I al maig, què? Per triar i remenar

Encara no tinc clar si acabaré l'abril sense fer res més o participant en una altra prova aquest proper cap de setmana (potser a Sallent), i ja estic pensant en el que ens pot portar el mes de maig, en què com era d'esperar, l'oferta de possibilitats cada cop s'eixampla més. L'arribada del bon temps abans de la relativa aturada estival es fa notar. La meva tria de possibles curses i caminades a tenir en compte és de vuit però us ben asseguro que n'hauria pogut incloure unes quantes més, sempre i quan us vulgueu moure per aquestes fantàstiques contrades de la Catalunya Central. De la taula que us adjunto 6 propostes es fan al Bages i dues més al Berguedà i Solsonès, respectivament, i algunes ja les conec per haver-hi participat, més recentment o ja fa un temps, quan encara buscava en les curses la competitivitat que se suposa ha de tenir una prova com aquesta. Per exemple, en aquest darrer grup inclouria les curses de Solsona (2009), Artés i Calders (ambdues al 2011) i després vindria la de Balsareny (2013) però en aquest cas quan ja feia temps que les curses, strictu sensu, havien deixat de ser per mi un al·licient. D'altra banda incloc també dues curses noves com són la de Navarcles (no em consta que s'hagués fet abans) i la de Sallent, la qual vindria a substituir la tradicional Cursa del Riu Cornet (aquí també hi vaig ser al 2009) que s'ha vingut fent fins l'any passat.

Tot plegat, que si les cames em respecten -potser els estic demanant massa- la meva previsió per al maig inclou participar a la caminada d'Avià (corrent, per descomptat) i a Navarcles (que tot i ser qualificada com una "cursa" no hi ha temps ni classificacions, i això ja m'agrada, a més del seu preu). Pareu compte que no tinc previst presentar-me a Fonollosa per a la seva Punk Trail; i és que després d'unes quantes de fetes en el que portem d'any, i sabent que el tipus de recorregut no és el més idoni per al meu taló, permeteu-me que aquesta me la salti (a més, és seminocturna i no tinc gaires ganes de fotre'm una hòstia i deixar-m'hi els dents). Un darrer apunt: contràriament al que venia sent habitual en aquest mes no apareix la Cursa de Muntanya de Castelltallat, que no és que s'hagi suspès sinó que ha canviat de data: ara es farà al novembre per evitar la coincidència amb altres curses en aquesta mateixa zona i per aquesta mateixa època de l'any, alhora que entrarà a formar part del Campionat Maqui de Curses de Muntanya del Bages i el Berguedà (i en serà la primera prova). Això últim no m'acaba de fer gaire el pes ja que sempre he pensat que això dels "circuits" és un pretext més per acabar encarint el preu de les curses, tot i que si aneu al web veureu que si es fa la inscripció anticipada, aquesta es manté encara en un preu força barat. Esperem que no acabi passant-se al "costat fosc" de les curses populars.

Dit això, us deixo la taula de les proves que he triat per si us ve de gust fer-hi una ullada. Qui sap si ens acabarem trobant en alguna.

I atès que les he esmentades, que tal si hi feu una ullada a la meva presència a les diferents curses en anys anteriors? Així podreu comprovar com he anat (d)evolucionant en tot aquest temps:

• Crònica de la cursa del Corriol de Solsona (2009).
• Crònica de la cursa del riu Cornet de Sallent (2009).
• Crònica de la cursa d'Artés (2001).
• Crònica de la cursa de Calders (2011).
• Crònica de la cursa de Balsareny (2013).
• Cròniques de les curses de Casteltallat (2011, 2012 i 2013).

Punk trail del Pont: segueix la festa!!

El passat dissabte vaig fer la segona prova del que portem de mes i ben probablement, la darrera fins que no entrem al maig. I és que porto 4 de gairebé seguides i les cames i sobretot, el peu, em demana que descansi una mica i de fet, des de la Punk Trail de Sallent que no he sortit cap dia a entrenar pel meu compte i espero el cap de setmana per fer-ho, participant a les diverses proves en què m'inscric. En total, i fins a dia d'avui, ho he fet en 6 i tenint en compte que al gener no en vaig fer cap, aquestes les he concentrades a les darreres setmanes (el març amb 3). Per tant, de començar l'any pensant que m'ho havia de prendre amb més calma crec que la cosa se m'ha anat una mica de les mans -senyal, però, que m'ho estic passant bé- amb la qual cosa amb més raó per no perdre de vista el meu objectiu primari d'acabar fent una mitjana d'una prova mensual. De totes formes, com el calendari està sent "benèvol" amb mi i mentre el peu em doni una treva, continuaré fent així, com es diu en el món dels gimnasos, lent però sense pausa. De fet, ja tinc al cap la meva previsió de proves per al maig que faré pública al seu moment.

Fet aquest preàmbul, ens presentem al Pont de Vilomara jo i el Sergi (ja comencem a semblar-nos al Mortadel·lo i Filemó i ara ens faltaria trobar el professor Bacteri). El dia es lleva fantàstic i tot fa pensar que per aquesta qüestió no caldrà amoïnar-se, com realment va ser, amb un sol espaterrant i caloreta la justa (penso que en aquest sentit estem d'enhorabona perquè fins el moment la meteorologia no ens està tocant gaire els nassos). L'ambient que ens hi trobem no és cap sorpresa: de bon rotllo, tranquil, sense una excessiva gentada però tampoc molt pocs com per avorrir-nos i com sempre, una solidaritat dels corredors que no decep ningú, amb un carregament de bosses de menjar per al banc d'aliments que fa patxoca de veure. Ens trobem també, com no podia ser de cap altra manera, en Gerard Fíguls (potser el Bacteri?) que ve acompanyat d'un trio que no ens deixaran d'amenitzar-nos el recorregut mentre el compartim (no serà, però, en la seva totalitat ... per sort!). Tant ell com jo tenim clar que farem el "curt" (d'uns 18 km.) mentre en Sergi dubta de si acompanyar-nos o estirar la "passejadeta" i fer la mitja. Eps,  per als que no ho sapigueu, tingueu en compte que això no vol dir l'equivalent a una "mitja marató" sinó que aquesta distància es va enfilar fins els 27 km. aprox. I és que no compto que ningú sabés del cert, i abans de començar, quants quilòmetres tenia cadascuna de les 4 opcions possibles (els dos extrems eren una "marató" per la banda alta i una de "popular" per la baixa).

La sortida s'endarrereix una mica però com som així d'eixerits pensem en veure l'ampolla mig plena i que l'organització ens dóna una oportunitat de continuar-la petant amb els col·legues que ens anem trobant al punt de sortida. Al final, i a ritme de la música dels incombustibles ACDC, i esperonats per un animador, comencem a córrer. A part de la distància que acabarem fent i que seguirem el sentit contrari al de l'any passat (aquí teniu la crònica), no en sabem res més del que ens trobarem i tot i així aquestes dues informacions no són del tot precises ja que no trigarem gaire temps en adonar-nos que el recorregut (si més no el de l'opció "curta") no és ben bé el mateix (p. ex. l'any passat vam pujar al Puig Gili i enguany no ho fem, suposo que aquest és el "peatge" a pagar per poder córrer per aquests paratges amb el permís de la direcció del Parc Natural). Però tant se val, el que compta és poder córrer -allà on es pugui- i compartir una bona jornada amb els col·legues de patiments. Anem fent, la cosa es va enfilant, amb trams que fan una mica de "pupa" i encara rai que els avituallaments que ens trobem no han perdut ni un bri del que han acabat caracteritzant les Punk trails: una obligació parar-s'hi i no tenir cap pressa en reprendre la marxa. Per cert, el de l'arribada, senzillament … espectacular (foto): hi havia de tot, dolç, salat, entrepans, botifarres, galetes, pastissos, donuts, fruita, begudes de tota mena -per descomptat, que no falti la cervesa- i molt més. Confesso que feia molt de temps que no ho veia, i encara menys en curses de pagament. Un cop més, aquí es podria aplicar allò de "que n'aprenguin!"

Ja fa una estoma que ens quedat sols jo i el Sergi i que el Gerard s'ha "fugat" amb els seus altres col·legues, aquells que de tanta xerrameca i bromes que deixaven anar no s'adonaven que ni es cansaven. Aquests sí que són unes bones "llebres". Així que anem fent i en arribar al darrer control (cap el km. 14) ell decideix fer la seva i tirar pel dret: a completar la mitja. Jo no l'acompanyo en la seva "aventura" -això sí que sempre ho he tingut clar- i prefereixo acabar sencer d'una peça i que no m'hagin de reconstruir després peça a peça. M'ho prenc amb calma en l'avituallament -divertit d'allò més- i ara sí, venen uns quatre quilòmetres més de baixada fins el final. Sense parar ni un moment vaig enxampant alguns corredors -uns altres també ho fan amb mi, que també quedi constància- i al final em presento al punt d'arribada després d'haver invertit unes 2h:30'. Per mi segueix sent massa estona corrent, oimés si és en una Punk Trail, perquè ja podem donar per fet que una bona part del recorregut és per corriols malparits, d'aquells que no són gens "amistosos" amb la migrada capacitat del meu peu. Però penso que si aquest és el preu que he de pagar per continuar passant-m'ho bé, val la pena l'esforç que, d'altra banda, suposo que tard o d'hora acabaré pagant. Per cert, mentre faig la botifarra coincideixo amb un parell de Runners and Walkers: en Ferran, que recuperant-se d'un coctel de lesions vàries s'ha estimat més fer el recorregut popular, i la Maite, que no ha pogut calçar-se les vambes per estar, justament, lesionada, i durant la cursa em trobaré el Kike Sánchez i el Josep Pujol.

En definitiva, una altra prova al sarró i ara a esperar el maig. Ja us avenço, però, que no participaré a la propera Punk -la de Fonollosa- perquè no estic segur que aquell cap de setmana estigui per aquestes contrades i a més, no em fa gaire gràcia que sigui seminocturna. Si ja em costa córrer en condicions de plena visibilitat, no vull fer-ho amb el risc de deixar-m'hi els "pinyos" i haver-los de buscar després amb el frontal. Ho reconec, sóc una mica poruc.

Lleida: seguim amb les "correcaminades" ...

Segon cap de setmana seguit que ens desplacem a les terres de Lleida per, amb motiu de compromisos familiars -ja sabeu que hi tinc arrels- aprofitar l'ocasió per no perdre gas i participar en una altra prova que, igual que l'anterior, es tracta d'una caminada. En concret la 6ª Marxa Popular del Segrià, organitzada per l'Associació Atlètica Km0 i la colla local dels Castellers, i que sortint de la capital de Ponent, al costat mateix del Segre, travessava els termes d'Albatàrrec i Alfés, en un recorregut de poc més de 20 km. bastant plans en bona part. Com ja deia en alguna de les entrades anteriors estic més que convençut que aquesta modalitat de prova és ideal per a gent que com jo, ha deixat enrere les curses strictu sensu, encara que tinguin un caire popular, que vol prescindir del que això pugui comportar -i no em repetiré de nou- i que, sobretot, l'únic que busca és tenir la possibilitat de córrer per uns indrets on no ho faria de cap altra manera i alhora avituallats. A partir d'ara, i com crec que n'aniré fent més, en direm "corre-caminades". En aquest sentit, i perquè vegeu que aquesta no ha estat flor d'un dia, us recordo que fa poc més d'un mes vaig fer la Transèquia Balsareny-Manresa i més recentment, a finals de març, va ser el torn de la Caminada de La Granja d'Escarp. I ja us asseguro jo que si les cames em deixen i els parents que tinc per aquestes contrades no ens tanquen la porta als morros de tant anar-hi, possiblement hi tornarem.

En aquest cas, la de Lleida -com no podia ser de cap altra manera- va aplegar un nombre respectable de participants -al voltant de 2.500. Tenint en compte que es tracta d'una ciutat relativament gran, que els qui hi eren al darrera asseguraven una bona organització i que el dia es va despertar radiant, això ja es podia donar per fet. És més, un dels encerts va ser donar la possibilitat de recollir l'acreditació la tarda del dissabte per evitar així les possibles cues que es poguessin fer el mateix diumenge. I sent-ne conscient d'això, i com jo i la família ja ens vam plantar a Lleida al migdia, ho vam aprofitar, tot i que no vaig evitar de fer una mica de cua (suposo que molta més gent devia pensar el mateix que jo). Però tot sigui perquè l'endemà pogués començar a córrer des del mateix moment de la sortida "oficial", sense haver de fer una "gimcana" per esquivar els caminadors que m'anés trobant. Dit i fet, com tinc la sort de dormir a casa d'una tieta que viu bastant a prop de la sortida, no em cal matinar gaire, però alhora com la caminada comença a les 8:00h. tampoc cal badar. M'hi presento i veig una bona colla de corredors -se'ns deu veure d'una hora lluny- rodejats d'un grup no menys nombrós de caminadors. Ja es veu ben bé qui va per feina i suposo que la gran massa començarà més tard: allò que sempre diuen d'"A qui matina Déu l'ajuda" no casa gaire amb aquestes caminades on la franja horària d'inici és bastant àmplia.

A tot això surto amb la resta de gent que hem matinat una mica. Dedico el primer quilòmetre a caminar per escalfar una mica el peu dret conscient que em queden 19 més per anar fent i que passi el que passi, ja m'ho trobaré. Amb el recorregut al cap sóc conscient que no hauria de "patir" gaire pel desnivell i que l'única part que s'enfila una mica no arriba fins el km. 13. Així, vaig fent al meu ritme i amb les meves cabòries al cap, pas a pas, deixant enrere alguns altres corredors. El recorregut és bastant interessant i agradable de fer, travessant l'horta de Lleida. Passem de llarg Albatàrrec i a tocar el km. 8 i fins el 10è el paisatge canvia: estem en ple secà, a la coneguda timoneda d'Alfés, una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). És interessant passar-hi per tractar-se d'un indret amb uns trets biològics i faunístics únics, a més de ser un erm estepari com no se'n veuen en aquesta part de Catalunya. El recorregut segueix i reprenem de nou l'horta; poc abans trobo en un control el conegut periodista d'esports de TV3, Artur Peguera, que imagino que és d'aquestes contrades i aficionat també a les curses (en Xavier Bonastre i n'Arcadi Alibés també ho són). Arribo a l'inici de la pujada al Turó del Pedrós des del qual es divisa una fantàstica panoràmica de Lleida i tota la plana que l'envolta, oimés un dia com aquest, de sol i cap núvol, i que remunto sense gaires problemes atès que el desnivell és mínim. És aquest gairebé l'únic tram que se surt de la tònica més plana de tota la marxa. M'hi estic una estona fent el badoc perquè el moment s'ho val.

