Criteris per seleccionar curses

Ja fa dies que tinc aquesta entrada pendent de redactar però com ha passat altres cops, la manca de temps em devora i he de robar hores d'on sigui per mantenir al dia aquest i l'altre bloc. I és que els humans som prou rucs com per complicar-nos la vida. Però com diuen en castellà, "sarna con gusto no pica". En aquesta vull comentar-vos quins seran a partir d'ara els criteris que aplicaré a l'hora de triar les curses que faré d'ara endavant i fins que el cos digui prou i em digui que he de començar a fer sudokus. No és que el que llegireu a continuació sigui una gran novetat respecte el que he anat fent darrerament però sí és cert que en la meva recerca per trobar-me a mi mateix i les ganes per continuar fent curses, he arribat a la conclusió que en la meva situació, d'altra banda similar a molta més gent, crec que és millor aplicar uns criteris força estrictes per seleccionar les curses que puc fer (no gaires) i les que hagi de descartar (moltes més). Per descomptat això ve motivat per diversos factors que no repetiré aquí per no fer-me pesat amb el tema però d'altra banda, després d'uns quants anys participant en curses, crec que ha arribat el moment d'agafar-s'ho amb més calma (ja ho venia fent de fa un temps) i adonar-me que més enllà de les curses, hi ha vida, i també interessant. És per això que a continuació us detallo els sis criteris que tindré en compte a l'hora de decidir-me per una o altra cursa. Repeteixo, no és que abans hagués estat immers en un "bombardeig" però la diferència amb aquesta "nova època" potser radica més aviat en el fet que ara, molt sovint, ni tan sols penso en quina cursa faré el proper cap de setmana, o quina deixaré de fer. La planificació de l'agenda a un horitzó temporal d'un o dos mesos vista ja ha passat a la història: aplicaré la idea de deixar fer i de decidir-me al darrer moment.

Feta aquesta introducció que com sempre, em surt més llarga del previst, anem a la qüestió que ens ha portat aquí: què tindré en compte per triar una cursa i descartar-ne una altra:

• Relació distància-preu inferior a l'euro per quilómetre: estic veient que en nombroses curses de 10 km o poc més això no es compleix i en canvi, comença a ser habitual fer pagar més de 10€ per una prova de 10 km. que no és millor que altres de més barates. Per descomptat que per norma general, com més gran sigui la distància, el preu és més barat (estic pensant en les mitges maratons en què tret de casos puntuals, en podem trobar per menys dels 20€). Així per exemple, aquests dies m'he fet ressò d'un parell de comentaris al Facebook d'en Miquel Pucurull -un savi allà on n'hi hagi dins el món de les curses populars- sobre el preu de la prestigiosa Jean Bouin de 10 km. (17€ amb xip propi) i de 5 km. (15€), o de la Urban Running Barcelona (16€ o 12€ per 10 km. i 4 km. respectivament). Potser és que ens hem begut l'enteniment però amb aquests preus, a mi que no em digui mai més que córrer és molt barat. Si hi ha gent intel·ligent no és per mèrits propis sinó més aviat per demèrits dels ximples. Per aquest motiu, i com no vull que em prenguin el pèl i alhora cuidar també la butxaca, prioritzaré les curses barates (màxim 10€) i gratuïtes (que també n'hi ha).

• Discriminació en el preu: relacionat també amb el factor preu, descartaré d'entrada les curses en què s'apliqui una diferenciació en la inscripció en funció de si es pertany a una federació, club, entitat, lloc de residència, plus per assegurança, etc. És a dir, cap discriminació i tractar tothom amb el mateix raser. Per exemple, em ve al cap una cursa on la inscripció és més cara per als no residents a la zona (la dels dos turons de Moià) i unes quantes més on si no estàs federat, fote't. Per fotre'm jo, que es fotin ells sense mi.

• Caràcter solidari: en aquests temps de crisi profunda no està de més que les organitzacions de les curses demostrin un cert tarannà solidari amb aquells col·lectius que pitjor ho estan passant; des d'aquest punt de vista miraré amb bons ulls les curses on hagi possibilitat de portar menjar per al banc d'aliments local (p. ex. algunes Punk Trail) o que contemplin una reducció del preu de la inscripció per aturats i altres col·lectius (p. ex. crec recordar que a la darrera mitja marató de Terrassa això era possible). Això sí, evitaré aquelles curses on la solidaritat sigui "teledirigida", és a dir, que una part de la inscripció estigui destinada a una entitat concreta: no m'importa gens ni mica ser solidari però jo vull tenir la llibertat de decidir si ser-ho (o no) i d'escollir amb qui o quina causa.

