La dificultat de valorar una cursa: primeres reflexions

Fa molt de temps que volia fer una entrada com aquesta però entre que en si mateixa no és quelcom urgent (el tema que tracta pot ser recurrent sempre que es parla d'una cursa), i que el poc temps de que disposo m'estimo més destinar-lo a fer les cròniques de les curses que faig, doncs la cosa s'ha anat allargant en el temps. Qui em conegui i/o em segueixi ja sabrà que sóc professor i que per tant, una de les meves funcions és l'avaluació dels estudiants que tinc al meu càrrec. I a més, com tinc la sort que aquest feina m'agrada (per pedant que pugui semblar, en el meu cas té un fort component vocacional) intento que les meves avaluacions siguin el més justes i objectives possibles, alhora que els estudiants no es "juguin" l'assignatura a una única nota. És per això que aplico una avaluació continuada, amb notes parcials per a diferents tipus d'exercicis i mirant que hagi una progressió positiva des de l'inici fins el final. Òbviament, no sempre ho aconsegueixo ja que pot entrar en joc variables que jo no controli com, per exemple, una aula inadequada, alteració del calendari docent per imprevistos varis, manca de feeling amb el grup, etc. Dic tot això perquè si avaluar un grup d'estudiants no deixa de ser una tasca d'una certa dificultat (si un se l'agafa amb la seriositat que es mereix), passaria el mateix amb la valoració que poguem fer d'una cursa (òbviament havent-hi participat).

Tinc el costum de dedicar un espai de les meves cròniques de les curses en què hi participo a fer-ne la corresponent valoració, de vegades més detallada i altres un pèl més sumària però mai -que jo recordi- m'he atrevit a donar una puntuació. I al cap i a la fi, moltes vegades, agradi o no, avaluar implica atorgar un número dins una escala limitada per un valor mínim i un altre de màxim. És cert que si no es vol ser massa "quantitatiu" queda el recurs de fer-ho també amb lletres (A, B, C, D ...) o altres etiquetes (del tipus "Molt bona", "bona", "regular", "fluixa", "pèssima" ...) però no deixa de ser el mateix: assignar una o altra dins d'aquesta escala o barem. I confesso que pot resultar igual de complicat avaluar un grup d'estudiant que una cursa i pel que fa aquestes, darrerament he fet una troballa: un magnífic bloc que he afegit a la meva llista de preferits anomenat "Blogmaldito Running Pub" que a més d'estar redactat amb un estil que dóna gust de llegir, en alguns casos el seu autor -un tal David- s'atreveix a puntuar les curses on participa en funció de la seva relació qualitat-preu, deixant ben clar també que dita puntuació és del tot subjectiva. Si voleu fer una ullada a algunes de les seves cròniques, busqueu per l'etiqueta "A examen". Doncs bé, seguint el fil d'aquesta reflexió m'agradaria aportar el meu modest granet de sorra tot i que no és original meu: més aviat és un escrit que fa temps vaig trobar a la web dels Corredors.cat en referència a un congrés on-line organitzat pel portal Corremont.cat sobre el boom de les curses de muntanya i com aconseguir la seva excel·lència en l'organització.

D'entrada ja ens diu que el més habitual quan ens inscrivim en una cursa és no fixar-nos en qui hi ha al seu darrera -l'organització-, i que el que ens interessa més són aspectes com la distància, desnivell, nombre de corredors, recorregut, preu i no gaire res més mentre la cursa surti bé i compleixi les nostres expectatives. D'altra banda, els objectius d'organitzar un acte com aquest poden ser econòmics, foment de l'esport, promoció d'una marca, producte o territori, solidaritat vers algun col·lectiu o persona, etc. Ara bé, malgrat les innegables diferències que hi ha entre organitzar una cursa popular de poble -amb molta dosi de voluntarietat per part dels veïns- i una altra de molt més "professional" (p. ex. la marató de Barcelona), no deixa de ser aquest un curiós contrast si tenim amb compte que en ambdós casos parlem del mateix: de curses populars, més modestes, minoritàries o ambicioses i multitudinàries. I després d'una obligada introducció (això que us acabo de transcriure és només un tast), inclou un llarg llistat d'ítems que es podrien tenir en compte a l'hora de valorar l'organització d'una cursa i del qual no me'n puc deixar de fer ressò perquè us ben asseguro que és ben explícit, fins i tot en alguns aspectes que se'ns poden passar per alt. Ara bé, per la bona salut dels lectors potser que no el detalli sencer en una única entrada sinó que el divideixi en dues. Penseu que en un document word, amb un interlineat senzill i una mida de lletra normal, ocupa un mínim de dues pàgines i mitja.

Així doncs, els primers ítems (després en vindran més) a valorar per a una avaluació global d'una cursa serien els següents:

• Difusió: curses que es promocionen arreu, anunciades en calendaris on-line, ús de xarxes socials, anuncis, fulletons repartits en altres curses, blocs, premsa. També articles i notícies anteriors i posteriors a l'esdeveniment amb informació dels resultats, atletes destacats, novetats, etc.
• Preu i inscripció: preu reduït respecte la mitjana, amb un procés fàcil d'inscripció i de pagament, possibilitat de fer canvi de dorsal el mateix dia, que es retornin els diners als inscrits sempre i quan es comuniqui la baixa amb antelació.
• Pàgina web: ben dissenyada, informació detallada, resolució ràpida de dubtes, llistat d'inscrits, enllaç al track, seguiment on-line, ofertes d'allotjament, articles relacionats.
• Entrega de dorsals: sense cues, llistat publicat de dorsals (al web i allà mateix), recepció prèvia d'un missatge de correu electrònic amb les dades, facilitació d'imperdibles.
• Obsequi: l'esperat o proporcional al preu de inscripció, original i de qualitat, que es pugui recollir o enviar posteriorment si no es pot assistir el dia de la cursa.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: senyalització d'accessos i pàrquings, proximitat d'equipaments i serveis, WC portàtils (també durant el recorregut), facilitat d'aparcament, arribada amb transport públic.
• Reglament: de fàcil consulta, públic, clar i detallat fil per randa.
• Organització i puntualitat de la sortida: calaixos endreçats, tanca de separació, arcs de sortida proporcionals a l'amplada de carrer, puntualitat.
• Guarda-roba: possibilitat de deixar objectes personals (p. ex. claus) i agilitat en el servei.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova, amb un nombre de lliteres proporcional al de corredors, que no generi molta cua.
• Servei medicalitzat: ambulàncies a disposició de l'organització i repartides pel recorregut, com a mínim una d'elles medicalitzada per agilitzar qualsevol atenció urgent.
• Dutxes-vestuaris-WC: proporcionals al nombre de corredors, amb aigua calenta, paper higiènic que no s'acabi massa ràpid, sense cues d'espera, ben senyalitzats.
• Agilitat en la resolució d'imprevistos: comunicació fluïda entre i amb l'organització que permeti una resolució ràpida i amb recursos coherents