Estem al quilòmetre 13 i a partir d'aquí la resta és de baixada i pla fins arribar de nou al punt de sortida. Curiosament, però, i a diferència de proves anteriors, no trigaré gaire a no sentir-me del tot fi i a tenir molèsties al panxell de la cama dreta. Per precaució decideixo alentir una mica el ritme -tampoc és que fins aleshores estigués anant com un llamp- i en aquesta darrera part de la marxa no vaig gaire còmode: potser és el fet de ser aquest el tercer cap de setmana seguit corrent una distància relativament llarga (18 km. a Sallent, 24 a la Granja d'Escarp i ara aquests 20 més), o potser que sigui un recorregut massa pla per al que darrerament estic més acostumat, qui sap … Tant se val, vaig al meu pas, ja fa una bona estona que no em trobo amb cap corredor, ni per davant ni per darrera i com qui no vol la cosa em planto al lloc d'arribada en un ambient relativament tranquil en què només hi som els corredors. Mentre em menjo el merescut entrepà comento la jugada amb alguns altres col·legues i se'ns acosta un membre de l'organització per saber la nostra opinió: tothom coincideix que està molt bé, que el recorregut permet fer un bon entrenament i jo li demano -pensant en la Sílvia i l'Stanis- si hi ha previst per a properes edicions algun altre recorregut més curt. La resposta és que més aviat el contrari, que ja s'estan plantejant fer-ne algun de més llarg.

Tot plegat, una magnífica caminada, molt ben organitzada -un detall: em va sorprendre veure tots els quilòmetres indicats-, a un preu més que interessant i atractiu i un ambient força agradable (per descomptat que el temps també hi va acompanyar). Per cert, i parlant de temps, el meu crono, tot i que orientatiu, va ser d'1h:52" aproximadament. Ja sé que això és el menys important, gairebé redundant, però no està de més tenir alguna referència temporal. I disculpeu-me pel retard en publicar aquesta entrada però la feina del dia a dia no m'ha donat temps per fer-ho abans. Gairebé enllaço aquesta crònica amb la propera cursa, la Punk Trail del Pont de Vilomara i Rocafort, de demà dissabte. Però no ens avancem als esdeveniments: ja us ho explicaré.

La Granja d'Escarp: "Victòria" sense premi

Com ja havia anunciat, aquest passat diumenge vam participar per primer cop (i potser no serà el darrer) a la 6ª Marxa Senderista del Baix Segrià, al municipi lleidatà de La Granja d'Escarp. No m'estendré, ara i aquí, en explicar què redimonis se'ns havia perdut en aquestes contrades per venir des de Manresa, atès que ho podeu llegir a la crònica prèvia publicada fa uns dies, però vist el resultat i sense que em deixi portar per una subjectivitat desaforada i una impressió esbiaixada, ja us dic per endavant que va ser un gran encert, tant per part de l'organització per la molt bona feina esmerçada com també per part nostra de ser-hi. Eps, penseu que l'Stanis es va afegir a la festa amb la caminada de 7 km. que per a la seva edat està molt bé i va apuntar bones maneres com a digne successor de Marathon man. D'altra banda recordeu que vaig dir que la meva intenció era "atacar" el recorregut de 24 km. (o com a mínim el de 19 km.) ja que creia que aquesta era una molt bona oportunitat per fer una distància semblant amb una mica de desnivell. I com explicaré tot seguit, així va ser i fins i tot amb una petita sorpresa final.

Fet aquest breu preàmbul, ens presentem a recollir les credencials poc abans de les 9 del matí: quan pots dormir al poble i tens la sortida a cinc minuts comptats de casa, és un gran avantatge: no cal matinar, no cal afanyar-se i a més, recordo que es tracta d'una marxa, una caminada, no de cap cursa. És aquest un altre dels aspectes positius que tenen aquestes "proves", que pots sortir quan vulguis i tu mateix vas fent, sense cap mena de pressió -tret només de la que un mateix s'imposi. Salutacions de rigor a coneguts i altres familiars i de seguida ens posem en marxa. Com gairebé tota la resta de gent, surto caminant per donar temps que el peu dret (el del maleït Aquil·les) se m'escalfi i passat el primer quilòmetre em poso les piles i apa, comencem a córrer, que per això hi hem vingut. Fins al 2,5 km seguim la carretera direcció Mequinensa, paral·lela al riu Segre i aquí deixem l'asfalt per no trobar-lo després fins ben bé el final. Comencem a pujar per la vall de Sant Jaume a un ritme sostingut i constant i en arribar al primer dels avituallaments ens desviem encara més amunt, per un camí de ferradura on ens hem de posar les mans als malucs i prémer una mica els dents. El premi d'aquest tram de pujada és que un cop s'arriba al final s'ha superat la part més dura del recorregut i es té un marge de gairebé 6 kms en què vas planejant i pujant més suaument per la Serra Picarda fins arribar al punt més alt de la marxa, al peu del pic de Montmaneu (vegeu foto), poc més de 400 m. Aquí em rumio de si pujar-hi (el cim frega els 500 m. d'altitud) o seguir corrent i opto per això últim.

Ja fa una bona estona que m'he adonat que no devem ser gaires els que hem triat per fer corrent el recorregut llarg ja que tot i sortir dels darrers i anar avançant uns quants corredors, no en veig en l'horitzó gaires més. Jo vaig fent, seguint el mateix ritme i alhora gaudint d'un paisatge que té el seu encant. És d'aquells que te l'has de mirar amb uns altres ulls perquè potser no respon, per a la majoria de gent, al que seria un entorn preciós, bucòlic, a una imatge més tòpica i típic; però com en qüestió de gustos, colors, trobo que aquest és, per als que no estem acostumats de veure'l, encisador. Aquesta marxa permet la combinació de passar del riu i el regadiu a la muntanya i el secà més absolut, on a l'hivern passes un fred gèlid i emboirat i a l'estiu has de portar una ampolla d'aigua per si de cas. Però m'imagino que aquesta és, justament, la millor època per gaudir-lo. Oimés quan les amenaces de pluja que havien pronosticat a tort i dret no es compleixen (si plourà més tard, però) i podem córrer sense haver d'arribar xops al final. Continuo amb la meva, anant en solitari (potser per allò que diuen de "la solitud del corredor de fons") i gaudint d'aquesta segona part del recorregut que té un perfil de baixada, tot i que amb uns quants curts trams de pujada.

En això que arribo al darrer avituallament, just al costat del Pantà del rec (deuen quedar uns 5 km. per arribar al poble): m'ho agafo amb una mica de calma, la faig petar amb les dones que m'atenen i els explico qui sóc i què hi faig allà venint d'on vinc (al final reconeixen els meus orígens). M'ajunto de nou amb una parella de corredors -crec que del poble veí de Seròs- que havia deixat enrere uns quants quilòmetres abans i anem fent aquesta darrera part de la caminada. De totes formes, com jo dec anar a un ritme un pèl més ràpid que ells, decideixo tirar pel dret i entro de nou a La Granja d'Escarp després d'haver estat corrent unes 2h:20': curiosament, tot i havent sortit unes 450 persones veig poc ambient a la plaça i és que m'adono que la majoria de la gent encara està caminant i és més, m'informen que havent fet el recorregut llarg, sóc el primer en completar-lo. Vés per on, un cop que ni m'ho plantejo arribo el primer i sense premi. Ainsss!!! És clar que després d'estar-m'hi una estona arribo a la conclusió que no érem gaires els corredors en aquesta distància, en total set. El millor premi, però, la satisfacció doble: haver-me sentit bé de nou en aquesta distància (però tampoc ens enganyem, sense estar per llençar coets), i la sensació d'haver aprofitat el cap de setmana plenament, per allò de poder combinar una prova com aquesta amb el caliu familiar. I com l'ésser humà tendeix a ser de costums fixos, és bastant probable que el proper cap de setmana repeteixi una caminada per aquestes mateixes terres. Temps al temps.

