S'escampa el virus Punk Trail!!

El passat dissabte vaig participar a la primera edició de la Punk Trail del Pont de Vilomara, convençut que no serà flor d'un dia i que per part meva no serà la darrera participació. I si bé d'això últim no n'estic, però, del tot segur perquè vés a saber què pot passar en un any, del primer aspecte fico la ma al foc amb total seguretat que no em cremaré. I és que l'organització de la cursa va anar com oli en un llum i la gent que hi ha al darrera se'n pot sentir molt cofoia per la feina molt ben feta. De ben segur que aquesta valoració que estic fent i amb què començo aquesta entrada és compartida per tota la gent que hi va participar. I com sembla que el virus de les Punk Trails es va estenent més ràpidament que qualsevol altre, ja està anunciada una nova prova, aquest cop a Manresa, per al 10 de novembre. Per descomptat, per poc que pugui, allà m'hi veuran. Però no avancem esdeveniments i fem la crònica d'aquesta darrera.

D'entrada, des del moment que em vaig inscriure -a la Punk Trail de Calaf de principis de setembre- tenia clar quines de les dues distàncies no faria, la de 24 km. i la de 44 km. però no quina de les dues més curtes acabaria fent, si la de 15 km. o 10,5 km. La meva idea inicial, però, quan m'hi presento a la sortida és fer aquesta darrera, tenint en compte el desnivell acumulat (encara assumible) i que la prova dels 15 km. potser és per a mi un pèl massa (a banda, també, del seu desnivell). I és que, val a dir-ho, fa temps que no participo en una cursa que superi els 13-14 km. Alguns podreu dir que ja no ve d'un parell més de quilòmetres i és cert, el que passa, però, és que en aquest cas el desnivell acumulat passava dels 400 m. als 800 m. la qual cosa per a mi ja suposa paraules majors. Així que decideixo que quan arribi el moment, agafaré un camí o altre. És una altra virtut de les Punk Trails, que pots triar després d'haver-se iniciat la cursa. Amb aquesta idea em presento a la plaça de l'Ajuntament per prendre la sortida i del primer que m'adono és que la cursa serà un complet èxit, si més no quant a l'objectiu d'aplegar menjar per al banc d'aliments (uns 1.550 kg.). La solidaritat de la gent a flor de pell! Així sí que dóna gust de córrer. Estic segur que si hi hagués l'opció d'aportar encara més menjar com més quilòmetres s'acabi fent, la gent no s'estaria d'hòsties i tothom a fer la marató.

Poc abans de sortir em trobo la Maite (dels Runners & Walkers) i em comenta que ella i la seva colla optaran pel recorregut dels 15 km. Dit i fet, jo també m'hi apunto tot i que després ja no la tornaré a veure. Amb el perfil retingut en la meva feble memòria, sé que fins el 4,5 km. no farem més que pujar. Per sort per a gent com jo, com som bastants (la gent més agosarada dels 24 i 44 km. ha sortit abans), no podem agafar un ritme gaire ràpid perquè les característiques del traçat no ho permet, i sent estret i en pujada es forma més d'un tap. Cap problema, aprofitem per agafar aire i anar fent. Arribem al primer control (a uns 485 m. d'altitud), a l'antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, avui dia en runes però que s'entreveu devia ser bastant potent a la seva època. I aquí veiem un altre tret típic de les Punk Trails: un avituallament divertidament ambientat com si fos un túnel del terror i una mena de matança de Texas, aprofitant que a l'hostal s'hi accedeix per un túnel. Aquí és on hem d'escollir entre distàncies i decideixo tirar milles, és a dir, el recorregut de 15 km. Em trobo bé i com fa un dia fantàstic per córrer -sol i no una calor gaire excessiva- penso que sempre hi som a temps de fer els darrers quilòmetres caminant.