• Desplaçament: prioritzaré aquelles curses en què el desplaçament en cotxe no sigui gaire llarg, ni en distància i encara menys en temps. Això d'haver de matinar i recórrer grans distàncies per participar en una cursa determinada crec que ja forma part del meu passat. En aquest sentit, però, no sé posar un llindar màxim de temps i distància perquè també depèn de la qualitat de les comunicacions fins arribar al punt de la cursa. Ara bé, si haguéssim d'indicar-ho en un mapa, ens mouríem per la Catalunya Central, però tampoc pas per totes les seves comarques.

• Perfil: si seguiu el bloc amb una certa regularitat ja us haureu adonat que cada cop m'inclino més per aquelles curses amb un cert desnivell, que exigeixin una certa dosi d'esforç físic (ergo, em faci suar la cansalada) però que alhora no em deixi tan baldat com haver d'estar la resta del dia estirat al sofà. No m'importa en absolut parar de córrer en algun tram per posar-me a caminar -al final tot depèn del nivell de forma de cadascú- però això tampoc significa que m'hagi de passar bona part del temps traient la llengua i caminar més que córrer. Per això ja m'inscric a una caminada i no a una cursa. En aquest sentit, no seria tant el desnivell acumulat de la prova (també s'ha de veure la seva distància total) sinó el fet que puguin haver uns quants trams llargs i massa costeruts.

• I finalment, aprofitament de la jornada: és a dir, que la cursa serveixi també per assistir a un acte festiu, esdeveniment de caire popular, fira, fer una mica de turisme, etc. Així, si algun dels anteriors criteris me'l passo per alt, com a mínim que n'obtingui una altra mena de satisfacció. En aquest sentit, penso en la cursa de les Borges Blanques (i la fira de l'oli), la d'Agramunt (i la fira del torró i la xocolata) i en podríem citar unes quantes més.

Per descomptat tampoc haurem de ser més papistes que el Papa i no considerar alguna excepció a aquests criteris, sempre i quan sigui molt justificada. Sóc conscient que amb tot això em tanco moltes portes i si sóc fidel a mi mateix, deixaré de fer proves que abans feia sense gaires miraments. Però no m'importa en absolut: crec que si vull recuperar el cuc per les curses populars he d'acabar fent aquelles que realment cregui que por un motiu o altre, em poden agradar d'allò més. Si ja fa temps que he deixat enrere el sentit competitiu que se suposa ha de tenir una cursa, ara amb més motiu perquè hi busqui uns altres al·licients. De totes formes, confio que hagi de passar molt de temps abans que un o altre criteri salti pels aires. Espero que aquests us agradin, convencin i si me'n podeu suggerir algun altre, prometo que me l'estudiaré amb atenció.

I ara em base a tot això, molt aviat us posaré la meva llista de curses per aquest octubre (bé, potser ho hauríem de dir en singular).

Vallhonesta: camí de retrobar-me amb el cuc

Ahir diumenge vaig participar a la IX edició de la Cursa de Vallhonesta, a la vila de Sant Vicenç de Castellet, molt a prop de Manresa. I val a dir que aquesta va ser una decisió de darrera hora donat que no me'n vaig assabentar fins pocs dies abans i d'una forma del tot casual (tafanejant una revista gratuïta d'anuncis). De fet, si repasseu els escrits recents del bloc en cap moment feia esment d'aquesta cursa, simplement perquè no la recordava. I després de fer una ullada a la informació del web no vaig trigar gaire a inscriure'm perquè vaig pensar que les seves característiques s'ajustaven -com així va ser- al que he començat a buscar en la meva tria -cada cop més selectiva- de curses. I us recordo que sobre això últim tinc pendent una propera entrada perquè sapigueu a què m'estic referint. També ha servit perquè tornés de nou a Sant Vicenç, després d'haver-hi estat en dues ocasions al 2009, una per participar en la cursa més curta que mai he fet, la milla (al desembre) i la segona per aquesta mateixa prova però alhora diferent (i ara explicaré el motiu d'aquesta aparent contradicció). En efecte, a l'abril del mateix any jo, el Frans i el Xavi vam participar a la que devia ser la cinquena edició de la cursa, tot i que si no recordo malament l'any passat ja va canviar de format, en quant a l'època de l'any (ha passat a setembre) i distància (de 13,5 a 10 km.). I tot i no saber com van anar els anteriors anys (2010, 2011 i 2012) m'ensumo que aquest canvi els ha provat d'allò més bé. Com detallaré després la meva valoració no pot ser més que positiva, la qual cosa contribueix a no desanimar-me i voler continuar fent més curses. Però anem ara al moll de l'os i expliquem més o menys com ha transcorregut la cursa ja que per això estem aquí, oi?