Només em queda que agrair l'organització d'aquesta caminada per tota la feina feta: tot i no conèixer a fons el món de les caminades -molt menys que el de les curses populars- i no saber què suposa ben bé muntar-ne una, estic més que convençut que l'organització d'aquest no té res a envejar  de moltes altres: la informació publicada a Internet, els cartells informatius dels principals punts d'interès dels recorreguts (un bon pretext per aturar-se i llegir), el marcatge i la impossibilitat de perdre's de cap de les maneres, etc. Tot això i més no fa més que refermar-me en la meva voluntat d'apostar, ara, per les caminades (amb l'opció de córrer) que tinguin distàncies i perfils semblants a aquesta, en detriment de les curses (de moltes). Ho anirem veient al llarg de les properes setmanes i mesos. Per cert, i per acabar, foto d'un dels trets més característics de La Granja d'Escarp: les cigonyes del campanar de la seva església. I poca broma, perquè com se't caigui un niu al damunt, ja has begut oli.

Abril: gairebé de descans?

A punt de finiquitar el març cal pensar ja en l'abril, tot i que amb una certa prudència, per part meva, perquè l'aquil·les del peu dret em torna a fer la guitza. I és que suposo que el "càstig" de la darrera Punk de Sallent m'està passant factura i com demà tinc previst participar a la Marxa del Baix Segre en la modalitat de 19 o 24 km. (dependrà de com estigui i del temps que faci), serà qüestió d'agafar-m'ho amb calma i ser precavit pel que fa a les properes proves. És per aquest motiu que el més segur és que m'estigui de fer la primera que us incloc a la taula i no m'hi torni a posar fins la Punk Trail del Pont de Vilomara (ha canviat de data respecte l'anterior edició) i després … no en tinc ni fava. Per un motiu o altra la resta no és que em faci una especial atenció (o ja he fet alguna o les trobo un pèl cares per al que són). Tot i així, n'incloc la darrera (la de Sant Fruitós de Bages) perquè m'agafa molt a prop de casa (de fet, podria acostar-m'hi des de casa, tot fent un escalfament) i fixeu-vos que afegeixo també la cursa de muntanya de Sanaüja: no és que em vegi amb cor de fer la de 24 km. (per a la de 12km. ja no m'hi poso) però crec que pot estar bé  per aquella gent que pensi que està en condicions (sempre he cregut que per aquestes contrades saben organitzar molt bé les curses).

Tot plegat, aquí us deixo les curses que al meu parer m'han semblat més interessants de l'ampli ventall que hi ha, cada cop més més gran, per cert.

Retrobant-me amb les arrels familiars

Si no hi ha res de nou, aquest diumenge participaré a la tercera prova d'aquest març, la qual cosa voldrà dir que haurà estat un mes bastant prolífic. Aprofitem-ho ara que el peu m'està donant una treva però no ho diguem gaire alt no sigui que s'ho repensi i em torni a fer la guitza. Fa un parell d'escrits, quan feia la reflexió sobre el meu retorn parcial als orígens del córrer, apuntava la possibilitat de descartar un tipus de curses i apostar per altres proves més ajustades a les meves actuals preferències, ergo, Punk Trails, curses familiars i barates i així com també caminades amb l'opció de fer-les corrent. De fet, recordeu que ja vaig encetar el mes amb la Transèquia Balsareny-Manresa. Doncs bé, en aquesta mateixa línia és previst que el proper diumenge acabi participant a la VI Marxa del Baix Segrià, al municipi lleidatà de La Granja d'Escarp i que vindria a substituir la que havia inclòs a la taula de curses d'ara fa unes setmanes, la caminada Apagafums de Navarcles. I ara potser us estareu demanant què redimonis se m'ha perdut en aquest poble del sud del Segrià, tocant l'Aragó, al costat de l'aiguabarreig dels rius Segre i Cinca i molt a prop de la vila de Mequinensa, que potser sona més. Doncs la resposta és molt senzilla: les meves arrels per part de mare en són originàries i per sort encara me'n queden unes quantes, d'arrels, en forma de cosins, tiets i una fillola (els Valero de tota la vida us poden donar referències nostres i també podeu demanar per la Rosita de Cal Guapetó, i no és conya). Per això per nosaltres sempre ha valgut la pena recórrer els 150 km. que ens separen, oimés quan són festes de guardar: Nadal, Setmana Santa, la festa major d'estiu, etc. I és clar, quan vam tenir coneixement d'aquesta Marxa, no ens ho vam pensar dues vegades: assegurar-nos que els parents ens continuaran rebent amb els braços oberts i fer la inscripció.

No conec aquesta prova d'altres edicions anteriors -tot i que l'any passat ja se'm va passar pel cap de fer-la- però crec que reuneix tots els ingredients per no perdre-me-la enguany: popular però tampoc molt minoritària (el 2013 van aplegar gairebé 500 persones), barata, amb molta informació publicada tant al seu Facebook com al bloc (i a més amb molta bona predisposició per complementar-la -ara els perfils dels recorreguts, ara els tracks- i per respondre les consultes gairebé al moment), amb la possibilitat d'escollir entre quatre recorreguts (7 km, 15, 19 i 23 km) que combinen pla i muntanya i també amb un servei de ludoteca per als més petits (el nostre Stanis, però, no en va voler sentir-ne a parlar i és més, el vaig haver de dissuadir de fer el recorregut més llarg: al final l'hem inscrit al curt). En aquest sentit, crec que aquesta és una bona oportunitat per plantejar-me seriosament el repte de fer una cursa amb un cert desnivell que superi la vintena de quilòmetres: si aneu als perfils comprovareu que si opto pel circuit negre, des del km. 2'5 fins el 12è caldrà salvar un desnivell d'uns 330 m. (de tocar el riu fins als peus del Montmaneu, tot i que no em queda clar si s'hi puja), amb l'avantatge que després el desnivell és gairebé tot de baixada. Per tant, si el perfil és correcte no sembla que sigui un recorregut excessivament dur, si més no pel que fa al desnivell.

D'altra banda, a aquestes alçades de la pel·lícula no enganyarem ningú dient que aquest poble sigui d'un gran interès turístic, que s'hagi de visitar tant sí com no per veure no sé quina església, monument, casc antic o altres elements per l'estil. No, traieu-vos-ho del cap perquè ni aquest ni la resta de pobles d'aquestes contrades no ho tenen això: han viscut i treballat sempre de i per a la fruita (pera, poma, cirera, préssec, etc.) i  diguem que no han tingut temps per dedicar-se a cap altra cosa. Hi trobareu, això sí, diversos factors que fan d’aquesta una marxa d’allò més atractiva, però tal vegada, i com es diu en un paràgraf de la presentació del seu bloc, "el més destacable sigui la varietat, encant i bellesa dels paratges per on transcorre la ruta, començant per l'exuberància de vida de l’Aiguabarreig, les valls de Secà, amb l’aroma embriagadora del romer i el timó, l’omnipresent Montmeneu, al cim del qual podreu pujar per gaudir de les millors vistes de la comarca, i finalment, el delicat tapís de colors conformat pels arbres fruiters en floració". La Granja d'escarp és un poble com molts altres, que no destaca per res en especial, llevat de les seves extensions de camps de fruita que fan que a l'estiu la seva població es multipliqui per no sé quant, amb molt contingent immigratori estranger. Però com la sang deu tibar, un se'l mira amb uns altres ulls. De totes formes, si us ve de gust veure unes quantes pedres, a les afores hi ha les restes del monastir d'Escarp, que dóna al poble però que es troba en estat ruïnós (i curiosament pertany al municipi veí de Massalcoreig); i una mica més enllà, a mig camí entre La Granja i Seròs trobem el monastir d'Avinganya, que aquest sí es pot visitar.

