Tornem a Sallent, la "mare" de les Punk Trails

Fa temps que no feia una entrada a mode de crònica prèvia de la propera cursa. I no penseu que si ara la faig és perquè disposi de més temps que abans, ans el contrari. La qüestió és que tot el que sigui aportar un granet de sorra a la promoció de les curses Punk Trail serà poc i sempre en podrem fer més. A més, en aquest cas concret crec que hi ha una qüestió que s'ha de valorar encara més perquè es tracta de la prova que es farà aquest proper diumenge a Sallent. I si ho recordeu bé, i com es dedueix del que dic al títol, aquesta va ser la primera Punk que es va organitzar, ara farà dos anys (aquí podeu llegir la meva crònica). I ja sabeu que després el virus s'ha escampat i que sembla no tenir aturador ja que se n'han fet unes quantes més a altres viles del Bages, i encara en vindran més aquest any. Desconec si el virus és, hores d'ara, estrictament comarcal o ja s'ha escampat per altres contrades (a banda de la de Calaf, a l'Anoia) però si fos així, aquí tindríem un motiu més per sentir-nos orgullosos de ser bagencs, de com som capaços de crear i fer créixer un tipus de cursa que com més va, més gent hi vol participar. Per descomptat que en això hi deu ajudar el fet que siguin gratuïtes -ja sabeu què n'opino del tema dels preus de les curses populars- i que la gent, que tampoc és ximple, acaba valorant molt això, oimés si després troba que la relació qualitat/preu (per dir-ho d'una manera) és molt bona. És a dir, no perquè siguin gratuïtes després aquestes curses han de ser un desori, ni molt menys.

D'altra banda, crec que en l'èxit de les Punk Trail hi tenen molt a veure dues qüestions més: primera, el seu marcat caràcter solidari amb la gent que les està passant més magres avui dia -i cada cop n'hi ha més- fa despertar la vena dels que estem una mica millor i qui més qui menys, tothom hi aporta el que pot (en aquests casos en forma de menjar per als bancs d'aliments). Us asseguro que fa goig després veure les fotos de la quantitat de tones que s'aconsegueix reunir amb motiu d'aquestes curses. Ja només per això val la pena acostar-s'hi i deixar una bossa de menjar, i si després et brinden l'oportunitat de córrer, encara millor. I la segona qüestió es refereix al fet que en ser curses sense classificació oficial ni un control del temps, la gent se les pot agafar amb un altre esperit, no tant competitiu ni "seriós" com segurament ho faria si es tractés d'una cursa més "normal". Com deia en l'escrit anterior sobre el meu retorn parcial als meus orígens com a corredor popular, aquestes curses són ideals per continuar gaudint del que s'ha estat fent, que és córrer, sense haver d'estar pendent del rellotge, de si es rebaixa un temps anterior, etc. Allò que hom anomena una obsessió compulsiva per les marques o "marquitis". En aquestes tu surts amb la resta de col·legues i després vas al teu ritme, sense haver de patir per si perdo no sé quina referència, per si m'avança tothom i altres ximpleries d'aquest estil. I el que ha de ser obligat: aturar-se a tots els punts d'avituallament (sempre hi trobareu alguna sorpresa i animació garantida) i després no tenir pressa per continuar la marxa.

Doncs bé, fet aquest preàmbul, i com us deia al principi, aquest diumenge toca la tercera edició de la que es pot considerar la "mare" de totes les Punk Trails que han vingut després (Calaf, Salelles, Fonollosa, Manresa, el Pont de Vilomara, Castellbell i el Vilar i no sé ara mateix si me'n deixo alguna). I la prova més fefaent de l'èxit que estant tenint és que les inscripcions a Sallent es van obrir i tancar al mateix dia (diumenge 2 de març). I això que no parlem pas de poques sinó que crec que ens movem en unes 400. És a dir, la gent no és ximple i sap valorar allò que realment és bo. Per cert, fixeu-vos com en el fons tant se'ns fot les característiques tècniques més "clàssiques" d'una cursa perquè a banda de saber que hi haurà dos recorreguts, un de curt (ui, ui, ui …) i un de més llarg (uf, uf, uf …), i que tindran dues hores de sortida diferents, no se sap res més: ni la distància, ni el recorregut, ni el pendent. Sorpresa, sorpresa … El que dèiem, volem córrer sense haver de pensar en res més que no sigui gaudir i la diversió que hi trobarem.

Per últim i per acabar aquesta prèvia, l'organització d'aquesta Punk s'està sortint i ens està deixant a tothom amb un pam de nassos amb tot el que està previst que es faci i es sortegi entre els participants; si entreu al seu Facebook no hi ha dia que no hi trobeu novetats, i a data d'avui, i pel cap baix, aquí us deixo un llistat dels regals en forma de packs de dues inscripcions a altres curses de la comarca: dues a la de 10 km. de Sallent (aquesta la desconec), al Cros de Sant Jordi de Navàs, al Cros de l'1 de maig d'Artés, a la de les Barraques de Vinya (Viladordis) i dues més per a la Cursa nocturna dels Matiners d'Avinyó (més sopar). I la cirereta del pastís, al final de tot, concert dels S'Temple Bar. Si amb tot això encara hi ha algú que no s'ho acabi de passar bé, que s'ho faci mirar perquè és de psiquiàtric. Per cert, i abans que se m'oblidi: com hi ha gent que escriu millor que jo i fa unes "disseccions" molt bones de les curses, aquí us deixo l'enllaç al blogmaldito, sobre el decàleg del que ha de ser un bon punk-trailer.

