Aguilar de Segarra: menys mal!!

Ahir al matí es va celebrar la segona prova del circuit de curses de muntanya ARCS - Anbaso, en concret la d'Aguilar de Segarra, i com bé diu el títol d'aquesta entrada, uff! menys mal que no hi he participat. Ja abans no les tenia totes ateses les seves característiques i les meves limitacions físiques i de nivell però no l'havia descartada del tot fins fa uns dies, tenint en compte el caràcter popular de la cursa, la seva proximitat a Manresa i la possibilitat de retrobar-me amb alguns coneguts. Ara bé, el fet que la setmana vinent faci una cursa, a priori més suau tot i que tampoc gaire còmoda, aconsellava reservar-me. I pel que m'han comentat uns quants corredors he fet bé de no participar-hi perquè encara que m'hagués agafat la cursa amb tranquil·litat, crec que hauria acabat una mica "fastiguejat" del patiment que de ben segur ningú m'hagués estalviat. D'entrada, la distància de 16 km. ja no convidava a ser gaire optimista però és que a més hem d'afegir el seu desnivell acumulat -que voreja el miler de metres- i, sobretot, el perfil: un veritable trenca-cames. Suposo que en aquest sentit, les dades penjades a la web no enganyaven ni s'han quedat curtes. Per tant, encert total en deixar-me portar pel meu seny -fent cas de l'anunci d'un banc que estan passant per la TV dia sí i dia també durant aquestes darreres setmanes- i mirar-me els braus des de l'altre costat de la barrera. Encara que sembli una mica egoista, en situacions com aquestes no hi ha res més agraït que veure en la cara dels altres el cansament que un mateix ha pogut evitar, tot fent un cafè al bar.

A tot això, com hi corria l'Octavi, qui ha de ser el meu successor -i en aquest sentit ho té molt fàcil- no puc deixar d'estar amb ell (i els seus pares), oimés si el temps acompanya relativament, amb fred però alhora sol. Segur que si un s'ha d'estar a l'exterior, millor córrer i com més ràpid millor (el fred pot ser un bon accelerador). Amb prou temps com per fer una mica el badoc ens hi arribem i de seguida se'ns confirma que en curses com aquestes hi ha un ambient veritablement popular, no exempt tampoc d'un cert grau de "professionalitat", és a dir, una prova on la gent que hi participa ja sap què hi va fer i de quin pal s'hi ha d'anar. Altrament dit, si no es té una certa experiència prèvia i el nombre de curses fetes abans no dóna per fer un historial un pèl llarg, és del tot aconsellable esperar una ocasió més propícia, tret que un estigui en un nivell de forma molt òptim. En els prolegòmens puc saludar amics i coneguts com la Judit (Cinca), els Alberts (en Prat i en Comaposada), el David (Masfret) i en Jordi (l'integrant del "Team" que més es manté en forma); és una de les bones coses que tenen curses com aquestes amb dimensions "humanes", que sempre acabes trobant cares conegudes amb qui fer-la petar una estona. Per part dels Runners and Walkers hi era en Maite (també d'espectadora) i en Pau (Alegre) però amb ell no hi vaig coincidir (i això que és alt com un Sant Pau).

Toquen les 10:00h i es dóna el tret de sortida als més de 200 corredors que s'hi han aplegat i de cop i volta, ens quedem gairebé sols. El fred ens aconsella recloure'ns al bar que m'imagino que pocs dies ha tingut tanta gent com el d'ahir (veies a les mestresses una mica atabalades) i sense ànims d'ofendre ningú, me n'adono que les de muntanya són curses bastant masculinitzades ja que són poques les dones que hi participen i més aviat el que acaben fent és acompanyar els homes i quedar-se amb la canalla. No és que vulgui pecar de masclista (que no ho sóc gens) ni obrir un debat amb el feminisme més radical, només cal fer una ullada a la llista d'inscrits i si tot i així hi ha algun dubte, aquí us deixo la prova fotogràfica que, si més no en el cas d'ahir, ho demostra: el bar del local social 10 minuts després de la sortida amb una majoria aclaparadora de dones. Això sí, em trec el barret davant el coratge que demostren tenir les poques que s'hi aventuren (com també davant els homes, per descomptat).

Bé, i després de la cursa, què? doncs molt bon ambient, tornar a saludar als que ja havia saludat abans però amb una cara un pèl diferent (més descomposta) i comentar una mica la cursa: dura, dura i dura és l'opinió més general que vas sentint entre taula i taula de piscolabis, alhora que molt maca quant a paisatge (tot i que em temo que la gent que va a competir no està per aquestes històries); per exemple, el recorregut incloïa pujar al turó (un d'uns quants més) on es troba el castell de Castellar, un dels punts emblemàtics del municipi i que es ben visible des de la carretera de l'Eix Transversal (més d'un cop m'he dit que hi he de pujar però sempre ho vaig deixant per a més endavant). De ben segur que des d'aquí les vistes deuen ser espectaculars. Per cert, dir que l'Octavi va creuar la meta en una molt meritòria posició núm. 82 (d'un total de 211 corredors). Ja us deia abans que no li seria gens difícil recollir el meu testimoni. Aquí a la foto el teniu atacant el tram final.

Per acabar, dos apunts: primer, us deixo un enllaç amb unes quantes fotos del lloc de trobada dels corredors, l'ambient, l'arribada d'alguns corredors i el lliurament dels premis als guanyadors: com es pot veure, tot en un ambient molt agradable, familiar, casolà i més "humà". I segon, vaig parlar amb l'Albert Prat, ex-estudiant meu (bastant bonet, per cert) i també molt bon corredor; és de Callús i està ficat en l'organització de la propera prova del circuit ARCS - Anbaso que es farà el 23 d'aquest mes, justament, en aquesta vila. Em va confirmar que la d'enguany serà més llarga que la de l'any passat i entre aquesta dada i que tampoc és gaire òptima per mi, potser que ho deixi estar. Suposo que amb els anys he recuperat el seny que havia perdut. Encara m'ho estic rumiant però vaja ... no us sorprengui si hi torno a anar d'espectador. La veritat és que és molt més còmode i descansat ... per què ens hem d'enganyar?