M'hi presento acompanyat del David (Masfret), que també s'hi ha apuntat al darrer moment i ve amb la seva família (la Núria i la Fiona), que molt amablement s'han avingut a fer-me de xofer. El David, poc assenyat com és, s'ho agafa com un entrenament per a propers reptes esportius, tenint en compte que li van les curses de muntanya d'aquelles que fan "pupa". Per descomptat jo no estic en el seu mateix nivell de forma i com aviat quedarà demostrat em baixo de la seva ona i me'n busco una altra de més còmoda. Que és diumenge, fa bo i no estem per cansar-nos més de l'estrictament necessari. Ens adonem que l'ambient que s'hi respira és molt familiar, agradable i amb una molt bona organització, uns ingredients tots ells que han d'afavorir un bon inici de cursa i perquè no dir-ho, un bon final també. Si fins i tot han dividit la sortida en calaixos de sortida per als corredors que volen fer un sub50' i un sub60'; atenció a aquests darrers que van haver de seguir una llebre portant un globus del Bob Esponja (us ben asseguro que si ho arriba a veure el meu fill esmicola rècords en la que seria la seva primera cursa).

A les 10:30h, puntuals com un rellotge, és dóna la sortida i amb el perfil més o menys retingut al cap faig les primeres gambades amb precaució per la qüestió del maleït peu doncs me'l trobo encara un pèl tocat. Però molt aviat m'hauré de deixar de romanços perquè comencen les primeres rampes i de les dures: és un primer avís del que ens espera per davant. Sortim de l'entramat urbà i deixem l'asfalt que no el tornarem a trobar fins el darrer quilòmetre, quan tornem a entrar als carrers de la vila. La cosa va de debò, sé que fins arribar al primer control no farem més que pujar, ara corrent, ara caminant pels taps que es formen en algun tram de corriol. Desenganyem-nos, això ja ens va bé a molts perquè ens obliga a agafar-nos-ho amb calma i a reservar forces, tot i que de vegades més d'un s'entossudeix a passar gent per allà on no ho hauria de fer. I tot plegat perquè després els avancis tu que has sabut córrer amb una mica de cap. Arribem a l'avituallament del 2,8 km. (a la masia de Can Noguera) havent salvat un desnivell de poc més de 210 m. agafem una mica d'aigua fresca (que fa més calor de l'esperada) i ara toca baixar seguint la vall del Torrent del Rubio. En gaudeixo sabent que quan s'acabi caldrà atacar la segona pujada, llarga i continua (d'uns 2,2 km.), fins arribar a l'ermita de Vallhonesta (que dóna nom a la cursa). Ja fa estona (de fet, des del primer control) que la meva posició roman gairebé invariable i més aviat serà en aquesta part de la cursa que aconseguiré millorar-la. Atesa la duresa d'algun tram, jo i la gent que em trobo, alternem el caminar amb el córrer, sobretot a la darrera rampa abans d'arribar a la citada ermita. Un cop aquí, m'hi aturo un moment per mirar la seva construcció ja que sé que té un bon campanar d'espadanya.

