M'estic referint al tema de les dutxes, una web no gaire informativa (o gens) en l'aspecte cartogràfic del recorregut, algun tram de carrer on els cotxes també hi circulaven, etc. No hi ficaré més cullerada perquè ja estan comentats però crec que alguns no serien gaire difícils d'esmenar. Però potser són coses meves, sent tan perepunyetes com sóc. El que es refereix a mi, aquest any no la vaig córrer perquè com als darrers anys no em ve de gust fer-ho per uns carrers que ja em conec d'allò més, que puc fer-ho un altre dia i gratis però sobretot, perquè com suposo ja deveu saber, aquesta mena de curses ja les he deixades en benefici de la salut del meu peu. I és que el fet que sigui completament d'asfalt ara ja la trobo avorrida.


De totes formes, confesso que havia previst treure-hi el cap per fer més fotografies però tot i el canvi horari favorable (per allò de dormir una hora més), just em vaig aixecar del llit que ja devien sortir. I és el que té fer un sopar amb una altra parella encara més etilíca que nosaltres, que vas al llit força avançada la nit i et lleves amb una mica de mal de cap i en el meu cas, gairebé sense veu (deu ser que m'estic fent gran). I em sap una mica de greu perquè havia quedat amb els i les companyes dels Runners and Walkers per, com a mínim, fer una foto de grup. Però no va ser possible. Això sí, com a l'alçada del 5è km. la cursa passa literalment per davant de casa meva, vaig immortalitzar a aquells que vaig poder "enxampar". Com a homenatge a ells publico aquí la foto que es van fer abans de prendre la sortida. Per destacar-ne alguns dels membres, a l'esquerra de tot i amb cinta al cap podeu veure l'Albert, un dels organitzadors de la passada cursa dels Corriols de Guardiola i que fa poc s'hi ha afegit, al mig i amb el paravent groc a l'estil teletubby, en Ferran, al mig i d'empeus i destacant per sobre dels altres, en Quique que pel que estic veient és el cridat a fer les grans gestes del grup (va marcar uns molt destacables 40'), també hi ha el David, la Maite, el Jordi, etc. Una llàstima no poder afegir-m'hi però l'estat lamentable del meu cos m'ho va impedir: un altre cop serà. Malgrat això i com es diu en aquests casos, ¡"va por uztedez"! Per cert, i a tall d'anècdota, sapigueu que el conegut periodista esportiu de TV3 i també expert corredor -en Xavier Bonastre- hi va ser i que si entreu al seu bloc, veureu que a la foto amb què il·lustra la crònica surt agafadet de la ma d'uns dels nostres (en Jordi). Potser li va fer de llebre!!


I em demanareu per la cursa: doncs no ho sé. Sé que la va guanyar en Pol Guillen, que ja ha repetit victòria unes quantes vegades però amb un temps un pèl lluny del rècord. Potser el vent -que en bufava i fort- va ser un gran obstacle. Ara bé, feia goig veure per davant de casa meva el grup capdavanter corrent com una coet, aprofitant un tram de baixada. Per acabar, us deixo els enllaços a unes quantes entrades meves sobre aquesta mateixa cursa per si us ve de gust fer-hi una ullada.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Corriols de Guardiola: molt bona estrena

El passat diumenge vam participar a la primera edició de la cursa dels Corriols de Sant Salvador de Guardiola, molt a prop de Manresa. I com ja intuíem després d'haver fet uns dies abans el reconeixement del circuit i veure la xifra de corredors inscrits que s'anava publicant al Facebook, va ser un gran èxit o com diu el títol de l'entrada, una gran estrena en un calendari de curses cada cop més atapeït, fet que de ben segur esperonarà l'organització a fer-ne una segona edició l'any vinent. I a més, i com si estiguéssim tocats per una vareta màgica, la pluja que no va deixar de caure en tot el dissabte es va prendre un respir i ens va respectar (a canvi, però, de deixar un circuit força relliscós en alguns dels seus trams). Amb aquestes, m'hi presento de nou amb el meu nebot "putatiu", l'Octavi, qui cada cop s'hi està aficionant més, oimés si els resultats donen fe d'una millora fefaent (va quedar en la posició núm. 34 d'un total de 182 corredors i amb un temps inferior als 54'). És allò que diuen del tresor de la joventut divina, amb els seus 19 anyets. A més, em trobo també amb una de les potes del cada més mort que viu "Team", en Xavier, i amb uns quants col·legues més, amics i coneguts (en Quim, Sergi, Mariano, una petita representació dels Runners and Walkers, amb el David al capdavant, etc.). És una de les coses bones que tenen les curses populars no gaire multitudinàries, que contribueixen a establir relacions amb gent amb qui, tard o d'hora, acabes coincidint en més d'una.