Tot plegat, aquest diumenge tornarem a La Granja i aquest cop per córrer, també. I qui sap si a l'estiu ens hi quedarem més temps de l'habitual: m'ensumo que tota aquesta zona deu ser molt bona per fer rutes en BTT (això sí, abstingueu-vos els que fugiu de la calor, que allà en fa molta).

Punk Trail de Sallent: es pot millorar?

Ahir va ser el torn de la 3ª edició de la primera Punk Trail que es va fer al Bages, la de Sallent, o com deia fa uns dies a la crònica prèvia, la "mare de totes les Punk". I és que com diu la dita, de pares en pot haver-hi molts però de mares, només una i sempre se la d'estimar. I a fe de Déu que aquesta s'ho mereix de totes totes ja que com em pregunto al títol, no sé jo si hi ha gaire més marge de millora per a les que vinguin després. Tinc la sensació que com més va el llistó puja una miqueta més amunt -imagineu-vos com si fos una prova de salt de perxa o d'alçada en què arriba un moment que superar el rècord és, materialment, impossible. Aquí passaria el mateix, i això que recordant les que he fet -no pas totes però sí unes quantes com per poder opinar amb una certa legitimitat- diria que la situació de partida ja va ser molt bona. Per tant, amb aquesta introducció ja us podeu imaginar que aquesta crònica només inclourà aspectes positius perquè us ben asseguro que de negatius no en trobareu cap, tret que sigueu d'aquelles persones que sempre estan buscant els defectes, per molt petits que siguin, quan no minúsculs, o vulguin justificar una mala actuació personal amb algun pretext ridícul. Però recordem-ho, això no és cap cursa sinó que és una magnífica oportunitat que ens ofereix una colla de benaventurats que hi dediquen molt de temps i esforços personals perquè puguem córrer sense cap pressió, avituallats (i de quina manera!) i per uns indrets on d'altra banda no ho faríem. I a més a més, amb la possibilitat d'escollir entre dues distàncies, la "curta" (o "ui, ui, ui …") i la llarga (o "hòstia puta, on m'he ficat"). Apropiant-me d'un molt ben encertat comentari que he vist al Facebook de la cursa, "molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món … fins i tot la previsió meteorològica".

I és que en això últim sembla com si l'organització de la cursa hagués fet un pacte amb aneu a saber qui, ja que d'estar pendent els dies previs de si plouria i en quina quantitat (les previsions inicials apuntaven pluja a dojo) hem passat a córrer amb un sol espaterrant i unes vistes magnifiques en certs punts del recorregut (com la que veieu a la foto, des de la zona de Roques Albes, en companyia de la Maite i el Gerard). Però com aquí hem vingut a parlar del meu llibre, com va dir aquell escriptor que fa anys que està fent malves, anem al detall de la meva crònica perquè és el que espereu llegir … oi? Com fa molt bon dia, decideixo marxar força abans i arribar a Sallent per veure l'ambient que s'hi respira, tenint en compte que un altre encert de l'organització és la programació de dues sortides diferenciades, a les 9:00h i les 10:00h per a la cursa llarga i la curta, la qual cosa ha contribuït a evitar un tap a la sortida. I és que una Punk Trail que aspiri a tenir el certificat de denominació d'origen ha de començar per un tram fort de pujada i en corriol. Encara que això pugui semblar una mala jugada no ho és perquè afavoreix que un no s'hagi de cansar gaire d'entrada perquè té molts números que el tap li impedeixi córrer. Però com dèiem abans, en no tractar-se de cap cursa hem de pensar que més aviat se'ns està donant l'oportunitat de fer-la petar amb els col·legues abans de posar-s'hi de debò.

Conscient de les "animalades" més típiques de les Punk Trail, opto per mantenir la idea del recorregut curt però sense saber del cert ni la seva distància, ni el perfil ni el pendent acumulat. Sorpresa que ens tenen ben guardada, tot i que ens imaginem que rondarà la xifra de 15 km. En aquest sentit ja avenço que vam pecar una mica d'il·lusos. De mica en mica la gent que com jo ens hem decidit per la prudència ens anem reunint al punt d'inici i em trobo, un cop més, amics, coneguts i gent a qui feia temps que no veia. D'entre tots aquests tinc l'honor i encert de començar el "patiment" amb el David (Masfret) i el Gerard (Fíguls), així com també fer la goma amb un parell de Runners and Walkers (la Maite Martínez, que surt a la foto, i el Kike Sánchez, qui la va fer). Dit i fet, lents però sense pausa comencem i després del tap de la sortida podem fer les primeres gambades; em sento bé i vaig fent, superant altres corredors i sense deixar de córrer quan toca atacar les primeres pujades. Això sí, després del primer avituallament ens ofereixen un primer tast del que ha de ser una autèntica Punk Trail: un corriol de pujada que ni les cabres més agosarades farien còmodament. Per descomptat ningú corre -és impossible- i toca posar-se les mans als malucs i prémer els dents: pim, pam i anem pujant. La recompensa ve després quan arribem al cim d'aquesta primera part i se'ns ofereixen unes vistes com les de la imatge.

Ja fa una estona que el grup de corredors que deia abans es manté gairebé igual i això serveix per anar progressant i deixar enrere altra gent que va una mica tocada. En això arribem al segon avituallament i aquí ja hi ha un segon tast del que ha de ser l'ambient d'una cursa com aquesta: música, diversió, disbauxa i cap urgència per tornar a la feina. Ens retrobem de nou el grupet -el bo d'aquests controls és que com la gent s'hi està més estona del que ho estaria en una cursa més "normal", un té l'oportunitat de retrobar-se de nou als col·legues. Sortim de nou el David, el Gerard i jo i fem càbales de quants quilòmetres acabarem fent si encara hi ha un tercer avituallament i ja fa una bona estona que estem corrent. Però com estem predisposats a la sorpresa no li donem més importància i ja ens ho trobarem al final. En això que toca pujar al cim de la cursa, el Montcogul (552 m.) i igual que abans, toca agafar-se els "matxos" i amunt. Aquí ens hem d'acomiadar d'en David que de tant entrenar-se en muntanya sembla que tingui amagat un petit tren de cremallera a les seves sabatilles perquè en un tres i no res el perdem de vista. Pas a pas anem fent i assolim el cim i la part més agraïda d'aquest tram: la baixada i l'arribada després al tercer avituallament, un altre exemple de paròdia divertida, simulant una mena de "mercadillo" de roba "agitanada" amb música de … potser "Los Chichos"? (veieu la imatge).