Bé, de moment teniu aquesta primera bateria d'ítems a considerar quan haguem de valorar una cursa. En una segona part us publicaré la resta -i ja us avenço que en són uns quants més- així com també caldrà parlar de la que és, potser, la part més complicada d'aquesta qüestió: on posem els límits mínims i màxims de la nostra escala de puntuació? Val a dir també, per obvi que pugui semblar, que no es pot mesurar amb els mateixos criteris dues curses que d'entrada són molt diferents, el sol i la lluna i per tant, també haurem de tenir en compte el context. Per posar un exemple: d'un costat demà se celebra a Barcelona la seva mitja marató i de l'altra, també una cursa tan entranyable -per mi- com la de Carnestoltes de Puigverd de Lleida. Per descomptat que no es poden posar ambdues al mateix sac però això no vol es puguin valorar fent servir uns ítems més o menys comuns.

Per acabar, dues fotos de la passada cursa d'Aguilar de Segarra (que jo no vaig fer) del circuit ARCS-Anbaso que il·lustren dos d'aquests ítems: facilitat d'aparcament i al mateix costat de la sortida i l'interior del pavelló que concentrava els serveis, refrigeri inclòs. 

Mont-rodon: una cursa "rodona"

Ho reconec: un altre cop vaig amb retard en la publicació de la crònica de la meva darrera cursa però què hi farem! altres compromisos, bàsicament laborals, m'han impedit fer-la abans. De totes formes, mai és tard si el que s'ha d'explicar és positiu. I efectivament, i com diu el títol, la de Mont-rodon d'aquest passat diumenge m'ha semblat una molt bona prova i que m'ha confirmat les referències que ja en tenia, amb la qual cosa les meves expectatives en aquest sentit, es van veure satisfetes. I si a més afegim que feia un sol espaterrant, una zona paisatgísticament digna de ser gaudida i, potser contràriament al que molta gent esperava, molt poc vent, aleshores ja tenim una matinal rodona. Deu ser que el meu olfacte per continuar "trobant" bones curses encara segueix ben viu, més que no pas les meves cames, com explicaré en breu.

A tot això, ens presentem jo i la família que aquest cop ha decidit acompanyar-me i penso que després d'unes quantes curses sense que hagués estat possible, per fi podré creuar la meta amb l'Stanis corrent al meu costat. Però ... què en vaig ser d'il·lús! La prova la tindreu a la darrera foto. Ara bé, deixem això per a quan toqui i anem ara a concretar qüestions: primera, venint des de Manresa ha estat aquest el primer cop que he tingut el pretext d'agafar el que deu ser l'únic tram de la polèmica carretera B-40 (o quart cinturó) que està finalitzat, el que fa de ronda de Terrassa per la banda nord. Gairebé hi anem sols un diumenge a aquella hora del matí (poc més de les 9:15h). Sigui com sigui, la comunicació és ràpida i l'accés còmode. Això sí, ha estat arribar a Matadepera i tenir problemes per trobar aparcament "legal": i és que quan no es coneix l'eficàcia del servei de la grua municipal val més no jugar-se-la i no trobar-se després una papereta al parabrises (les arques municipals arreu estan tan eixutes que es mira de recaptar calè d'on i com sigui). Fent unes quantes voltes pels carrers ja ens adonem que serà una cursa amb un volum de gent relativament important, i mirant només la vestimenta d'alguns, hom ja s'adona que també és d'aquelles que atreu un cert perfil de corredors (les de muntanya acostumen a ser curses més especialitzades). Confesso que en algun cop jo mateix m'he demanat què redimonis hi faig!

No ens afanyem gaire perquè com ja vaig dir a la crònica prèvia, m'hi presento sense haver pagat el dorsal -recordeu que això ja es contemplava al reglament- i per tant no he de fer cua per mirar quin tinc i recollir-lo després. Deixo les dues bosses de menjar que portem destinat a Caritas i no ens queda gaire temps per fer-la petar. Em dirigeixo a la sortida i em poso al final del nombrós grup de corredors, amb l'ànim de no molestar gaire i arrancar fent la meva. Se'ns dóna el senyal d'inici i apa, comencem a fer gambades. Potser és aquest tram inicial que passa pels carrers de la vila la part que menys en fa el pes perquè entre gent i cotxes aparcats a banda i banda, la cosa s'estreny una mica. A mi no és que em molesti gaire però si un vol sortir cames ajudeu-lo val més que ho sàpiga i es situï d'entrada al capdavant del grup. Fins el 2n km. no deixem l'asfalt ni de pujar i després agafem la pista i continuem pujant, gairebé sense parar fins coronar el cim dl Mont rodó, al km. 4,4 i un cop superat un primer desnivell dels que fan pupa. Aquí hi ha un primer control i m'aturo una estona per gaudir de les vistes i beure una mica d'aigua (ep, de la que portava jo mateix). De fet, ja en aquest tram de forta pujada es forma la típica filera de corredors que, ara caminant, ara corrent, anem un rere l'altre: en poc més d'1 km haurem superat un desnivell d'uns 150 m. Després d'un tram més o menys planer arribem al 6è km. i comencem a pujar fins el punt més alt del recorregut -Coll de Grua, a uns 750 m. Com ja vinc "calent" de l'anterior aquest no m'agafa de sorpresa i m'ho prenc amb calma, esperant que en arribar al cim tingui de nou la recompensa de més bones vistes. Salvem un pendent si fa o no fa igual que l'anterior i superem també l'equador de la cursa. Això no vol dir, però, que la resta hagi de ser de pa sucat amb oli.

Seguim alternant trams de pista i de corriol (en pujada i en baixada). Pugem de nou a un altre cim el nom del qual no és que no em vulgui recordar sinó que no el sé perquè al perfil del web no s'indica, i ens toca ara un tram de baixada per pista ampla (aquests no han estat gaire nombrosos), fins arribar a l'inici de la darrera pujada -el cim del Pujol- amb uns 60 m. de desnivell en poc més de 300 m. Era, com a mínim curiós, veure uns a baix de tot i els que anaven per davant nostre a dalt de tot, mig amagats, mig sortint entre els arbres. I per mi, després de tres pujades fortes, aquesta no és que em matés però vaja, reconec que encara hi penso. Sort que els darrers quilòmetres són de baixada i aquí tens temps de recuperar forces i si el ferm ho permet, fins i tot de volar. Curiosament el que se'm va fer més pesat va ser el darrer, ja dins de Matadepera, perquè com se'ns feia passar per carrers que eren tots iguals -és el que té d'habitual un nucli residencial- no veies per enlloc l'arribada. I us ben asseguro que quan s'està una mica cansat, veure-la des de lluny dóna una mica d'aire. Ara bé, el més bo encara estava per venir: enfilo el carrer de la meta i em topo amb la Sílvia i l'Stanis; li demano que m'acompanyi corrent però com veig que no les té totes, decideixo anar-me'n. La qüestió és que jo devia entendre'l malament perquè tot i plorant, em va seguir. I ximple de mi, com duia posats als auriculars de la música, no el sentia. I la gent trencant-se de riure.

