I al maig, què? Per triar i remenar

Encara no tinc clar si acabaré l'abril sense fer res més o participant en una altra prova aquest proper cap de setmana (potser a Sallent), i ja estic pensant en el que ens pot portar el mes de maig, en què com era d'esperar, l'oferta de possibilitats cada cop s'eixampla més. L'arribada del bon temps abans de la relativa aturada estival es fa notar. La meva tria de possibles curses i caminades a tenir en compte és de vuit però us ben asseguro que n'hauria pogut incloure unes quantes més, sempre i quan us vulgueu moure per aquestes fantàstiques contrades de la Catalunya Central. De la taula que us adjunto 6 propostes es fan al Bages i dues més al Berguedà i Solsonès, respectivament, i algunes ja les conec per haver-hi participat, més recentment o ja fa un temps, quan encara buscava en les curses la competitivitat que se suposa ha de tenir una prova com aquesta. Per exemple, en aquest darrer grup inclouria les curses de Solsona (2009), Artés i Calders (ambdues al 2011) i després vindria la de Balsareny (2013) però en aquest cas quan ja feia temps que les curses, strictu sensu, havien deixat de ser per mi un al·licient. D'altra banda incloc també dues curses noves com són la de Navarcles (no em consta que s'hagués fet abans) i la de Sallent, la qual vindria a substituir la tradicional Cursa del Riu Cornet (aquí també hi vaig ser al 2009) que s'ha vingut fent fins l'any passat.

Tot plegat, que si les cames em respecten -potser els estic demanant massa- la meva previsió per al maig inclou participar a la caminada d'Avià (corrent, per descomptat) i a Navarcles (que tot i ser qualificada com una "cursa" no hi ha temps ni classificacions, i això ja m'agrada, a més del seu preu). Pareu compte que no tinc previst presentar-me a Fonollosa per a la seva Punk Trail; i és que després d'unes quantes de fetes en el que portem d'any, i sabent que el tipus de recorregut no és el més idoni per al meu taló, permeteu-me que aquesta me la salti (a més, és seminocturna i no tinc gaires ganes de fotre'm una hòstia i deixar-m'hi els dents). Un darrer apunt: contràriament al que venia sent habitual en aquest mes no apareix la Cursa de Muntanya de Castelltallat, que no és que s'hagi suspès sinó que ha canviat de data: ara es farà al novembre per evitar la coincidència amb altres curses en aquesta mateixa zona i per aquesta mateixa època de l'any, alhora que entrarà a formar part del Campionat Maqui de Curses de Muntanya del Bages i el Berguedà (i en serà la primera prova). Això últim no m'acaba de fer gaire el pes ja que sempre he pensat que això dels "circuits" és un pretext més per acabar encarint el preu de les curses, tot i que si aneu al web veureu que si es fa la inscripció anticipada, aquesta es manté encara en un preu força barat. Esperem que no acabi passant-se al "costat fosc" de les curses populars.

Dit això, us deixo la taula de les proves que he triat per si us ve de gust fer-hi una ullada. Qui sap si ens acabarem trobant en alguna.

I atès que les he esmentades, que tal si hi feu una ullada a la meva presència a les diferents curses en anys anteriors? Així podreu comprovar com he anat (d)evolucionant en tot aquest temps:

• Crònica de la cursa del Corriol de Solsona (2009).
• Crònica de la cursa del riu Cornet de Sallent (2009).
• Crònica de la cursa d'Artés (2001).
• Crònica de la cursa de Calders (2011).
• Crònica de la cursa de Balsareny (2013).
• Cròniques de les curses de Casteltallat (2011, 2012 i 2013).

Punk trail del Pont: segueix la festa!!