En aquesta darrera part del recorregut, tot i la duresa, hem salvat "només" un 140 m. de desnivell però com tot el que es puja s'acaba baixant, ara sí, em mentalitzo per als darrers 3 quilòmetres i escaig sabent que després de planejar i d'arribar al segon avituallament (de fet, és el mateix que el primer i d'això en diuen "economies d'escala"), comença el tram més divertit i agraït: una baixada continuada que ens ha de portar directament a creuar la meta. Premo el gas ja que em trobo amb forces i com he dit abans, deixo enrere els meus acompanyants alhora que enxampo altres corredors i no m'estic amb miraments: aplico el principi de "cames ajudeu-me" i vinga a córrer. Si fins i tot, quan enfilo la darrera recta del circuit que ens ha de conduir a l'arribada em permeto el luxe de fer un llarg esprint per millorar la posició. Potser la recerca del cuc que ha de fer que reviscoli el meu interès per les curses m'ha fet ara un tauró insaciable? No ho sé, a les properes setmanes ho anirem veient però sí és cert que ahir vaig acabar amb molt bones sensacions, tot i que la classificació d'ahir no passa de ser discreta: un temps final 1h:03' i havent ocupat la posició núm. 164 d'un total de 243 corredors arribats. Diguem que m'estimo més veure l'ampolla a mig emplenar. 

Així doncs, ja tenim una segona cursa al sarró del mes de setembre i el que havia de ser una travessa pel desert fins a trobar les ganes perdudes per continuar fent curses populars, s'està fent molt menys curta del que havia previst. Afortunadament! I arribat a aquest punt gairebé final, us deixo amb la meva valoració de la cursa, seguint l'esquema que he vingut aplicant darrerament i si algú em demana que la puntuï, ho faria amb un 9 o excel·lent (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació a partir dels serveis més bàsics, crec que bona part dels ítems tenen una avaluació ajustada a aquesta nota:

• Pàgina web: incloïa informació detallada d'aspectes rellevants (llistat dels inscrits, possibilitat d'inscripció on-line, reglament, recorregut i dades tècniques). També molta rapidesa en la publicació dels resultats tot i que un cert retard en la de les fotos. Força correcte.
• Entrega de dorsal: gens de cua per recollir-lo malgrat que no hem estat pocs els que ens hi hem presentat (entre totes les curses, uns 370 corredors). Molt correcte.
• Obsequi: per un preu bastant raonable de 8€ no es pot exigir gaires obsequis però tampoc estava del tot malament. Samarreta de record i un avituallament final més que complet. Molt correcte.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament (de fet, vam deixar el cotxe gairebé al costat mateix de l'arc inflable). Molt correcta. 
• Reglament: disponible en la pàgina web. Molt correcte. 
• Puntualitat de la sortida: res a dir, molt correcte.
• Guarda-roba: n'hi havia però he vist algun comentari al fòrum dels Corredors.Cat dient que no estava gaire ben (o gens) indicat. Tot i així, no entro a valorar-ho perquè tenint el cotxe tan a prop no l'he hagut d'utilitzar.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: a diferència d'altres curses d'aquest mateix perfil, i en què tampoc compto que sigui del tot necessari, aquí sí que n'hi havia (i us ben asseguro que quan vam marxar totes les lliteres estaven ocupades). Molt correcte.
• Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
• Dutxes-vestuaris-WC: disponibles però tampoc ho valoro perquè no els vaig fer servir. 
• Marcatge del recorregut: indicació dels punts quilomètrics i a més a més, també del punt del recorregut on et trobaves. Cap possibilitat de perdre-s'hi perquè als possibles punts "conflictius" hi havia volutaris que t'anaven orientant. Molt correcte.
• Ubicació i freqüència dels avituallaments: dos i crec que molt ben situats. Molt correcte. 
• Contingut dels avituallaments: suficient, ampolla d'aigua (amb tap) i no gots de plàstic. L'avituallament final, també molt complet i variat. Molt correcte.
• Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!). Animació per als nens amb un castell inflable al lloc de trobada. Molt correcte.
• Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema tot i que si es vol fer un bon temps s'ha de sortir dels primers per no trobar-se un tap en algun tram de corriol i de pujada. Com no és el meu cas, per mi cap problema. Molt correcte.
• Recorregut: agraït, amb molt poc asfalt i predomini de la pista i "esquitxat" de tant en tant per algun tram de corriol, el perfil no és monòton i alhora el seu desnivell és força assumible si s'està un pèl en forma. No hi busqueu un paisatge d'allò més espectacular perquè aquesta part de la comarca tampoc ho és (tot i està a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt). Correcte.
• Classificacions: publicació en web molt ràpida dels resultats (l'endemà mateix). Molt correcte.
• Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, amb èmfasi en el reglament de la recollida selectiva dels residus. Desconec, però, si una part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte.