Però anem al gra i com li va deixar anar un escriptor que ja és mort a la Mercedes Milà, "aquí hemos venido a hablar de mi libro". Poc abans d'arribar a Sant Salvador de Guardiola ens comença a ploure amb una certa intensitat i ni jo ni l'Octavi les tenim totes. Fins i tot, se'ns passa pel cap de deixar-ho estar i anar a un bar per fer un bon esmorzar. Però per sort, és recollir el dorsal i obrir-se el cel. La cursa comença amb uns 10' de retard perquè els organitzadors estan esperant que arribi la confirmació que el circuit és transitable i que no hi ha cap tram de perill. Un punt més a favor! En això que ens donen la sortida i com sempre em poso al final del grup per no destorbar gaire als que van més ràpids que jo (la majoria). L'Octavi i el Xavi van cadascú a la seva i jo tinc molt clar que no els puc seguir, un per joventut i l'altre perquè acostumat com està a triatlons, està a uns quants esgraons per sobre meu. Però jo vaig a la meva i m'ajunto amb el Sergi que m'explica fa de llebre del seu cunyat, qui s'estrena en aquesta cursa (per cert, de tant alt que és una magnífica referència a seguir perquè segur que no el perds de vista en cap de moment).


Amb el recorregut més o menys retingut al cap de la jornada prèvia de reconeixement anem fent i al poc de començar es forma un tap impressionant -és el que té molta gent de cop per un corriol estret i relliscós- però com ens ho agafem a broma, aprofitem per veure els primers bolets de la temporada. Al cap i a la fi, qui vulgui guanyar la cursa que sortí dels primers i ben ràpid i la resta en gaudirem més perquè estarem més estona corrent. El recorregut no és gaire còmode o millor dit, és més dur per mi ara que abans, quan estava en millor forma, però el fet que hi hagi trams bastant enfangats et fa anar més lent, tant a les pujades (però no ens enganyem, sense fang tampoc aniria gaire més ràpid) i sobretot a les baixades. Sens dubte que el fet de veure un parell de corredors queient davant teu en dos punts diferents del recorregut suposo que et fa ser més conservador. No val la pena arriscar-hi la pell per no res. Sóc conscient que el meu ritme és un pèl més lent que el dia del reconeixement però no m'amoïna gaire i de fet, ni porto rellotge per controlar el temps: tant se val arribar en una o altra la posició i sí gaudir de la cursa amb la dosi justa de cansament. Amb aquesta mentalitat enfilo el darrer quilòmetre conscient que m'espera la baixada pels carrers de la vila, i com encara em queden forces (potser he anat massa relaxat) premo el gas i avanço un grapat de corredors. No he estat mai gaire partidari de fer això però com em sentia bé i creia que calia aprofitar la baixada, doncs que no es digui ...


Tot plegat, un temps final d'1h:09' (dos minuts més que al reconeixement) i ocupant la posició núm. 132 d'un total de 185 corredors. Ergo, cap meravella però qui fa el que pot sense haver de patir més del necessari, no està obligat a res. Això sí, satisfet i content perquè la matinal dominical ha estat molt bona. I per celebrar-ho, un bon esmorzar i comentar la jugada amb els companys de patiments. En definitiva, aquí us deixo una valoració de la cursa per si voleu fer-ne cas:

  • Aspectes que m'han agradat: com ja he dit ha estat una molt bona cursa en el seu conjunt i en tots els seus detalls i per tant, ha tingut una encara millor estrena. La informació disponible al web és molt detallada i ajustada al que crec que ha d'haver-hi, després d'haver participat en moltes més curses als darrers 4 anys. El recorregut és entretingut i apte per a tots els públics que estiguin en un mínim de forma, molt ben indicat i amb molt voluntariat repartit pels seus diferents punts. La logística molt ben resolta (recollida del dorsal, dutxes, esmorzar i sense problemes d'aparcament).  L'ambient també molt popular i amè en tot moment (es nota la implicació de la gent i de gent que hi entén) i un ampli recull de fotografies penjades al Facebook. I tot això a un preu de 10€ (n'hi ha de més barates però pel que estic veient la tendència és a un cert encariment). A més, també cal valorar dues iniciatives que no són gaire habituals: una, la jornada de reconeixement previ del circuit i la segona, l'enviament per correu electrònic d'una enquesta perquè fem arribar la nostra valoració.
  • Aspectes que no m'han agradat: deu ser que tinc un ull clínic per trobar bones curses o que la gent que n'organitza una, de tant seguir aquest modest bloc, s'esmerça molt més per por que els deixi malament (ja, ja!!), o una simple casualitat. Vés a saber, el que és cert és que d'aquesta (i d'alguna altra més que ja he fet) no tinc cap punt a criticar. Altrament dit, la pròpia organització ha posat el llistó molt alt en la seva primera edició i esperem que de cara a les properes, aquest no decaigui.
Per acabar, us deixo una tercera foto (postcursa) on es veu el futur i el passat de les curses populars, esquerra i dreta respectivament, per descomptat.


divendres, 19 d’octubre del 2012

Agramunt, cursa i torrons

Novament vaig amb retard en els meus deures de cronista, tot i que la cosa va millorant perquè aquest cop només fa cinc dies de la darrera cursa. Efectivament, el passat diumenge vam anar a Agramunt amb motiu de la seva coneguda Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra, i sent un del seus actes centrals de la jornada dominical la seva Cursa del Torró (com s'havia de dir, sinó?). Si sou seguidors fidels del bloc ja  sabreu que aquesta vila l'hem visitada unes quantes vegades, dues per aquesta mateixa prova i una tercera per una duatló. Com tantes altres, aquesta és una cursa bàsicament rural, de 10 km. que respon a un tarannà bastant popular (les curses infantils també donen bastant de joc), d'un preu assequible, amb un nombre de participants que es manté en uns nivells "humans" (uns 270 a la cursa dels "grans") i una logística pre i post cursa que facilita molt la feina del corredor. A més a més, si veniu amb canalla al costat mateix de la sortida i arribada hi ha un parc que ressegueix el riu Sió amb una zona infantil ideal per "aparcar-la" una estona. D'altra banda, la cursa no comença fins les 11:00 del matí per la qual cosa si us hi presenteu puntuals podreu abans fer una ràpida visita per la fira (els pavellons els obren a les 10:00) i fer les compres de rigor, abans que s'empleni de gent i després sigui més pesat fer-hi el badoc.

I això és el que vam fer: arribar-hi puntuals i ser dels primers en passejar pels estands de la fira sense haver de fer cues per a un tast, demanar informació, comprar alguna que altra tableta de torró i tot el que s'acostuma a fer en fires d'aquesta mena. A més, com el temps acompanyava (estable, no gaire fred i de calor la justa), ja es preveia que cap el migdia l'afluència de gent seria molt més gran. Com així va ser quan després de la cursa vam voler recórrer els carrers del nucli antic de la vila i visitar una de les seves joies arquitectòniques: l'església de Santa Maria. Tot plegat, que ens vam firar una mica (n'hi havia per donar i per vendre quant a dolç, salat, vins, cerveses, vinagres, etc. però no us perdeu el torró de xocolata amb sal i tomàquet fregit); després de veure unes quantes fires per la geografia catalana, fa temps que he arribat a la conclusió que si un es vol guanyar la vida com a feriaire, el millor és muntar un negoci de menjar i/o begudes ja que qui més qui menys a tothom li agrada engrapar. I després de tot això, potser us estareu demanat què tal la cursa: doncs no ho sé perquè NO LA VAIG FER. No he mencionat en cap moment d'aquesta entrada que l'hagués fet i que jo recordi, abans tampoc vaig dir que tingués una intenció ferma de participar-hi, tot i que no l'havia descartada del tot (aprofitant també la Firà). Ara bé, havent fet el divendres el reconeixement del recorregut de la cursa dels Corriols de Guardiola, la prudència "podòlogica" em demanava descans i no forçar el peu amb dues curses en dos dies.

De totes formes, perquè veieu que he pensat en vosaltres, us ofereixo en aquest enllaç unes quantes fotos que vaig fer per la fira i la cursa. Que no sigui dit que amb el pretext d'agafar-me ara amb calma això de les curses populars, em desconnecti del tot. I com a petit tast, aquí en teniu un parell:



Per cert, ja que abans n'he fet referència, aquí us deixo les entrades amb motiu de les meves estades anteriors a la vila agramuntina:

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Corriols de Guardiola: el reconeixement

Divendres, 12 d'octubre, res a celebrar llevat de dinar en companyia de dues Pilars i més parentela. Però per omplir l'estómac és preceptiu que abans el buidem, així que tant jo com l'Octavi ens apuntem a la molt bona iniciativa de l'organització de la Cursa dels Corriols de Sant Salvador de Guardiola de fer el reconeixement del circuit que haurem de tastar la setmana vinent. Suposo que en tractar-se de la primera edició d'una cursa és una estratègia eficaç per anar fent bullir l'olla i que la gent s'hi acabi animant. És clar que també podríem mirar-ho des de l'altre costat: qui faci aquest tast (gratuït) ja no té perquè venir després a la cursa oficial (pagant). Però vaja, no compto que això es doni en molts casos ni gaire sovint i més aviat, per l'ambient que hi vam veure, la gent que hi va s'ho agafa com una opció diferent de fer un entrenament en colla. Per tant, aplaudeixo aquesta iniciativa i animo que altres curses facin el mateix. I per suposat, en el cas d'aquesta de Guardiola, en ser la primera, allò que comença bé, ha d'acabar igual o millor. 