El passat dissabte vaig fer la segona prova del que portem de mes i ben probablement, la darrera fins que no entrem al maig. I és que porto 4 de gairebé seguides i les cames i sobretot, el peu, em demana que descansi una mica i de fet, des de la Punk Trail de Sallent que no he sortit cap dia a entrenar pel meu compte i espero el cap de setmana per fer-ho, participant a les diverses proves en què m'inscric. En total, i fins a dia d'avui, ho he fet en 6 i tenint en compte que al gener no en vaig fer cap, aquestes les he concentrades a les darreres setmanes (el març amb 3). Per tant, de començar l'any pensant que m'ho havia de prendre amb més calma crec que la cosa se m'ha anat una mica de les mans -senyal, però, que m'ho estic passant bé- amb la qual cosa amb més raó per no perdre de vista el meu objectiu primari d'acabar fent una mitjana d'una prova mensual. De totes formes, com el calendari està sent "benèvol" amb mi i mentre el peu em doni una treva, continuaré fent així, com es diu en el món dels gimnasos, lent però sense pausa. De fet, ja tinc al cap la meva previsió de proves per al maig que faré pública al seu moment.

Fet aquest preàmbul, ens presentem al Pont de Vilomara jo i el Sergi (ja comencem a semblar-nos al Mortadel·lo i Filemó i ara ens faltaria trobar el professor Bacteri). El dia es lleva fantàstic i tot fa pensar que per aquesta qüestió no caldrà amoïnar-se, com realment va ser, amb un sol espaterrant i caloreta la justa (penso que en aquest sentit estem d'enhorabona perquè fins el moment la meteorologia no ens està tocant gaire els nassos). L'ambient que ens hi trobem no és cap sorpresa: de bon rotllo, tranquil, sense una excessiva gentada però tampoc molt pocs com per avorrir-nos i com sempre, una solidaritat dels corredors que no decep ningú, amb un carregament de bosses de menjar per al banc d'aliments que fa patxoca de veure. Ens trobem també, com no podia ser de cap altra manera, en Gerard Fíguls (potser el Bacteri?) que ve acompanyat d'un trio que no ens deixaran d'amenitzar-nos el recorregut mentre el compartim (no serà, però, en la seva totalitat ... per sort!). Tant ell com jo tenim clar que farem el "curt" (d'uns 18 km.) mentre en Sergi dubta de si acompanyar-nos o estirar la "passejadeta" i fer la mitja. Eps,  per als que no ho sapigueu, tingueu en compte que això no vol dir l'equivalent a una "mitja marató" sinó que aquesta distància es va enfilar fins els 27 km. aprox. I és que no compto que ningú sabés del cert, i abans de començar, quants quilòmetres tenia cadascuna de les 4 opcions possibles (els dos extrems eren una "marató" per la banda alta i una de "popular" per la baixa).

La sortida s'endarrereix una mica però com som així d'eixerits pensem en veure l'ampolla mig plena i que l'organització ens dóna una oportunitat de continuar-la petant amb els col·legues que ens anem trobant al punt de sortida. Al final, i a ritme de la música dels incombustibles ACDC, i esperonats per un animador, comencem a córrer. A part de la distància que acabarem fent i que seguirem el sentit contrari al de l'any passat (aquí teniu la crònica), no en sabem res més del que ens trobarem i tot i així aquestes dues informacions no són del tot precises ja que no trigarem gaire temps en adonar-nos que el recorregut (si més no el de l'opció "curta") no és ben bé el mateix (p. ex. l'any passat vam pujar al Puig Gili i enguany no ho fem, suposo que aquest és el "peatge" a pagar per poder córrer per aquests paratges amb el permís de la direcció del Parc Natural). Però tant se val, el que compta és poder córrer -allà on es pugui- i compartir una bona jornada amb els col·legues de patiments. Anem fent, la cosa es va enfilant, amb trams que fan una mica de "pupa" i encara rai que els avituallaments que ens trobem no han perdut ni un bri del que han acabat caracteritzant les Punk trails: una obligació parar-s'hi i no tenir cap pressa en reprendre la marxa. Per cert, el de l'arribada, senzillament … espectacular (foto): hi havia de tot, dolç, salat, entrepans, botifarres, galetes, pastissos, donuts, fruita, begudes de tota mena -per descomptat, que no falti la cervesa- i molt més. Confesso que feia molt de temps que no ho veia, i encara menys en curses de pagament. Un cop més, aquí es podria aplicar allò de "que n'aprenguin!"