Tornar als orígens: en part sí

Aquells que seguiu aquest bloc amb una certa regularitat ja us haureu adonat que de fa un temps la seva activitat "literària" és més reduïda de quan el seu autor es trobava en plena "voràgine" de curses i tenia al cap la següent abans d'acabar l'anterior. Pel que estic veient en altres col·legues, aquest no deixa de ser un comportament bastant normal i habitual en gent que com jo, només som uns protagonistes més dins d'aquest context de plena expansió del running i les curses populars, amb els seus defectes i també les seves virtuts. D'això, d'una manera o altra, ja n'he parlat als darrers temps, també coincidint -o potser a conseqüència, vés a saber- amb un canvi de mentalitat i de filosofia sobre què vull aconseguir amb aquest esport. O dit en altres paraules, observo en més d'un cas que després d'una certa experiència en curses de tipologies i distàncies diverses (asfalt, muntanya, curtes, mitjanes i de més llargues), la gent o bé decideix ser més modestos quant als objectius a assolir, o bé assolits uns de concrets tiren pel dret i se'n plantegen uns altres de més ambiciosos. Fixeu-vos que en totes dues situacions parlo de continuar corrent i l'única diferència que hi aplico és fins a quin nivell o grau fer-ho. Per descomptat, també podríem fer referència a aquells altres que s'han quedat pel camí, que decideixen que és millor fer altres coses i reconeixen que córrer no és com es pensaven quan es van calçar les vambes per primer cop. Però tinc la impressió (o això és el que m'agradaria pensar) que aquesta tercera possibilitat no és tan freqüent, que un cop inoculat el "virus" és molt difícil de posar-hi remei i injectar-hi una vacuna per fer-lo fora de l'organisme. A aquestes alçades no ens enganyarem a nosaltres mateixos ni descobrirem la sopa d'all: córrer és un esport que si d'entrada t'ho agafes amb calma, t'acaba agradant fins arribar a un punt que no ho pots deixar. La qüestió, però, és aquesta: què pot passar quan se supera un cert punt (potser de no retorn?) i s'acaben supeditant altres objectius vitals (de vida) a aquest esport? Recordem-ho, per no perdre de vista l'horitzó en què ens movem, que se suposa estem parlant d'un esport a nivell popular i que no ens hi hem de guanyar la vida amb això (més aviat ens la hi podem deixar). En aquest sentit, us recomano que llegiu aquest article del diari El Confidencial amb el qual hi estic molt d'acord en bona part del seu contingut. I ja posats, aquest altre article com un exemple d'on no vull arribar i de fet, ni m'ho plantejo (entre altres motius perquè no sóc un executiu).

Faig aquesta reflexió perquè dins el meu entorn he conegut gent que ha optat per una direcció o per l'altra. I vagi per endavant que ambdues em semblen tant correctes com ho puguin pensar les persones implicades. Alguns s'han decidit per unes fites més exigents en forma de proves d'ultraresistència, de molt llarga distància, triatlons i altres per l'estil i uns altres, entre els quals m'incloc jo, hem decidit de fer un pas enrere per poder gaudint del que, en origen, hem estat fent sempre: córrer. Eps, que no hagi cap interpretació equivocada: m'imagino que els altres també deuen gaudir però d'una forma que jo no sóc capaç de concebre, potser allò que en el món del culturisme sempre s'ha dit no pain, no gain. Per a la gent que com jo hem triat una opció més còmoda (p. ex. per compaginació amb una certa vida familiar) i menys exigent (quant a capacitat de resistència física), diria que arribat a una situació en què l'assoliment de determinats temps i llocs en una classificació oficial ens pot ser del tot secundari, quan no absolutament superflu i innecessari, és quan ens plantegem de participar en curses o proves on aquestes qüestions (ben lògiques en curses més normals) no hi són presents. Pot semblar una ximpleria però si ara vull defugir d'un cert control en forma d'un temps de cronòmetre i de la publicació del meu nom en una classificació amb la posició aconseguida, tindria la sensació que no seria possible des del moment que se m'assignés un número de dorsal. Penso que podria suposar una dosi de pressió o tensió que si bé pot ser positiva quan un es planteja rebaixar una marca personal, també pot ser contraproduent quan el que es busca és, simplement, continuar corrent sense cap mena de competència contra ningú ni d'esperit competitiu.

Per a mi aquesta fase ja ha passat, reconec que m'ho vaig passar bé al seu moment i ara, com busco uns altres al·licients ajustats a les meves limitacions físiques, sé que no en gaudiria si no és canviant de mentalitat, com de fet, ja vinc aplicant d'ençà un temps. Per això, aquest 2014 m'he proposat de tornar, com diu el títol, als orígens. I dic en part perquè si bé vaig començar a córrer tot sol i va ser així com vaig convertir-me a la veritable fe del running, ara també sé que si en vull continuar gaudint he de continuar corrent però en bona companyia. Encara surto de vegades tot sol i de tant en tant ho faig amb algú que tiba una mica de mi però si vull mantenir un cert to regular alhora que també digne, la millor manera és fer-ho en proves on ja saps que de ben segur, estaràs ben tractat i on com diu l'himne del Liverpool, you'll never walk alone. Així que he decidit que aquest ha de ser l'any de les Punk Trails i la participació en caminades (però escollint l'opció de córrer-hi); penso que en aquestes dues opcions encara és possible trobar l'essència del que és córrer, sense que un hagi d'estar pendent de si rebaixa el seu temps en no sé quants minuts i segons, sense haver de portar certs gadgets i un equipament específic, on les inscripcions siguin barates quan no gratuïtes (això sí, a canvi d'una mica de solidaritat amb la gent que les està passant magres). I tot això també amb una certa dosi de seny (sota el meu parer) i coherència amb mi mateix i la voluntat de continuar gaudint amb la família, en aquells casos que sigui possible. Per posar un parell o tres de casos d'on no vull arribar: primer, m'assabento que la que era fins l'any passat la celebèrrima travessa de la Cavalls del Vent (ara Ultra Pirineu), només es podrà fer si has tingut la sort que et toqui la rifa, literalment, mitjançant sorteig si abans t'has preinscrit (i això que la inscripció té un preu gens mòdic, 85€ més IVA); segon, encara és recent la passada marató de Barcelona i ja està oberta la inscripció per a la del 2015, en què els preus van d'una forquilla dels 61€ als 84€ en funció del nombre d'inscrits que hagi. Doncs bé, pensar si un farà aquesta prova amb tants mesos d'antelació em sembla, senzillament, una ximpleria; i tercer i últim, quan llegeixo les dades tècniques de certes curses (la majoria de muntanya) que superen valors que jo considero forassenyats (en distància, desnivell acumulat, temps que cal esmerçar-hi i altres) crec que és una autèntica "animalada" i que a alguns, això de córrer se'ls ha anat de les mans (corredors i organitzadors). Però d'altra banda, també observo que com més dura, "ultra", exigent, llarga i cara sigui una cursa, més gent s'hi apunta i més de pressa es mou la gent per fer-ho. Hi ha coses que per molt que m'hi esforci i ho vulgui veure amb uns altres ulls, no les acabaré d'entendre mai. Que em perdoni la gent que sí les entén.

Tot plegat, continuaré amb aquest petit pas enrere però no pas per agafar embranzida i saltar després més lluny sinó per mantenir-me en un estat que sí és com l'actual, ja m'estarà bé. Anem afegint anys al DNI, quilòmetres a les cames, articulacions que cada cop grinyolen més i si quan era un pèl més jove i amb un significatiu millor estat de forma ja no destacava en res, per què se suposa que hauria de fer-ho ara? Ergo, qui no es conforma és perquè no vol i com diu la cançó, "cada loco con su tema". Perdoneu per tota aquesta parrafada (ho sé, en català aquesta paraula no és correcta) que, ho confesso, m'ha sortit més llarga del que m'havia imaginat quan m'hi vaig posar.