En definitiva, si busqueu una cursa de mitja muntanya no gaire exigent quant a distància i desnivell acumulat, d'aquelles que un cop acabada encara us quedin forces per passar una bona jornada dominical, amb un mòdic preu (que esperem és mantingui), us ben asseguro que aquesta és una molt bona opció en aquestes contrades del Bages. Així doncs, la meva més sincera felicitació a l'organització i per que pugui, l'any vinent ens hi retrobarem.

3 mesos i mig després ... Calaf

Doncs sí, tres mesos i mig després de la meva darrera cursa (a Castelltallat) ahir vaig participar de nou en una altra, malgrat l'entrada que vaig publicar fa un mes en què us deia que hi havia bastants números perquè Marathon man plegués definitivament o si més no, ho deixés estar sine die. I us ben asseguro que en aquell moment, no ho deia per dir-ho ni per-se fer-se l'interessat. No em faré pesat recordant-vos el perquè d'aquest pensament (més que decisió) però sí és cert que alguns dels motius que em van inclinar a escriure el que vaig escriure encara romanen (p. ex. la recorrent qüestió de la lesió al tendó d'Aquil·les), però també ho és que algun altre, no és que hagi desaparegut del tot, però potser el puc recuperar. En aquest sentit m'estic referint a intentar reviscolar el cuc, les ganes, de participar en una cursa -això de competir ja fa temps que ho vaig deixar enrere-, de veure i viure l'ambient, de retrobar-me amb col·legues (i comprovar com ells van a més i jo a menys) i en definitiva, de mantenir una certa activitat física regular que, amb moderació -i ja començo a tenir una edat com per no fer bestieses- no ha de ser dolenta. Això sí, el que tinc molt clar és que si de fa un temps sóc bastant selectiu amb les curses que trio, a partir d'ara ho seré encara més, si vull mantenir el cuc dins meu. I ja us avenço que sobre aquesta qüestió tinc en ment una propera entrada.

El cas és que ahir vaig participar a la 2ª edició de la Punk Trail de Calaf, després que malgrat estar-hi inscrit m'ho estigués rumiant fins el darrer moment. Però al final va poder més el cuc perquè vaig pensar que, al cap i a la fi, quina millor oportunitat que aquesta per intentar tornar al món de les curses populars amb ganes. I val a dir que l'"experiment" no ha estat amb gasosa sinó que crec que ha pagat la pena. Tot i que en el moment de redactar aquestes línies tinc el peu bastant adolorit -i això no és cap novetat- vaig acabar tan satisfet que allà mateix em vaig inscriure a la propera Punk Trail, que tindrà lloc al Pont de Vilomara i Rocafort en un dia tan "assenyaladament espanyol" com el 12 d'octubre. Però no avancem possibles futurs esdeveniments i anem a detallar la cursa d'ahir. Com l'any passat, ens presentem a Calaf jo i el Jordi (el Frans ja fa temps que ho deixat estar i el Xavi ja no està per aquestes "foteses" sinó que va per reptes de més envergadura). El dia acompanya per córrer perquè està tapat -però no va ploure- i tampoc fa gaire calor, i tenim ocasió de saludar coneguts: en Sergi (i un col·lega seu), en David, la Maite (dels Runners and Walkers) i uns quants més que feia temps no veia i ni tan sols sospitava que també haguessin començat a córrer. La febre s'escampa arreu. Mentre fem el cafè de rigor comentem el recorregut i distàncies a fer, sabent que no serà ben bé el mateix que l'any passat, sinó que pel que fa al recorregut curt serà un pel més llarg i també més dur (amb alguns trams bastant trenca-cames). Així que tant jo com el Sergi tenim clar que correrem junts al nostre ritme i sense gaires ganes de fotre'ns canya mútuament i de fet, vam sortir i acabar plegats (això, fora de context, sembla més aviat una història d'amor).