Ja fa una estoma que ens quedat sols jo i el Sergi i que el Gerard s'ha "fugat" amb els seus altres col·legues, aquells que de tanta xerrameca i bromes que deixaven anar no s'adonaven que ni es cansaven. Aquests sí que són unes bones "llebres". Així que anem fent i en arribar al darrer control (cap el km. 14) ell decideix fer la seva i tirar pel dret: a completar la mitja. Jo no l'acompanyo en la seva "aventura" -això sí que sempre ho he tingut clar- i prefereixo acabar sencer d'una peça i que no m'hagin de reconstruir després peça a peça. M'ho prenc amb calma en l'avituallament -divertit d'allò més- i ara sí, venen uns quatre quilòmetres més de baixada fins el final. Sense parar ni un moment vaig enxampant alguns corredors -uns altres també ho fan amb mi, que també quedi constància- i al final em presento al punt d'arribada després d'haver invertit unes 2h:30'. Per mi segueix sent massa estona corrent, oimés si és en una Punk Trail, perquè ja podem donar per fet que una bona part del recorregut és per corriols malparits, d'aquells que no són gens "amistosos" amb la migrada capacitat del meu peu. Però penso que si aquest és el preu que he de pagar per continuar passant-m'ho bé, val la pena l'esforç que, d'altra banda, suposo que tard o d'hora acabaré pagant. Per cert, mentre faig la botifarra coincideixo amb un parell de Runners and Walkers: en Ferran, que recuperant-se d'un coctel de lesions vàries s'ha estimat més fer el recorregut popular, i la Maite, que no ha pogut calçar-se les vambes per estar, justament, lesionada, i durant la cursa em trobaré el Kike Sánchez i el Josep Pujol.

En definitiva, una altra prova al sarró i ara a esperar el maig. Ja us avenço, però, que no participaré a la propera Punk -la de Fonollosa- perquè no estic segur que aquell cap de setmana estigui per aquestes contrades i a més, no em fa gaire gràcia que sigui seminocturna. Si ja em costa córrer en condicions de plena visibilitat, no vull fer-ho amb el risc de deixar-m'hi els "pinyos" i haver-los de buscar després amb el frontal. Ho reconec, sóc una mica poruc.

Lleida: seguim amb les "correcaminades" ...

Segon cap de setmana seguit que ens desplacem a les terres de Lleida per, amb motiu de compromisos familiars -ja sabeu que hi tinc arrels- aprofitar l'ocasió per no perdre gas i participar en una altra prova que, igual que l'anterior, es tracta d'una caminada. En concret la 6ª Marxa Popular del Segrià, organitzada per l'Associació Atlètica Km0 i la colla local dels Castellers, i que sortint de la capital de Ponent, al costat mateix del Segre, travessava els termes d'Albatàrrec i Alfés, en un recorregut de poc més de 20 km. bastant plans en bona part. Com ja deia en alguna de les entrades anteriors estic més que convençut que aquesta modalitat de prova és ideal per a gent que com jo, ha deixat enrere les curses strictu sensu, encara que tinguin un caire popular, que vol prescindir del que això pugui comportar -i no em repetiré de nou- i que, sobretot, l'únic que busca és tenir la possibilitat de córrer per uns indrets on no ho faria de cap altra manera i alhora avituallats. A partir d'ara, i com crec que n'aniré fent més, en direm "corre-caminades". En aquest sentit, i perquè vegeu que aquesta no ha estat flor d'un dia, us recordo que fa poc més d'un mes vaig fer la Transèquia Balsareny-Manresa i més recentment, a finals de març, va ser el torn de la Caminada de La Granja d'Escarp. I ja us asseguro jo que si les cames em deixen i els parents que tinc per aquestes contrades no ens tanquen la porta als morros de tant anar-hi, possiblement hi tornarem.