Ja queda menys. De tant en tant anem recordant trams del recorregut que vam fer fa dos anys i sabem que si no ens foten un gol per l'esquadra, hem deixada enrere la part més dura de la cursa. Esperonats per això, jo i el Gerard continuem amb la nostra marxa regular (qui ho diria per a dos paios que estan més a prop dels 50 que dels 40!) i com qui no vol la cosa, ens plantem a l'entrada de Sallent: tornem a passar pel cementiri i el tanatori (ja ho hem fet a la sortida) i per sort ningú s'hi ha de quedar ni hi ha de fer cap visita. Ens queda un últim i maleït tram de pujada, curt però intens (penso que ni tan sols, a punt d'arribar al final, l'organització és capaç de donar-nos un cert descans), el qual ens ha de portar al pavelló esportiu i a la merescuda rebuda per part de corredors i espectadors. Per sort, i després d'unes quantes curses de no coincidir, em trobo la Sílvia i l'Stanis i ja només per això ha valgut la pena venir aquí i suar la cansalada de valent. D'altra banda, la sorpresa ja ha deixat de ser-ho: després d'unes 2h:20' corrent verifiquem que el recorregut "curt" té més distància de la que ens havíem imaginat abans de començar: el GPS del Gerard dóna una xifra al voltant dels 18 km. que coincideix amb altres que he pogut llegir en alguns comentaris del Facebook. De confirmar-se això, aquesta deu ser la cursa de muntanya més llarga i amb més desnivell acumulat que hagi fet. I com vaig acabar encara amb prou esma com per resistir després un dinar i jornada familiar amb dignitat, potser no estic tan malament.

Per acabar la crónica, vàries coses més a tenir en compte:

• Primera, com qualsevol altra Punk, a més de ser una cursa dura d'allò més, abstingueu-vos els que tingueu les articulacions atrotinades perquè predomina molt el corriol regirat, pedregós i amb baixades on cal anar amb els dos ulls oberts de bat a bat. Des d'aquest punt de vista no és que aquestes siguin les meves preferides -encara em sento l'aquil·les- però us ben asseguro que si esteu disposats a pagar aquest preu, la recompensa que n'obtindreu serà molt gratificant.
• Segona, recordeu que no és cap cursa i no hi busqueu res d'allò que acostuma a distingir altres proves més "convencionals". Per sort, aquest tret diferencial és el que la gent valora cada cop més. Busqueu-hi diversió, entreteniment, molt bona organització, companyonia, etc. i guardeu al calaix  altres ítems com temps, classificacions, competitivitat, rècords personals, etc.
• I sobretot, tingueu present que és aquesta una magnífica oportunitat perquè demostreu la vostra solidaritat vers la gent més necessitada. Quan un veu la quantitat de menjar que són capaces d'arreplegar les Punk Trail un no pot deixar de pensar que encara guardem una petita reserva d'humanitat dins nostre (aquí teniu la foto del menjar aportat ahir pels corredors).

Només em queda que agrair l'organització de la cursa -en especial en Jordi Molist- per la molt bona feina esmerçada i per haver-nos donat l'oportunitat de continuar poder fent allò que més ens agrada: córrer. Com es diu en aquests casos: "que n'aprenguin!!" Eps … abans que se m'oblidi: com ahir devia ser el meu dia de la sort, en acabar m'assabento que m'ha tocat un dels nombrosos premis sortejats: un val de descompte per gastar a la botiga de material esportiu Camp IV. M'agafa un pèl lluny de casa perquè hauré d'anar a Granollers o Mataró però així aprofitaré per fer una excursió en família. Gràcies!!

Tornem a Sallent, la "mare" de les Punk Trails

Fa temps que no feia una entrada a mode de crònica prèvia de la propera cursa. I no penseu que si ara la faig és perquè disposi de més temps que abans, ans el contrari. La qüestió és que tot el que sigui aportar un granet de sorra a la promoció de les curses Punk Trail serà poc i sempre en podrem fer més. A més, en aquest cas concret crec que hi ha una qüestió que s'ha de valorar encara més perquè es tracta de la prova que es farà aquest proper diumenge a Sallent. I si ho recordeu bé, i com es dedueix del que dic al títol, aquesta va ser la primera Punk que es va organitzar, ara farà dos anys (aquí podeu llegir la meva crònica). I ja sabeu que després el virus s'ha escampat i que sembla no tenir aturador ja que se n'han fet unes quantes més a altres viles del Bages, i encara en vindran més aquest any. Desconec si el virus és, hores d'ara, estrictament comarcal o ja s'ha escampat per altres contrades (a banda de la de Calaf, a l'Anoia) però si fos així, aquí tindríem un motiu més per sentir-nos orgullosos de ser bagencs, de com som capaços de crear i fer créixer un tipus de cursa que com més va, més gent hi vol participar. Per descomptat que en això hi deu ajudar el fet que siguin gratuïtes -ja sabeu què n'opino del tema dels preus de les curses populars- i que la gent, que tampoc és ximple, acaba valorant molt això, oimés si després troba que la relació qualitat/preu (per dir-ho d'una manera) és molt bona. És a dir, no perquè siguin gratuïtes després aquestes curses han de ser un desori, ni molt menys.

D'altra banda, crec que en l'èxit de les Punk Trail hi tenen molt a veure dues qüestions més: primera, el seu marcat caràcter solidari amb la gent que les està passant més magres avui dia -i cada cop n'hi ha més- fa despertar la vena dels que estem una mica millor i qui més qui menys, tothom hi aporta el que pot (en aquests casos en forma de menjar per als bancs d'aliments). Us asseguro que fa goig després veure les fotos de la quantitat de tones que s'aconsegueix reunir amb motiu d'aquestes curses. Ja només per això val la pena acostar-s'hi i deixar una bossa de menjar, i si després et brinden l'oportunitat de córrer, encara millor. I la segona qüestió es refereix al fet que en ser curses sense classificació oficial ni un control del temps, la gent se les pot agafar amb un altre esperit, no tant competitiu ni "seriós" com segurament ho faria si es tractés d'una cursa més "normal". Com deia en l'escrit anterior sobre el meu retorn parcial als meus orígens com a corredor popular, aquestes curses són ideals per continuar gaudint del que s'ha estat fent, que és córrer, sense haver d'estar pendent del rellotge, de si es rebaixa un temps anterior, etc. Allò que hom anomena una obsessió compulsiva per les marques o "marquitis". En aquestes tu surts amb la resta de col·legues i després vas al teu ritme, sense haver de patir per si perdo no sé quina referència, per si m'avança tothom i altres ximpleries d'aquest estil. I el que ha de ser obligat: aturar-se a tots els punts d'avituallament (sempre hi trobareu alguna sorpresa i animació garantida) i després no tenir pressa per continuar la marxa.

Doncs bé, fet aquest preàmbul, i com us deia al principi, aquest diumenge toca la tercera edició de la que es pot considerar la "mare" de totes les Punk Trails que han vingut després (Calaf, Salelles, Fonollosa, Manresa, el Pont de Vilomara, Castellbell i el Vilar i no sé ara mateix si me'n deixo alguna). I la prova més fefaent de l'èxit que estant tenint és que les inscripcions a Sallent es van obrir i tancar al mateix dia (diumenge 2 de març). I això que no parlem pas de poques sinó que crec que ens movem en unes 400. És a dir, la gent no és ximple i sap valorar allò que realment és bo. Per cert, fixeu-vos com en el fons tant se'ns fot les característiques tècniques més "clàssiques" d'una cursa perquè a banda de saber que hi haurà dos recorreguts, un de curt (ui, ui, ui …) i un de més llarg (uf, uf, uf …), i que tindran dues hores de sortida diferents, no se sap res més: ni la distància, ni el recorregut, ni el pendent. Sorpresa, sorpresa … El que dèiem, volem córrer sense haver de pensar en res més que no sigui gaudir i la diversió que hi trobarem.

