Amb una mica de retard faig aquest escrit sobre la nostra darrera sortida en BTT de fa uns dies per la comarca del Bages. De fet, aquesta no és que tingui res d'especial -a diferència de les darreres que he ressenyat sobre la Cerdanya i la Vall de Sau i Collsacabra- però sí m'agradaria destacar-la pel fet que ens va permetre veure un dels elements paisatgístics més rellevants de la zona del Pla de Bages, com és el runam salí del municipi de Sallent. Tampoc va ser aquesta la primera vegada que ens hi acostàvem però fins ara no n'havia fet esment. Per tant, fem justícia i parlem-ne una mica.
Efectivament, des de Manresa ens dirigim a Santpedor pel mateix camí que agafem quan sortim a córrer, i després d'arribar-hi (i d'arreglar també una punxada, val a dir-ho) dubtem cap a on anar perquè amb aquest petit incident, de temps tampoc és que ens en sobri. Així, optem per fer una ruta coneguda com és una pista que ens portaria al Serrat de Castellnou (a ma esquerra) i si seguíssim pel dret ja ens enfilaríem cap a Castellnou de Bages i la Figuerola, travessant el torrent de Brugueroles i seguint part del Riu d'Or. No arribem a tant i ens quedem a mig camí, a la zona coneguda com a Fontanelles i el Pla de l'Espinal. Atesa l'hora, decidim de tornar i ens endinsem per un camí que ens hagués portat al fons de la vall del torrent de Valldòria però que com no coneixem (ho vam saber després de mirar un mapa) el deixem i tornem per la via més fàcil i segura.
De totes formes, aq
uesta breu "incursió" fallida ens permet veure la cara "posterior" del runam salí de Sallent. Dic "posterior" perquè segurament la gent el té més vist passant per la carretera C-16 que des de Manresa se'n va cap al túnel del Cadí (per entendre'ns l'antiga C-1411). La seva presència respon a dècades i dècades d'activitat minera al jaciment potàssic que es troba al subsòl de bona part de la comarca del Bages i de fet, aquest no és l'únic runam ja que n'hi ha uns quants més d'escampats: un altre de més petitó també a Sallent i ben bé al costat del que resta de la colònia minera de la Butjosa i tres més a Súria, Balsareny i Cardona (és a dir, coincidint amb els diferents nuclis miners de
la comarca i dels quals als dos darrers la mineria ja ha finalitzat). En aquesta primera foto podeu veure una vista aèria del runam de Sallent des del seu extrem oest, el costat per on encara continua creixent progressivament en direcció a Santpedor. De fet, la muntanya de residus ja és més alta que la del costat -el Cogulló- de la qual pren el topònim. Curiosament, en aquesta es troben les restes d'un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya. És més, molta gent pensa que realment el Cogulló és el runam i no la veritable muntanya que s'està "menjant". I per acabar-ho d'adobar, ja és el cim més alt del Pla de Bages, fregant els 500 m. (pels 475 m. del Cogulló).
Aquestes muntanyes ben bé artificials i diguem-ho sense embuts, de merda, és un tema que als darrers anys està aixecant molta polseguera entre diferents entitats ecologistes, els ajuntaments afectats i l'empresa minera que explota el jaciment (Iberpotash). A més de l'impacte visual i paisatgístic, comporten greus problemes de salinització de les aigües del Llobregat i Cardener i la seva vegetació de ribera, tot i les mesures per evitar-ho com la construcció d'un col.lector de salmorres, basses de recollida d'aigües, projectes d'impermeabilització i de revegetació, etc. La darrera polèmica és sobre l'ampliació del runam sallentí que, deixant de banda problemes burocràtics i administratius de permisos i compliment de normativa vària (en què ja no m'hi fico perquè em perdo) i del necessari trasllat d'una línia elèctrica abans que quedi colgada, no deixa de ser la constància del creixe
ment d'un dels elements de més d'impacte ambiental de Catalunya. I mentre l'activitat minera duri (i els pobles implicats preguen perquè sigui així) això no tindrà deturador. Per exemple, al costat teniu una comparativa de dues fotos d'aquest runam entre els anys 1997 i 2005. I quan arribi el moment de tancar les mines -perquè tard o d'hora arribarà-, aquests muntanyots de residus quedaran aquí. En aquest sentit, també s'ha parlat d'iniciatives per reduir-ne el seu volum i fins i tot perquè desapareguin d'una manera definitiva del paisatge bagenc (p. ex. amb la seva explotació comercial com succeeix a Cardona).
En qualsevol cas, mentre hi siguin ens haurem d'aguantar i "admirar" (per dir-ho d'una forma) pel seu inevitable contrast amb el seu entorn. Posats a pensar que tot indica que formaran part del nostre paisatge durant molt de temps, busquem algun aspecte "positiu" (sense voler polemitzar amb ningú). És el que de vegades s'ha anomenat "la bellesa de la lletjor". Si voleu més informació del tema podeu consultar els Webs d'aquestes dues entitats (Prou Sal i Montsalat) d'on he tret les fotografies i aquest article publicat al diari comarcal Regió 7.
Si voleu veure el recorregut (confesso que en alguna zona una mica aproximat), cliqueu a la icona del programa.