En aquest cas, la de Lleida -com no podia ser de cap altra manera- va aplegar un nombre respectable de participants -al voltant de 2.500. Tenint en compte que es tracta d'una ciutat relativament gran, que els qui hi eren al darrera asseguraven una bona organització i que el dia es va despertar radiant, això ja es podia donar per fet. És més, un dels encerts va ser donar la possibilitat de recollir l'acreditació la tarda del dissabte per evitar així les possibles cues que es poguessin fer el mateix diumenge. I sent-ne conscient d'això, i com jo i la família ja ens vam plantar a Lleida al migdia, ho vam aprofitar, tot i que no vaig evitar de fer una mica de cua (suposo que molta més gent devia pensar el mateix que jo). Però tot sigui perquè l'endemà pogués començar a córrer des del mateix moment de la sortida "oficial", sense haver de fer una "gimcana" per esquivar els caminadors que m'anés trobant. Dit i fet, com tinc la sort de dormir a casa d'una tieta que viu bastant a prop de la sortida, no em cal matinar gaire, però alhora com la caminada comença a les 8:00h. tampoc cal badar. M'hi presento i veig una bona colla de corredors -se'ns deu veure d'una hora lluny- rodejats d'un grup no menys nombrós de caminadors. Ja es veu ben bé qui va per feina i suposo que la gran massa començarà més tard: allò que sempre diuen d'"A qui matina Déu l'ajuda" no casa gaire amb aquestes caminades on la franja horària d'inici és bastant àmplia.

A tot això surto amb la resta de gent que hem matinat una mica. Dedico el primer quilòmetre a caminar per escalfar una mica el peu dret conscient que em queden 19 més per anar fent i que passi el que passi, ja m'ho trobaré. Amb el recorregut al cap sóc conscient que no hauria de "patir" gaire pel desnivell i que l'única part que s'enfila una mica no arriba fins el km. 13. Així, vaig fent al meu ritme i amb les meves cabòries al cap, pas a pas, deixant enrere alguns altres corredors. El recorregut és bastant interessant i agradable de fer, travessant l'horta de Lleida. Passem de llarg Albatàrrec i a tocar el km. 8 i fins el 10è el paisatge canvia: estem en ple secà, a la coneguda timoneda d'Alfés, una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). És interessant passar-hi per tractar-se d'un indret amb uns trets biològics i faunístics únics, a més de ser un erm estepari com no se'n veuen en aquesta part de Catalunya. El recorregut segueix i reprenem de nou l'horta; poc abans trobo en un control el conegut periodista d'esports de TV3, Artur Peguera, que imagino que és d'aquestes contrades i aficionat també a les curses (en Xavier Bonastre i n'Arcadi Alibés també ho són). Arribo a l'inici de la pujada al Turó del Pedrós des del qual es divisa una fantàstica panoràmica de Lleida i tota la plana que l'envolta, oimés un dia com aquest, de sol i cap núvol, i que remunto sense gaires problemes atès que el desnivell és mínim. És aquest gairebé l'únic tram que se surt de la tònica més plana de tota la marxa. M'hi estic una estona fent el badoc perquè el moment s'ho val.

Estem al quilòmetre 13 i a partir d'aquí la resta és de baixada i pla fins arribar de nou al punt de sortida. Curiosament, però, i a diferència de proves anteriors, no trigaré gaire a no sentir-me del tot fi i a tenir molèsties al panxell de la cama dreta. Per precaució decideixo alentir una mica el ritme -tampoc és que fins aleshores estigués anant com un llamp- i en aquesta darrera part de la marxa no vaig gaire còmode: potser és el fet de ser aquest el tercer cap de setmana seguit corrent una distància relativament llarga (18 km. a Sallent, 24 a la Granja d'Escarp i ara aquests 20 més), o potser que sigui un recorregut massa pla per al que darrerament estic més acostumat, qui sap … Tant se val, vaig al meu pas, ja fa una bona estona que no em trobo amb cap corredor, ni per davant ni per darrera i com qui no vol la cosa em planto al lloc d'arribada en un ambient relativament tranquil en què només hi som els corredors. Mentre em menjo el merescut entrepà comento la jugada amb alguns altres col·legues i se'ns acosta un membre de l'organització per saber la nostra opinió: tothom coincideix que està molt bé, que el recorregut permet fer un bon entrenament i jo li demano -pensant en la Sílvia i l'Stanis- si hi ha previst per a properes edicions algun altre recorregut més curt. La resposta és que més aviat el contrari, que ja s'estan plantejant fer-ne algun de més llarg.

Tot plegat, una magnífica caminada, molt ben organitzada -un detall: em va sorprendre veure tots els quilòmetres indicats-, a un preu més que interessant i atractiu i un ambient força agradable (per descomptat que el temps també hi va acompanyar). Per cert, i parlant de temps, el meu crono, tot i que orientatiu, va ser d'1h:52" aproximadament. Ja sé que això és el menys important, gairebé redundant, però no està de més tenir alguna referència temporal. I disculpeu-me pel retard en publicar aquesta entrada però la feina del dia a dia no m'ha donat temps per fer-ho abans. Gairebé enllaço aquesta crònica amb la propera cursa, la Punk Trail del Pont de Vilomara i Rocafort, de demà dissabte. Però no ens avancem als esdeveniments: ja us ho explicaré.

La Granja d'Escarp: "Victòria" sense premi

Com ja havia anunciat, aquest passat diumenge vam participar per primer cop (i potser no serà el darrer) a la 6ª Marxa Senderista del Baix Segrià, al municipi lleidatà de La Granja d'Escarp. No m'estendré, ara i aquí, en explicar què redimonis se'ns havia perdut en aquestes contrades per venir des de Manresa, atès que ho podeu llegir a la crònica prèvia publicada fa uns dies, però vist el resultat i sense que em deixi portar per una subjectivitat desaforada i una impressió esbiaixada, ja us dic per endavant que va ser un gran encert, tant per part de l'organització per la molt bona feina esmerçada com també per part nostra de ser-hi. Eps, penseu que l'Stanis es va afegir a la festa amb la caminada de 7 km. que per a la seva edat està molt bé i va apuntar bones maneres com a digne successor de Marathon man. D'altra banda recordeu que vaig dir que la meva intenció era "atacar" el recorregut de 24 km. (o com a mínim el de 19 km.) ja que creia que aquesta era una molt bona oportunitat per fer una distància semblant amb una mica de desnivell. I com explicaré tot seguit, així va ser i fins i tot amb una petita sorpresa final.

Fet aquest breu preàmbul, ens presentem a recollir les credencials poc abans de les 9 del matí: quan pots dormir al poble i tens la sortida a cinc minuts comptats de casa, és un gran avantatge: no cal matinar, no cal afanyar-se i a més, recordo que es tracta d'una marxa, una caminada, no de cap cursa. És aquest un altre dels aspectes positius que tenen aquestes "proves", que pots sortir quan vulguis i tu mateix vas fent, sense cap mena de pressió -tret només de la que un mateix s'imposi. Salutacions de rigor a coneguts i altres familiars i de seguida ens posem en marxa. Com gairebé tota la resta de gent, surto caminant per donar temps que el peu dret (el del maleït Aquil·les) se m'escalfi i passat el primer quilòmetre em poso les piles i apa, comencem a córrer, que per això hi hem vingut. Fins al 2,5 km seguim la carretera direcció Mequinensa, paral·lela al riu Segre i aquí deixem l'asfalt per no trobar-lo després fins ben bé el final. Comencem a pujar per la vall de Sant Jaume a un ritme sostingut i constant i en arribar al primer dels avituallaments ens desviem encara més amunt, per un camí de ferradura on ens hem de posar les mans als malucs i prémer una mica els dents. El premi d'aquest tram de pujada és que un cop s'arriba al final s'ha superat la part més dura del recorregut i es té un marge de gairebé 6 kms en què vas planejant i pujant més suaument per la Serra Picarda fins arribar al punt més alt de la marxa, al peu del pic de Montmaneu (vegeu foto), poc més de 400 m. Aquí em rumio de si pujar-hi (el cim frega els 500 m. d'altitud) o seguir corrent i opto per això últim.

