3 mesos i mig després ... Calaf

Doncs sí, tres mesos i mig després de la meva darrera cursa (a Castelltallat) ahir vaig participar de nou en una altra, malgrat l'entrada que vaig publicar fa un mes en què us deia que hi havia bastants números perquè Marathon man plegués definitivament o si més no, ho deixés estar sine die. I us ben asseguro que en aquell moment, no ho deia per dir-ho ni per-se fer-se l'interessat. No em faré pesat recordant-vos el perquè d'aquest pensament (més que decisió) però sí és cert que alguns dels motius que em van inclinar a escriure el que vaig escriure encara romanen (p. ex. la recorrent qüestió de la lesió al tendó d'Aquil·les), però també ho és que algun altre, no és que hagi desaparegut del tot, però potser el puc recuperar. En aquest sentit m'estic referint a intentar reviscolar el cuc, les ganes, de participar en una cursa -això de competir ja fa temps que ho vaig deixar enrere-, de veure i viure l'ambient, de retrobar-me amb col·legues (i comprovar com ells van a més i jo a menys) i en definitiva, de mantenir una certa activitat física regular que, amb moderació -i ja començo a tenir una edat com per no fer bestieses- no ha de ser dolenta. Això sí, el que tinc molt clar és que si de fa un temps sóc bastant selectiu amb les curses que trio, a partir d'ara ho seré encara més, si vull mantenir el cuc dins meu. I ja us avenço que sobre aquesta qüestió tinc en ment una propera entrada.

El cas és que ahir vaig participar a la 2ª edició de la Punk Trail de Calaf, després que malgrat estar-hi inscrit m'ho estigués rumiant fins el darrer moment. Però al final va poder més el cuc perquè vaig pensar que, al cap i a la fi, quina millor oportunitat que aquesta per intentar tornar al món de les curses populars amb ganes. I val a dir que l'"experiment" no ha estat amb gasosa sinó que crec que ha pagat la pena. Tot i que en el moment de redactar aquestes línies tinc el peu bastant adolorit -i això no és cap novetat- vaig acabar tan satisfet que allà mateix em vaig inscriure a la propera Punk Trail, que tindrà lloc al Pont de Vilomara i Rocafort en un dia tan "assenyaladament espanyol" com el 12 d'octubre. Però no avancem possibles futurs esdeveniments i anem a detallar la cursa d'ahir. Com l'any passat, ens presentem a Calaf jo i el Jordi (el Frans ja fa temps que ho deixat estar i el Xavi ja no està per aquestes "foteses" sinó que va per reptes de més envergadura). El dia acompanya per córrer perquè està tapat -però no va ploure- i tampoc fa gaire calor, i tenim ocasió de saludar coneguts: en Sergi (i un col·lega seu), en David, la Maite (dels Runners and Walkers) i uns quants més que feia temps no veia i ni tan sols sospitava que també haguessin començat a córrer. La febre s'escampa arreu. Mentre fem el cafè de rigor comentem el recorregut i distàncies a fer, sabent que no serà ben bé el mateix que l'any passat, sinó que pel que fa al recorregut curt serà un pel més llarg i també més dur (amb alguns trams bastant trenca-cames). Així que tant jo com el Sergi tenim clar que correrem junts al nostre ritme i sense gaires ganes de fotre'ns canya mútuament i de fet, vam sortir i acabar plegats (això, fora de context, sembla més aviat una història d'amor).