Efectivament, des de Manresa ens dirigim a Santpedor pel mateix camí que agafem quan sortim a córrer, i després d'arribar-hi (i d'arreglar també una punxada, val a dir-ho) dubtem cap a on anar perquè amb aquest petit incident, de temps tampoc és que ens en sobri. Així, optem per fer una ruta coneguda com és una pista que ens portaria al Serrat de Castellnou (a ma esquerra) i si seguíssim pel dret ja ens enfilaríem cap a Castellnou de Bages i la Figuerola, travessant el torrent de Brugueroles i seguint part del Riu d'Or. No arribem a tant i ens quedem a mig camí, a la zona coneguda com a Fontanelles i el Pla de l'Espinal. Atesa l'hora, decidim de tornar i ens endinsem per un camí que ens hagués portat al fons de la vall del torrent de Valldòria però que com no coneixem (ho vam saber després de mirar un mapa) el deixem i tornem per la via més fàcil i segura.
De totes formes, aq
uesta breu "incursió" fallida ens permet veure la cara "posterior" del runam salí de Sallent. Dic "posterior" perquè segurament la gent el té més vist passant per la carretera C-16 que des de Manresa se'n va cap al túnel del Cadí (per entendre'ns l'antiga C-1411). La seva presència respon a dècades i dècades d'activitat minera al jaciment potàssic que es troba al subsòl de bona part de la comarca del Bages i de fet, aquest no és l'únic runam ja que n'hi ha uns quants més d'escampats: un altre de més petitó també a Sallent i ben bé al costat del que resta de la colònia minera de la Butjosa i tres més a Súria, Balsareny i Cardona (és a dir, coincidint amb els diferents nuclis miners de
la comarca i dels quals als dos darrers la mineria ja ha finalitzat). En aquesta primera foto podeu veure una vista aèria del runam de Sallent des del seu extrem oest, el costat per on encara continua creixent progressivament en direcció a Santpedor. De fet, la muntanya de residus ja és més alta que la del costat -el Cogulló- de la qual pren el topònim. Curiosament, en aquesta es troben les restes d'un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya. És més, molta gent pensa que realment el Cogulló és el runam i no la veritable muntanya que s'està "menjant". I per acabar-ho d'adobar, ja és el cim més alt del Pla de Bages, fregant els 500 m. (pels 475 m. del Cogulló).Aquestes muntanyes ben bé artificials i diguem-ho sense embuts, de merda, és un tema que als darrers anys està aixecant molta polseguera entre diferents entitats ecologistes, els ajuntaments afectats i l'empresa minera que explota el jaciment (Iberpotash). A més de l'impacte visual i paisatgístic, comporten greus problemes de salinització de les aigües del Llobregat i Cardener i la seva vegetació de ribera, tot i les mesures per evitar-ho com la construcció d'un col.lector de salmorres, basses de recollida d'aigües, projectes d'impermeabilització i de revegetació, etc. La darrera polèmica és sobre l'ampliació del runam sallentí que, deixant de banda problemes burocràtics i administratius de permisos i compliment de normativa vària (en què ja no m'hi fico perquè em perdo) i del necessari trasllat d'una línia elèctrica abans que quedi colgada, no deixa de ser la constància del creixe
ment d'un dels elements de més d'impacte ambiental de Catalunya. I mentre l'activitat minera duri (i els pobles implicats preguen perquè sigui així) això no tindrà deturador. Per exemple, al costat teniu una comparativa de dues fotos d'aquest runam entre els anys 1997 i 2005. I quan arribi el moment de tancar les mines -perquè tard o d'hora arribarà-, aquests muntanyots de residus quedaran aquí. En aquest sentit, també s'ha parlat d'iniciatives per reduir-ne el seu volum i fins i tot perquè desapareguin d'una manera definitiva del paisatge bagenc (p. ex. amb la seva explotació comercial com succeeix a Cardona).En qualsevol cas, mentre hi siguin ens haurem d'aguantar i "admirar" (per dir-ho d'una forma) pel seu inevitable contrast amb el seu entorn. Posats a pensar que tot indica que formaran part del nostre paisatge durant molt de temps, busquem algun aspecte "positiu" (sense voler polemitzar amb ningú). És el que de vegades s'ha anomenat "la bellesa de la lletjor". Si voleu més informació del tema podeu consultar els Webs d'aquestes dues entitats (Prou Sal i Montsalat) d'on he tret les fotografies i aquest article publicat al diari comarcal Regió 7.
Si voleu veure el recorregut (confesso que en alguna zona una mica aproximat), cliqueu a la icona del programa.
Com que també ets afeccionat del Bàsquet Manresa, voldria saber la teva opinió sobre un rumor que corria per Manresa fa unes setmanes: el posible patrocini per part d'Iberpotash del Bàsquet Manresa.
ResponEliminaDoncs no em sembla gens malament. Ja que aquesta activitat porta dècades funcionant dècades, podríem considerar-ho com una compensació pels seus impactes en el medi ambient. Mentre pagui bé. Aquest rumor no l'havia sentit, però sí el de Cacaolat, Tous, etc. Ja veurem com acaba tot plegat.
ResponElimina