Ja fa una bona estona que m'he adonat que no devem ser gaires els que hem triat per fer corrent el recorregut llarg ja que tot i sortir dels darrers i anar avançant uns quants corredors, no en veig en l'horitzó gaires més. Jo vaig fent, seguint el mateix ritme i alhora gaudint d'un paisatge que té el seu encant. És d'aquells que te l'has de mirar amb uns altres ulls perquè potser no respon, per a la majoria de gent, al que seria un entorn preciós, bucòlic, a una imatge més tòpica i típic; però com en qüestió de gustos, colors, trobo que aquest és, per als que no estem acostumats de veure'l, encisador. Aquesta marxa permet la combinació de passar del riu i el regadiu a la muntanya i el secà més absolut, on a l'hivern passes un fred gèlid i emboirat i a l'estiu has de portar una ampolla d'aigua per si de cas. Però m'imagino que aquesta és, justament, la millor època per gaudir-lo. Oimés quan les amenaces de pluja que havien pronosticat a tort i dret no es compleixen (si plourà més tard, però) i podem córrer sense haver d'arribar xops al final. Continuo amb la meva, anant en solitari (potser per allò que diuen de "la solitud del corredor de fons") i gaudint d'aquesta segona part del recorregut que té un perfil de baixada, tot i que amb uns quants curts trams de pujada.

En això que arribo al darrer avituallament, just al costat del Pantà del rec (deuen quedar uns 5 km. per arribar al poble): m'ho agafo amb una mica de calma, la faig petar amb les dones que m'atenen i els explico qui sóc i què hi faig allà venint d'on vinc (al final reconeixen els meus orígens). M'ajunto de nou amb una parella de corredors -crec que del poble veí de Seròs- que havia deixat enrere uns quants quilòmetres abans i anem fent aquesta darrera part de la caminada. De totes formes, com jo dec anar a un ritme un pèl més ràpid que ells, decideixo tirar pel dret i entro de nou a La Granja d'Escarp després d'haver estat corrent unes 2h:20': curiosament, tot i havent sortit unes 450 persones veig poc ambient a la plaça i és que m'adono que la majoria de la gent encara està caminant i és més, m'informen que havent fet el recorregut llarg, sóc el primer en completar-lo. Vés per on, un cop que ni m'ho plantejo arribo el primer i sense premi. Ainsss!!! És clar que després d'estar-m'hi una estona arribo a la conclusió que no érem gaires els corredors en aquesta distància, en total set. El millor premi, però, la satisfacció doble: haver-me sentit bé de nou en aquesta distància (però tampoc ens enganyem, sense estar per llençar coets), i la sensació d'haver aprofitat el cap de setmana plenament, per allò de poder combinar una prova com aquesta amb el caliu familiar. I com l'ésser humà tendeix a ser de costums fixos, és bastant probable que el proper cap de setmana repeteixi una caminada per aquestes mateixes terres. Temps al temps.

Només em queda que agrair l'organització d'aquesta caminada per tota la feina feta: tot i no conèixer a fons el món de les caminades -molt menys que el de les curses populars- i no saber què suposa ben bé muntar-ne una, estic més que convençut que l'organització d'aquest no té res a envejar  de moltes altres: la informació publicada a Internet, els cartells informatius dels principals punts d'interès dels recorreguts (un bon pretext per aturar-se i llegir), el marcatge i la impossibilitat de perdre's de cap de les maneres, etc. Tot això i més no fa més que refermar-me en la meva voluntat d'apostar, ara, per les caminades (amb l'opció de córrer) que tinguin distàncies i perfils semblants a aquesta, en detriment de les curses (de moltes). Ho anirem veient al llarg de les properes setmanes i mesos. Per cert, i per acabar, foto d'un dels trets més característics de La Granja d'Escarp: les cigonyes del campanar de la seva església. I poca broma, perquè com se't caigui un niu al damunt, ja has begut oli.