Al final, inverteixo poc més d'1h:32' en una cursa que m'ha semblat tota ella, molt ben organitzada. No puc opinar sobre determinats aspectes logístics previs (p. ex. el que deia abans de la recollida del dorsal) ni tampoc em posaré a criticar-ne altres que no conec (vestuaris, dutxes, avituallaments, etc.). Ara bé, pel que he vist jo li donaria una puntuació molt alta. Fins i tot, en aquells trams de baixada que suposaven un cert risc (pel pendent i el ferm) ja hi trobaves abans un senyal de precaució indicant "pedregar". És un d'aquells detalls (en aquest cas, un més) que en moltes altres curses no hi són presents, que tampoc és que sigui una catàstrofe que no hi siguin, però que si hi són, donen un cert valor afegit. D'altra banda, el recorregut ha estat en tot moment molt ben senyalitzat i era impossible sortir-se'n per estar badant. I no penseu que no vulgui criticar perquè sent una mica coherent, tampoc tindria legitimitat per fer-ho sense haver pagat el dorsal; simplement que m'ha semblat una excel·lent cursa, d'aquelles que si a un no li importa repetir, aquesta val molt la pena per la seva molt bona relació qualitat-preu. Altrament dit, a diferència d'alguna altra, en aquesta no m'importaria pagar la inscripció per a una propera vegada. I estic convençut que els prop de 500 classificats i pel que tinc entès, un centenar més de corredors, opinarien com jo. I això que el mateix dia, a pocs quilòmetres es feia la celebèrrima mitja marató de Granollers. Doncs què voleu que us digui, i sense voler ofendre ningú: després de veure aquesta de Matadepera, l'altra ni regalada! 

L'Eix uneix: "nova" carretera, més curses?

Els que residim al Bages podem estar d'enhorabona per la recent inauguració del desdoblament de l'Eix transversal que, per si no sabeu, és la carretera que uneix les comarques centrals (Segarra, Anoia, Bages, Osona) i ajuda a connectar la Costa Brava amb les contrades interiors de la Terra Ferma, a través de l'A-2 i l'AP-7. I el que és novetat en aquest país, més que res per no estar gaire acostumats, gratuït (o més ben dit, finançat a través de l'anomenat "peatge a l'ombra"). Una obra que al seu moment va ser llargament reivindicada (si no recordo malament ja es va pensar en algun exercici de planificació territorial de la dècada dels anys trenta), que va entrar en funcionament el 1997 i que ja tothom va dir de bon principi que naixia coixa perquè va demostrar que era incapaç d'absorbir el volum de trànsit que hi circularia. I així ha estat, durant anys hem hagut de patir, tant en un sentit com altre (cap a l'oest i cap a l'est) la circulació de molts camions de mercaderies, que afegit al fet que els trams de doble carril d'avançament eren ben escassos, feia molt feixuga la dels vehicles privats, a més de perillosa. Recordo ara mateix com el darrer cop que vaig agafar el tram en direcció Girona -amb motiu de la Cursa de la Fageda d'Olot i prèvia visita a la capital gironina- vaig prometre'm a mi mateix que no hi tornaria mai més fins que les obres del desdoblament no estiguessin enllestides.

No és objectiu d'aquesta entrada parlar d'aquesta infraestructura en si mateixa -aquest no és l'espai més adient per fer-ho- si no és perquè com deia abans, permet una millor i més còmoda comunicació i accessibilitat entre les comarques implicades. Dic això perquè per als residents moure'ns ara d'un cantó a l'altre ens resultarà més fàcil la qual cosa pot obrir les portes a la possibilitat de noves curses en aquestes contrades. No sé si hi ha una relació de causa i efecte o, simplement, es tracta d'una simple casualitat però sí és cert que en aquests propers dos mesos (febrer i març) s'incorporaran al calendari de curses populars dues de noves. De la primera ja en vaig fer esment a la meva previsió de curses per aquest mes present, i es tracta de la cursa de muntanya de Sant Runmon, a la vila de Sant Ramon (adoneu-vos del joc de paraules), a tocar de Cervera (capital de la Segarra). Les seves dades més bàsiques són les següents: la data es el diumenge 24 de febrer, amb una distància de 20 km., uns 425 m. de desnivell positiu i un preu d'inscripció de 15€ o 17€ depenent de quan es faci. Per a qui no conegui aquesta vila, i com moltes altres d'aquesta comarca, tampoc és que destaqui gaire per cap altra cosa, si no és que es vulgui visitar una de les joies arquitectòniques de la Catalunya Central, com és el seu monestir (també anomenat l'Escorial de la Segarra). No m'estendré ara per parlar-ne i aquí us deixo un enllaç per si esteu encuriosits. Per part meva ja vaig anunciar que no entrava als meus plans perquè se m'escapa a les meves possibilitats físiques, i a més coincideix en data amb una altra que potser sí que acabaré fent (a Vilanova i la Geltrú).

Per la seva banda, de la segona cursa me'n vaig assabentar casualment, doncs encara no n'he vist gaire promoció (potser perquè és previst que es faci a mitjans de març). Es tracta de la I Cursa Popular de Muntanya Salta Marrades que es farà a la vila bagenca de Santa Maria d'Olò, i amb les següents dades: la data és el diumenge 10 de març, té una distància de 12,2 km., uns 460 m. de desnivell positiu i un preu d'inscripció de 13€ o 18€ depenent de quan es faci. Si mireu el seu perfil té tota la pinta de ser un veritable trenca-cames però tot i això, té també el seu atractiu. L'inconvenient, per mi i pel que he vist, és que el març és un mes que comença a fer goig quant a la tria de curses, com al seu moment ja us detallaré quan faci la previsió corresponent. Però és clar, no voldria fer més de dues no sigui que després acabi trencat per totes bandes. Per tant, la competència que tindrà aquesta en concret serà dura.