Ens presentem tots dos abans de les 9:00h i podem comprovar que no serem quatre gats sinó que hi ha tanta gent (o més) com en alguna que altra cursa on hi he participat (al final, una seixantena). Puc saludar amics i coneguts (en Sergi, David, Tòfol), l'Albert i el Jordi Miralda i coincidim també uns quants Runners and Walkers. L'organització ens explica com anirà la sortida, una mica el recorregut i apa, comencem a fer gambades. L'Octavi surt dels primers i ja no el tornaré a veure fins un cop dutxat i jo i el Sergi decidim d'anar plegats, de principi a fi. Em sembla que tan ell com jo hem trobat un bon companys a les curses perquè tots dos podem mantenir, si fa o no fa, el mateix ritme. Aviat ens adonem que el circuit no ens enganya i respon ben bé al seu nom perquè bona part ens fa passar per corriols, a més que haurem de patir una mica perquè no és gaire "còmode" ja que després d'una pujada segueix una baixada i a més, hi ha un parell o tres de pujadetes d'aquelles que un se les ha d'agafar amb calma i paciència. Però res que no es pugui fer caminant una estona que, sigui dit de passada, també va bé per veure algun que altre punt paisatgístic bastant maco. Mentre vaig corrent m'adono que potser aquesta no és el tipus de cursa més idoni per al meu peu ja que inclou algun tram de corriol per mi un pèl massa irregular i si plou el dia abans de la cursa, caldrà posar-hi els quatre ulls per les relliscades que puguin haver-hi.

Malgrat ser un entrenament, jo i el Sergi continuem amb un ritme sostingut (o sostingudament lent, com es vulgui), arriba un moment que el perdo perquè va un punt millor que jo però després l'enxampo de nou a pocs qms. del final. Després d'entrar de nou al poble enfilem el darrer tram d'asfalt i creuem la "meta" satisfets perquè, sens dubte, aquesta ha estat una millor desfilada que la que feien per la TV (on s'ha vist que el Rei d'un país saludi una cabra?). Tot plegat, una molt bona matinal, un bon entrenament, una bona iniciativa de l'organització i per descomptat, ja estic inscrit a la cursa. Ara a esperar uns dies per tornar-hi amb el convenciment que la cursa farà el ple. Si l'organització posa tantes ganes com en aquest reconeixement, l'èxit està més que assegurat.

Per acabar, us deixo un parell de fotografies de la jornada; a la segona ens podeu veure arribar a mi i el Sergi, tot dos cofois. Ens veurem d'aquí uns dies.



dissabte, 13 d’octubre del 2012

Trail Senders del Penedès: córrer entre vinyes

Un cop més, perdó pel retard en escriure la crònica de la que ha estat, ja fa gairebé dues setmanes, la meva darrera cursa. M'agradaria prometre que no tornarà a passar i que això ha estat un lapsus i poc més però no us ho puc assegurar. I és que tinc un semestre tan carregat de feina que fa que, ni tan sols, entri al bloc i encara menys, pensi en possibles curses per a les properes setmanes. Però tampoc us vull enganyar, això no m'ha tret la son ja que allò que va començar com una afició ha de continuar sent-to, bé sigui el córrer o les cròniques de les meves curses. Fetes les disculpes pertinents, anem al gra: la cursa Trail Senders del Penedès, que es va fer el darrer dia de setembre a la vila de Les Cabanyes del Penedès, just al costat de Vilafranca. Es tracta d'una nova cursa en el calendari i que per a mi no s'havia de desaprofitar perquè -com després vaig poder confirmar- s'ajustava bastant bé al tipus de prova que d'ençà un temps prioritzo per sobre de cap altra, oimés tenint en compte el que ja he dit més d'un cop de la meva baixa forma i dels problemes que arrossego al taló d'Aquíl·les. En altres paraules, una distància que encara puc fer sense gaires patiments (12,7 km.), un perfil no gaire exigent, molt poc asfalt i molta pista de ferm suau i no gaire tècnic, un preu bastant raonable i un ambient molt "popular", amb no poca gent però tampoc una allau de persones que pugués "deshumanitzar" la cursa. I si això se li afegeix un dia excel·lent (gens de fred i no gaire calor), aleshores què més es pot demanar?