Poc després ens trobem amb el tram més perillós de la prova, una baixada per on no passarien ni les cabres més envalentonades, on hi hem de posar tots els nostres sentits, i que ens porta del 4,5 km. fins el 6 km. salvant un descens negatiu d'uns 200 m. fins arribar a la riera de Santa Creu. A partir d'aquí, de nou tornem a pujar durant 2,5 km. seguint la carena que ens ha de portar al cim de la prova, el Puig Gili, amb poc més de 600 m. d'altitud. Aquesta és la part més complicada perquè de tant pendent que té és impossible que jo pugui córrer -no pas altra gent- i arriba el moment d'agafar-se fort els "matxos" i pit i collons, cap amunt. El sol dóna de valent i per sort l'organització ha tingut la molt bona idea de posar un segon control al 6,5 km. Continuem pujant i quan creia que ja havíem fet el cim m'adono que no, veig el corrua de gent amb les samarretes de colors pujant encara més amunt -i en algun moment grimpant- fins que ... finalment, assolim el cim. Un tercer avituallament on em trobo al Raül, de la colla boja dels Koalas i em confirma que ja hem fet la part més dura del recorregut i que el que ens espera fins l'arribada són 6 quilòmetres de baixada, esquitxada de tant per algun que altre tobogan de no gaire duresa. M'aturo una estona per menjar, beure i veure també la fantàstica vista que es divisa del lloc.

I efectivament, ara comença per mi la part més divertida: premo l'accelerador i vinga a córrer, això sí, allà on es pot perquè els trams de pista "còmoda" per fer-ho no són gaire freqüents. Deixo enrere gent que havia fet la pujada amb mi -ho sento, c'est la vie!- i ni tan sols m'aturo en els trams de pujada que de tant ens trobem. Només ho faré, però, just abans d'entrar al poble i després de creuar de nou la riera de Santa de Santa Creu, quan ens topem amb la darrera pujada. I aquí diria que tant jo com els que em seguien (i també els que anaven per davant meu) ens vam confondre perquè el track indica que s'havia de girar cap a l'esquerra i nosaltres vam tirar recte entrant directament pels carrers del nucli. Si això és confirma, ara m'explico perquè un cop m'estava cruspint l'entrepà veia gent que arribava a la plaça de l'Ajuntament pel cantó contrari per on jo vaig entrar. Tant se val, l'esforç ja estava fet.

Tot plegat, una cursa més al sac i el que és més important, la satisfacció d'haver acabat amb ganes de continuar fent-ne més. De fet, demà mateix en tinc una altra (a Rellinars). Per cert, dir que al Pont vaig conèixer personalment a dos seguidors del meu bloc, en David Jiménez (recordeu el seu magnífic Blogmaldito?) i en Jordi, amb qui vam intercanviar algun que altre missatge amb motiu de la Cursa del Sot (de Monistrol de Calders). Per cert, ja que he fet esment d'en David, permeteu-me que m'estalviï de fer la meva pròpia valoració perquè aquí us deixo la seva que, com sempre, és molt detallada i precisa. Per part meva només afegir que com a la resta de Punk Trails, aquesta ha estat molt ben organitzada i deixant de banda el tipus i característiques (potser no del tot idònies per al meu peu), s'agraeix també que s'hagi cuidat molt la qüestió de la informació: us asseguro que mitjançant l'enviament de missatges electrònics, piulades al Twitter, el Facebook, etc. ens han mantingut al corrent de tot el que s'anava succeint. Com dic en aquests casos, moltes altres curses n'haurien de prendre bona nota i estic més que convençut que fins i tot, fent pagar una inscripció raonable, la gent hi continuaria anant-hi, sempre i quan es mantingués aquest alt nivell de qualitat. Ara bé, crec que han posat el llistó molt alt que superar-lo per a properes edicions sembla força complicat.

M'oblidava, el meu temps va ser aproximadament de 2h:05' i això em porta a una conclusió: no és que em sobrin quilòmetres (com deia abans, potser no em ve d'un o dos més del que veina fent fins ara) però sí temps: i és que córrer durant més de dues hores sí que se m'acaba fent pesat. Solucions? o curses més curtes, o de menys desnivell o corro més ràpid. I per descomptat, la primera i segona opció són més factibles que la tercera.

Curt i ras, felicitats, enhorabona i moltes gràcies. Fins la propera.