Transèquia 2014: no estic tan malament!

Aquest proppassat diumenge vaig participar a la primera edició "oficial" de la Transèquia preparada expressament per a corredors. I tot i que després m'estendré més en l'opinió, ja us dic ara que va ser un gran encert, amb uns 260 participants que pel que vaig veure i sentir després, en arribar i mentre em cruspia el merescut entrepà, mostraven una opinió molt positiva. De fet, després de 29 edicions -fixeu-vos que n'és d'antiga- l'organització va creure oportú respondre a una creixent demanda i fer una prova específica per a aquest col·lectiu, sense deixar de banda la possibilitat de continuar fent el recorregut a peu i en bicicleta (en aquest cas amb tres circuits a escollir). De fet, si us acosteu per Manresa i rodalies podreu comprovar com una part del recorregut és molt freqüentat pels corredors. Podríem dir que si ja abans havia estat de sempre una caminada molt popular per aquestes contrades, la renovació que s'hi ha fet ha aconseguit una molt bona nota (ho podeu llegir en aquesta notícia). Dues dades més perquè us en feu una idea: 5.000 caminadors i un miler de ciclistes, que aviat és dit.

Feta aquesta introducció, "manda huevos" com va dir aquell que tractant-se de la cursa més propera que feia des de casa, hagi estat la que m'ha obligat a llevar-me més d'hora, i en diumenge. Motiu: la prova començava a Balsareny i des de Manresa calia agafar l'autobús (per gentilesa de l'organització). Així que poso el despertador i ja em teniu matinant per arribar a l'estació abans de les 7 del matí (encara a les fosques). Aquí em trobo al Sergi (el recordareu de la Punk Trail de Castellbell i el Vilar) que ve amb part de la família i uns quants coneguts més. I és que sens dubte, amb tanta gent que aplega la prova un o altre t'acabes trobant. En aquest primer moment també m'adono de la bona feina que s'hi ha esmerçat i que després aniré confirmant al llarg del matí. Amb tot això, ens "desembarquen" al punt de sortida on hi trobo més coneguts i amics (en David i la Núria, que em diuen que aniran molt tranquils, i en Jordi -una de les potes del finiquitat "Team" i que de tranquil no en té res). Així doncs, sortim poc més tard de les 7:30h (els corredors teníem assignada la franja horària de sortida fins a les 8:00h). Com d'ençà la darrera mitja marató no havia tornat a córrer més de 21 km. ni a cap cursa ni pel meu propi compte, m'ho agafo amb calma i serenor. Temps tindré per endavant per veure com reaccionen les cames i el cap. Els primers quilòmetres els comparteixo amb el Sergi (i família) però poc a poc, i gairebé sense buscar-ho, els vaig deixant enrere (de fet, des del primer control (km. 6) ja no els tornaré a veure fins el final).

Abans d'arribar a aquest punt ja veia que la cosa estava funcionant bé, amb un ritme regular però alhora sostingut. Jo vaig fent, pim, pam, pum, i més aviat avenço més gent que no pas m'avença a mi. Al cap d'una estona, aconsegueixo agafar-me, com un percebe a la roca, a un grup de tres corredores que van a un ritme més ràpid i que no es desempallegaran de mi fins el tercer control (al km. 14, al polígon industrial de Santa Anna, a les afores de Santpedor). Després m'assabentaré que una és Laia Andreu (no tinc el gust) i que resulta ser una autèntica corredora i campiona en no sé quantes proves. Aquesta ha estat la part del circuit on més he gaudit perquè a la vegada que coincidia amb el que per mi és la més agradable i bonica de fer, també ha estat la més ràpida i on em vaig veure que les cames responien. A partir d'aquest control les començo a perdre de vista (també és cert que elles anaven per feina i poc s'hi van aturar mentre jo m'ho vaig agafar amb més calma), i fins el següent control aniré fent però amb una mica més de parsimònia. Tot i així, passo pel quilòmetre 21 (l'equivalent a una mitja marató) amb un temps al voltant d'1h:52' i penso que si descompto els minuts que m'hi he estat als tres controls anteriors, estaria marcant un millor temps que a les darreres mitges del meu historial (Tàrrega al 2012 i Mollerussa al 2011). Entre això i que veig que no em sento gaire cansat, penso que encara mantinc un cert to més o menys digne, si més no per moure'm per terrenys plans. Així doncs, "al loro que no estamos tan mal", com va dir en Laporta.

Després del darrer control, a Comabella, deixo anar gas una mica perquè les cames ja no estan tan lleugeres com abans i com ja conec el recorregut per haver-lo fet altres cops -allò que deia abans de la popularitat entre molts corredors d'aquesta part del camí- no em ve de nou tot el que hi vaig trobant. Vaig fent, lent però sense pausa i espero arribar al Parc de l'Agulla i creuar l'arc inflable que ens indica a tots que la "cursa" s'ha acabat. La sensació que em queda és la d'una gran satisfacció perquè en cap moment m'he sentit molt cansat, ni tan sols després durant la resta de la jornada dominical. Tot i que ja som uns quants els corredors que ja han arribat, ni molt menys som tots i a la classificació que han publicat a la web apareixo al lloc 70 d'un total de 260 corredors. De totes formes, com aquest no era ni de lluny, l'objectiu de la cursa tant se'm dóna però aturo el cronòmetre en 2h:13', molt semblant a quan vaig fer la Transèquia dos anys enrere (aquí podeu llegir la crònica).

En definitiva, i deixant de banda la meva actuació personal, poques oportunitats hi ha durant l'any per poder córrer aquesta distància (ideal per a un entrenament llarg premaratonià) en aquestes contrades, a un preu mòdic, avituallat quatre cops durant el recorregut, a més de la sortida i arribada (6 en total), amb una logística organitzativa que ja voldrien tenir altres curses, que tinguis un autobús a la teva disposició perquè et portin a la sortida i una disponibilitat d'informació a la web molt completa i acurada. És a dir, si us voleu estar de romanços i passeu de participar en una cursa d'aquelles que et fan pagar cada cop més, amb control del temps oficial i classificació on surti el teu nom i altres detalls d'aquesta mena, i en canvi voleu córrer sense aquesta pressió i en un ambient molt més agradable, aquesta prova -que no cursa- no us la podeu perdre de cap de les maneres. Des d'aquí, la meva més sincera enhorabona a tot el personal de l'organització per la molt bona feina feta i també a mi mateix pel meu encert en la tria. Per cert, si us van les caminades en què també es pugui córrer, potser a final de mes ens veurem a aquesta de Navarcles.

