Punk Trail de Castellbell i el Vilar: olé tú!

Aquest proppassat dissabte vaig participar a l'única cursa (per dir-ho d'una manera) d'aquest febrer. El que havia de ser un mes amb alguna prova més s'ha quedat un pèl "orfe" després que com ja vaig comentar, no vaig poder assistir a l'estrena de la Kedada Trail de Castellterçol. Per sort, però, no quedarà en blanc ja que he tingut l'oportunitat de ser present, també, a l'estrena d'una nova Punk Trail, aquesta al municipi bagenc de Castellbell i el Vilar. I si a més a més el dia acompanya d'allò més, amb un sol espaterrant, poc fred i unes vistes fantàstiques de la muntanya de Montserrat, podem dir que va ser una matinal de dissabte (que no diumenge) molt rodona. I si no em creieu, fixeu-vos en aquesta primera foto que em van fer un cop coronat el segon cim, a punt de començar el tram més llarg de baixada: l'he publicat al meu mur del Facebook i diria que deu ser de les meves aportacions que han merescut més "m'agrada".

Ens presentem relativament d'hora jo i en Sergi (Sanz) i de seguida ens adonem que allà s'hi aplegarà molta gent (després, un cop acabada la cursa, sentiré comentaris que parlen d'uns 450 corredors). No sé si això és bo o dolent -per allò de confondre "popular" amb molta gent- però com a mínim veus que el lloc per deixar les bosses de menjar destinat al banc d'aliments fa patxoca. Com altres cops, aquesta mena de curses són una bona demostració de com de solidaris amb la gent que les està passant magres podem ser els que encara estem una mica millor. O potser és per allò que diuen "avui per tu, demà per mi". Sigui com sigui, ja només per això val la pena presentar-s'hi i després ja suarem la cansalada com Déu mana. Per sort, la lucidesa no ens ha abandonat encara i tant jo com el Sergi decidim que no en tenim gaire, de cansalada per suar, i per això optem pel recorregut curt, d'uns 14,5 km. El llarg el deixem estar per a una altra ocasió que haguem de purgar pecats més grans.

De tanta gent que ens hi hem reunit l'organització es veu una mica desbordada pel que al registre de les inscripcions i la sortida s'endarrereix mitja hora. Tant se val, ho hem de veure com si ens donessin més temps per parlar amb amics i coneguts que anem trobant (en Gerard, el Jordi i altres que em deixo). I encara menys mal que s'està molt bé amb el sol que comença a fer. Suposo que si es tractés d'una cursa més "seriosa", de pagament, d'aquelles que vas amb xip i tenen un esperit més competitiu, etc. això seria una qüestió bastant inadmissible però per sort aquest no és el cas: a sobre que tenim l'oportunitat de córrer gratuïtament, a sant de què ens hem de queixar per aquests "detalls"? A tot això, es dóna la sortida, "puntualment" a les 9:30h i no passen gaires metres per veure que als primers quilòmetres haurem d'anar amb molta paciència dels taps que s'hi fan. Es el que té fer voler que passi tanta gent per corriols estrets i llocs un pèl complicats. Pugem fins el Vilar, baixem pel Rasot del Puig i pugem de nou fins el Burés. Aquí ja ens trobem un primer avituallament, necessari perquè després de travessar el riu Llobregat, en breu començarà la pujada cap el Turó del Marquès (358 m i venint dels poc més de 150): és una autèntica paret que, irremeiablement, fa que haguem d'anar tots en corrua, un rere l'altre i en aquesta part són molt pocs els trams on es pugui córrer, bé per la gent, bé pel pendent, bé per les dues coses.

Coronem el cim (segon avituallament) i baixem tot seguit fins trobar-nos el Torrent dels Abadals. Aquí, però, comença l'ascens al segon turó, més alt que l'anterior (s'enfila fins els 425 m.) i passem pel que, de ben segur, deu ser el tram més preciós de la cursa ja que segueix bona part del mateix torrent d'abans, i transcorre per una zona del tot ombrívola on el sol no es deu veure ni en fotografies. Aquesta pujada, però, se'ns fa més suau que l'anterior, potser perquè tot i que amb alguna que altra aturada, podem córrer ja que el pendent és més suau i per descomptat, el gran grup ja està del tot dispers. Fem cim al turó -d'aquí és la primera foto que il·lustra aquesta entrada- i … a gaudir: gairebé no deixarem de baixar fins arribar de nou al Burés, a l'entrada del poble. Un darrer avituallament perquè encara que ens sembli que el més dur ja s'ha acabat, res més lluny de la realitat: ens fan pujar pel camí del Burés en un darrer tram d'aquells que "piquen" (uns 75 m. de desnivell) fins arribar de nou al poble del Vilar i d'aquí a l'arribada. En definitiva, una prova (més que una cursa) que dóna l'ocasió de retrobar-se amb gent i córrer junts per un entorn on no hi aniríem ni coneixem, amb uns bons avituallaments i un ambient del tot festiu (vegeu la foto del barrufets).

No valoraré la cursa perquè no crec que a allò que se'ns ofereix de forma gratuïta se li hagin de buscar les pessigolles. De totes formes, i havent vist la munió de gent que estan aplegant darrerament les Punk Trails, i si se'm permet l'opinió, potser caldria buscar recorreguts més aptes o amb suficient cabuda com perquè no s'arribin a formar taps. En aquesta darrera, però no és l'única, vaig tenir la impressió que de vegades ens feien passar per tram molt complicats (un corriol molt estret, baixar per un pendent molt relliscós, etc.) quan al costat mateix veies que hi havia una pista que portava al mateix lloc i no gaire més lluny. Eps, tan sols és un suggeriment i no voldria que ningú s'ho agafés malament; potser és que no se'm donen gaire bé els recorreguts molt tècnics. Gràcies, doncs, a l'organització de la Punk Trail de Castellbell i el Vilar per haver-me donat l'oportunitat de passar una bona matinal de dissabte i si no em falla la previsió, ens veurem a la següent: Sallent.

Per cert, l'endemà vam acostar-nos a la vila segarrenca de Sant Ramon amb motiu de la segona edició de la cursa SantRunmon, on hi va córrer el nostre nebot putatiu, l'Octavi. Recordeu que fa un temps deia que volia fer una cursa de muntanya que tingués una distància que voregés els 20 kms. i que aquesta me l'havia plantejada com una bona opció per estrenar-me. No va ser així perquè la Punk Trail va tenir prioritat i … uf! menys mal que hi vaig anar com a espectador perquè de tanta pluja que havia caigut no crec que el record que m'hagués quedat fos bo. El repte d'aquesta distància el mantinc però esperaré altres oportunitats. I per acabar la crònica, no em puc deixar de posar la imatge dels dos "cracks": val a dir que el "punyetero" d'en Sergi està en forma, a la darrera pujada, poc abans d'arribar a meta, em va deixar en un tres i no res. Disculpeu-nos per les ulleres "carnavalesques", van ser una gentilesa de l'organització de la cursa.