A tot això, amb un pèl d'endarreriment -potser l'organització va esperar la gent que estava fent cua a la porta del lavabo- es dóna la sortida. Per sort no em noto gaire el peu i d'entrada aconsegueixo un ritme de pas força còmode. No tinc al cap el perfil del recorregut però no m'amoïna gaire perquè sé que en més d'un tram haurem de deixar de córrer i posar-nos a caminar, com de fet així va ser. Anem fent, lents però sense pausa, ens repleguem de nou en arribar al primer avituallament i cauen els quilòmetres de mica en mica. Ara corrent, ara caminant perquè el tram és "corrioler" i costerut, i ens acostem al segon avituallament (km. 10) en què de l'animació i animadors que hi havien, a qualsevol se li treien les ganes de continuar la cursa: bona teca, bona música ... Qualsevol es posa després a córrer de nou. Però pel que estic veient, aquest és un dels punts més distintius d'aquestes curses Trail i de les quals, i no em cansaré de dir-ho, moltes altres n'haurien de prendre molt bona nota. Com ja s'ha dit més d'un cop, les Punk Trail are an attitude. Amb controls com aquests estic segur que a ningú li sap greu quedar-se més temps de l'habitual per recuperar forces; i és que al cap i a la fi, si no hi ha classificació del temps final no has de córrer contra ningú i ni tan sols contra tu mateix, i seria una gran irresponsabilitat fotre's a sobre més pressió de la justa i necessària. Però bé, ja que hem començat, haurem d'acabar. A partir del km. 10 comença la que potser és la part més dura de la cursa fins el nucli de Mirambell, després de gairebé un quilòmetre de constant pujada, i d'aquelles que "piquen". Un cop superat aquest punt, que no serà el més alt del recorregut, la resta fins a creuar la meta (uns 2,5 km) és molt més còmoda i un ja s'hi deixa portar.

Al final, em surt un temps d'1h:42' aproximadament per a una distància (segons GPS del Sergi) d'uns 13,2 km. No deixa de ser molt discret però no hem vingut a fer cas del rellotge. En termes de xifres, una distància ideal per a mi (menys també ho seria -perquè enganyar-nos- però amb una mica més potser ja es connectaria el llum vermell d'alarma), alhora que una durada més que suficient: sempre he pensat que córrer més de dues hores ha d'acabar fastiguejant-me i que no val la pena dedicar-hi més temps si l'has de treure d'altres activitats (oimés sent un cap de setmana). I en creuar la meta, una merescuda botifarra amb una bona cervesa i la fem petar entre els col·legues que ens anem trobant: descobreixo que en David encara conserva una mica de seny (de voler córrer la cursa de 24 km. va acabar fent la curta) i alhora em sento prou valent com per adreçar-me a la paradeta de la Punk Trail del Pont de Vilomara i com he dit al principi, inscriure-m'hi. I si seguíssim el guió estàndard que aplico a altres curses, arribats a aquest punt hauria de fer una crítica d'aquesta seguint un guió d'ítems més detallat. Però per això us remeto a l'enllaç de l'edició de l'any passat perquè diria el mateix i no em vull fer repetitiu (quant a facilitats, informació prèvia, logística, caliu, etc.). En molt poques paraules, una cursa fantàstica. D'altra banda, el fet de ser gratuïta però alhora amb aquest component solidari (de portar menjar per al banc d'aliments, i amb caràcter voluntari), fa que hagi de ser, encara més, una cursa molt ben valorada. I si a més es millora el que per a mi va ser el punt feble (i únic) de l'edició passada (el tram final del recorregut) per un altre de molt més agraït, aleshores què més es pot demanar?

En definitiva, una molt bona tornada a les curses que en el meu cas m'ha ajudat, com deia abans, a poder mantenir viu el cuc per voler fer-ne més (això sí, amb moderació i discreció). I perquè veieu que no sóc l'únic que diu meravelles d'aquesta (i de les punk trail en general), us deixo l'enllaç a un entrada d'un magnífic bloc sobre curses populars i que ja he citat més d'un cop en el meu (i és que encara tinc molt per aprendre). Per cert, aquí teniu una foto dels tres cracks manresans: el de l'esquerra (jo) que fa temps que ha petat, el de la dreta (el Jordi) que encara està on fire i el petitó (l'Stanis) que de tanta energia i vitalitat que té, apunta molt bones maneres.