I per acabar, i com les altres dues, aquest també pot ser una casualitat: sembla que es recupera la Cursa de Torà, a la qual ja hi vaig ser els anys 2009 i 2011 i que l'any passat no es va celebrar (en desconec els motius). Aquesta també és una molt bona opció si es busca suar una mica la cansalada però tampoc gaire: no és tan llarga ni dura en desnivell com les altres dues i és d'aquelles amb un bon caliu popular i familiar. Està anunciada per al diumenge 24 i si us demaneu el perquè surt aquí és ben senzill: Torà es troba molt a prop de Calaf i per tant, molt a prop del "nou" Eix Transversal. Sigui com sigui, els residents de Manresa i rodalies podem estar molt satisfets per les facilitats que ens han donat per poder participar en vàries curses, a banda i banda. Ara el problema serà triar perquè al final potser hi haurà més llonganisses que dies.

Abans que se m'oblidi, i ja que les he citades, us deixo els enllaços a algunes d'aquestes curses:

• Crònica de la cursa de La Fageda (2012).
• Cròniques de les meves curses a Torà (2009 i 2011).

Mont-rodon: bones expectatives inicials

Com deia en aquesta entrada de fa un any, aleshores ja em vaig quedar amb les ganes de participar en aquesta cursa però si no hi ha res de molt greu que ho impedeixi, enguany sí crec que hi podré ser. Els típics virus hivernals, de moment, no han fet acte de presència per casa nostra i encara que per al cap de setmana es preveu un canvi de temps respecte el que estem tenint aquests dies (una mena d'"estiuet"), amb baixada brusca i general de temperatures i vent, molt malament haurien d'anar les coses per perdre'm, un cop més, l'opció de participar en una cursa que tot i la seva joventut (la del diumenge serà la 6ª edició), en tinc molt bones referències. Es tracta d'una cursa que crec s'ajusta bastant bé al que busco, semblant a algunes de les meves darreres i que pel he vist i tinc entès, potser s'ha endurit una mica respecte altres anys, si més no en distància, ja que ha passat de poc menys de 12 km. a uns 13,5. Molt em temo, però, que el canvi de recorregut que d'això se n'hagi derivat també ha suposat un enduriment en altres aspectes (p. ex. el desnivell acumulat i el tipus de ferm predominant). Reprodueixo tot seguit un text extret del web de Corremonts i que en pot donar fe: "Enguany la cursa arriba amb moltes novetats interessants i amb un recorregut que no deixarà indiferent ningú per la seva duresa i bellesa. Abunden els corriols, les zones tècniques, les pujades exigents... A l'arribada a Mont-rodon, si esteu en tots els sentits disponibles després de la pujada que haureu fet i les presses us ho permeten, no us podeu perdre-us un parell de detalls importants: el test de pedra que la Unió Excursionista de Matadepera va fer a l'alzina, que testimoni de totes les edicions de la cursa, constitueix una rotonda natural a la pista, i l'estelada de gairebé 3x5 metres que des d'ahir dissabte oneja i que és visible des de molts punts del Vallès". Doncs bé, si arribat el moment em veig amb forces i esma m'hi aturaré i em fixaré en aquests dos detalls.

Després de veure'n el recorregut i perfil arribo a la conclusió que no serà una cursa còmoda, tot i que això també depèn de com s'ho prengui un d'entrada. Hi ha uns quants trams de pujada fins passat el 10è km. que ens han d'enfilar des dels 445 m. fins els 750. La sort és que els dos darrers quilòmetres són de baixada fins el final i aquí podrem aprofitar per "volar" amb les poques forces que de ben segur, tinguem a la recàmera. A banda d'això, és d'esperar que la suada que haurem d'esmerçar sigui compensada per la bellesa de l'indret i les vistes que poguem tenir de tota la zona del Parc Natural de Sant Llorenç i l'Obac. De totes formes, una de les coses que més s'han de valorar d'aquesta cursa és que si feu una ullada al seu reglament, el darrer punt especifica que per motius tècnics no es faran inscripcions el mateix dia de la cursa -la qual cosa em sembla perfecta- però que qui vulgui córrer podrà fer-ho, tot i que sense dorsal (faltaria més!). Això encara m'agrada més, a qui no li importi no sortir a la classificació aquesta és una molt bona opció i de fet, la gent que com jo hi vulgui anar no tindrà més remei que acollir-se a aquesta opció perquè a data d'avui, les inscripcions ja s'han tancat. És ben bé que qui no corra, vola! Això vol dir que han omplert les 500 que s'havien posat de topall, reflex de la bona fama que deu tenir aquesta cursa.

Així doncs, espero que l'organització no em miri malament quan em vegi sense dorsal (ni tan sols em prendré la molèstia de "fabricar-me" el meu de propi) i des d'aquesta plataforma ja els asseguro que seré del tot coherent amb el fet de no haver pagat inscripció. I això vol dir dues coses: primera, portaré les meves pròpies provisions i fins i tot tindré l'oportunitat d'estrenar una mena d'ampolla anatòmica d'aigua que fa poc em vaig comprar; i segona, en lloc de pagar per la inscripció destinaré els calès en menjar per al banc d'aliments de Caritas, tal i com es demana també en un dels punts del reglament, a canvi de no haver apujat el seu preu. Un altre punt a favor de l'organització de la cursa, mostrant aquest vessant solidari amb la gent més necessitada.

Tot plegat, espero no fallar aquest diumenge i ser a Matadepera. Tinc ganes de fer aquesta cursa i per descomptat, explicar-vos després la crònica. Llàstima que no m'agradi el golf perquè potser després m'hi hagués quedat a fer uns quants forats, aprofitant que molt a prop hi ha el Club de Golf La Mola.

Febrer: una i una altra de nova?

A pocs dies d'acabar el mes de gener ja fa un temps que tinc bastant decidit la meva agenda de curses per al febrer. No és que hi hagi molta tria a fer si seguíssim les meves preferències però les suficients com per tenir-ho clar i fins i tot, per haver de descartar alguna que altra. L'únic dubte que encara mantinc és si en faré només una o n'acabaré participant en dues. Òbviament més no: el peu, la família i l'economia són topalls a tenir molt en compte. Dit això, la meva relació de curses que més m'han atret són les següents:

