Lesionat però encara al peu del canó

Qui no ha anat algun cop al taller mecànic amb la simple intenció de canviar l'oli del cotxe i que li diguin que a més, hauria de canviar els filtres, pastilles de fre, pneumàtics i vés a saber què més? Doncs el mateix em passa a mi amb els metges: em costa molt visitar-ne un perquè sempre penso que em trobarà més coses per les quals hi he anat i que sortiré pitjor de com hi he entrat. Diguem que en aquest sentit seria tot el contrari a una persona hipocondríaca. De totes formes, i després de setmanes de pensar allò tan típic d'"aviat, "aviat", "un dia d'aquests", vaig decidir-me i aprofitant els serveis d'una mútua, en pocs dies he pogut fer la visita al traumatòleg i ja disposo del diagnòstic i el tractament a seguir per al tema del peu dret. En una primera exploració -i abans de fer-me les radiografies- ja em va dir que no li semblava res de molt greu i de fet, no em va prohibir anar a la cursa de Calaf l'endemà mateix. I les plaques sembla que han confirmat les seves impressions: resulta que no és que tingui ben bé una tendinitis del peu dret sinó més aviat una tendinosi. Perdoneu si ara no faig servir correctament la terminologia específica del vocabulari mèdic però si no vaig entendre malament, i per resumir-ho molt, la tendinosi fa més aviat referència a problemes degeneratius del tendó, mentre que la tendinitis englobaria els problemes inflamatoris. Pel que he pogut esbrinar, els metges tendeixen a utilitzar cada cop més el concepte genèric de "tendinopatia" per referir-se a qualsevol alteració del tendó d'Aqul·les i així, parlem-ne en plata, es curen en salut.

De fet, el meu problema no rau tant en el tendó estrictament parlant -tenint en compte que aquest és un muscle d'una certa llargària- sinó en el punt on hi ha la seva inserció amb el calcani del peu -per entendre'ns, el taló- i els símptomes són bastant clars: dolor després de córrer (no tant durant l'exercici), també dolor a les primeres hores del dia, després d'aixecar-se del llit, envermelliment de la pell, inflamació de la zona en qüestió. En definitiva, tot apunta a una bursitis retrocalcània (busqueu pel Google què vol dir), acompanyat d'alguna que altra calcificació que probablement deriva d'una certa predisposició "natural" del peu i afavorida, per descomptat, per tots aquests anys que porto corrent (i alguns sense mirar gaire per la salut de les meves articulacions, tot sigui dit). Cal recordar que fa un temps, en una de les poques visites que he fet a una fisioterapeuta, aquesta ja em va dir que això apuntava a un desgast, d'impossible marxa enrere. I de fet, si seguiu el bloc ja sabreu que em vinc queixant d'aquesta dolència des del 2010, amb la diferència que abans eren moments puntuals i en canvi, ara és regular després de qualsevol cursa o sortida que faci, encara que sigui de poca volada.

De totes formes, i com he dit abans, el metge no m'ha prohibit córrer sempre i quan la cosa no evolucioni a pitjor amb el temps, i més aviat m'ha aconsellat que m'ho agafi amb calma i segueixi unes mesures bastant fàcils i d'altra banda, òbvies. Per començar, que deixi de banda curses molt llargues, de perfils exigents i amb ferms que puguin ser molt irregulars, que no en faci moltes i que després de córrer faci recuperació. Us ho tradueixo:

• Seguiré fent curses amb les característiques de moltes que ja he fet: una distància no superior als 12-13 km. (fins i tot arribar als 15 km. pot ser un pèl excessiu), planes o amb un cert desnivell no molt acusat i amb predomini de pista (a evitar els corriols molt tècnics -pel risc- i asfalt -per avorriment). En aquest sentit, parlaríem de les darreres de Calaf, Castelltallat, la Fageda, Castellar de la Ribera i moltes altres de rurals que giren al voltant dels 10 km. (p. ex. ara em venen al cap Puigverd de Lleida, Linyola, Torà, Artés, Navarcles, etc.). Per tant, res que en aquest sentit sigui gaire nou. Això sí, ja em puc oblidar de fer cap més mitja marató.
• Hauré d'acostumar-me a fer estiraments abans i després de la cursa, sobretot específics del peu i no sortir en fred. Algú va dir que escalfar era una ximpleria argumentant que tampoc ho feien els cavalls de carreres. No sé si això és cert però el que sí tinc clar és que jo no sóc un cavall.
• Seguir uns tractaments bàsics després de cada cursa: gel, crema antiinflamatòria, exercicis específics del peu, descans, etc. El metge també em va comentar la possibilitat de tractaments més sofisticats, "agressius" i fins i tot va parlar d'operar, però ell mateix ja va dir que podien ser una pèrdua de temps perquè no acaben resolent el problema i que pel que he de fer jo, serien un pèl exagerat. Al cap i a la fi, no m'he de guanyar la vida amb això i si en un temps veig que la lesió no remet sinó que ha anat a més, doncs potser sí que haurà arribat el moment d'acomiadar en Marathon man. Val a dir que tot i la lesió, un cop passades les molèsties de després de la cursa, puc fer vida completament normal. I això és el que no em fa ser pessimista. Us poso aquest enllaç per si us interessa informació una mica més detallada.

Tot plegat, que no crec que torni a participar en cap més cursa fins a finals de mes, a la Trail Senders del Penedès. Si feu una ullada a la informació del web veureu que s'ajusta bastant bé al tipus de cursa que ara busco. Si de cas, quan s'acosti el moment ja en parlaré amb més detall. I és una llàstima perquè aquest més ofereix un ampli ventall d'opcions interessants. Per exemple, se m'ha passat pel cap de tornar a Calldetenes el diumenge 16 per participar a la Ruta dels Molins però no ho tinc clar, encara. Així doncs, ara millor que mai tinc el pretext perfecte -i podríem dir que davant de notari- per prendre'm les curses amb calma i sense gaires pretensions competitives. A gaudir, amb permís del peu.