Cursa de muntanya de Manresa: explorada

Aquest març és un mes que al pas que vaig té molts números perquè el tanqui amb una sola cursa, la Punk Trail de Sallent de la setmana passada, tot i que dista una mica -per sort- del que hom entendria per cursa stricto sensu. Això, però, no vol dir que m'estigui a casa fent panxing ni molt menys ja que ahir diumenge vaig fer una altra sortida a tall d'exploració, si se'm permet aquesta expressió. En efecte, en la meva voluntat de continuar aprofundint el meu trànsit cap a les curses de muntanya amb un nivell d'exigència que el meu cos -a punt de fer un any més- pugui aguantar sense que acabi massa baldat, vaig fer el recorregut de la cursa del Collbaix que es farà el proper diumenge, coincidint amb la marató de Barcelona. Si la informació disponible al web és correcta, aquesta té una distància de 16 km. i a grans trets, consisteix en pujar al cim del Collbaix, el punt culminant del Pla de Bages, amb poc més de 540 m. d'altitud. De fet, ara que hi penso podríem dir que no m'hi estat quiet cap dels tres caps de setmana del que portem de mes, després de la sortida d'ahir i les anteriors de Sallent i la Transèquia, amb un mínim d'uns 15 km. i un màxim d'uns 25 km. Per algú que no pot sortir gaire a córrer, i encara menys entre setmana, crec que no està malament.

Però no ens desviem del tema. Ahir, a les 9:30 inicio la meva cursa particular des de la zona del Congost -a la qual ja m'hi havia acostat corrent des de casa- i sent conscient que fins arribar al cim no faria més que pujar per després baixar; és a dir, si feu una ullada al perfil, fins més o menys el km. 6,5 tocava suar la cansalada i els 10 km. restants gaudir de la baixada, esquitxada per alguna que altra pujadeta de no gaire nivell. I val a dir que pel que fa al tram més costerut no em vaig sentir gaire incòmode, tot i córrer al meu ritme, que vol dir amb una marxa lenta però d'aquelles d'anar fent. Intento seguir el recorregut fil per randa d'acord amb el mapa que porto imprès però aquest es mostra de no gaire utilitat perquè no té un elevat nivell de detall (allò que els cartògrafs anomenem de "gran escala") com perquè hi surtin els camins de no gaire volada. Això fa que m'equivoqui en l'ascens al cim ja que en comptes d'agafar un corriol d'aquells que has de posar les mans als malucs i acotar el cap, segueixo la pista que ja em conec d'haver pujat altres cops amb BTT. Potser la distància feta és més llarga però el pendent més suau. Arribo al coll on he deixar la pista i casualment em trobo un conegut que també ha tingut la mateixa ocurrència que jo i em fa veure la meva errada. Però com vull pujar al cim, prenc un corriol i amb una mica de puja-i-baixa, hi arribo. És el moment de gaudir de la fantàstica vista que hi ha, oimés en el dia d'ahir amb un sol espaterrant i cap núvol que la tapés (la foto és d'en Joan Piqué, un molt bon corredor manresà, publicada al seu mur del Facebook el mateix dia).

M'hi estic una estona, em trobo uns quants caminadors i després de menjar una mica, començo el descens. Baixo per un camí amb molta pedra i roca gran, que no és còmode de fer i arribo al pla de la carretera de l'Eix Transversal, ara en obres pel seu desdoblament i a la mateixa zona on fa poc han inaugurat l'accés a l'Eix Diagonal; s'hi veu un "fantàstic" viaducte, dels que fan pensar que els estudis d'impacte ambiental de les grans obres se'ls deuen passar per allà on acaba l'esquena. Després el tornaré a veure però des de sota i us asseguro que com a obra civil, és quelcom d'impressionant, tant pels pilars que el sostenen com per la seva alçada des del terra. El recorregut em porta a seguir el curs de la riera de Rajadell fins poc abans d'arribar a la Suanya, una de les conegudes zones lúdiques dels voltants de Manresa per passejar, córrer, etc. Aquí em desvio cap els plans de la Torre Lluvià, una casa d'estil modernista que s'està caient a trossos per moments però que del que encara resta dempeus un pot fer-se una idea de com de "potent" devia ser fa un segle. I la vista que té del Pla de Bages i Montserrat al fons és digna de ser reflectida en un bon quadre.

Estem ja enfilant els darrers quilòmetres i us confesso que fa una estona que se'm fan pesats. Això de pujar lent i després baixar a un ritme viu no m'ajuda gens a agafar un pas sostingut en els trams plans. Fins i tot, potser perquè aquesta zona ja me la conec, els trobo avorrits. Al final, arribo de nou al Congost amb la satisfacció d'haver passat una bona matinal de diumenge però amb la conclusió que no estic per córrer sol una mitja distància ja que tinc més que comprovat que si vaig acompanyat -com sol succeir a les curses- em sento més còmode i vaig més lleuger. Per tant, m'hauré de buscar companyia per fer aquest tipus de sortides. Algú s'hi apunta? De moment, no tinc prevista cap més per al proper cap de setmana però qui sap si encara em trauré un as de la màniga.