Març: cap dubte per triar

Deixarem aviat el mes més curt de l'any i encetarem un març amb cincs caps de setmana i per tant, amb un ventall més gran de possibles curses a triar i com veureu tot seguit a la taula, us en detallo set, amb l'esperança que n'acabaré fent dues. I de nou, aquest març ens ofereix -per aquells que ho busquin- la possibilitat de córrer sense haver de gratar-nos gaire la butxaca. I és que fins allà on el calendari em deixi, continuaré prioritzant les curses properes a casa, de muntanya, de mitja distància, gratuïtes o molt barates (no "molt gratuïtes" com se'm va escapar ahir en un àpat familiar, entre calçot i calçot). De les proves que detallo en conec tres, dues per haver-hi participat no fa gaire temps (la Transèquia i la Punk Trail de Sallent), i una tercera -la cursa de muntanya de Manresa- que sense haver-la fet crec que el recorregut és molt semblant al de la passada Punk Trail de Manresa, a més d'haver trepitjat aquesta zona uns quants cops, sigui en BTT o corrent pel meu compte. De totes formes, la de Sallent -considerada la "mare" de les Punk Trails per haver estat la primera, l'any 2012- és possible que sigui diferent quant als recorreguts i de moment, les distàncies i desnivells es desconeixen (potser serà una sorpresa fins el darrer moment), mentre que la Transèquia no és una cursa strictu sensu sinó que dóna l'opció de seguir-ne el recorregut caminant, corrent o en BTT (en aquest darrer cas amb tres distàncies a escollir). De fet, a aquesta ja fa temps que estic inscrit (algun ocellet em va dir que vaig ser el primer en la modalitat de córrer) perquè potser abans que participi en una cursa de muntanya que rondi els 20 km. (o més) fora bo que faci aquesta distància en pla per veure com em sento, atès que fa molt de temps que no la supero (ens hauríem de remuntar a quan encara feia mitges maratons).

De la resta de curses que incloc a la taula les úniques de les quals no en tinc cap referència són la dels Gitanos, a Taradell, i la de Berga, tot i que en aquest cas diria que se sembla bastant a una que vaig fer l'abril del 2010, en la que devia ser una de les meves primeres i anecdòtiques incursions al món de les curses de muntanya (crec que ara ho faria una mica millor, la qual cosa no és indicatiu de res perquè comparant-ho amb aquesta prova el més fàcil és millorar i no pas empitjorar). Tot plegat, no me'n vaig més per les branques i aquí us deixo la relació de curses per al març, amb el convenciment que en alguna o altra acabaré trobant-me col·legues i coneguts.

Per cert, i ja que surten esmentades, aquí us deixo els enllaços a les meves participacions passades en algunes d'aquestes curses:

• Trànsequia (2012).
• Punk Trail de Sallent (2012).
• Cursa de muntanya Berga Resort (2010).
• Aquí faig esment del "naixement" del Cros de Cardona (2011).
• La meva "particular" cursa de muntanya de Manresa (2012).

Punk Trail de Castellbell i el Vilar: olé tú!

Aquest proppassat dissabte vaig participar a l'única cursa (per dir-ho d'una manera) d'aquest febrer. El que havia de ser un mes amb alguna prova més s'ha quedat un pèl "orfe" després que com ja vaig comentar, no vaig poder assistir a l'estrena de la Kedada Trail de Castellterçol. Per sort, però, no quedarà en blanc ja que he tingut l'oportunitat de ser present, també, a l'estrena d'una nova Punk Trail, aquesta al municipi bagenc de Castellbell i el Vilar. I si a més a més el dia acompanya d'allò més, amb un sol espaterrant, poc fred i unes vistes fantàstiques de la muntanya de Montserrat, podem dir que va ser una matinal de dissabte (que no diumenge) molt rodona. I si no em creieu, fixeu-vos en aquesta primera foto que em van fer un cop coronat el segon cim, a punt de començar el tram més llarg de baixada: l'he publicat al meu mur del Facebook i diria que deu ser de les meves aportacions que han merescut més "m'agrada".

Ens presentem relativament d'hora jo i en Sergi (Sanz) i de seguida ens adonem que allà s'hi aplegarà molta gent (després, un cop acabada la cursa, sentiré comentaris que parlen d'uns 450 corredors). No sé si això és bo o dolent -per allò de confondre "popular" amb molta gent- però com a mínim veus que el lloc per deixar les bosses de menjar destinat al banc d'aliments fa patxoca. Com altres cops, aquesta mena de curses són una bona demostració de com de solidaris amb la gent que les està passant magres podem ser els que encara estem una mica millor. O potser és per allò que diuen "avui per tu, demà per mi". Sigui com sigui, ja només per això val la pena presentar-s'hi i després ja suarem la cansalada com Déu mana. Per sort, la lucidesa no ens ha abandonat encara i tant jo com el Sergi decidim que no en tenim gaire, de cansalada per suar, i per això optem pel recorregut curt, d'uns 14,5 km. El llarg el deixem estar per a una altra ocasió que haguem de purgar pecats més grans.

De tanta gent que ens hi hem reunit l'organització es veu una mica desbordada pel que al registre de les inscripcions i la sortida s'endarrereix mitja hora. Tant se val, ho hem de veure com si ens donessin més temps per parlar amb amics i coneguts que anem trobant (en Gerard, el Jordi i altres que em deixo). I encara menys mal que s'està molt bé amb el sol que comença a fer. Suposo que si es tractés d'una cursa més "seriosa", de pagament, d'aquelles que vas amb xip i tenen un esperit més competitiu, etc. això seria una qüestió bastant inadmissible però per sort aquest no és el cas: a sobre que tenim l'oportunitat de córrer gratuïtament, a sant de què ens hem de queixar per aquests "detalls"? A tot això, es dóna la sortida, "puntualment" a les 9:30h i no passen gaires metres per veure que als primers quilòmetres haurem d'anar amb molta paciència dels taps que s'hi fan. Es el que té fer voler que passi tanta gent per corriols estrets i llocs un pèl complicats. Pugem fins el Vilar, baixem pel Rasot del Puig i pugem de nou fins el Burés. Aquí ja ens trobem un primer avituallament, necessari perquè després de travessar el riu Llobregat, en breu començarà la pujada cap el Turó del Marquès (358 m i venint dels poc més de 150): és una autèntica paret que, irremeiablement, fa que haguem d'anar tots en corrua, un rere l'altre i en aquesta part són molt pocs els trams on es pugui córrer, bé per la gent, bé pel pendent, bé per les dues coses.