• Cursa que faré: ara per ara tinc moltes ganes de participar a la Cursa de Mont-rodon, a la vila de Matadepera, el primer diumenge de mes. Serà la sisena edició i ja vaig estar a punt de fer-la l'any passat però un conjunt de factors m'ho van impedir. En tinc bones referències i crec que tant per distància com per perfil i característiques s'ajusta bastant bé al que busco. A més, hi ha l'opció  de córrer sense dorsal i per tant sense haver de pagar inscripció. Al seu moment ja en donaré més detalls quan faci la crònica prèvia.
• Cursa que em rumiaré: he fet el que pot ser una "troballa"; es tracta de la 1ª Cursa dels Colls de Vilanova i la Geltrú per al darrer diumenge de mes, de 10 km. i uns 200 m. de desnivell positiu. No crec que sigui gaire diferent d'altres curses de les nostres contrades però el fet que es faci en aquesta vila marinera (ara més a prop des de Manresa amb el nou Eix Diagonal) i que pugui ser un bon pretext per organitzar una sortida familiar de cap de setmana, em fa pensar seriosament en la possibilitat de fer-la. A més, com dic en aquests casos, sempre és bo assistir al "bateig" d'una nova cursa.
• Curses que no faré: però ja aviso que valen molt la pena. En primer lloc, tenim de nou la Cursa de Puigverd de Lleida (17 de febrer). És d'aquelles que fan afició, molt popular, familiar, amb curses infantils i també un canicross. El preu encara es manté en un límit raonable i ideal per a qui busqui córrer per pistes i amb un desnivell bastant assumible. Si no fos perquè potser amb les dues anteriors ja hauré complert l'expedient (dues curses per mes) no em faria res repetir-la (hi vaig ser el 2009 i 2012). I segon, la primera edició de la Cursa Sant Runmon (a la vila de Sant Ramon, a tocar de Cervera): de muntanya i com és diu a la presentació del web, sense amagar-se, dura, de 20 km. i uns 450 m. de desnivell positiu. Potser m'hi hagués animat si fos més curta (ja sabeu que per mi i per al meu peu, córrer més de 15 km. seguits ja és un excés).

Total, aquest proper febrer té molts números perquè acabi fent un parell de curses, oimés si entre una i altra disposaré d'unes quantes setmanes de descans. I per acabar, us deixo les cròniques de les meves dues participacions a la Cursa de Puigverd de Lleida (2009 i 2012).

ARCS de St. Joan: dura i entretinguda

Després de vint dies de la meva darrera cursa (la d'Avinyó per Sant Silvestre) i d'un parell de sortides casolanes i de poca volada, segurament aquesta prova del circuit de curses de muntanya ARCS - Anbaso a Sant Joan de Vilatorrada, no era la millor opció per tornar-hi. Poc més de 13 km. i quasi 650 m. de desnivell positiu es poden ennuegar una mica si no s'està en forma (com és el meu cas) i  si tampoc s'és gaire partidari de córrer (o caminar) per corriols i trialeres (també ho és). Però d'altra banda, aquesta era (i serà) l'única cursa del gener i el fet de celebrar-se molt a prop de casa convidava a no deixar de perdre aquesta oportunitat. Oimés si també podem ser partícips del "bateig" d'una nova cursa a afegir al calendari que, esperem-ho, es consolidi al llarg dels propers anys. I què voleu que us digui? després de l'experiència, n'estic convençut. A part d'això, i coneixent una mica el perfil de les curses d'aquest circuit per les que ja vaig fer l'edició passada (Rajadell i Súria), hi anava convençut que m'ho podria passar bé, sempre i quan em mentalitzés que hauria de caminar una bona estona, que el ferm estaria força relliscós i que derivat d'això, les baixades tampoc les podria gaudir com si es tractés d'una cursa en què predominés més aviat la pista (p. ex. ara em ve al cap la cursa de la Navarclina). I és que el dia abans va ploure força i força estona i això feia presagiar un fangueig que després, i per sort, va ser molt menor del previst.

A tot això, i sense haver de matinar gaire, em presento al lloc de sortida, a tocar del Mas Llobet (documentat ja des del segle XVI i que deu ser un dels pocs vestigis rurals que resten dempeus al bell mig d'un municipi que ha passat a ser el segon amb més població del Bages). Em trobo amb el Xavi Vilalta (una de les potes del més que caducat "Team") així com també altra gent coneguda per haver coincidit en més d'una cursa (p. ex. la Judit Cinca, la Sílvia Rodríguez i alguns altres). Comentem també la possibilitat que pugui haver-hi canvis en algun tram del circuit, tenint en compte el que deia abans del que pot suposar córrer per llocs amb un cert risc (personalment jo hagués optat per fer-ne algun). Sigui com sigui, l'ambient que s'hi respira és dels que m'agraden, no molta gent i molta familiaritat. Sense gaire més dilació comença la cursa i amb el perfil al cap tinc molt clar que fins que no coroni el cim del Collbaix, el que vingui abans serà més de pujada que de baixada. Així que val més agafar-s'ho amb calma i no amoïnar-se per si arribem abans o més tard. Encara sort que una part del recorregut ja me'l conec per algunes sortides que hem fet per la zona, bé en BTT, bé corrent.

Els primers quilòmetres són de tempteig, per anar obrint boca, i ens movem pel vessant del turó del Collbaix seguint el corriol, amb uns quants tobogans que ja anticipen el que ha de venir després: un primer tram per enfilar-se muntanya amunt que ni les cabres més agosarades farien ni havent consumit alfals intoxicat. Ens posem els "matxos" i apa, amunt un rere l'altre. El bo que tenen aquests curses és que si ja d'entrada et situes al lloc que més o menys et pertoca, difícilment variarà gaire ja que tant difícil és avançar algú com també que t'avancin. Després d'aquest primer tram "cabrioler" arribem al primer avituallament, al coll que separa els dos vessants de la muntanya (a uns 445 m. d'altitud). Aquí em topo amb dos dels corredors capdavanters i després d'una breu pausa per beure, continuo pujant, passo per la zona des d'on s'enlairen els parapentistes i després toca baixar bona part del que hem pujat abans però ara per l'obaga de Ca n'Oms: una llarga trialera (qualificatiu un pèl exagerat) de baixada en què cal posar els quatre ulls ben amatents perquè a la que un s'hi animi té moltes paperetes de relliscar i aterrar (vaig ser testimoni d'un parell d'aterratges). Aquí és on penso que potser aquest tram caldria haver-lo anul·lat perquè és d'aquells que si ja és complicat baixar-lo de gust estant sec, imagineu-vos com deu ser mullat. Però com d'entrada ja m'imaginava que ens tocaria algun tram d'aquests, aleshores res més a dir: a baixar com es pugui, amb compte i sense fer cap ximpleria.