Amb aquesta idea al cap ens hi anem per la nova carretera de l'Eix Diagonal i en poca estona ens hi plantem. Penso que potser a la gent de la Catalunya Central se'ns ha "obert" ara una nova contrada com és el Penedès per provar noves opcions de curses. Com en moltes altres d'aquesta mena no ens topem amb cap problema en els seus prolegòmens: pàrquing, recollida del pitrall, guarda-roba, bar on fer el cafè previ i això sí, una mica de cua per al ritual de sempre als lavabos. Sense gaire més dilació em poso a la cua de la corrua de gent prèvia a la sortida i em trobo a dos col·legues dels Runners and Walkers, la Maite i el Ferran que, pel que veig, tampoc se'n perden ni una i que no els tornaré a veure fins després d'acabar aquesta. Abans del tret de sortida, però, es guarda un minut de silenci en memòria de la Teresa Farriol, morta el dia abans a la Cavalls del Vent (aprofito per dir que més d'un comentari es va sentir entre la gent sobre la conveniència d'haver suspès la prova abans que comencés, ateses les condicions meteorològiques de la zona; però aquest ja és un altre tema del qual aquí no en parlarem).


Amb la música de l'Ipod, comencem a fer gambades; després del primer 1,5 km. d'asfalt pels carrers del poble, el deixem enrere per endinsar-nos en el que serà la resta de la cursa, és a dir, pista i més pista pel mig de camps de vinyes (ja ho tenen això aquestes terres). Sense ser molt exigent, el perfil de la cursa tampoc és pla ni molt menys, esquitxat de pujades i baixades que sense gaire constants, tampoc ajuden a agafar un ritme sostingut. Però com hem vingut a gaudir i patir el mínim que exigeix el decoro i justificar després una dutxa, m'ho agafo amb calma. Fins el km. 7 porto un ritme al voltant dels 5':15" i això em fa pensar que podré creuar la meta al voltant de l'1h:06'. Ara bé, poc després ens topem amb un tram de forta pujada i a més, molt enfangat per les pluges del dia abans que obliga a bona part de corredors a deixar de córrer i caminar un rere l'altre. Això també es repetirà -per mi- al km. 9 coincidint amb un tram d'asfalt. Entre un i altre perdo el ritme que duia però com no em sento malament del tot, i coincidint amb el darrer quilòmetre que és de baixada i es veu de lluny l'arribada, decideixo prémer una mica el gas de tal forma que és en aquesta part final que em sortirà el meu qm. més ràpid, per sota dels 4':30". 


Com l'objectiu de temps que me vaig marcar després de començar la cursa ja era impossible em plantejo un segon, el de baixar de l'1h:10'. I per pocs segons al final ho aconsegueixo ja que creuo la meta amb un temps oficial d'1h:09':14" i en la més que modesta posició núm. 257 d'un total de 359 corredors (classificació). Això sí, content com un gínjol perquè després d'unes molèsties inicials, al cap de poca estona el peu em va respondre bastant bé (no tant, però, la resta del meu cos que com ja he dit, està força lluny del seu millor nivell). En aquesta tercera foto em podeu veure fent una cosa que havia deixat de fer a les darreres curses: mirar el cronòmetre. Per cert, permeteu-me un breu apunt per dir que aquí em vaig retrobar a un antic estudiant meu -en Pau Vilaplana- que li ha donat per les triatlons i que aquí va participar a la cursa dels 5 km. i amb tan bon paper que va ser el tercer classificat. Perquè veieu que de la UAB surten ben formats, fets i drets.


En definitiva, una cursa que es va ajustar a les expectatives que m'havia fet i que recomano de totes totes si el que busqueu és una prova que s'allunyi de l'asfalt, no gaire llarga ni dura, barata i amb un ambient molt popular. Com es diu al web, és una bona opció si us voleu iniciar en el món del trial; jo no és que sigui un novell en aquest àmbit però sempre és bo tornar als orígens, fer una mena de reset i no perdre l'horitzó de vista: si no puc aspirar a fer una altra mena de proves, aquestes ja són ideals per mi. Per sort, cada cop n'hi ha més i per tant, més números perquè continuï volent participar-hi. Ara a per la propera, que serà l'única que faci aquest més: la dels Corriols de Sant Salvador de Guardiola, de la qual ja avenço que en breu publicaré una crònica prèvia.