Coronem el cim (segon avituallament) i baixem tot seguit fins trobar-nos el Torrent dels Abadals. Aquí, però, comença l'ascens al segon turó, més alt que l'anterior (s'enfila fins els 425 m.) i passem pel que, de ben segur, deu ser el tram més preciós de la cursa ja que segueix bona part del mateix torrent d'abans, i transcorre per una zona del tot ombrívola on el sol no es deu veure ni en fotografies. Aquesta pujada, però, se'ns fa més suau que l'anterior, potser perquè tot i que amb alguna que altra aturada, podem córrer ja que el pendent és més suau i per descomptat, el gran grup ja està del tot dispers. Fem cim al turó -d'aquí és la primera foto que il·lustra aquesta entrada- i … a gaudir: gairebé no deixarem de baixar fins arribar de nou al Burés, a l'entrada del poble. Un darrer avituallament perquè encara que ens sembli que el més dur ja s'ha acabat, res més lluny de la realitat: ens fan pujar pel camí del Burés en un darrer tram d'aquells que "piquen" (uns 75 m. de desnivell) fins arribar de nou al poble del Vilar i d'aquí a l'arribada. En definitiva, una prova (més que una cursa) que dóna l'ocasió de retrobar-se amb gent i córrer junts per un entorn on no hi aniríem ni coneixem, amb uns bons avituallaments i un ambient del tot festiu (vegeu la foto del barrufets).

No valoraré la cursa perquè no crec que a allò que se'ns ofereix de forma gratuïta se li hagin de buscar les pessigolles. De totes formes, i havent vist la munió de gent que estan aplegant darrerament les Punk Trails, i si se'm permet l'opinió, potser caldria buscar recorreguts més aptes o amb suficient cabuda com perquè no s'arribin a formar taps. En aquesta darrera, però no és l'única, vaig tenir la impressió que de vegades ens feien passar per tram molt complicats (un corriol molt estret, baixar per un pendent molt relliscós, etc.) quan al costat mateix veies que hi havia una pista que portava al mateix lloc i no gaire més lluny. Eps, tan sols és un suggeriment i no voldria que ningú s'ho agafés malament; potser és que no se'm donen gaire bé els recorreguts molt tècnics. Gràcies, doncs, a l'organització de la Punk Trail de Castellbell i el Vilar per haver-me donat l'oportunitat de passar una bona matinal de dissabte i si no em falla la previsió, ens veurem a la següent: Sallent.

Per cert, l'endemà vam acostar-nos a la vila segarrenca de Sant Ramon amb motiu de la segona edició de la cursa SantRunmon, on hi va córrer el nostre nebot putatiu, l'Octavi. Recordeu que fa un temps deia que volia fer una cursa de muntanya que tingués una distància que voregés els 20 kms. i que aquesta me l'havia plantejada com una bona opció per estrenar-me. No va ser així perquè la Punk Trail va tenir prioritat i … uf! menys mal que hi vaig anar com a espectador perquè de tanta pluja que havia caigut no crec que el record que m'hagués quedat fos bo. El repte d'aquesta distància el mantinc però esperaré altres oportunitats. I per acabar la crònica, no em puc deixar de posar la imatge dels dos "cracks": val a dir que el "punyetero" d'en Sergi està en forma, a la darrera pujada, poc abans d'arribar a meta, em va deixar en un tres i no res. Disculpeu-nos per les ulleres "carnavalesques", van ser una gentilesa de l'organització de la cursa.

Castellterçol: no hi vaig "kedar"

Jugant una mica amb el nom de la cursa d'aquest passat diumenge a Castellterçol, la "Kedada Trail", us he de dir que, finalment i malauradament, no hi vaig poder "kedar". I és que tot el dissabte vaig estar una mica fotut (cap i estómac) i preveient que no estaria en condicions de fer una cursa una mica digna i, sobretot, de passar-m'ho bé, vaig enviar un missatge avisant d'aquesta circumstància per mirar que una altra persona pogués beneficiar-se del meu dorsal, atès que havia llista d'espera. Ja ho veieu, sóc així de responsable! Bromes a banda, em sap greu haver-me perdut aquesta cursa perquè me l'havia plantejada com la primera oportunitat per posar en pràctica el meu repte de fer una cursa de muntanya d'una distància al voltant dels 20 km. i amb aquest objectiu al cap em vaig inscriure a aquesta opció (n'hi havien dues més, una d'11 km. i la més llarga de 30 km.). No n'he fet cap (no compto les mitges maratons en què he participat perquè eren bastant planes) i com ja he dit en alguna ocasió, i no en sé ben bé el motiu, ara ho tinc al cap. Tampoc, però, és aquesta una qüestió que em trenqui la closca i de ben segur que d'oportunitats en tindré unes quantes més al llarg de l'any.

D'altra banda, i malgrat que no m'ha arribat cap referència de ningú, després de veure les fotos penjades al web tot apunta que ha hagut de ser una cursa de les que dóna molt de gust de fer: sol (el dia abans pluja), ambient familiar, córrer sense pressió (no havia dorsals i per tant dedueixo que tampoc temps oficial i classificacions), gratuïta i solidària. En aquest sentit, i aquí hi vull posar una mica més d'èmfasi, es van recollir més de dues tones d'aliments i per això, em sap més greu no haver-hi pogut anar. M'agradaria pensar que això no ha estat flor d'un dia, que l'any vinent hi podré "kedar" i que la solidaritat en temps de crisis com els que estem vivint, és més viva que mai. Des d'aquesta modesta plataforma, doncs, la meva més sincera enhorabona per aquesta iniciativa.

Dit això, ara hem de pensar en la propera cursa de febrer -la Punk Trail de Castellbell i el Vilar-, una altra opció de córrer per muntanya, prop de casa, solidària amb el banc d'aliments i també gratuïta. I és que com ha dit més d'un cop el meu col·lega Frans, pagar per córrer és un "atràs". I a fe de Deú que cada cop ho veig més clar. Haurem de buscar en el calendari, doncs, opcions d'aquesta mena o que com a mínim suposin per a la butxaca casolana una despesa menor. I us ben asseguro que si regireu una mica, n'hi ha … de moment. Per exemple, sapigueu que de cara al primer diumenge de març ja tinc al cap fer la Transèquia Balsareny-Manresa. Mireu-hi la informació i potser ens hi trobarem.

Febrer: comencem a córrer!

