Punk Trail de Calaf: que n'aprenguin!

Jo hi tornem a ser! Torno a anar endarrerit pel que fa a la publicació de les meves cròniques ja que la meva darrera cursa va ser el passat dissabte, a Calaf, i fins avui que no m'hi he pogut posar. I és que l'inici d'aquest setembre m'està portant més feina de la prevista en principi i ho he hagut d'anar deixant davant d'altres prioritats. Però a base d'esgarrapar unes quantes hores a altres temes, aquí em teniu de nou, al peu del canó "blocaire". I espero no passar de nou per un "temps de silenci" com van ser els mesos de juny i juliol. Dit això, anem al tema que per això m'esteu llegint ara mateix.

Efectivament, el passat dissabte vaig començar la temporada de curses 2012-2013 (aviam fins quan em dura!) amb la Punk Trail de Calaf de la qual ja en vaig parlar no fa gaires dies en aquesta entrada, amb motiu de l'organització de més curses noves a la Catalunya Central. En qualitat de "Punk Trail", i si heu fet o seguit les anteriors dues que s'han fet (a Sallent i Fonollosa) vaig poder comprovar que mantenia el seu mateix esperit, és a dir, una cursa no competitiva -sense classificació- amb dos itineraris a escollir, gratuïta -però alhora convidant la gent a portar birres i menjar per als bancs d'aliments- i un ambient genuïnament popular. Per tant, s'hi van donar els ingredients per no deixar-hi de participar, amb o sense lesió al peu. De fet, sobre aquesta mateixa qüestió us avanço una propera entrada per comentar-vos el diagnòstic del metge i teràpia recomanada. A Calaf ens hi vam presentar jo i el Jordi, l'autèntic "crack" del "Team", que com més va, va cada cop a menys, amb el Frans i el Xavi que per un motiu o altre s'han apartat una mica d'aquest món. Però com a mi em continua agradant, aprofito qualsevol escletxa en el meu baix nivell de forma per no seguir el mateix camí i en canvi, mirar de ser present en aquelles curses s'ajusten més a les meves noves preferències i alhora escassa capacitat (física). Un cop arribats al pàrquing i res més sortir del cotxe, ens adonem que en pocs dies hem passat de la calor més intensa de bon matí a una fresca que convidava a dur una peça de màniga llarga; sort que ja érem conscients que després entraríem ben aviat en calor. Encara tenim temps de saludar uns quants coneguts -en el meu cas al David (Masfret), en Sergi (Sanz), l'Albert (Comaposada) i alguns membres de l'equip Runners and Walkers (la Maite, l'Orlando, en Ferran) i del qual, i encara que no ho sembli, en formo part. Deu ser que al seu moment els hi devia faltar gent perquè no compto que ara, amb els que són, m'acceptessin. Ja ho va dir en Marx (en Grouxo, no en Karl) que no formaria part de cap club que l'acceptessin a ell com a membre.

Puntuals sortim a les 9 del matí i com a les darreres curses ja em col·loco al final del grup de corredors per començar tranquil i després, amb el perfil de la cursa al cap, fer i desfer en funció de com m'aniria sentint. Em sento el peu una mica entumit i prefereixo no fotre-li més canya de l'estrictament necessària. Al poc de començar em trobo el Sergi i un col·lega seu i com veig que van a un ritme que em resulta còmode de seguir, no els perdo de vista. Després de travessar la carretera de l'Eix Transversal ens topem amb una primera sorpresa, agradable, com és dos membres de l'organització disfressats de parella de la Guàrdia Civil. Ja s'ha dit més d'un cop que les Punk Trails are an attitude. A mida que van queient els qms. el peu se'm va escalfant i puc córrer més segur, que no més ràpid doncs el meu nivell de forma és, per què negar-ho, molt discret (utilitzaria altres adjectius més rotunds però no és qüestió de llençar pedres a la meva pròpia teulada). Comprovo que el perfil no és excessivament dur i els trams de pujades els puc fer amb una relativa facilitat, mentre que seguint l'esperit de la cursa, així que arribo a un control, m'aturo i m'ho prenc amb calma bevent i menjant una mica. Al cap i a la fi, si no hi ha classificació no has de córrer contra ningú altre i ni tan sols, contra un mateix. A més, per què fotre'ns pressió a sobre si un pot córrer gaudint alhora de l'entorn que, val a dir-ho, és del tot rural. No és que sigui maco d'allò més -no ens enganyem, aquestes contrades ja ho tenen això i la ruralitat té la seva pròpia bellesa- però no deixem de córrer per pistes i corriols que, m'imagino, és el que més deu agradar a la gent que participa en aquesta mena de curses.

Deixem enrere el darrer control em despenjo del Sergi i el seu col·lega i decideixo anar a la meva. Ja no ens queda gaire per arribar al final i poc després ja veiem de nou els carrers de Calaf. Aquest darrer tram, però, el trobo una mica pesat, no tant per estar cansat sinó pel fet que tinc la sensació que se'ns fa fer una volta una mica innecessària, no sé si perquè la distància final faci aquests 12 km. o perquè per motius organitzatius no va ser possible una alternativa més directa. Tant se val, vaig fent tranquil·lament i creuo la meta en mig dels aplaudiments de la gent. És un dels molts bons ítems que tenen aquestes curses: la familiaritat fa que et sentis com a casa. Al final em surt al voltant d'1h:20', més o menys dins la meva previsió abans de començar i si fa o no fa, una actuació en la línia de curses com la de La Fageda o Castelltallat, amb una distància i perfil bastant semblants. Per tant, no costa gaire deduir per on aniran les properes que faci.

I com sempre, passo a valorar breument la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: gairebé tot però amb més detall diré que la informació publicada al web ha estat sempre ajustada quant al reglament, procediment d'inscripció, recorreguts i perfils, els controls, etc. Òbviament la seva gratuïtat és un gran aspecte a valorar -oimés en aquests temps de crisi- però tal i com està muntada, estic convençut que molta gent pagarà amb molt de gust per repetir-hi (ara em callo no sigui que estigui donant idees per al proper any). Crec que l'ambient, caliu i  familiaritat que vam viure no té preu. Això sí, clau va ser posar un límit en les inscripcions (crec que de 300).
• Aspectes que no m'han agradat (tant): gairebé cap però com he dit abans, crec que el tram final del recorregut es va fer bastant pesat per a molta gent (segons vaig sentir mentre em cruspia la botifarra de rigor, i ja no cal dir-ho per als corredors que van optar pel recorregut llarg). Però com també deia, no parlo gaire alt perquè desconec què suposa haver de preparar un itinerari que passi pels carrers d'una ciutat. No crec que sigui quelcom fàcil.

En definitiva, una molt bona cursa que val la pena tenir molt en compte per a properes edicions, tot i que a mi em va suposar haver d'estar amb el peu adolorit durant la resta del cap de setmana. La meva més sincera enhorabona a l'organització i espero trobar-me'ls l'any vinent: serà senyal que jo continuaré corrent, tot i que potser amb un caminador!! Us deixo un parell de fotos i l'enllaç a un vídeo força bo per gentilesa dels col·legues dels Esbufecs de Mollerussa (cap al minut 6':30" podeu veure la brometa de la parella de la Benemérita a què feia referència al principi). I si voleu veure més fotos, connecteu-vos al bloc de la cursa.