Desfem un desnivell de baixada d'uns 160 m. amb pendents bastant forts i toca pujar de nou fins al coll on ens hem trobat abans l'avituallament. Però la pujada continua ja que des d'aquí cal encarar el tram final de la cursa fins arribar al cim del Collbaix (542 m.). Aquesta part me la conec bastant bé perquè no fa gaire que hi havia anat amb el meu nebot Octavi i ja no va em sorprendre el que ens vam trobar: molt caminar i de córrer molt poc. Això sí, un cop arribat al cim hi faig una altra pausa per gaudir del paisatge ja que el cel estava bastant net de núvols i la vista era fantàstica. He coronat la cursa i coneixedor del que havia de venir, m'asseguro les vambes i apa, a baixar cames ajudeu-me. En pocs quilòmetres baixarem quasi 300 m. de desnivell i és aquí on deixo enrere uns quants corredors -tampoc gaires perquè sent la darrera part de la cursa, les posicions ja esta bastant definides. Al final, creuo la meta amb un temps més que discret d1h.49' i en una encara més discreta posició número 185 d'un total de 219 participants. Per cert, després vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb l'Albert Prat (antic estudiant i molt bon corredor en aquesta mena de curses) i amb el Jordi Sánchez, el guanyador de la cursa i de qui no tenia el gust de conèixer: vam comentar la bestiesa de prova que es farà el 4 de maig, com és la Ultra Trail ARCS - Anbaso, amb dos recorreguts: un de "curt" amb 40 km. i un altre més llarg, de "tan sols" 76 km. Qui no vulgui caldo, doncs dues tasses! Vés per on crec que per aquell dia tinc apuntada a l'agenda una reunió de feina a Kuala Lumpur; o potser era a Ushuaia? Ara no n'estic segur. Tant se val, a mi no m'hi trobaran.

En definitiva, una prova que tot i no ajustar-se gaire a les meves preferències crec que és molt recomanable per aquells de vosaltres que busqueu curses de muntanya ben organitzades, que no s'enfilin de preu, amb no gaire gent, un tracte familiar i una logística senzilla però alhora eficaç. Repeteixo que per al meu gust hagués introduït algun canvi en el recorregut -per això que us deia del perill de relliscar- però també entenc que això deu tenir la seva complicació logística i no deu ser gaire factible d'aplicar-ho amb poca estona d'antelació (és allò de qui no vulgui pols que no vagi a l'era). Per cert, em consta que abans es va fer un reconeixement del circuit -no sé si de tot- perquè ens vam trobar el company Joan Junyent i ell ens va confirmar que es podia fer, tot i que amb algunes precaucions, d'altra banda, òbvies. Un punt més a favor de l'organització.

Per acabar, aquí us deixo un parell d'enllaços sobre altres proves d'aquest circuit en què he participat i una tercera foto, que és la prova fefaent de perquè la meva preferència per aquesta mena de curses.

• Crònica de la cursa ARCS de Rajadell (2011).
• Crònica de la cursa ARCS de Súria (2012).

Preu de curses: fem una inscripció inversa?

Tots aquells que sigueu aquest bloc ja sabreu que darrerament sóc bastant "combatiu" amb l'encariment dels preus d'inscripció de moltes curses, oimés quan per una banda, sempre s'ha dit que el córrer és un esport barat i per l'altra, que en el context actual de crisi econòmica i de patiment de molta gent, tinc la impresió que determinades organitzacions no se n'hagin adonat del fet i/o en són insensibles. Fa pocs dies ja us deia que no em venia de gust participar a la Cursa dels Dos Turons de Moià per, entre altres motius, el preu (17€ com a "càstig" per no ser resident del Moianès, més 1,5€ de despeses bancàries per la inscripció on-line). I això que crec que aquesta és una cursa que s'ajusta bastant bé al perfil de proves que busco. I si voleu un altre exemple que, per mi, crida al cel, penseu que la inscripció a la Sant Silvestre de Sant Cugat del Vallès valia 15€ (amb xip propi i 3€ més si no se'n tenia): més cara, fins i tot, que la Cursa dels Nassos de Barcelona. És ben bé que encara som molts els que tenim la sort de no haver-nos de limitar a córrer prop del cap i casal de Catalunya. Ja deu ser car viure-hi com, a sobre, haver de gratar-se més la butxaca per participar en curses que, no em repetiré de dir-ho, confonen el tarannà popular amb la massificació. Jo no ho sé vosaltres però el que sóc jo, cada cop tinc més clar que un dels motius per discriminar una cursa d'una altra és el preu. De vegades hem de tenir prou criteri com perquè no ens deixem prendre el pèl.

Plantejo aquesta qüestió un altre cop perquè casualment, en un dels pocs dies que decideixo comprar un diari, ensopego amb un article de l'Ara del passat dissabte (12 de gener) de la secció de cultura, sobre la crisi que viu el món del teatre i alguna mesura "original" per pal·liar-ne els efectes. En poques paraules, l'article venia a dir que s'estan modificant els sistemes de venda d'entrades amb fórmules enginyoses i més o menys agressives, per diversos motius: canvis en les formes de consum, revolució de les comunicacions 2.0, retallades pressupostàries, pujada de l'IVA, etc. però sobretot, per la davallada en picat del nombre d'espectadors. No crec que cap d'aquests aspectes es pugui aplicar al món de les curses populars ja que més aviat, la tendència és la contrària: més que crisi tinc la sensació que algunes curses poden morir d'èxit. Ara bé, d'aquest article és interessant llegir també algunes de les iniciatives aplicades en casos concrets per evitar la sagnia de gent, i que sí podrien tenir-se en compte per ser introduïdes en moltes curses o, com a mínim, estudiar-ne la seva viabilitat. En concret, l'article se centra en dues:

• Primera: el que podria anomenar-se "taquilla inversa" i que consisteix en el fet que el públic pagui després que acabi la funció depenent del que li hagi semblat l'obra. Un sistema fora de l'economia de mercat que en comptes d'oferir preus fluctuants en funció de l'oferta i demanda es busca que tothom tingui accés al teatre pagant el màxim que pugui. Una mena d'acord individual amb cada espectador amb la idea de fons que s'assoleix la màxima satisfacció per ambdues parts quan comprador i venedor col·laboren.
• Segona: el pagament d'un preu mitjà dins un interval donat i que consisteix en proposar un nivell de preu mínim i un altre de màxim i que la gent decideixi finalment quan vol pagar després de veure l'obra.

