Si a qualsevol corredor popular que tingui alguna marató en el seu historial se li demanés quina cursa li agradaria fer abans de guardar les sabatilles per sempre a l'armari, estic segur que una bona part coincidiria en la resposta: la marató de Nova York. Molt s'ha dit ja d'aquesta mítica cursa que molts "populars" preparen amb força antelació, ja no només pel que fa a la qüestió de l'estat de forma amb què s'hi arribi, sinó també quant a la logística per poder ser-hi present. La demanda de tot el món per participar és de tal magnitud que no sempre que es vulgui es té garantida la inscripció. És clar que també hi ha la picaresca pròpia d'agències de viatge que poden facilitar els tràmits i la paperassa necessària. Com es diu en aquests casos, feta la llei, feta la trampa.
Bé, ara n
o vull parlar d'aquesta marató en concret sinó d'una altra molt més fàcil de córrer -de fet, no cal en absolut- en què tampoc s'ha de suar -llevat que l'aire condicionat de la sala deixi de funcionar- i on no importa tampoc qui n'és el guanyador -tret que facin alguna mena de sorteig que ara per ara, ho desconec. Em refereixo a l'obra de teatre que des del 4 al 26 de setembre es representa al Villaroel de Barcelona, i porta com a títol, justament, "La marató de Nova York". Aquesta peça teatral és de l'italià Edoardo Erba, ha estat adaptada i dirigida per Juan Carlos Martel i és interpretada pels actors Joan Negrié i Albert Triola. No es tracta, ni molt menys, d'una obra nova ja que fa quinze anys que corre -mai millor dit- pel món i encara que el títol pugui semblar-ho, l'obra no va precisament d'aquesta marató sinó de la vida mateixa. Presenta dos actors sobre l'escenari saltant sense parar i a bon ritme parlant del que els passa, pensen, de l'amistat, l'amor, les relacions personals, etc. Al principi, un d'ells es resisteix, diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Mentre corren, parlen de la vida i somien, sabent que no hi haurà cap vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l'últim. El que menys importa és, justament, qui guanya la cursa sinó més aviat l'experiència que ha acumulat el corredor durant les seves hores d'entrenament, així com també al llarg de la cursa, entre la primera i darrera gambada. Si voleu llegir una opinió més extensa i ben exposada -doncs jo no he vist l'obra- us deixo aquest enllaç del bloc d'un tal Jordi Badia, anomenat "Amb sal i pebre". En paraules del seu director, "Aquesta peça ens farà riure i plorar, perquè explicarà humanament, sense cap mecanisme teatral, només amb dos actors que es deixen la pell literalment".Potser com una metàfora de com de simple hauria de ser la vida, l'escenificació és molt senzilla, sense decorat, la imprescindible il.luminació i els dos actors vestits amb roba esportiva. En un fòrum de corredors hi ha una entrada amb algunes opinions i la deixen prou bé. Més aviat la recomanen per a la gent que li agrada sortir a córrer. A més, encara que no ens pugui agradar gaire, si l'anem a veure no tindrem gaire temps per avorrir-nos perquè dura 1 hora, que és el temps que es passen els dos actors trotant a l'escenari. De totes formes, pagar 22€ que val l'entrada per un espectacle de 60 minuts pot semblar un pèl excessiu, llevat que siguis soci del Barça que aleshores només pagaries 8€. Perquè després diguin que la cultura ha d'arribar a tothom!
Per acabar, si voleu podeu llegir aquesta entrada del passat novembre sobre, justament, la marató de la ciutat dels gratacels:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada