Del Puigpedrós al Delta de l'Ebre en 24 hores. Com diu el títol, dels quasi 3.000 m. d'altitud a la línia de costa. Durant dos dies hem pogut gaudir de la tranquil.litat i el paisatge d'aquest paratge natural en la que ha estat la nostra darrera escapada vacacional. I com sempre, la meva intenció era la de sortir a córrer en una zona que per als qui no ens agraden gaire les pujades ni els itineraris amb desnivells elevats, és un autèntic paradís. Més que res perquè el punt més alt sobre el nivell del mar fa la "aterridora" xifra de 5 metres, i correspon a una duna fixa (n'hi de més altes però són mòbils i aquestes no compten). De totes formes, però, i mal que em pesi, m'he quedat amb les ganes de calçar-me les sabatilles perquè sembla que vaig baixar del Puigpedrós una mica tocat, i fins ben bé el dilluns a la nit no me'n vaig començar a adonar.
Resulta que aquests darrers dies arrossego el que tot sembla indicar que és una lumbàlgia ja que la renyonera no para de fer-me la guitza d'allò més; no sé si és la manca de costum de pujar muntanyes, o d'acotar-me ara sí i ara també per buscar els bolets, o un càstig diví per no sé quin pecat que hagi pogut cometre. La qüestió és que més que un jove de 45 tacs semblo un vell que se les veu i se les desitja per recollir qualsevol cosa del terra -i això és una constant amb un nen per casa que ja camina i que ho toca tot. Total, que m'he autoimposat un període de descans forçós i una dosi extra d'Ibuprofé per veure si m'acabo de recuperar, amb la qual cosa estic aturat de fa dies. Tinc l'esperança que amb aquestes mesures l'assumpte quedarà en no res ja que com us comentaré més endavant, tinc intenció de fer una cursa el darrer cap de setmana a la Vall d'en Bas.
Però tornem al fil de l'entrada. Si bé no vaig córrer pel Delta de l'Ebre -potser no ho podré fer mai més en un terreny tan pla com aquest- el primer intent fallit em va servir per, si més no, fer una caminada al voltant de la casa rural on ens estàvem, al municipi de l'Aldea, la qual cosa tampoc està malament perquè no tot ha de ser córrer. Entre altres elements d'interès, vaig poder visitar la Torre de l'Ermita (foto), un bon exemple de llogarret o granja d'origen àrab sota el control d'un funcionari estatal. De fet, amb el pas del temps la mateixa paraula morisca que la designa -"aldái'a"- ha acabat donant nom al municipi. Un cop tornat a casa, i després de buscar més informació, he trobat pel Web un itinerari de gairebé 9 km. que uneix tres torres (l'esmentada de l'Ermita, la de la Candela i la Torre de Burjasénia), tot i que al municipi n'hi ha una quarta (la de Venixarop). Com és obvi i natural, de rutes se'n poden fer un fotimer, oimés en una zona plena de camins, pistes, carreteretes i carreteres però des de l'Ajuntament de l'Aldea, són dues més les que es promocionen, com són aquesta fins a la punta del Fangar, un dels punts més emblemàtics del Delta, i aquesta altra fins la desembocadura de l'Ebre. Però llevat que vulgueu fer tirades llargues (i en vacances no s'està per feina), aquestes dues serien més aviat aptes per fer amb BTT ja que la primera fa gairebé 30 km. i la segona 46, distàncies ambdues un pèl excessives per fer a peu.
A part de les visites més clàssiques per la zona (creuer fluvial, les platges, etc.) crec que s'ha de fer parada també al Centre d'Interpretació de les Barraques del Delta de l'Ebre, al municipi de Sant Jaume d'Enveja, una iniciativa amb què es pretén valorar, conservar i difondre aquest element del patrimoni històric i etnològic del Delta, tot destacant els aspectes identitaris de la població relacionats amb la colonització humana de la zona (veure enllaç). No és un indret que rebi moltes visites (de fet, la nostra va ser l'única quan hi vam anar) però a qui li agradi la història popular, que vagi més enllà dels episodis polítics, culturals, militars i religiosos més gloriosos i rellevants, aquest és un lloc que val la pena veure. Més que res per fer-se una idea de com la gent amb pocs recursos d'aquesta contrada (mal)vivia fins no fa gaires dècades. Jo reconec que em vaig quedar una mica astorat de tot el que es pot arribar a dir i exposar d'una barraca, que ben mirat no deixa de ser una construcció, en si mateixa, bastant simple. Curiosament, però, no vam poder visitar la reproducció a escala real d'una barraca que hi ha al mateix Centre perquè segons ens van dir, faltava no sé quin permís de l'Ajuntament (¡manda huevos!). La podeu veure a la dreta d'aquesta fotografia.
Per acabar aquesta entrada, si no coneixeu gaire aquesta zona, carregeu-vos de paciència perquè de ben segur que en un moment o altre us perdreu. I és que de tan plana que és (cap o pocs elements de referència visual), de tant camp d'arròs que hi ha (i tots iguals) i de tan pocs cartells que trobareu (o cap), és impossible no perdre-s'hi i m'hi jugo els dits de les dues mans i els dos peus que tard o d'hora acabareu fent volta en algun que altre desplaçament. Però no us penseu que aquesta sigui una mostra de deixadesa (no sé si dir de la gent que hi viu, de les autoritats o de tots plegats) sinó que sembla ser que això ja forma part del tarannà de la zona, com bé vam llegir en un paràgraf d'una guia que vam comprar. Menys mal que ja avisen perquè més d'un renec se'ns va escapar. I fins aquí les entrades relacionades amb les vacances estivals. Espero no haver-me fet pesat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada