Artés: a córrer el dia del treballador!

Demà s'inicia el mes de maig i coincidint amb el primer cap de setmana de mes, s'escau que farem el que serà el nostre primer Cros d'Artés. No hi ha res millor que celebrar el dia internacional del treball pencant de valent fent una cursa que no serà, com aquell qui diu, còmoda (encara que tot dependrà de com ens la vulguem agafar, esclar). En l'escrit recent sobre les curses a fer al maig ja apuntava que aquesta tenia molts números per diversos motius: és a prop de casa, no gaire massificada, en tenim bones referències, és relativament barata (per cert, curiós això de fer pagar 12,5€ i no arrodonir-ho com se sol a fer amb tot) i el circuit (del qual en parlaré tot seguit) té poc d'asfalt i molt més de pista i corriol. A més, enguany coincideix amb la 51ª Fira d'Artés, una d'aquelles multisectorials però pel que he vist en altres edicions, més aviat centrada en el sector de l'automoció i maquinària agrícola; així doncs, si voleu comprar un cotxe nou o de segona ma o presumir amb un bon tractor o segadora, aquesta és una bona oportunitat.

Al que anàvem: demà jo, el Frans i possiblement també el Xavi serem a aquesta vila del Pla de Bages representant el "Team" però ahir divendres vam poder muntar una sortida en BTT amb la idea d'acostar-nos-hi i estudiar l'itinerari de la cursa. El problema, però, que tenim sovint és que com no disposem de molt de temps i alhora volem evitar trams de carreteres amb molt de trànsit, hi hem de dedicar una bona part de la sortida només per arribar a l'objectiu final (si el que volem és aprofitar aquestes sortides passant per pistes i camins). Així, per arribar a Artés des de Manresa fem volta per Santpedor i d'estant aquí ens dirigim al peu del runam salí del Cogulló, no sense abans maleir els ossos d'un home que ens trobem al cap d'amunt d'un turó fent obres en una masia i que ens indica que hem de seguir una pista (¿?) que només devia existir en la seva imaginació. Tot i aquest entrebanc, aconseguim arribar al camí que busquem i que mena a l'antic barri miner de la Butjosa, al costat mateix de l'autovia C-58, del nou "Centre d'Acollida Turística" (CAT) i poc abans d'entrar a Sallent (terme municipal al qual pertany). Des d'aquí agafem la carretera local de Cabrianes fins Artés (massa cotxes) i sense perdre temps (doncs ja no en teníem gaire) comencem a fer l'itinerari de la cursa, a partir de la masia de Can Vila (veure foto). Però el rellotge mana i només ens podem arribem fins més o menys la meitat del recorregut, amb la qual cosa l'objectiu de fer-lo sencer se'n va en orris. Un altre dia serà! Si voleu veure el recorregut marcat només heu d'accedir al web de la cursa.

De totes formes, la sortida ha servit per fer-nos una idea força fidel del que ens espera: més o menys les rampes de més pendent les trobem fins el km. 3,5 (al bell mig de la Serra de Can Vila), després, la cursa careneja i continua pujant -tot i que de forma més suau- fins el punt més alt de la cursa, amb uns 460 m. (passada la urbanització de Vista Pirineu i després del km. 7) per a partir d'aquí desfer el desnivell baixant en picat fins l'arribada. Com es pot deduir, no serà la de demà una cursa còmoda, en absolut, tot i que com aquesta n'hem fet unes quantes. Ja veurem com va tot plegat. I això sí, després una visita a la Fira i un merescut àpat per arrodonir la jornada dominical. Perquè diguin després que la vida del treballador no és dura.

Per acabar, si us interessa aquí teniu una entrada del bloc on, entre altres, parlo d'aquesta mateixa cursa de l'any passat.

Corredor popular: vídeos

Ha estat una grata sorpresa "descobrir" al meu mur del Facebook (sí, jo també hi he caigut en això de les xarxes socials, què hi farem!), dos comentaris que de fet són enllaços a sengles vídeos que tracten de la descoberta de l'atletisme popular, a través de les vivències de 6 corredors amb objectius i carreres molt diferents però que tots ells es caracteritzen per un mateix element: el caràcter de les curses en què participen (potser un d'ells s'aparta un pèl d'aquesta visió). El reportatge es titula "Corredor popular" (ja veieu que el títol no és gaire original) i aquí us deixo els dos enllaços (1ª part i 2ª part); entre tots dos són 28' de durada i com correspon a aquest país que està cada cop més embogit pel "puto" futbol, fins el moment d'escriure aquesta entrada no han estat gaire visionats (poc més de 1.150 reproduccions).

Si teniu una estona i el tema us va us aconsello que els veieu perquè crec que reflecteixen molt bé l'evolució que hem tingut molts corredors populars i el que pensem d'aquest esport. Val a dir que dels 6 personatges, 2 són bastant coneguts en aquest món, com són l'Arcadi Alibés i el Jaume Leiva (un autèntic crack de les curses i que aspira a fer el salt cap a la professionalitat), mentre que els altres 4 són tan anònims com ho pugui ser jo mateix o molts de vosaltres. També fa una aparició puntual l'ex-maratonià espanyol Abel Antón. Dit això, algunes de les principals idees que es diuen les resumeixo tot seguit:

• Les motivacions per començar a córrer i seguir fent-ho són la salut, el trobar-se bé amb un mateix, la possibilitat que et dóna de desconnectar, la seva comoditat, gratuïtat, etc.
• Molta gent fa el debut amb la famosa i multitudinària Cursa de El Corte Inglés (doncs mira que n'hi ha per triar i remenar i va i agafen la que potser és menys idònia).
• És un esport en què la gent s'inicia de gran, és a dir, no s'hi introdueix des de petit.
• Es pot córrer pel simple plaer de fer-ho però també és positiu marcar-se uns objectius, un temps a fer en una cursa. Després, quan el cos ja no dóna tant com abans cal plantejar-se altres fites.
• Córrer en grup és bo per conèixer millor la gent però fer-ho sol dóna fortalesa mental. I això és positiu quan en una cursa llarga pots trobar-te una bona estona corrent sense ningú al teu voltant.
• Les dificultats d'un corredor molt bo per guanyar-se les garrofes (allò què dèiem abans de la professionalitat). En aquest sentit, és un esport de "pobres".
• Per què deixar de córrer si t'agrada? Mentre el cos aguanti i les cames responguin doncs anar fent. Però arriba un moment que el cos acaba pensant pel cap.

Per acabar, remarcar que es fa un incís en la que és l’associació de corredors populars més important de Catalunya (Corredors.cat), de la qual n’he fet esment algun cop. Doncs bé, si veieu el reportatge ja direu la vostra opinió.

Al maig cada dia un raig!

Estem a les acaballes d'abril i en aquests darrers dies no tinc previst fer cap més cursa; de fet, tancarem el mes amb la mitja marató de Cunit i el Cros de Navàs, la qual cosa s'ajusta a l'objectiu de principis de temporada de fer-ne dues per mes. Les meves cames són les que són i si vull mantenir un cert to com per continuar gaudint d'aquest esport, no els puc donar més canya per risc que facin figa abans d'hora. A més, com deia en l'escrit de finals de març sobre les properes curses que faria, entre que s'ha escaigut Setmana Santa i que tampoc han estat gaires les que m'han interessat d'allò més, malgrat la tria, tancarem el mes amb aquestes dues i a esperar el maig.

Dit això, després de tants dies seguits atipant-me de mones de Pasqua (és que m'agrada molt tot allò que sigui dolç), ara toca purgar-les i recuperar una mica el to que, val a dir-ho, no l'he perdut del tot perquè aquests darrers dies encara he tingut prou temps com per sortir a córrer uns quants cops i reprendre de nou la bici. Doncs bé, aquí teniu el llistat de les curses del maig que faré o que més m'han cridat l'atenció, i ordenades en tres categories:

• Curses que faré: per començar l'1 de maig tenim el Cros d'Artés que no he fet mai i com és a prop de casa i no és una cursa llarga, el tastarem. A més, coincideix amb una fira d'aquestes multisectorials en què tant pots comprar un tractor com el darrer model de panell solar casolà. El cap de setmana següent toca la Mitja Marató de Tàrrega (8 de maig) a la qual ja fa temps que hi estic inscrit perquè crec que és una de les millors curses de Ponent i si no recordo malament, l'única que hauré fet 3 cops seguits. A més, entre que l'any passat no em va sortir gaire bé, que enguany han canviat el recorregut i que es manté en uns preus raonables, doncs no em negareu que hi ha prou al.licients com per no perdre-se-la. Si feu una ullada a la Web veureu que conté molta informació i us ben asseguro que l'organització s'encarrega prou de recordar-nos-la amb enviament periòdic de missatges.
• Curses que em rumiaré: n'incloc una, la I Cursa de Muntanya de Castelltallat (22 de maig), de 13,5 km. i de la qual ja en vaig parlar fa poc amb motiu del seu "natalici". A favor, que és barata, a prop de casa i té tota la pinta que serà d'aquelles amb pretensions modestes, no gaire gent i un ambient molt familiar. En contra, el seu perfil i que si les previsions es compleixen, ja hauré fet dues curses.
  
• Curses que no faré: òbviament n'hi ha unes quantes però de les quals hagi buscat informació i/o fet en destacaré aquestes. Coincidint amb la d'Artés, hi ha la mitja marató d'Empúries (també hi ha l'opció de la marató sencera) i crec que tard o d'hora caurà al sac, doncs és un bon pretext per una escapada de cap de setmana. Per al següent cap de setmana tenim la Cursa de Sant Quirze del Vallès Memorial David Rovira, que malauradament em coincideix amb Tàrrega però que val molt la pena, tant pel motiu com perquè està organitzada per corredors i per a corredors. L'any passat ja vaig dir que d'enguany no passaria però ... Espero que el Natxo em disculpi. Aviam si el proper és el bo. I per acabar dues que no faré perquè el diumenge 15 seré fora per motius laborals són la Cursa del Corriol (Solsona) i el Cros del Traginer (Balsareny). La primera ja la vaig fer fa dos anys i la segona suposo que no trigarà gaire a ser inclosa al meu historial. Si aquest dia esteu per aquestes contrades i busqueu alguna cursa rural, barata i sense gaire gent, aquestes són dues bones opcions.
  

Tot plegat, que aquest mes de maig n'hi ha per triar i remenar i qui no n'acabi fent cap és que és un gandul de mena. Per acabar, i ja que n'he fet esment, aquí us deixo els enllaços d'entrades anteriors relacionades amb algunes d'aquestes curses, per si us ve de gust repassar-les:

• La meva participació a la Mitja Marató de Tàrrega (2009 i 2010).
• La crònica de la meva cursa del Corriol solsoní (2009).
• Un apunt sobre la Cursa en memòria d'en David Rovira.
  

Bàsquet Manresa: mona i Via Crucis

Permeteu-me aquesta entrada que va més enllà de la temàtica runner del bloc i que s'endinsa en la meva altra passió esportiva: el bàsquet. Aprofitant aquests dies "sants" i que també fa temps del meu darrer escrit dedicat al món de la cistella, us poso aquest de breu per desitjar-vos unes bones i de ben segur que merescudes mini-vacances de Setmana Santa, si és que en feu. De moment no s'albira a l'horitzó cap vaga de cap gremi que tingui a veure amb el transport col.lectiu (pilots de línies aèries, controladors d'aeroports, maquinistes de Renfe, etc.) amb la qual cosa ja teniu molt de guanyat tots aquells que decidiu viatjar.

Bé, al que anava, per si no esteu al cas del bàsquet en general i del manresà en particular -a aquestes alçades hauríeu de saber que més que una aficionat, en sóc patidor- us informo que l'equip de l'Assignia Manresa ha posat a la venda en algunes pastisseries la seva pròpia mona de Pasqua, inspirada en la mascota del club, anomenada "Llumet". Si llegiu la notícia tindreu més detalls "tècnics" del pastís, així com també la raó del seu nom. No conec les iniciatives d'altres clubs de la lliga ACB en matèria "pastissera" però si més no, aquesta és curiosa i com a mínim s'allunya de les més típiques figures del Messi, del palmell de la ma amb els cinc dits estesos (per allò del 5-0 de lliga del Barça al Madrid de fa uns mesos), del Bob Esponja, Hello Kitty, Dora la Exploradora i tantes altres de tan mal gust per seguir els dictats de la moda mediàtica del moment. I a més, que després de fer una ullada per uns quants aparadors, un se n'adona que els preus no són, precisament, de crisi. Diguem que aquesta és una ocasió més per vendre un producte que en una altra època de l'any seria força més barat. Però com tots plegats som uns bons trossos d'ase -jo el primer- acabem picant l'ham i els que som padrins d'algun/a fillol/a ho sabem prou bé.

D'altra banda, els aficionats del bàsquet manresà ja ens podem cruspir aquesta mona perquè serà l'únic dolç que tastarem aquesta temporada. Al pas que va l'equip amb prou feina podrà mantenir la categoria ja que la dinàmica dels darrers partits no pot ser pitjor i el que encara ho és més, que la dels equips que van per darrera és, ara, més bona. Com un "nazareno" en una processó haurem de fer un Via Crucis en aquestes jornades que resten per dir adéu a la temporada (esperem que no a la categoria) i fer allò de "borrón y cuenta nueva" fins la propera. I si les coses van mal dades i els ciris posats al Sant o Verge de torn no fan efecte, haurem de fer un curs intensiu de "costalero" i aixecar la nau i remuntar-la des la LEB Or fins de nou, a l'ACB. Per als no entesos, diguem que no és el mateix veure un partit de bàsquet contra el Barça, Madrid o Caja Laboral (tres dels equips més potents de la lliga espanyola) que fer-ho contra el Palència, Ourense o l'Osca (sense voler faltar al respecte). En termes futbolístics, és com si en lloc de jugar contra el Barça o el Madrid ho haguessis de fer contra la Ponferradina o el Albacete. Oi que no és el mateix?

Doncs bé, que us aprofiti i recordeu que aquesta Mona és de les que es mengen, no la que ve després de fotre's de mam fins el cul.

De sorra i duresa extrema en curses

Als darrers dies s'ha produït una mena de "conjunció astral" que té l'element comú de la duresa i exigència de certes curses. La primera variable de dita "conjunció" és un sopar recent que uns quants vam fer la setmana passada per homenatjar al nostre col.lega Champion amb motiu de la seva molt més que digna primera participació a la coneguda Marathon des Sables, havent-hi acabat en la posició núm. 84 (d'un total de 811 arribats i gairebé 40 que van plegar veles abans d'hora). A banda d'explicar anècdotes vàries, va deixar ben clar que en aquesta mena de curses es va a patir més que a gaudir (i molt més aquells participants amb certes aspiracions), així com la dèria que té cada cop més gent en fer aquesta cursa (i acoquinar els 3.600€ d'inscripció) que respon més aviat, a un repte personal de conèixer els límits de cadascú, que a res més. També va criticar que per mantenir el prestigi de la cursa i la seva merescuda fama de dura, l'organització sembla que cada edició hagi d'apujar una mica més el llistó, davant la competència més gran que hi ha per part d'altres curses que van en aquesta línia d'endinsar-se cap la bogeria més absoluta. Encara que m'ensumo que tant se li'n fot perquè entre els milers de milions de persones que vivim en aquest planeta, sempre n'hi haurà unes quantes prou tocades del bolet com per no rumiar-se dues vegades participar en aquest tipus de curses. Pel que fa a mi, ja us dic per endavant que no m'hi esperin, ni regalada, encara que em facin un lloc d'honor pel prestigi creixent que va assolint Marathon man!

La segona variable es remunta a la passada mitja marató de Cunit. Resulta que poc després de començar la cursa vaig poder saludar en Carlos Aguilar a qui vaig reconèixer mercès la seva samarreta; i us demanareu: i qui redimonis és aquest bon home? doncs a més de locutor de ràdio (Onda Cero), és un dels "pares"de la web Blogers Running Team que aixopluga altres corredors populars amb blocs on expliquem les nostres batalletes. Doncs bé, si feu una ullada al seu bloc -per cert, molt currat- veureu que aquesta mitja forma part del seu pla de preparació específica per a un repte que, tot i que m'imagino és menys dur que la Marathon des Sables, és també d'aquells força extrems: la "Maratón Desértica Extrema Belchite", o el que és el mateix, sorra i calor, bo i més tenint en compte que es farà a principis de juliol. Val a dir que al 2009, el meu primer any de curses i que em sentia "inspirat", ja em vaig plantejar d'anar-hi (per a l'opció de la mitja marató), mentre que l'any passat la intenció hi seguia sent però a casa estàvem més pendents de l'arribada de l'Stanis que de cap altra cosa. Ara bé, enguany no l'hem de descartar perquè és un bon pretext per una escapada en una zona que no coneixem i que malgrat no ho sembli, té el seu encant. Això sí, seria per fer la mitja i no pas la marató sencera, que jo puc tenir moments de rauxa però també de seny!

I per últim, la tercera variable de la "conjunció" és un número endarrerit (el 32 de setembre-octubre del 2010) de la revista Trail que em van donar amb la bossa d'obsequi del passat Cros de Navàs. No la coneixia i després de fullejar-la he vist que es deu centrar molt en curses d'ultratrail, maratons de muntanya i similars. Doncs bé, inclou un article central que analitza l'eclosió de les curses de llarga distància i com el patiment té el seu "puntet" de satisfacció entre els corredors que volen repetir després (òbviament un cop s'han begut el poc enteniment que els deu quedar). Hi ha una frase que ho resumeix molt bé, i és com si una clàssica marató fos, ara, una distància massa curta, insuficient. Doncs què voleu que us digui? no entenc com aquest "masoquisme esportiu" no és titllat de perversió com de ben segur sí ho seria, posem per cas, una conducta sexual desviada del que és més convencional. En aquest mateix número hi ha també una entrevista a Miguel Heras (germà del campió de ciclisme Roberto Heras) que resulta ser un crack de les carreres de muntanya i on diu, entre altres, tres coses molt interessants sobre les curses d'ultratrail:

• Físicament no creu que siguin bones per al cos ("ni de coña"). Hi estic d'acord.
  
• Sobre el perquè del boom d'aquesta mena de curses, diu que respon més a una qüestió d'agafar-se-les com un repte personal i que són molt pocs els corredors que van per disputar-se la victòria. Aquí també li dono la raó.
  
• I sobre la primera edició de la cursa Tors des Géants (Vall d'Aosta), de 330 km. i 24.000 m. de desnivell positiu (setembre del 2010) diu que no té sentit, que si una cursa no es pot fer en un màxim d'1-2 dies, no tindrà tanta acceptació perquè és sinònim de lesió. Doncs aquí discreparia ja que l'ésser humà és prou tros d'ase com per disfressar una altra bajanada com aquesta amb adjectius del tipus "endurance", "ultra", "esport extrem" i altres collonades. Potser aquí els corredors no trobaran la sorra del Sàhara o dels Monegros però d'extrema i exigent en té un colló i part de l'altre també. Però com diu la cançó, "cada loco con su tema".
  

Cros de Navàs: malefici trencat?

Començo amb aquesta pregunta perquè en la crònica prèvia deia que les curses que he fet en dissabte tarda no m'han anat, en general, gaire bé (mandra, dinar encara per pair, vés a saber!). Doncs bé, sense que la d'ahir hagi estat una cursa d'allò més fantàstica, diguem que no em puc queixar, tant pel resultat final com també per allò que no ens cansem mai de repetir de les sensacions, sobretot quan les coses et surten millor del previst. En un recorregut certament exigent en algun dels seus trams he baixat dels 48' i ocupat la posició 112 d'un total de 309 corredors; no és per llançar coets però tampoc crec que estigui gens malament, bo i tenint en compte que no he fet res de res en tota aquesta setmana ja que després de la mitja de Cunit vaig decidir descansar una mica. Imagineu-vos si arribo a entrenar i agafar-m'ho més a la valenta: ja em veig al pòdium!! Però anem a pams.

Em presento a Navàs amb un temps molt bo per córrer -sol, no gaire calor i una mica de fresca. Sense haver de fer cua (una de les virtuts de la cursa), recullo el dorsal i començo a veure l'ambient previ al Cros, amb les curses infantils. Saludo uns quants coneguts d'entre els quals l'Albert Prat, un antic estudiant i alhora un "crack" de les duatlons, a qui ja m'he trobat un parell de cops (Callús i Avinyó) i que va guanyar la seva categoria (sub23) fa dos anys. Ara, però, com ja és una mica més gran té molta més competència. Què hi farem, Albert, c'est la vie! Puntuals com un rellotge suís, es dóna el tret de sortida i fem el primer tram d'asfalt de la cursa (el segon serà al final), passeig (de Ramon Vall) amunt i passeig avall. Tornem a passar pel lloc de sortida i aviat (poc més del qm. 1) enfilem les primeres rampes del que és el tram més dur i que ens ha de portar al punt més alt de la cursa (cap el qm. 3). Conscient de les meves limitacions en aquest terreny, m'ho agafo amb calma perquè encara queda molta cursa, vaig fent i no em desempallego de la gent que segueixo i em fa de llebre.

Després de "coronar" aquest turó és el torn del primer tram de baixada (uauuu!!), havent de travessar una trialera on has d'anar amb compte si no vols deixar-te algun dent pel camí. Ara toca fer una mica de pla fins enfilar-nos al segon punt més alt del recorregut, que és més suau que el primer; de fet, la mateixa organització ja havia publicitat al web que aquesta part (a partir del qm. 5) havia canviat respecte les tres edicions anteriors per tal que la cursa fos assequible a més gent. Estic anant un ritme que, de mantenir-lo, m'ha d'ajudar a creuar la meta al voltant dels 47' i en aquest moment m'adono que les coses m'estan sortint bastant bé. Comencem a pujar de nou i tal i com esperàvem, aquest segon turonet és més còmode de fer i xino-xano, però sense perdre pistonada, el superem sense gaires problemes per fer tot seguit el darrer tram del circuit, de baixada tot i que esquitxat amb algun que altre tobogan que em fa perdre una mica de ritme. Fins i tot, en algun moment cal anar amb compte de no baixar massa ràpid sota risc de caure i prendre mal. Entrem als carrers de Navàs i em permeto el "luxe" d'esprintar el darrer mig quilòmetre amb un altre company que m'havia atrapat poc abans (val a dir que l'esprint el perdo). Tot plegat, creuo la meta força satisfet de com m'ha sortit la cursa en general, tenint en compte que he fet la segona meitat gairebé tan "ràpida" com la primera i en la qual he pogut mantenir la meva posició. Així doncs, podríem dir que aquest malefici de córrer en dissabte tarda l'hem, finalment, trencat? Potser sí, com a mínim fins la propera.

Tot seguit, anem a valorar una mica la cursa en el ben entès que es tracta només d'una opinió personal del que he vist i viscut:

• Aspectes que m'han agradat: igual que a la darrera de Cunit, no és una cursa amb molta gent i l'ambient ha estat bastant familiar, fet al qual hi han contribuït, sens dubte, les curses infantils prèvies. També ha estat bé la seva logística, tota concentrada al mateix lloc (el camp de futbol) i les facilitats per aparcar el cotxe. Del recorregut, crec que tots els qms. han estat indicats (potser m'he perdut els dos primers) i el mesurament bastant exacte, a més de bastant atractiu un cop deixes enrere els carrers de la vila. També val la pena destacar la bossa d'obsequis que, a més de la samarreta, incloïa un ben assortit lot de productes de neteja de la llar i personal (altres curses n'haurien de prendre bona nota i no ficar-hi només propaganda i uns quants caramels). Per últim, valorar la publicació de les classificacions al cap de molt poca estona (sempre és agradable mirar-les si la cursa t'ha anat bé).
  
• Aspectes que no m'han agradat: mmm!!! després de rumiar una estona, ara mateix no em ve res al cap que hagi de destacar negativament. Crec que la cursa s'ha ajustat a la informació del web, sense sorpreses desagradables (p. ex. la "desaparició" misteriosa d'algun avituallament o canvis en el recorregut) com de vegades ens hem trobat en altres curses.

Per portar només 4 edicions aquesta gent de Navàs ho ha sabut fer bastant bé. No hi ha res com plantejar-se curses sense gaires pretensions com perquè després et surtin bé i la gent torni cap a casa amb un somriure i amb ganes de repetir-la. I a més, amb uns preus encara continguts. Avís per als companys blocaires que els hi costa sortir de l'àmbit metropolità: si voleu una bona cursa de 10 km. (però no per fer-hi marca) i ben muntada, aquesta l'heu de fer tard o d'hora. Per acabar, us poso una foto que he trobat al Web de la cursa i que correspon, més o menys al km. 1, quan baixàvem pel Passeig de Ramon Vall, després de pujar-lo.

Més curses al Bages: ara a Castelltallat

A mitjans de març em feia ressò de l'aparició d'una nova cursa al Bages, en concret la 1ª de Muntanya de Cardona, a partir d'un fulletó de vaig recollir a Torà i de la qual, a més de donar-li la benvinguda, "criticava" el fet que no hi hagués disponible més informació en web per a la gent interessada i que això podia derivar en una escassa afluència de corredors (com crec que va passar). Doncs bé, amb aquesta entrada vull anunciar un segon natalici a la comarca i que vaig saber després de tafanejar una estona pel Web de Ropits i interessar-me per les possibles curses del mes de maig. Es tracta de la I Cursa de Muntanya de Castelltallat (al municipi de Sant Mateu de Bages) i si voleu saber les seves dades més bàsiques, aquí les teniu (fulletó):

• Distància: 13,5 km.
• Desnivell acumulat: 465 m.
• Pendent màxima/mínima: 25%.
• Inscripció: 10€ (anticipada) i 15€ (el mateix dia de la cursa).

Si accediu al web trobareu també el detall del recorregut en format d'imatge del Google maps i també hi ha l'opció de baixar-se el track en format kml/gpx. No n'espereu una gran logística a l'estil d'altres curses amb més experiència o volada (p. ex. no hi ha inscripció on-line, ni previst un servei de dutxes ni tampoc el cronometratge amb xip) i tot fa pensar que tindrà un caràcter molt casolà i familiar. Per tant, si us van aquesta mena de curses i en un entorn que combina boscos, masies i camps de conreu ja us podeu reservar la data del diumenge, 22 de maig. A més, pot ser una bona oportunitat per una escapada de cap de setmana i fer una mica de turisme rural per una zona on hi ha un bon grapat de residències i que, quan els incendis d'estiu hi passen de llarg, val molt la pena. I si us agrada el tema estel·lar, sapigueu que trobareu també un magnífic observatori astronòmic.

Per part meva ja sabeu que aquestes curses no són les meves preferides (i si fan més de de 10 km. encara menys) però qui sap si encara ens hi trobarem. Tot sigui per participar d'aquest nou naixement i canviar el pla per una mica de muntanya. Per començar, l'organització ja té de guanyat el fet d'haver-se promocionat en un Web de consulta obligada per a tots els corredors populars. No m'estranyaria doncs, que tingués força més participants que la de Cardona, la qual cosa tampoc seria gaire difícil. Per a què enganyar-nos!

Cros de Navàs: a trencar el malefici!

Després de rumiar-m'ho uns quants dies finalment he optat per inscriure'm al Cros de Sant Jordi, de Navàs (Bages). Es tracta d'una cursa de 10 km. que tot i no ser plana tampoc és molt dura i a més, pel que tinc entès sembla ser que enguany han suavitzat el recorregut respecte el d'anteriors edicions (aquesta en serà la quarta). Val a dir que si be jo no l'he fet, el 2009 una part del que aleshores encara no ens en consideràvem "Team" (Frans i Xavi) sí hi va ser; i si la memòria no em falla (que ja tinc una edat!) el motiu va ser perquè l'endemà havia de córrer la cursa urbana de Girona. I és clar, dues en poc més de 12 hores, ni abans i molt menys ara. En canvi, aquest any m'hi he decidit per diferents motius:

• És a prop de casa i en cotxe m'hi puc acostar en poc temps.
• No és una cursa gaire cara (i menys amb xip), tot i que la següent que faci em costarà el mateix i serà una mitja marató. Ho dic perquè de vegades la qüestió del preu d'inscripció és bastant relativa.
• Sembla ser que té molt bona acceptació entre els corredors que ja saben una mica de què el tema de les curses populars i fins i tot podríem dir també que hi ha un cert nivell (esperem no baixi amb la meva presència).
• No és una cursa massificada i està limitada quant al nombre total de participants. Tot i així, i un cop tancades les inscripcions on-line, ja hi ha gaire 400 corredors, més els que s'hi puguin afegir el mateix dia. De fet, és d'esperar que aquesta sigui la més nombrosa si ens fixem en el total de corredors classificats a les tres curses anteriors (273 l'any 2008, 283 el 2009 i 239 l'any passat).
• I un darrer motiu és que fins el mes de maig no faré cap més cursa -la resta de calendari ja no m'atreu gaire- amb la qual cosa disposaré de 2-3 setmanes per descansar, depenent si aquest mes l'inauguro amb la mitja de Tàrrega (ja hi estic inscrit) o la setmana abans faig el cros d'Artés, que també m'agafa prop de casa.

L'únic aspecte que me fa mostrar recelós és que la cursa és en dissabte i com ja he dit en el post de la mitja de Cunit, sembla ser que les tardes no em van gaire bé per córrer (no ens enganyem, tampoc totes les curses diürnes em surten rodones). Aviam si amb aquesta puc trencar aquesta mena de malefici, tot i que em temo que tampoc és una cursa molt idònia per a aquest propòsit, malgrat s'anunciï que el recorregut és més ràpid i assequible (si feu una ullada al perfil té dos pujades que .. no sé jo). Després que la faci ja us ho diré amb més detall.

Per acabar, teniu aquí la crònica de la cursa del 2009 en què jo no hi vaig ser. Com va ser de les primeres del bloc i encara no estava gaire ficat en aquest món, podeu veure com ha evolucionat la meva "dedicació", sobretot pel que fa a l'extensió de les mateixes.

Cunit: pufff!!!

Les dues paraules del títol crec que són prou explícites que aquesta mitja marató no ha estat, ni molt menys, d'aquelles per emmarcar per diferents motius que explicitaré tot seguit, però després de creuar la meta vaig tornar a tenir la sensació que en aquesta distància estic més a prop de fer un temps superior a l'1:40h que no de rebaixar-lo (i potser la mitja de Balaguer del passat febrer va ser l'excepció que confirma la regla). També és ben cert que aquesta cursa no era la més idònia per a grans gestes atlètiques i que ja ens conformàvem amb acabar-la amb una certa dignitat. Però si més no en el meu cas ha costat bastant més del previst i encara rai que l'ocasió ha servit per fer una escapada de cap de setmana a la platja, la primera de l'Stanis. I amb això ja ens sentim del tot ben pagats. Però anem a pams.

Després de passar el matí a Coma-ruga, i sense haver fet la preceptiva migdiada, jo i el Frans ens presentem a Cunit on ens trobem la tercera pota del "Team", el Xavi, que s'hi va apuntar a darrera hora (com al maig vol fer una triatló a Mallorca diu que li convé entrenar més). I com era previsible la calor és forta i encara tenim el dinar per pair, dos aspectes que potser ens van passar factura després. Un tercer senyal que les coses no anirien gaire bé va ser el retard amb què va començar la cursa, de gairebé mitja hora (les curses de nens tenien prioritat), tot i que això no ens hauria d'haver perjudicat perquè com més tard, menys calor. Així, gairebé a les 18:00h es dóna el tret de sortida i com sempre, el Frans sembla que vagi a preu fet i surt dels primers mentre jo i el Xavi ens col.loquem dels darrers amb la previsió de començar a un ritme suau i després ja ho anirem veient. Els primers qms. van caient, no se'ns fan gaire durs i podem seguir un ritme sostingut de 4':30"/km. i què, òbviament, érem conscients que no podríem mantenir tota la cursa. Però anem fent. El 10è km. el passo amb poc més de 46' la qual cosa voldria dir que de continuar amb aquesta progressió acabaria per sota de l'1:40h; a 12è km. m'uneixo al Frans (el Xavi tampoc anava gaire despenjat de nosaltres) i en fem junts uns quants més, fins el 16è.

A partir d'aquí, però, no puc seguir el mateix ritme i veig a venir que tindré una altra "pájara", que hauré de patir més del compte. Per acabar-ho d'adobar, tornen a aparèixer un parell de vells fantasmes, molèsties al bessó esquerre (toca, doncs, visita de nou al fisioterapeuta) i a la planta del peu de la mateixa cama (també hauré de visitar al podòleg). Entre això i la meva incapacitat per mantenir el ritme, decideixo d'alentir-lo i no forçar la màquina i fins i tot se'm passa pel cap de deixar-ho estar i retirar-me. Faig el cor fort (perdó per aquest to d'heroïcitat) i com veig que la cosa no va a més si no premo l'accelerador tiro endavant. El Frans ja fa una estona que m'ha deixat i el Xavi ho fa poc després. Conscient que l'objectiu del sub 1:40h és una quimera, em deixo anar i els darrers qms. se'm fan molt llargs. De fet, quan estàs desitjant veure el cartell del proper qm. és que alguna cosa no va bé del tot. Sort encara que el darrer el faig amb un atleta del Club Fondistes del Penedès amb qui la fem petar i em fa més fàcil aquest últim tràngol. Encaro la recta final i ara ve el millor de tot: agafo l'Stanis en braços i creuem junts la meta. Qualsevol patiment extra queda en un segon pla després d'això. La foto que veieu és d'abans de la sortida quan encara estava sencer (jo, no el nen); no goso posar la de l'arribada perquè no veieu l'estat "semicadavèric" amb què vaig arribar.

Tot plegat, el Frans atura el rellotge en 1:41h, el Xavi en 1:43h i jo en un discret 1:44h (classificació) i ocupant la posició 146 d'un total d'arribats de 270 (desconec la xifra d'inscrits i dels que devien abandonar ja que de tant en tant, veies algú que havia plegat veles). Així doncs, ja tenim una altra mitja al sarró i ara toca esperar la següent (la de Tàrrega al maig) i en mig potser el Cros de Sant Jordi de Navàs. Aquesta serà també en dissabte tarda i pel que estic veient sembla que no em van gaire bé (Cervera, Sallent, Santpedor, Berga-resort, etc). Deixant de banda aquesta sensació agredolça per la meva actuació, passo a valorar la cursa en general, volent deixar clar que és una simple opinió personal:

• Coses que m'han agradat: no és una cursa amb molta gent i tot i que no sé com han estat les altres edicions anteriors, en aquesta l'ambient era bastant familiar. De fet, dubto que s'hagi arribat ni de lluny al límit d'inscrits (crec que era un miler). També ha estat bé la seva logística, tota concentrada al mateix lloc (el pavelló d'esports) i les facilitats per aparcar el cotxe. Del recorregut, la cara és que tots els qms. estaven indicats i el seu mesurament també bastant exacte (de la creu en parlaré després). I per últim, malgrat que els corredors estàvem enfeinats, sembla ser que l'ambientació del temps d'espera de la resta de gent ha estat molt amena, amb una speaker que el dissabte es va guanyar el jornal.
• Coses que no m'han agradat: el recorregut és força avorrit per la repetició d'un circuit urbà que, per mi, no té gaire interès. A més, per la quantitat de carrers per on es passa crec que s'hagués pogut dissenyar d'una altra manera per no haver de fer un tram de pujada per partida doble. Entenc que les mitges no han de ser totes planes però diria que en aquest cas, això era molt factible. Tampoc m'ha agradat gaire que a la bossa d'obsequi s'hagi inclòs una dessuadora que tot indica que és d'una remesa que devien repartir fa temps amb algun diari i que devia sobrar (és del Ronaldinho de quan suposo encara jugava al Barça). És com si s'hagués aprofitat l'ocasió per encolomar-nos-les. I com no he pogut triar la talla, l'hauré de donar vés a saber a qui de tan gran que em queda. Per acabar, la relació qualitat-preu és un pèl excessiva (16€ o 19€ sense xip) i sense desmerèixer-la crec que hi ha altres mitges més atractives i barates. Veieu que no parlo del retard perquè com no en sé el motiu, potser va ser per una causa major i totalment imprevista.

En altres paraules, una mitja que no emmarcaré enlloc, de la qual tampoc en guardaré un bon record pel que fa a la meva participació i que suposo l'any vinent no repetiré.

Marathon des Sables a Cunit!

Demà dissabte toca la mitja marató de Cunit a la qual ens hi vam apuntar ja fa temps per la possibilitat que donava d'organitzar una sortida en família i grup. Dir que aquesta serà la meva tercera mitja des de finals de febrer, quan vaig fer la de Balaguer (de molt bon grat record) i després de la meva "irrupció" a la marató de Barcelona a la meitat del seu recorregut. I en mig dues curses més de 10 km. (Torà i Lleida). Dic això perquè si bé serà la sisena cursa en 3 mesos i mig (hi hem d'afegir també la de l'Oli a les Borges Blanques) i per tant, porto una mitjana ajustada a les meves previsions, el que sembla que se m'està escapant de les mans és el nombre de mitges atès que a principis d'any no comptava que a aquestes alçades d'any en faria 3 (i s'haurà d'afegir després la de Tàrrega al maig). En altres paraules, no sé fins a quin punt aquest ritme és un pèl massa per a les meves cames i vés a saber com respondran demà. Però bé, sigui el que sigui ja ens ho trobarem. Des del moment que ens agafem la sortida amb un sentit més aviat lúdic, potser la cursa passa en un segon terme; bo i més si aquesta serà la primera vegada que l'Stanis veurà el mar i que pel que sembla, tot apunta que podrà trepitjar la sorra i remullar-se a l'aigua. Emulant aquell anunci d'una targeta de crèdit, això no té preu.

I parlant de sorra (de platja que no de desert) la previsió meteorològica apunta a una calor de ple estiu i per tant, de ben segur que un cop acabada la cursa l'acabarem trepitjant també per fer una capbussada a l'aigua. Entre una cosa i altra potser no estarem gaire lluny de sentir les mateixes sensacions que deuen tenir els corredors que encara estan disputant la bogeria de la Marathon des Sables. I això em fa més por que una pedregada just abans de recollir la fruita: la calor de demà la tarda pot arribar a ser bastant forta (qui diria que som encara a l'abril) i entre això i que potser estaré més mandrós que actiu (per l'hora), no compto que em surti una cursa per emmarcar. Fa un temps pensava que jo era més aviat de secà i que la calor, més que perjudicar-me, em beneficiaria; després, però, he comprovat en algunes curses que això no és ben bé així i que puc sortir tan castigat com el que més. Per tant, tocarà hidratar-se molt abans i durant la cursa i després, amb unes quantes cerveses en una terrassa, ja ho tindrem solucionat. Tot plegat, que ja estic avisant que demà no espereu de mi una gran gesta i si sona la flauta, us confesso que jo seré el primer sorprès.

D'altra banda, vàries coses puntuals de la cursa: primera, les inscripcions estan ja tancades però desconec el límit de participants, amb la qual cosa no sé amb quin panorama ens trobarem, si engruixirem les files d'una gran massa de corredors o serà més aviat una cursa en família. Segona, pel que tinc entès ha canviat de dia i el pretext "oficial" és per gaudir de l'oportunitat de fer una cursa en dissabte, tot i que algunes males llengües apunten a la no coincidència amb la també celebèrrima cursa de bombers de BCN que, com la del Corte Inglés, sembla que és una mena de forat negre que tot ho absorbeix. Si és així, encara millor doncs ja sabeu la meva opinió de les curses amb molta gentada. I tercera, no m'acaba de convèncer el circuit ja que consisteix en dues voltes a un recorregut urbà la qual cosa pot acabar sent un pèl avorrit (i amb la calor encara més). Segurament si ens haguéssim d'inscriure ara no ho faríem i triaríem alguna altra opció potser més maca (p. ex. la cursa per la Fageda d'en Jordà) però ja està fet. I si aquesta cursa serveix per inaugurar la temporada de platja (de la qual no en sóc un fan declarat) i fer alguna que altra escapada semblant, doncs benvinguda sigui.

Per acabar, i com he fet referència a la marató de la sorra, sapigueu que el nostre col.lega està ocupant el lloc núm. 82 d'un total de 402 (van començar la prova més del doble). Malgrat que s'acosta al mig segle de vida, ja veieu està fet un xaval. Ànims i estarem al cas del poc que li queda per acabar.

Pirats per tot arreu: de Koala's i desert

Aquesta entrada al bloc pretén ser un modest homenatge a tots aquells pirats -i veig que cada dia n'hi ha més- que en algun moment de la seva vida se'ls gira el cap i els peta per dur a terme reptes esportius que la majoria dels mortals -jo entre ells- ni se'ns passaria pel cap de plantejar-nos-els. Per començar, fa uns dies vaig informar (entrada) de la segona Iron Koala, una prova de triatló organitzada pels ben aventurats col.legues del Koala's Team a la zona del Catllaràs el passat dissabte 2 d'abril. Doncs bé, 20 "pirats" van gosar de fer la prova i no em consta de cap nombre sospitosament elevat de defuncions en aquest indret i en aquesta època de l'any, per la qual cosa he de deduir que tots van acabar-la sans i estalvis. És clar que per motius de seguretat van haver de reduir la prova de natació a 1.600m. i la cursa a peu a 9 km. (amb 900 m. de desnivell positiu) dels 25 previstos (i 2.200 m.). Si ho hagués sabut abans m'hi hagués apuntat perquè això ja és molt més assumible, fins i tot per mi, ja, ja!! De totes formes, no sé si hagués passat de la primera prova (la natació) de tan freda que estava l'aigua de l'embassament de la Baells. De ben segur que m'haguessin hagut de rescatar convertit en una mena de croqueta congelada de Findus o la Sirena, que hagués fet basques a qualsevol silur dels que poblen aquestes aigües.

Des d'aquest bloc, la meva més modesta felicitació a aquesta colla de pirats, bojos, eixelebrats ... no sé com més titllar-los perquè se m'acaben els sinònims. Sempre són d'agrair aquesta mena de proves, sense un caire competitiu i en què el més important és, simplement, acabar-les. I si a més a més són gratuïtes o a preus regalats, com aquell qui diu, què més es pot demanar? Si un està veient que en algunes altres curses més "normals" els preus comencen a enfilar-se -tot i que després et trobes que la relació qualitat-preu no s'ho val- doncs, trobar-ne altres en què no t'has de gratar la butxaca sempre és un bri d'aire fresc. Ja només per això val la pena inscriure-s'hi i després, un cop començada la prova sempre serem a temps de llançar un SOS. Tot plegat, si voleu llegir-ne una crònica, aquí us deixo l'enllaç a aquesta notícia i també podeu accedir al web dels Koala's.

I ja que parlem de gent amb atacs temporals de bogeria (en algun cas més aviat tendeixen a ser permanents), aprofito aquesta entrada per parlar breument d'una altra d'aquestes aventures que com més va, més adeptes té. Es tracta de la Marathon des Sables que enguany fa la seva 26ª edició, que aviat és dit. No m'estendré gaire en explicar en què consisteix perquè ho podeu llegir en aquest enllaç amb més detall però perquè us feu una idea és una de les curses de llarga distància més dures de les que es fan i es desfan arreu ja que els participants han de recórrer durant sis dies 250 km. de desert marroquí, amb etapes que van dels "tan sols" 20 km. fins els 82 km. i com ja podeu suposar, en un entorn d'elevades temperatures que poden fregar els 50ºC. Però la cirereta del pastís és que per si això fos poc, els mateixos corredors han de carregar a les seves espatlles tot el seu equip i menjar per als dies que duri la prova. Dit això, algú amb dos dits de front (i posats en sentit horitzontal, no dic vertical) s'hi anima? La resposta és que no perquè malgrat que les places s'exhaureixen res més posar-se al mercat, dubto que els i les corredores tinguin aquests dos dits mínims exigits per tenir el cap ben moblat. Però allà cadascú amb les seves dèries. Tal com es diu, aquesta és una prova esportiva però sobretot un repte personal de lluita contra la calor, la sorra del desert, la distància i la pròpia ment.

Vés per on que si es vol "lluitar" contra aquests elements no cal viatjar ni tan lluny ni pagar els milers d'euros de la inscripció; n'hi hauria prou amb anar un dia en temporada alta a qualsevol de les nostres platges, a l'hora punta (cap el migdia), en plana canícula estival i posar la tovallola ben lluny de l'aigua (que tampoc és gaire difícil). Així, quan s'estigui fart de tant de sol es fa l'intent de remullar-se els peus havent d'esquivar els altres banyistes, nens, iaies, sogres, gossos i altres éssers que atapeixen la platja. Això sí, caminant lentament, sense xancletes i sense un euro a la butxaca per fer una cervesa al xiringuito del costat. És curiós com no veiem això com un repte i en canvi sí aquesta altra prova. Que no comptin amb mi -ni a la platja ni al desert marroquí- perquè qui em conegui ja sabrà que sóc un enemic declarat de l'astre rei; d'aquí que el meu to de pell sigui bastant blanquinós. I el que em costa de mantenir-lo!!

Però si parlo d'aquesta bogeria desèrtica és també perquè entre els participants tenim un col.lega nostre del "Team" que ja ens va acompanyar a la marató de BCN l'any passat. I a fe de Déu que està fent un paper molt més que digne perquè a l'etapa d'avui -la 4ª i la més llarga de 82 km.- ocupa el número 65 a la classificació general. Per un motiu li havíem de dir "Champion". Ara bé, coneixent-lo no ens estranyaria que fes alguna bestiesa de les seves i l'extraditin del país abans d'hora. Des d'aquí també ànims ben sincers per a les darreres dues etapes que li falten i ara ja tindrà una batalleta més per explicar als seus néts. Tot i que com deia al principi aquesta gent no deixen de ser, per mi, uns pirats suposo que és mercès a persones com aquestes que es van superant barreres i límits que la resta de mortals veiem com a insalvables. Deuen estar fets d'una altra pasta, tant físicament com mental. Però què voleu que us digui: tampoc els envejo gens.

The English Cut Race!

Tafanejant sobre la celebrada ahir diumenge i celebèrrima cursa del Corte Inglés trobo un article del diari "La Vanguardia" del dia abans on m'assabento d'unes quantes dades que per no sabudes o intuïdes, deixen de ser interessants. Per començar:

• En aquesta 33ª edició s'ha escurçat el recorregut dels gairebé 11 km. a poc més de 10,7 km. Uff, no sigui que aquest esforç extra faci deixar pèl camí uns quants cadàvers!
  
• El sistema de cronometratge ha establert un temps de pas als 10 km. per tal que la prova pugui ser homologada amb les altres 6 que són incloses a la III Challenge Barcelona 10 Km. Doncs mira que hi ha curses que es fan a la ciutat com per incloure aquesta que, potser, no és una de les més indicades per a una challenge, doncs si sabeu una mica d'anglès vol dir "desafiament", "repte".
  
• Tot i la gentada que hi ha participat (més de 58.000 corredors) n'hi ha hagut uns quants que ho han fet amb el seu propi xip groc que controla el temps i per ahir s'esperaven que ho fessin uns 7.000.
• Òbviament, qui aspirava a fer un bon temps i que aquest quedés registrat s'havia de situar en un dels quatre calaixos habilitats per l'organització.
• Ha esdevingut la prova atlètica popular i urbana més important d'Europa i la segona del món, després de Sidney i per davant d'Atlanta. És clar que es l'única gratuïta de les tres i ja m'agradaria veure quines xifres tindria si es fes pagar un preu d'inscripció raonable per als estàndards de curses barcelonines. Sospito que moltes menys i és que som en un país on quan se'ns fa gratar la butxaca ens ho rumiem dues i les vegades que convingui i acabem tirant de la picaresca.
• I el que em sembla més destacat, el canvi de data doncs ha passat de finals de maig a inicis d'abril. I és que ni les tradicions més tradicionals són respectades. A on anirem a a parar!! És ben bé que haurien de canviar el nom de la cursa perquè els anglesos, per aquestes coses, sí que són més primmirats. I per què aquest canvi de calendari? doncs perquè resulta que es produiria a la ciutat una coincidència, no astral, sinó d'actes de renom, com la Final Four de bàsquet, el Saló de l'Automòbil i un altre de menor rellevància com són les ... eleccions municipals. Pobres barcelonins si torna a sortir escollit l'Hereu i ben aventurats els que no l'haguem de patir perquè voldrà dir que pot donar més munició per al Polònia.

Al fil obert al fòrum dels Corredors.cat veureu que les opinions són diverses però una bona part coincideixen a dir que no és una cursa per córrer (i si es vol fer sota la responsabilitat de cadascun) i que n'hi ha moltes més on aquest verb té molt més sentit. Tot plegat, una prova que crec que de "cursa" no en té gaire i de "popular" encara menys ja que com no em cansaré de repetir mai, es comet l'error de confondre aquest adjectiu amb "massificació". Un comentari de la notícia a què feia referència al principi deia que es confon assistents, que ho són tots, amb atletes, una minoria. I no hi puc estar més d'acord. També amb molt bon sentit de l'humor deia que de cara a l'any vinent es preveu canviar-li el seu nom per "Cursa de la Costellada" o "Cursa dels Dominguerus". També he trobat aquesta entrada d'un bloc criticant la de l'edició del 2010 i que suposo les coses no han canviat gaire o gens respecte la d'ahir.

És clar que com no hi ha duros a quatre pessetes, no sé perquè la gent es queixa sent una cursa gratuïta. És ser curt de gambals fer-ho sabent que de curses on poder córrer n'hi ha moltes més per la geografia catalana. I de molt millors; de fet, mirant tan sols aquesta foto (2010), creieu vosaltres que es pot córrer amb unes mínimes condicions i "dignitat"? Que baixi Déu i m'ho confirmi.

Per acabar, dues entrades meves relacionades amb aquesta mateixa cursa, la del 2010 i la del 2009.

Contrastos

Tafanejant per algunes de les possibles curses del maig -fixeu-vos que ja vaig a un mes vista- topo amb la del Cros d'Artés; entro al Web i vet aquí que trobo una breu informació de la 1ª Cursa de Muntanya de Cardona, sobre la qual ja en vaig parlar no fa gaires entrades destacant el fet de l'escassa difusió que, al meu parer, s'havia fet. Doncs bé, si ens hem de refiar del que hi diu, hi van participar només 34 corredors. També hi ha una breu ressenya al Web dels Fondistes del Solsonès però no diu gaire cosa més que els guanyadors. Total, que tinc la impressió que aquesta 1ª edició de la cursa cardonina haurà passat sense pena ni glòria pels annals de les curses populars. Potser aquí teniu un exemple de com amb un petit esforç extra de difusió, més enllà d'imprimir uns quants fulletons, la cosa hagués pogut tenir més volada. És clar que també es pot pensar que els organitzadors ja tenien, d'entrada, la intenció que la cursa fos un acte molt minoritari i només per a gent de la mateixa vila i voltants. Però m'ensumo que no. Vés a saber si al final hi havia més personal de control i logística vària que corredors. Remenant per Internet, a banda d'aquestes dues referències citades, no n'he trobat cap altra i de cara a properes edicions no estaria de més que es millorés l'aspecte de la publicitació que, avui dia, no costa ni gaires esforços ni gaires diners. Ara només falta que trobi alguna crònica dient que va ser un gran èxit! Encara recordo això mateix de la cursa Gironella-Casserres-Gironella del 2010 en què van participar l'exorbitant xifra de 41 corredors!!

I si voleu un parell de contrastos, avui es fa la cursa del Corte Inglés de Barcelona, una de les més multitudinàries d'Europa (per no dir la que més) i s'espera que aplegui més de 55.000 corredors. Òbviament no es pot comparar aquesta amb la de Cardona sinó que tan sols vull deixar constància de les magnituds en què es mouen una i altra. I el segon contrast, molt més modest que l'anterior el trobem a la urgellenca vila de Tàrrega. Ahir a la nit em vaig inscriure a la seva mitja marató després de veure que havia certs aspectes que crec han millorat respecte anys anteriors (p. ex. el recorregut i altres de logístics) i que, confesso, li tinc ganes perquè les dues edicions que l'he feta no m'han anat gaire bé. A més, el preu es manté en uns nivells força acceptables i amb o sense xip resulta encara més barata que altres curses de "només" 10 km. (p. ex. sense anar més lluny he rebut un missatge recordant-me la propera Cursa de la Policia Manlleu-Vic en què la inscripció va dels 15 als 20 euros, depenent de quan es faci; que no comptin amb mi!). Doncs bé, tornat al fil del contrast targarí, resulta que enguany han ampliat el nombre de participants dels 600 de l'any passat a 750 i ja us ben asseguro que s'ompliran (també és cert que paral.lelament es fa una altra cursa de 10,5 km.). Suposo que això és el que té fer les coses raonablement bé (sempre podem trobar serrells per polir) i una bona campanya de difusió, la qual comença per "mimar" els potencials corredors amb missatges de recordatoris. És clar que en aquest cas, i sent una cursa de les Terres de Lleida, ja hi té molt de guanyat de bon principi.

I ja que n'he fet referència, aquí teniu una entrada sobre la cursa de Gironella relacionada amb el popular personatge del diputat d'ERC Joan Tardà i les seves frases del programa de TV3 "Polònia".

• Perdoneu però algú ho havia de dir.