Cursa del Gall, cursa molt entretinguda

Efectivament, el títol d'aquesta entrada és prou explícita de com podríem qualificar la Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages. I vist el que vaig veure i experimentar, les meves expectatives inicials no anaven mal encaminades, gens ni mica: esperava una cursa d'una certa duresa -però tampoc res d'excessiu que un altre corredor (no pas jo) pugui fer amb una relativa comoditat- i per un entorn que combinava trams de pista amb altres de corriols i algun que altre en què caminar era obligat per a tothom, i on l'asfalt només es trepitja a l'inici i final de la prova, a la sortida i arribada a meta. A això hem d'afegir que una bona part del recorregut m'era familiar perquè més d'un cop l'he fet en BTT, per la qual cosa es pot dir que no em vaig endur cap sorpresa "desagradable". D'altra banda, una de les coses positives que tenen les curses d'hivern és que l'horari d'inici sol ser més tard que en altres èpoques de l'any i si a més a més, estàs a 10 minuts de casa en cotxe, vol dir que no cal matinar gaire i facilita que pugui venir la resta de la família i muntar una bona jornada dominical. Aleshores ... què més es pot demanar? Un exemple més de com el córrer acaba sent-ne l'excusa perfecta.

Aquest cop coincidim de nou amb el meu nebot, l'Octavi, que com en curses anteriors, és més puntual que un rellotge suís i vol estar al peu del canó amb força temps d'antelació. El "virus" de les curses populars comença a escampar-se per les seves venes i a fer efecte. Òbviament, com és jove -va camí només dels 20- temps té per endavant perquè demostri la seva vàlua i també perquè se'n cansi (esperem que d'aquí molt). Per part nostra, ens acostem la família -podré entrar a meta de nou amb l'Stanis- un pèl més tard, conscients que amb poc abans que ens hi arribem és suficient: aquesta és també una altra de les virtuts de les curses amb no gaire gent (no vam arribar als 200), que hi ha temps per recollir el dorsal i passar pel lavabo sense haver de fer cues prèvies, alhora que també et permet trobar ràpidament amics i coneguts i fer-la petar. En aquest cas coincideixo amb el Sergi i el Salvador (ens teniu a la foto) i val a dir que amb el Sergi hem acabat fent un bon duet: atès que el "Team" té una pota "inactiva" indefinidament (Frans), una segona un pèl coixa (jo mateix) i dues més que es decanten per altres fites (Xavi i Jordi), crec que ell és un molt bon company de curses ja que portem un ritme de cursa bastant similar i no mirem gaire si arribem un pèl abans o més tard. Hem coincidit unes quantes vegades -que jo recordi a Castelltallat, Sant Salvador de Guardiola, Navarcles i aquesta mateixa- i per descomptat espero fer-ho també a les properes.

En aquesta, i després d'un breu briefing sobre el recorregut i què ens hi trobarem, es dóna la sortida i d'entrada, més aviat d'una manera tàcita que no explícita, ens posem un al costat de l'altre i gairebé fins el tram final no ens perdrem de vista un de l'altre. Anem fent amb certa comoditat però poc després ens veiem obligats a caminar una mica per pujar fins el cim del Montpeità. Ens ho agafem amb calma ja que sabem que més endavant haurem de pujar unes quantes rampes "complicadetes" més. Passem per davant del complex de Món Sant Benet i recorrem el riu Llobregat al llarg d'1 km per després posar-nos a grimpar per un corriolet que ens ha de portar a l'extrem de la urbanització Les Brucardes (per cert, amb un més que acceptable restaurant). En aquest punt -poc més del 8è km- girem i baixem el que hem pujat fins trobar-nos de nou la pista que va parel·lela al riu. Després d'estar pujant i baixant potser aquest és el tram que se'ns fa més avorrit ja que és bastant més pla. Ara bé, no per gaire estona ja que en breu ens fan pujar fins a trobar el camí paisatgístic que porta a San Benet. No el fem sencer perquè en aquest punt és on el recorregut es desvia per dirigir-se de nou cap la vila de Sant Fruitós, senyal que la cursa està arribant al seu final. Abans, però, ens espera la pujada al Puig de Sant Valentí -el punt més alt de la cursa- i menys mal que ja veníem d'un tram de pujada relativament sostinguda ja que aquest darrer se'ns fa més fàcil. A partir d'aquí, a "volar" perquè l'últim quilòmetre és de baixada ràpida fins a creuar la meta. Em permeto la "descortesia" de deixar una mica enrere el Sergi i em poso a prémer el gas, avançant uns quants corredors (després veuré que ell tampoc es va quedar gaire enrere). Per sort, tinc temps de recollir l'Stanis qui, per cert, l'hauré de començar a acostumar a córrer al meu costat perquè cada cop pesa més i jo tinc més canes. Al final, un registre discret d'1h:22' i una encara més discreta posició 114 d'un total de 170 corredors.

En definitiva, i com deia al principi, una cursa molt entretinguda i que val la pena repetir l'any següent. Si busqueu una prova amb poc asfalt, ben organitzada (millor que el primer cop al 2009), sense gaire gent i una logística molt ben resolta en tots els seus aspectes més bàsics (recollida de dorsal, pàrquing, dutxes, avituallaments i controls, piscolabis final) i a un preu encara bastant contingut (12€ per 13 km.), aquesta n'és una més de les que hi ha al calendari. Val a dir també que per les característiques del recorregut -amb alguns trams de corriol de ferm irregular- he estat un parell de dies amb el peu dret adolorit i el taló inflamat, senyal que no és el que s'ajusta gaire a les meves limitacions físiques (en aquest sentit, el de Navarcles, per posar un cas recent, era més idoni). Però tenint en compte que de curses com aquesta tampoc en faig gaires, és un preu que estic disposat, de moment, a pagar si a canvi la satisfacció per una bona cursa i una bona matinal de diumenge són completes. Altrament dit, i prenent una frase de l'anterior entrada, vaig acabar amb els ous sencers!

Per acabar, potser us interessarà llegir aquestes dues entrades relacionades amb la meva participació en aquesta cursa l'any 2009:

• Crònica de la cursa.
• Uns quants afegits a la meva pròpia crònica.