Efectivament, es confirma el que deia a l'entrada anterior que aquest gener serà un mes en blanc i en canvi, el febrer estarà un pèl més atapeït. No és que l'oferta de curses que us detallo tot seguit sigui molt  extensa però si hi ha unes quantes butlletes perquè acabi participant-hi a dues, i de les que "piquen" o fan "pupa". Per començar el mes, aquest proper cap de setmana tinc previst de córrer a la primera edició de la Kedada Trail de Castellterçol (municipi del Vallès Oriental i dins la comarca natural del Moianès). D'aquesta me'n vaig assabentar a través del Facebook d'una altra corredora popular (la Judit) i després de fer una ullada al web, no m'ho vaig rumiar dos cops: de muntanya, gratuïta, solidària i amb la possibilitat de poder triar entre tres distàncies. I agafeu-vos! ... m'he inscrit a la de 21 km. distància aquesta que no he fet mai en muntanya (sí en mitges maratons quan encara les corria). Espero que si m'ho rumio després de fer els primers quilòmetres pugui canviar de recorregut, però ja us dic d'entrada que no les tinc totes. I en segon lloc, sapigueu que a mitjans de mes la meva intenció és participar a una nova cursa de les Punk Trail, en aquest cas a Castellbell i el Vilar (també serà el seu bateig), tot i que en aquest cas m'he inscrit a la de menor distància (14 km.). Per tant, si les previsions es compleixen ja veieu que aquest febrer el tindré bastant ocupat. I esperem que les cames i el peu m'aguantin.

De la resta de curses que us detallo a la taula confesso que em feia gràcia la de Sant Ramon, ja que de fa un temps que tinc ficat al cap fer una cursa de muntanya que rondi la vintena de qms. La d'enguany serà la seva segona edició i les referències que en tinc de la de l'any passat són bastant bones. El que passa és que si la meva intenció és poder demostrar que córrer en curses és, encara, un esport assequible per a la butxaca, aleshores què menys que prioritzar aquelles proves que siguin barates i/o gratuïtes? Per tant, Sant Ramon s'ha vist desplaçat per Castellbell i el Vilar i haurà d'esperar una altra ocasió. I en darrer lloc, no puc deixar de recordar la bona tria que faríeu també si us decidiu per la cursa de Mont-rodon (Matadepera): hi vaig ser l'any passat i de debò que és una cursa de muntanya d'aquelles que valen molt la pena, tant per ambient com pel recorregut (no massa llarg però que alhora us farà suar la cansalada). El que passa és que aquest cop no veig per enlloc del seu reglament que es pugui córrer sense dorsal, com sí s'indicava en altres edicions passades. De totes formes, aquesta és de les que no em sabria gens greu fer-la previ pagament de la inscripció. Per descomptat, molt més que la celebèrrima mitja marató de Granollers que es farà al mateix dia.

Per acabar, i si us ve de gust, aquí podeu llegir la crònica de la meva participació a Mont-rodon l'any 2013.

Gener en blanc?

Potser és encara un pèl d'hora per confirmar-ho però tot apunta que aquest mes de gener quedarà en blanc des del punt de vista atlètic. En la meva previsió de proves on participar que faig mensualment apuntava la possibilitat d'incloure al meu currículum la primera edició de la cursa de Sant Vicenç de Castellet inclosa al circuit ARCS-Anbaso, i que es va celebrar el passat diumenge 12. Com ja podeu deduir, al final no hi vaig anar i vaig preferir fer una sortida de gairebé 16 km. pel meu compte i amb la bona companyia d'en Xavi i en Jaume (el primer està més en forma que mai de tanta duatló i triatló que es fot a les cames i el segon s'està preparant per una de les seves bajanades "saharianes"). En el fons, he de reconèixer que tot i ser una cursa relativament barata i molt propera a casa, l'opció de Sant Vicenç no m'acabava de fer el pes -també s'ha de dir que potser el seu desnivell i perfil em van fer recular- i si veient que anaven passant els dies i no acabava d'inscriure-m'hi, aleshores deu ser senyal que aquesta, enguany, no tocava.

Així que un cop descartada, el meu caparró va pensar en altres opcions i es va fixar en la cursa de Súria (26 de gener), també dins el circuit ARCS-Anbaso. Aquesta ja la vaig fer a principis del 2012 (aquí en podeu llegir la crònica) i ja en aquell moment, de transició cap a les curses de muntanya, em va semblar una prova dura (és clar que això també depèn del nivell de forma de cadascú). Però com en el cas de la de Sant Vicenç, també em cau molt prop de casa i té el mateix preu, i per això vaig pensar que era una bona alternativa per acabar el gener havent fent una cursa. I és que si més no, voldria mantenir la mitjana de curses del 2013, una per mes, tot i que per descomptat això no treu que hagin mesos buits i altres on aquesta mitjana se superi. De totes formes, i atès que de fa temps he estat molt bel·ligerant amb la qüestió del preu de les curses i del seu encariment general, potser que prioritzem aquelles que siguin més barates o gratuïtes. És per aquest motiu que hi ha una tercera opció que al final és la que pot tenir més paperetes. I és que ahir em vaig assabentar d'aquesta cursa a Castellterçol, la Kedada Trail, del diumenge 2 de febrer, de muntanya, amb tres distàncies a escollir, gratuïta i solidària amb el banc d'aliments. I tenint en compte que dues setmanes després es farà la nova Punk Trail de Castellbell i el Vilar (amb les característiques a què ja ens tenen habituats la gent de les Punk Trails), ja tindrem el febrer bastant ocupat.

Tot això implica que el més probable és que acabi descartant la cursa de Súria per centrar-me mes en aquestes dues de febrer. I és que hem de tocar de peus a terra, córrer dos diumenges seguits (26 de gener i 2 de febrer), en muntanya i amb uns perfils d'aquells que fan "pupa", no crec que estigui fet per mi. Per tant, i com deia al principi, no us estranyi si aquest gener em quedo en blanc i en canvi al febrer marco en vermell un parell de curses al calendari. Per cert, i agafeu-vos, a la de Castellterçol m'he inscrit a l'opció de 21 km. Què Déu s'apiadi de la meva ànima. Ja fa un temps que se'm passa pel cap de provar una distància com aquesta per veure com acabo de malament. No sé jo si he triat bé …