A tot això, amb un pèl d'endarreriment -potser l'organització va esperar la gent que estava fent cua a la porta del lavabo- es dóna la sortida. Per sort no em noto gaire el peu i d'entrada aconsegueixo un ritme de pas força còmode. No tinc al cap el perfil del recorregut però no m'amoïna gaire perquè sé que en més d'un tram haurem de deixar de córrer i posar-nos a caminar, com de fet així va ser. Anem fent, lents però sense pausa, ens repleguem de nou en arribar al primer avituallament i cauen els quilòmetres de mica en mica. Ara corrent, ara caminant perquè el tram és "corrioler" i costerut, i ens acostem al segon avituallament (km. 10) en què de l'animació i animadors que hi havien, a qualsevol se li treien les ganes de continuar la cursa: bona teca, bona música ... Qualsevol es posa després a córrer de nou. Però pel que estic veient, aquest és un dels punts més distintius d'aquestes curses Trail i de les quals, i no em cansaré de dir-ho, moltes altres n'haurien de prendre molt bona nota. Com ja s'ha dit més d'un cop, les Punk Trail are an attitude. Amb controls com aquests estic segur que a ningú li sap greu quedar-se més temps de l'habitual per recuperar forces; i és que al cap i a la fi, si no hi ha classificació del temps final no has de córrer contra ningú i ni tan sols contra tu mateix, i seria una gran irresponsabilitat fotre's a sobre més pressió de la justa i necessària. Però bé, ja que hem començat, haurem d'acabar. A partir del km. 10 comença la que potser és la part més dura de la cursa fins el nucli de Mirambell, després de gairebé un quilòmetre de constant pujada, i d'aquelles que "piquen". Un cop superat aquest punt, que no serà el més alt del recorregut, la resta fins a creuar la meta (uns 2,5 km) és molt més còmoda i un ja s'hi deixa portar.

Al final, em surt un temps d'1h:42' aproximadament per a una distància (segons GPS del Sergi) d'uns 13,2 km. No deixa de ser molt discret però no hem vingut a fer cas del rellotge. En termes de xifres, una distància ideal per a mi (menys també ho seria -perquè enganyar-nos- però amb una mica més potser ja es connectaria el llum vermell d'alarma), alhora que una durada més que suficient: sempre he pensat que córrer més de dues hores ha d'acabar fastiguejant-me i que no val la pena dedicar-hi més temps si l'has de treure d'altres activitats (oimés sent un cap de setmana). I en creuar la meta, una merescuda botifarra amb una bona cervesa i la fem petar entre els col·legues que ens anem trobant: descobreixo que en David encara conserva una mica de seny (de voler córrer la cursa de 24 km. va acabar fent la curta) i alhora em sento prou valent com per adreçar-me a la paradeta de la Punk Trail del Pont de Vilomara i com he dit al principi, inscriure-m'hi. I si seguíssim el guió estàndard que aplico a altres curses, arribats a aquest punt hauria de fer una crítica d'aquesta seguint un guió d'ítems més detallat. Però per això us remeto a l'enllaç de l'edició de l'any passat perquè diria el mateix i no em vull fer repetitiu (quant a facilitats, informació prèvia, logística, caliu, etc.). En molt poques paraules, una cursa fantàstica. D'altra banda, el fet de ser gratuïta però alhora amb aquest component solidari (de portar menjar per al banc d'aliments, i amb caràcter voluntari), fa que hagi de ser, encara més, una cursa molt ben valorada. I si a més es millora el que per a mi va ser el punt feble (i únic) de l'edició passada (el tram final del recorregut) per un altre de molt més agraït, aleshores què més es pot demanar?

En definitiva, una molt bona tornada a les curses que en el meu cas m'ha ajudat, com deia abans, a poder mantenir viu el cuc per voler fer-ne més (això sí, amb moderació i discreció). I perquè veieu que no sóc l'únic que diu meravelles d'aquesta (i de les punk trail en general), us deixo l'enllaç a un entrada d'un magnífic bloc sobre curses populars i que ja he citat més d'un cop en el meu (i és que encara tinc molt per aprendre). Per cert, aquí teniu una foto dels tres cracks manresans: el de l'esquerra (jo) que fa temps que ha petat, el de la dreta (el Jordi) que encara està on fire i el petitó (l'Stanis) que de tanta energia i vitalitat que té, apunta molt bones maneres.