Per últim i per acabar aquesta prèvia, l'organització d'aquesta Punk s'està sortint i ens està deixant a tothom amb un pam de nassos amb tot el que està previst que es faci i es sortegi entre els participants; si entreu al seu Facebook no hi ha dia que no hi trobeu novetats, i a data d'avui, i pel cap baix, aquí us deixo un llistat dels regals en forma de packs de dues inscripcions a altres curses de la comarca: dues a la de 10 km. de Sallent (aquesta la desconec), al Cros de Sant Jordi de Navàs, al Cros de l'1 de maig d'Artés, a la de les Barraques de Vinya (Viladordis) i dues més per a la Cursa nocturna dels Matiners d'Avinyó (més sopar). I la cirereta del pastís, al final de tot, concert dels S'Temple Bar. Si amb tot això encara hi ha algú que no s'ho acabi de passar bé, que s'ho faci mirar perquè és de psiquiàtric. Per cert, i abans que se m'oblidi: com hi ha gent que escriu millor que jo i fa unes "disseccions" molt bones de les curses, aquí us deixo l'enllaç al blogmaldito, sobre el decàleg del que ha de ser un bon punk-trailer.

Tornar als orígens: en part sí

Aquells que seguiu aquest bloc amb una certa regularitat ja us haureu adonat que de fa un temps la seva activitat "literària" és més reduïda de quan el seu autor es trobava en plena "voràgine" de curses i tenia al cap la següent abans d'acabar l'anterior. Pel que estic veient en altres col·legues, aquest no deixa de ser un comportament bastant normal i habitual en gent que com jo, només som uns protagonistes més dins d'aquest context de plena expansió del running i les curses populars, amb els seus defectes i també les seves virtuts. D'això, d'una manera o altra, ja n'he parlat als darrers temps, també coincidint -o potser a conseqüència, vés a saber- amb un canvi de mentalitat i de filosofia sobre què vull aconseguir amb aquest esport. O dit en altres paraules, observo en més d'un cas que després d'una certa experiència en curses de tipologies i distàncies diverses (asfalt, muntanya, curtes, mitjanes i de més llargues), la gent o bé decideix ser més modestos quant als objectius a assolir, o bé assolits uns de concrets tiren pel dret i se'n plantegen uns altres de més ambiciosos. Fixeu-vos que en totes dues situacions parlo de continuar corrent i l'única diferència que hi aplico és fins a quin nivell o grau fer-ho. Per descomptat, també podríem fer referència a aquells altres que s'han quedat pel camí, que decideixen que és millor fer altres coses i reconeixen que córrer no és com es pensaven quan es van calçar les vambes per primer cop. Però tinc la impressió (o això és el que m'agradaria pensar) que aquesta tercera possibilitat no és tan freqüent, que un cop inoculat el "virus" és molt difícil de posar-hi remei i injectar-hi una vacuna per fer-lo fora de l'organisme. A aquestes alçades no ens enganyarem a nosaltres mateixos ni descobrirem la sopa d'all: córrer és un esport que si d'entrada t'ho agafes amb calma, t'acaba agradant fins arribar a un punt que no ho pots deixar. La qüestió, però, és aquesta: què pot passar quan se supera un cert punt (potser de no retorn?) i s'acaben supeditant altres objectius vitals (de vida) a aquest esport? Recordem-ho, per no perdre de vista l'horitzó en què ens movem, que se suposa estem parlant d'un esport a nivell popular i que no ens hi hem de guanyar la vida amb això (més aviat ens la hi podem deixar). En aquest sentit, us recomano que llegiu aquest article del diari El Confidencial amb el qual hi estic molt d'acord en bona part del seu contingut. I ja posats, aquest altre article com un exemple d'on no vull arribar i de fet, ni m'ho plantejo (entre altres motius perquè no sóc un executiu).

Faig aquesta reflexió perquè dins el meu entorn he conegut gent que ha optat per una direcció o per l'altra. I vagi per endavant que ambdues em semblen tant correctes com ho puguin pensar les persones implicades. Alguns s'han decidit per unes fites més exigents en forma de proves d'ultraresistència, de molt llarga distància, triatlons i altres per l'estil i uns altres, entre els quals m'incloc jo, hem decidit de fer un pas enrere per poder gaudint del que, en origen, hem estat fent sempre: córrer. Eps, que no hagi cap interpretació equivocada: m'imagino que els altres també deuen gaudir però d'una forma que jo no sóc capaç de concebre, potser allò que en el món del culturisme sempre s'ha dit no pain, no gain. Per a la gent que com jo hem triat una opció més còmoda (p. ex. per compaginació amb una certa vida familiar) i menys exigent (quant a capacitat de resistència física), diria que arribat a una situació en què l'assoliment de determinats temps i llocs en una classificació oficial ens pot ser del tot secundari, quan no absolutament superflu i innecessari, és quan ens plantegem de participar en curses o proves on aquestes qüestions (ben lògiques en curses més normals) no hi són presents. Pot semblar una ximpleria però si ara vull defugir d'un cert control en forma d'un temps de cronòmetre i de la publicació del meu nom en una classificació amb la posició aconseguida, tindria la sensació que no seria possible des del moment que se m'assignés un número de dorsal. Penso que podria suposar una dosi de pressió o tensió que si bé pot ser positiva quan un es planteja rebaixar una marca personal, també pot ser contraproduent quan el que es busca és, simplement, continuar corrent sense cap mena de competència contra ningú ni d'esperit competitiu.

Per a mi aquesta fase ja ha passat, reconec que m'ho vaig passar bé al seu moment i ara, com busco uns altres al·licients ajustats a les meves limitacions físiques, sé que no en gaudiria si no és canviant de mentalitat, com de fet, ja vinc aplicant d'ençà un temps. Per això, aquest 2014 m'he proposat de tornar, com diu el títol, als orígens. I dic en part perquè si bé vaig començar a córrer tot sol i va ser així com vaig convertir-me a la veritable fe del running, ara també sé que si en vull continuar gaudint he de continuar corrent però en bona companyia. Encara surto de vegades tot sol i de tant en tant ho faig amb algú que tiba una mica de mi però si vull mantenir un cert to regular alhora que també digne, la millor manera és fer-ho en proves on ja saps que de ben segur, estaràs ben tractat i on com diu l'himne del Liverpool, you'll never walk alone. Així que he decidit que aquest ha de ser l'any de les Punk Trails i la participació en caminades (però escollint l'opció de córrer-hi); penso que en aquestes dues opcions encara és possible trobar l'essència del que és córrer, sense que un hagi d'estar pendent de si rebaixa el seu temps en no sé quants minuts i segons, sense haver de portar certs gadgets i un equipament específic, on les inscripcions siguin barates quan no gratuïtes (això sí, a canvi d'una mica de solidaritat amb la gent que les està passant magres). I tot això també amb una certa dosi de seny (sota el meu parer) i coherència amb mi mateix i la voluntat de continuar gaudint amb la família, en aquells casos que sigui possible. Per posar un parell o tres de casos d'on no vull arribar: primer, m'assabento que la que era fins l'any passat la celebèrrima travessa de la Cavalls del Vent (ara Ultra Pirineu), només es podrà fer si has tingut la sort que et toqui la rifa, literalment, mitjançant sorteig si abans t'has preinscrit (i això que la inscripció té un preu gens mòdic, 85€ més IVA); segon, encara és recent la passada marató de Barcelona i ja està oberta la inscripció per a la del 2015, en què els preus van d'una forquilla dels 61€ als 84€ en funció del nombre d'inscrits que hagi. Doncs bé, pensar si un farà aquesta prova amb tants mesos d'antelació em sembla, senzillament, una ximpleria; i tercer i últim, quan llegeixo les dades tècniques de certes curses (la majoria de muntanya) que superen valors que jo considero forassenyats (en distància, desnivell acumulat, temps que cal esmerçar-hi i altres) crec que és una autèntica "animalada" i que a alguns, això de córrer se'ls ha anat de les mans (corredors i organitzadors). Però d'altra banda, també observo que com més dura, "ultra", exigent, llarga i cara sigui una cursa, més gent s'hi apunta i més de pressa es mou la gent per fer-ho. Hi ha coses que per molt que m'hi esforci i ho vulgui veure amb uns altres ulls, no les acabaré d'entendre mai. Que em perdoni la gent que sí les entén.