Balanç final del 2013

Com és habitual, començo el nou any fent un breu balanç del que ha estat el que hem deixat enrere tot just fa uns quants dies. La diferència d'aquesta entrada amb les anteriors d'aquesta mena en què faig un resum és que ara serà de tot el 2013 mentre que abans dividia l'any per semestres. Això és una prova més de com la meva activitat atlètica s'ha reduït i ben mirat, potser no tindria gaire sentit fer aquest balanç semestral quan en tot l'any he fet "només" 13 curses. Ainsss! quins temps aquells quan al 2009 (l'any del meu debut en les curses populars) en vaig fer una trentena. Per tant, en el 2013 ha tocat a una cursa mensual, que és la mitjana amb què em voldria continuar movent enguany. De totes formes, aquest valor és un pèl enganyós i hauria de ser més alt si tenim en compte que els mesos de juny, juliol i agost van ser de total inactivitat i fins i tot, recordeu que se'm va passar pel cap de retirar-me i deixar-ho estar per sempre més (aquí ho podeu llegir). Per sort, i de moment, la cosa no ha anat més enllà i encara he continuat al peu del canó (això sí, un canó de fireta si ens atenem als temps obtinguts). Resultat d'aquesta aturada temporal, del reduït nombre de curses per mes, així com també per altres motius, també cal dir que el 2013 ha estat l'any menys prolífic quant a l'aspecte literari, altrament dit, el que ha tingut menys entrades publicades al bloc, amb només 44 (no arriben a les 4 mensuals). I això que veníem d'un màxim al 2010 amb 177 entrades (14 al mes!!). D'això sí que en podríem dir "estar on fire".

Però … què hi farem? els temps canvien i ens hi hem d'adaptar per continuar. Canvia el físic, canvien les circumstàncies familiars, canvia la motivació, canvia la disponibilitat, etc. Són tants canvis en poc temps que val més no capficar-s'hi gaire i anar fent com bonament es pugui. Tot sigui per com deia fa un temps, aconseguir mantenir viu el cuc per les curses populars i de retruc, continuar donant peixet a aquest bloc que me l'estimo molt però que, ho reconec, ara ha passat a un segon terme pel que fa a les meves inquietuds blocaires (eps, que no pas a la cua!). Ja aviso, però, que molt haurien de canviar les coses perquè hi torni a tenir una activitat tan frenètica com en el passat recent. I és que tingueu present aquesta dada: abans la proporció entre entrades sobre el món de les curses populars i les curses en què hi participava era molt més alta que ara, és a dir, bàsicament m'estic limitant als darrers mesos a escriure, estrictament, sobre les curses (poques) que faig, la previsió de les que pugui fer i poc més. Com va dir no sé qui, el dia té 24 hores i la setmana només 7 dies i això no permet gaires miracles.

Feta aquesta introducció, i si anem al detall i ens centrem en el que han estat els darrers 12 mesos, cal dir que he participat en 13 proves, que, tot i el que he dit abans, només són tres menys que en el 2012 (és clar que aquest també va ser un any bastant fluixet). Després d'aquesta primera dada, tot seguit us n'ofereixo unes quantes més que són el resultat de la taula que, com sempre, podeu consultar al menú d'opcions que us surt al costat esquerra de la pantalla.

• Distància total: uns 169 km amb un mínim de 10 km i un màxim de 15,8 (oficials). De mitjana, 13 km per cursa. De fet, si deixem les curses clàssiques de 10 km (un total de 6), la resta ja s'enfila més amunt dels 13 km. Posats a no fer moltes curses, fem que siguin un pèl més llargues.
• Quant al perfil, poques de planes i les podríem qualificar de mitja muntanyeta, llevat potser del cas de Vilanova i la Geltrú. Una prova més del meu trànsit cap aquesta mena de curses: molt poc asfalt i més pista i corriol, un cert nivell d'exigència física i una distància que es mogui entre la desena de quilòmetres i els 13-14 km.
• En termes geogràfics m'he continuat movent "només" per la zona central de la província de Barcelona: 8 al Bages, 2 al Vallès Occidental i algunes "incursions" a l'Anoia, Garraf i Segarra (Lleida). Una prova més de voler seguir prioritzant les curses properes a Manresa, que suposin menys temps de desplaçament i per això són més còmodes i impliquen, alhora, un menor cost en benzina.
• Pel que fa als resultats, aquesta ha estat, de nou, una temporada discreta i només a Vilanova i la Geltrú, Balsareny i Castelltallat he estat per sota del 50% de la classificació, mentre que a la resta m'he col·locat dins el tercer quartil o fregant el darrer. Òbviament els "bons temps" són part de la meva història i no hauríem d'esperar res millor que això, quan no pitjor.
• Continuo prioritzant aquelles curses amb no gaire gent (crec que això dóna més caliu). Les més minoritàries han estat Balsareny i Castelltallat (70-80 corredors) i Torà (110) i a l'altre extrem tindríem la resta que es mouen entre els 200-250. Això sí, no incloc en aquest recompte les quatre curses Punk Trail perquè com no hi ha classificacions no disposo de la dada del nombre de corredors. De totes formes, de ben segur que superarien aquestes xifres i en algun cas, de llarg (com Manresa).
• I com a dada final, dir que aquestes curses m'han suposat una despesa de 99€ (amb quatre curses gratuïtes) i un preu mitjà d'inscripció de 7,6€ (o 11€ si no compto les gratuïtes). Val a dir que tret de Castelltallat i Sant Vicenç de Castellet, cap altra de les curses de pagament ha baixat dels 12€. Un símptoma, potser, del que ens ha de venir d'ara endavant?

Per acabar, i com altres vegades, us deixo l'enllaç a un Google Map amb la relació i dades de totes les curses per allò que, de vegades, val més una imatge que mil paraules. Ja sabeu també la meva dèria professional per la Cartografia.

Avinyó: any discret i bona cloenda del 2013

Les bones tradicions s'ha de procurar de no perdre mai. Aquesta frase podria ser un bon resum de la cursa de Sant Silvestre d'Avinyó del 2013, una de les "autèntiques", de les que es fan quan toquen i que no s'avancen en el calendari. Val a dir d'entrada que quan fa unes setmanes vaig fer la previsió de possibles curses del desembre no les tenia totes i més aviat apostava per una altra opció, com era la cursa de Muntanya de Terrassa. Com aquesta no va acabar de caure al sarró, i la meva intenció era de fer només una prova aquest mes, el pla B era Avinyó. I us ben asseguro que ha tornat a ser un gran encert. La del 2013 ha estat la quarta participació consecutiva i com l'experiència de les edicions anteriors havia estat reeixida, molt havien de canviar les coses perquè aquesta no seguís el mateix camí. Oimés si en presentar-nos ens adonem que el circuit no és ben bé el de l'any passat, tot i repetir el tram final. No és que aquest fos dolent, ni molt menys, i sempre és bo introduir variacions.