Si apliquéssim aquestes mesures al món de les curses populars seria, en certa forma, una forma de recuperar el que crec que s'està perdent en alguns casos, com és el caràcter veritablement popular de les curses en detriment d'una, no diria ni molt menys "professionalització" (no compto que ningú visqui d'aquest esport sinó més aviat viu per a ell) però sí d'una afortunada popularització que ha suposat, també i malauradament, un encariment de les inscripcions. Òbviament caldria plantejar-se, d'entrada, unes curses molt senzilles, amb una mínima infraestructura (p. ex. oblidem-nos del xip) i la més barata possible i amb uns serveis també mínims però alhora que satisfacin les necessitats més bàsiques de qualsevol corredor, abans i després de la cursa: al cap i a la fi, molts en tindríem prou amb un circuit entretingut (no cal que tingui un distància homologa), mínimament senyalitzat com per no perdre-s'hi, algun avituallament i un cop creuada la meta, un bon entrepà, la possibilitat de dutxar-se i poc més. Potser sóc un il·lús però crec que si es fa una bona promoció prèvia de la prova explicant la situació "precària", la gent respondria: veuria que hi ha una feina feta encara que potser no fos ben bé del seu gust i tampoc no se sentiria enganyada perquè, al cap i a la fi, tindria la darrera paraula pagant allò que creu que val, sigui amb o sense un preu mínim previ. Tant una com l'altra iniciativa apel·larien a la consciència del corredor, en el primer cas es pagaria després i en el segon abans de celebrar-se la cursa.

I ja posats, per què no pensem en altres mesures per abaratir el preu de les curses?

• Gratuïtat o sensibles rebaixes per a gent en atur o en situacions delicades (p. ex. família nombrosa, monoparental, pensionista, etc.). Per descomptat que la gent que s'hi acollís s'hauria d'acreditar degudament perquè la solidaritat no té perquè incloure també els "jetes". Per exemple, la mitja marató de Terrassa d'aquest proper febrer crec que aplica descomptes per a la gent aturada.
• Samarreta (i altres obsequis): molts corredors ja en tenim l'armari ple i no sabem què fer-ne. Aquesta peça de roba no ha de ser l'excusa per apujar el preu d'una cursa i si tot i així, algú vol samarreta de record, doncs que pagui per ella però que no s'obligui a tothom a quedar-se-la si no vol. D'altra banda, demanaria el favor que hi hagués un acord pel que fa al tallatge de les samarretes ja que de ben segur que tothom, en un cas o un altre, s'ha trobat que la samarreta o bé li queda com una sotana o en canvi, que de tan petita que és només serveix per marcar muscle o pneumàtics al voltant de la cintura. I això havent demanat sempre la mateixa talla. Per exemple, recordo a la darrera Cursa de la Campana (a Vacarisses el juny del 2012) haver pagat més barata la inscripció perquè se'm va donar l'opció de no triar samarreta.
• Fora el "càstig" de pagar més per una inscripció més enllà d'un determinat dia. Trobo que en alguns casos són realment abusius i el que crec que seria millor és tancar la cursa dies abans de la seva celebració, amb el nombre de corredors inscrits que hi hagi.
• Pagui'n 2 per 3: per què no fomentar una major col·laboració entre un bon grapat de curses de manera que a mida que se'n fessin més, fos possible l'aplicació de descomptes, com un carnet per punts? Aquesta iniciativa aniria més enllà dels tradicionals circuits de curses que n'agrupen unes quantes de molt concretes i poc més (p. ex. aquest seria el cas d'alguns circuits de muntanya).
• Inscripció per solidaritat: si estem veient que en temps de crisi és quan més afloren les actituds positives de molta gent envers els més necessitats, aleshores per què no traslladem això a les curses? és a dir, permetre no pagar inscripció a canvi del compromís de portar aliments, roba i altres béns de primera necessitat que siguin després destinats a les entitats socials del municipi. Per exemple, en aquest cas crec recordar que podríem incloure la Punk Trail de Calaf (setembre del 2012).
• Catèring d'autoservei: una de les coses que més valorem els corredors després d'haver fet una cursa és disposar d'una estona per fer-la petar assaborint també un bon entrepà i alguna que altra beguda, aleshores per què no portem nosaltres mateixos allò que volguem menjar i beure, sempre i quan siguin productes més o menys "normals"? Per exemple, aquí crec que podríem incloure la Punk Trail de Sallent (març del 2012).

Òbviament no pretenc que totes aquestes mesures, i altres de possibles que puguin sorgir, siguin d'una fàcil aplicabilitat. Més d'un cop he dit que no he estat mai implicat en l'organització d'una cursa i desconec, per tant, què pot implicar-hi en tots els aspectes que hi intervenen. Dic això perquè no vull que s'interpreti aquest escrit com una crítica (més o menys explícita) a les organitzacions de les curses, a les quals en bona part dels casos els hauríem d'agrair l'esforç que hi esmercen perquè la resta hi poguem participar. De totes formes, i després d'uns quants anys de corredor popular -i diria que en ple auge d'aquest esport- tinc la sensació que més d'una ha traspassat el llindar d'allò que podríem considerar "popular" per pujar-se al carro del negoci, veient que és un sector en què molta gent està disposat a pagar perquè li prenguin el pèl. Eps, segur que jo també hi vaig caure en aquest error quan hi vaig començar. Tot plegat, i per no fer-me massa llarg, només pretenc reflexionar sobre un fet que no és que em tregui la son (al cap i a la fi tothom és lliure de fer el que vulgui amb la seva cartera i les seves cames) però sí m'està conduint a ser molt més crític i selectiu a l'hora de triar una cursa.

Per descomptat, qualsevol altra mesura que proposeu en aquesta línia, serà benvinguda. Per exemple, ara em ve al cap que ja posats, per què no deslliurar de l'obligació de pagar la inscripció a aquella gent que com jo, tenim blocs i que quan parlem d'una cursa determinada, d'una forma o altra no estem fent més promoció? Qui ens "recompensa" pel temps que hi posem? Aquesta em semblaria una mesura molt encertada, vés per on!

Avinyó: la tradició d'una bona cursa

Amb una mica de retard -disculpeu-me- us publico a continuació la crònica de la passada cursa de Sant Silvestre d'Avinyó. Tot i que fa uns dies vaig publicar el balanç de curses dels darrers mesos i vaig qualificar l'any en general com a discret, això no treu que la darrera cursa hagi estat realment una molt bona experiència. Ja feia dies que la tenia en el meu punt de mira perquè estava convençut que m'ho passaria bé i, efectivament, així va ser. No hi ha res millor que veure que un no s'ha equivocat en la seva tria. Dit això, anem al gra i expliquem breument com va anar la cursa. En primer lloc, l'hora d'inici (les 4 de la tarda) recomanava dinar més aviat de l'habitual, alhora que no fer temps al sofà per no caure als braços de Morfeu; així que un bon plat de pasta, una peça de fruita i llestos. Em passa a recollir el meu nebot i com ell s'està agafant això de les curses molt a pit, és puntual com un rellotge i arribem a Avinyó amb prou temps com fer el badoc una bona estona. Aquí observo una millora respecte l'any passat com és l'entrega dels dorsals que, potser seguint el meu suggeriment, es va evitar l'apilament de la gent a l'entrada del pavelló. Durant l'estona prèvia a l'inici de la cursa puc saludar a altres col·legues (llegeixi's David Masfred, Joan Junyent, Jaume Valls i fins i tot una antiga estudiant -l'Empar Gil- que es dedica a les curses d'orientació i a qui per cert, se li donen bastant més, més que a mi aquestes altres de més populars). L'ambient que s'ensuma és del tot festiu i la prèvia al sopar de cap d'any que ens espera després s'entreveu agradable i entretinguda.