Tot plegat, continuaré amb aquest petit pas enrere però no pas per agafar embranzida i saltar després més lluny sinó per mantenir-me en un estat que sí és com l'actual, ja m'estarà bé. Anem afegint anys al DNI, quilòmetres a les cames, articulacions que cada cop grinyolen més i si quan era un pèl més jove i amb un significatiu millor estat de forma ja no destacava en res, per què se suposa que hauria de fer-ho ara? Ergo, qui no es conforma és perquè no vol i com diu la cançó, "cada loco con su tema". Perdoneu per tota aquesta parrafada (ho sé, en català aquesta paraula no és correcta) que, ho confesso, m'ha sortit més llarga del que m'havia imaginat quan m'hi vaig posar.

Transèquia 2014: no estic tan malament!

Aquest proppassat diumenge vaig participar a la primera edició "oficial" de la Transèquia preparada expressament per a corredors. I tot i que després m'estendré més en l'opinió, ja us dic ara que va ser un gran encert, amb uns 260 participants que pel que vaig veure i sentir després, en arribar i mentre em cruspia el merescut entrepà, mostraven una opinió molt positiva. De fet, després de 29 edicions -fixeu-vos que n'és d'antiga- l'organització va creure oportú respondre a una creixent demanda i fer una prova específica per a aquest col·lectiu, sense deixar de banda la possibilitat de continuar fent el recorregut a peu i en bicicleta (en aquest cas amb tres circuits a escollir). De fet, si us acosteu per Manresa i rodalies podreu comprovar com una part del recorregut és molt freqüentat pels corredors. Podríem dir que si ja abans havia estat de sempre una caminada molt popular per aquestes contrades, la renovació que s'hi ha fet ha aconseguit una molt bona nota (ho podeu llegir en aquesta notícia). Dues dades més perquè us en feu una idea: 5.000 caminadors i un miler de ciclistes, que aviat és dit.

Feta aquesta introducció, "manda huevos" com va dir aquell que tractant-se de la cursa més propera que feia des de casa, hagi estat la que m'ha obligat a llevar-me més d'hora, i en diumenge. Motiu: la prova començava a Balsareny i des de Manresa calia agafar l'autobús (per gentilesa de l'organització). Així que poso el despertador i ja em teniu matinant per arribar a l'estació abans de les 7 del matí (encara a les fosques). Aquí em trobo al Sergi (el recordareu de la Punk Trail de Castellbell i el Vilar) que ve amb part de la família i uns quants coneguts més. I és que sens dubte, amb tanta gent que aplega la prova un o altre t'acabes trobant. En aquest primer moment també m'adono de la bona feina que s'hi ha esmerçat i que després aniré confirmant al llarg del matí. Amb tot això, ens "desembarquen" al punt de sortida on hi trobo més coneguts i amics (en David i la Núria, que em diuen que aniran molt tranquils, i en Jordi -una de les potes del finiquitat "Team" i que de tranquil no en té res). Així doncs, sortim poc més tard de les 7:30h (els corredors teníem assignada la franja horària de sortida fins a les 8:00h). Com d'ençà la darrera mitja marató no havia tornat a córrer més de 21 km. ni a cap cursa ni pel meu propi compte, m'ho agafo amb calma i serenor. Temps tindré per endavant per veure com reaccionen les cames i el cap. Els primers quilòmetres els comparteixo amb el Sergi (i família) però poc a poc, i gairebé sense buscar-ho, els vaig deixant enrere (de fet, des del primer control (km. 6) ja no els tornaré a veure fins el final).

Abans d'arribar a aquest punt ja veia que la cosa estava funcionant bé, amb un ritme regular però alhora sostingut. Jo vaig fent, pim, pam, pum, i més aviat avenço més gent que no pas m'avença a mi. Al cap d'una estona, aconsegueixo agafar-me, com un percebe a la roca, a un grup de tres corredores que van a un ritme més ràpid i que no es desempallegaran de mi fins el tercer control (al km. 14, al polígon industrial de Santa Anna, a les afores de Santpedor). Després m'assabentaré que una és Laia Andreu (no tinc el gust) i que resulta ser una autèntica corredora i campiona en no sé quantes proves. Aquesta ha estat la part del circuit on més he gaudit perquè a la vegada que coincidia amb el que per mi és la més agradable i bonica de fer, també ha estat la més ràpida i on em vaig veure que les cames responien. A partir d'aquest control les començo a perdre de vista (també és cert que elles anaven per feina i poc s'hi van aturar mentre jo m'ho vaig agafar amb més calma), i fins el següent control aniré fent però amb una mica més de parsimònia. Tot i així, passo pel quilòmetre 21 (l'equivalent a una mitja marató) amb un temps al voltant d'1h:52' i penso que si descompto els minuts que m'hi he estat als tres controls anteriors, estaria marcant un millor temps que a les darreres mitges del meu historial (Tàrrega al 2012 i Mollerussa al 2011). Entre això i que veig que no em sento gaire cansat, penso que encara mantinc un cert to més o menys digne, si més no per moure'm per terrenys plans. Així doncs, "al loro que no estamos tan mal", com va dir en Laporta.

Després del darrer control, a Comabella, deixo anar gas una mica perquè les cames ja no estan tan lleugeres com abans i com ja conec el recorregut per haver-lo fet altres cops -allò que deia abans de la popularitat entre molts corredors d'aquesta part del camí- no em ve de nou tot el que hi vaig trobant. Vaig fent, lent però sense pausa i espero arribar al Parc de l'Agulla i creuar l'arc inflable que ens indica a tots que la "cursa" s'ha acabat. La sensació que em queda és la d'una gran satisfacció perquè en cap moment m'he sentit molt cansat, ni tan sols després durant la resta de la jornada dominical. Tot i que ja som uns quants els corredors que ja han arribat, ni molt menys som tots i a la classificació que han publicat a la web apareixo al lloc 70 d'un total de 260 corredors. De totes formes, com aquest no era ni de lluny, l'objectiu de la cursa tant se'm dóna però aturo el cronòmetre en 2h:13', molt semblant a quan vaig fer la Transèquia dos anys enrere (aquí podeu llegir la crònica).

En definitiva, i deixant de banda la meva actuació personal, poques oportunitats hi ha durant l'any per poder córrer aquesta distància (ideal per a un entrenament llarg premaratonià) en aquestes contrades, a un preu mòdic, avituallat quatre cops durant el recorregut, a més de la sortida i arribada (6 en total), amb una logística organitzativa que ja voldrien tenir altres curses, que tinguis un autobús a la teva disposició perquè et portin a la sortida i una disponibilitat d'informació a la web molt completa i acurada. És a dir, si us voleu estar de romanços i passeu de participar en una cursa d'aquelles que et fan pagar cada cop més, amb control del temps oficial i classificació on surti el teu nom i altres detalls d'aquesta mena, i en canvi voleu córrer sense aquesta pressió i en un ambient molt més agradable, aquesta prova -que no cursa- no us la podeu perdre de cap de les maneres. Des d'aquí, la meva més sincera enhorabona a tot el personal de l'organització per la molt bona feina feta i també a mi mateix pel meu encert en la tria. Per cert, si us van les caminades en què també es pugui córrer, potser a final de mes ens veurem a aquesta de Navarcles.