L'ambient que ens hi trobem el qualificaria d'una certa tranquil·litat i tot i no tenir les dades a ma, tinc la sensació que som menys gent que al 2012. Però vaja … no em feu gaire cas perquè en això de la percepció sóc un autèntic negat. Després del cafè de rigor i de buidar els budells -també una altra bona tradició de qualsevol corredor- ens plantem jo i l'Octavi a la sortida. Ens tornem a retrobar després d'haver participat també a Rellinars. De totes formes, a ell no el veuré més fins que jo arribi perquè tal i com està de forma, ja pressuposava que ell arribaria bastant abans que jo, com en efecte va ser. En això que es dóna inici a la cursa i com tinc els espaguetis del dinar encara a mig pair, m'ho agafo amb calma per veure si després d'una estona puc fer-los baixar del tot. De fet, penso que si durant la resta d'any no he estat gaire agosarat no veig perquè el darrer dia ho hauria de donar tot. En els primers quilòmetres el nombrós grup de corredors de classe "mitjana-baixa" segueix bastant compacte per bé que afavorit per trobar-nos de tant en tant amb algun tram estret i de fort pendent (tot i que tampoc molt llarg) i que ens obliga a alentir el pas.

Ens adonem que el circuit és, podríem dir, entretingut, amb pujades i baixades, sense un gran desnivell total però amb parts en què calia prémer els dents, "corrioler" i sinuós (un podia tenir la sensació de estar fent eslàlom en una pista d'esquí). Així doncs, per aquesta part, la cursa ja mereix una bona nota perquè no dóna cap opció que el corredor s'avorreixi. Anem fent i abans d'arribar al primer dels dos avituallaments ja fa una estona que l'estómac ha acabat la digestió i que corro a un ritme sostingudament còmode, que el podré mantenir fins el final de la cursa. En aquest control em trobo un grup de corredors d'un club de triatló de Navàs i com crec que deuen anar a un ritme que jo podré seguir, m'hi afegeixo. Dit i fet, em continuo sentit bé i no els perdré de vista en cap moment. Ens anem acostant al tram final de la cursa i aquí ja reconec una part del circuit de l'edició anterior, la més dolenta quant al ferm perquè ens trobem en mig d'un fangueig que procurem evitar com bonament podem. Però com arriba un moment que és gairebé impossible no trepitjar fang, si no es vol prendre mal, jo i uns quants més ens hi fiquem de ple. Total, ja no ve d'un pam de més o de menys de fang. I és en aquest punt que es produeix l'anècdota personal de la tarda: de tant que n'hi ha perdo una sabatilla, literalment enfonsada en un toll, i no m'adono fins després d'uns metres de seguir corrent. Així que reculo, la busco, la trobo i feines tinc per tornar-me-la a posar.

Per sort estem molt a prop de l'arribada i això no em fa perdre gaires posicions perquè a aquestes alçades de cursa, el grup ja es troba bastant espaiat. Al final creuo la meta amb una mica més de pes de quan vaig començar la cursa (ho podeu comprovar veient la imatge de les vambes). Tot plegat, una cursa bastant atractiva per acabar l'any fent espai a l'estómac per a l'àpat de cap d'any. De fet, si aquesta ha estat la meva quarta presència consecutiva és un bon senyal perquè repeteixi presència enguany. Per cert, tot i que és el de menys importància, vaig marcar un temps final de 59':11" i la posició núm. 151 d'un total de 250 corredors. No és per llençar coets, que diguem, però … què hi farem. I arribats a aquest punt, anem a fer una valoració de la cursa seguint l'esquema utilitzat habitual:

• Pàgina web: sense gaire informació actualitzada (fins a data d'avui no s'han publicat els temps dels corredors de la cursa dels 10km). A més, no es respon a algunes de les consultes rebudes. Tampoc hi constava el recorregut. Força millorable.
• Entrega de dorsal: molt poca cua per recollir-lo. Correcte.
• Obsequi: samarreta de record i un avituallament final bastant complet. Correcte.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament. El fet que tot estigui concentrat al voltant del pavelló esportiu facilita molt la feina dels corredors. Molt correcta.
• Reglament: no he sabut trobar-lo enlloc de la pàgina web. Força millorable.
• Puntualitat de la sortida: res a dir, molt correcte.
• Guarda-roba: crec que no n'hi havia però com el cotxe estava molt a prop, cap problema.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: no disponible.
• Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
• Dutxes-vestuaris-WC: disponibles al mateix pavelló. Comoditat al complet. Molt correcte.
• Marcatge del recorregut: manca de senyalització dels punts quilomètrics. Marcatge bastant clar en els punts "conflictius". Correcte.
• Ubicació i freqüència dels avituallaments: dos i diria que bastant ben situats. Molt correcte.
• Contingut dels avituallaments: en el primer només aigua (gots de plàstic) i al segon aigua i una mica de sòlid. Millorable.
• Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!). Correcte.
• Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema tot i que si es vol fer un bon temps s'ha de sortir dels primers per no trobar-se un tap en algun tram estret i de pujada. Com no és el meu cas, per mi cap problema. Molt correcte.
• Recorregut: agraït, molt poc asfalt (inici i final) i predomini de pista i corriol, el perfil és entretingut i el seu desnivell és força assumible si s'està un pèl en forma. Potser hagués convingut canviar el darrer tram (el del fang) perquè més d'un hagués pogut prendre mal. Correcte.
• Classificacions: cert retard en la publicació en web dels temps de la cursa dels 10 km (no pas en la de 5). Millorable.
• Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra (suposo que els petits gots de plàstic evita haver de recollir ampolles de plàstic en mig del bosc). D'altra banda, no em consta que l'import (o una part) de les inscripcions vagi destinada a finalitats socials.
• Sorteig: n'hi van fer de material esportiu però com sóc afortunat en l'amor no ho he de ser en el joc. No es pot tenir tot. Ara bé, algú es devia endur un desencís perquè es va sortejar un premi que al final no van donar.

En definitiva, la meva puntuació personal de la cursa es mouria al voltant d'un 7,5-8. Està bastant bé però amb alguns detalls que, al meu modest parer, crec que caldria corregir alhora que no seria molt complicat fer-ho. De totes formes, si busqueu una cursa no gaire exigent quant a distància i desnivell acumulat, de les que un cop acabada encara us quedin forces per passar una bona revetlla de cap d'any, tot i tenir un preu per al meu gust una mica per sobre del que seria més raonable (12€ anticipada), la d'Avinyó l'heu de tenir molt en compte si us voleu moure per aquestes contrades, per descomptat.

Per cert, i per acabar l'any amb forces de cara a les properes curses, imatge del meu sopar de revetlla. I és que ja us deia fa un any (aquí ho podeu llegir) que la simplicitat amb qualitat és molt millor que la sofisticació culinària mal entesa. Bon profit.