S'aproxima l'hora de sortida i m'adono que com a mínim aquesta serà diferent a la de l'any passat: en comptes d'anar en direcció al Serrat de Cal Bardaix anem en sentit contrari i aviat veig que no només serà diferent aquest primer tram inicial sinó també la resta del circuit. Després d'un primer mig quilòmetre passant pel nucli urbà deixem l'asfalt i comença la cursa de veritat: pista i corriol que no abandonarem fins gairebé creuar la meta. Ens espera pel davant una successió interessant de trams de baixades i pujades suaus, esquitxats de tant en tant per alguns altres de més costeruts i estrets en què ens veiem obligats a caminar (si més no, la gran "classe mitjana" de la cursa). Des del mateix moment de la sortida m'enganxo com una paparra al David (Masfred) per esbrinar quanta estona li puc seguir el ritme ja que em diu que pensa anar més tranquil del que és habitual en ell. I a fe de Déu que durant una bona part de la cursa no el perdo de vista però després d'un punt d'aquests més complicats veig que se'm desempallega i decideixo que ha arribat el moment de no destorbar-lo més i fer la meva. La veritat és que em sento bastant bé, crec portar un bon ritme de pas i bé amb una, bé amb una altra, segueixo unes quantes "llebres" que m'ajuden a mantenir-lo. Fins i tot tinc la impressió que vaig força ràpid (per ser jo) en trams de ... pujada!

Però com a gos famèlic tot són puces, a un parell de quilòmetres de l'arribada començo a notar molèsties al bessó de la cama esquerra, cosa que feia temps no em passava. Jo patint pel taló del peu dret durant mesos i ara em surt això. És ben bé que quan no és un all és una ceba. Com veig que no em passen i tinc aquella sensació que si segueixo pot acabar de petar, decideixo aturar-me i fer uns quants estiraments específics; només em faltaria haver-me de retirar en una cursa -no recordo que m'hagi passat mai i per acabar de reblar el clau, la darrera de l'any. M'hi estic ben bé un parell de minuts i reprenc la marxa amb el mateix ritme d'abans. Continuo notant molèsties però ara no tan fortes i com veig que ja no queda gaire per acabar premo gas a fons, aprofitant també que aquesta part del circuit ho permet. En aquesta foto (gentilesa d'en David Masfret) em podeu veure tal qual un Messies fent obrir el pas perquè pugui passar. Al final, un temps discret de 55' i una classificació que també ho és però confesso que tret d'això últim de les molèsties, he tingut unes molt bones sensacions. Confesso que després, però, i durant un parell de dies, he tingut el bessó tocat i esperem que hagi estat tan sols una falsa alarma.

Feta la meva crònica, anem a fer-ne ara una breu valoració volent deixar clar d'entrada que en general, m'ha semblat una molt bona cursa perquè darrera hi ha hagut una bona organització. Però si entrem al detall, podríem dir:

• Aspectes que m'han agradat: si ja el recorregut de l'edició anterior em va semblar bastant bo el d'enguany no s'aparta d'aquesta línia, interessant i entretingut. En algun punt es poden formar embussos però això ja ens va bé a la gent que no anem a guanyar. Com en altres curses d'aquesta naturalesa, la logística ha estat molt ben resolta, tota concentrada al costat del pavelló esportiu (aparcament, consulta i recollida de dorsals, vestuaris i dutxes, berenar, etc.). És a dir, cap complicació que és el que hom espera per a una cursa que manté un tarannà genuïnament popular.
• Aspectes que poden millorar: a l'edició de l'any passat ja deia que s'havia millorat en part la informació cartogràfica però enguany aquesta no ha estat disponible al web de l'organització i diguem que m'he quedat amb ganes de fer una crònica més detallada (fixeu-vos que no faig esment de cap referència toponímica). Tot i reconèixer que aquesta és una qüestió que frega més el defecte professional que cap altra cosa, tampoc és complicada resoldre-la eficaçment i sense gaire esforç (amb un Google Map, Wikiloc, etc.). I ja posats, també hauria estat bé indicar els punts quilomètrics al llarg del recorregut.

Tot i això, i com deia abans, una cursa que val molt la pena tenir-la a l'agenda si es busca una bona cloenda d'any. I parlant de cloendes, acabo l'entrada amb els enllaços a algunes altres relacionades amb Avinyó.

• Crònica de la primera edició de la Sant Silvestre d'Avinyó (2009), que no vaig fer.
• Crònica de la segona edició de la Sant Silvestre d'Avinyó (2010).
• Crònica de la tercera edició de la Sant Silvestre d'Avinyó (2011).
• Referència a la Cursa dels Matiners.

Postdata: foto del meu fantàstic sopar de cap d'any. Una recomanació: deixeu-vos de complicacions i de plats sofisticats i busqueu, en canvi, la perfecció de la simplicitat. Uns bons canapès de primer i de segon, un parell d'ous ferrats (amb oli d'oliva) acompanyats de patates xip (de xurreria). Un plat fàcil de cuinar, barat d'allò més i si em voleu fer feliç, oferiu-me el que és una de les meves poques "perdicions" gastronòmiques. Per cert, bon any 2013!

Per començar l'any, una cursa ARCS

Si reviseu l'escrit que vaig fer ara fa un any per detallar la llista de possibles curses a fer el gener del 2012 (aquí us en deixo l'enllaç) veureu que parlaré gairebé de les mateixes (Moià, Súria, Les Borges Blanques, etc.) la qual cosa vol dir que el calendari és el que és i que no hi ha gaires canvis en la seva oferta, si més no per aquest primer mes de l'any i per les curses en què més em fixo. De totes formes, i a diferència de fa un any, enguany sí tinc clar amb quina cursa encetaré la temporada i és també una llàstima que aquesta coincideixi en dia amb una altra que també tindria moltes butlletes. Tot plegat, i com detallaré a continuació, la previsió és que aquest gener acabi fent només una cursa perquè la resta d'opcions que he trobat, o bé són inviables per calendari, o bé ja no responen a les meves preferències i capacitat física del meu cos.

• Cursa que faré: com altres vegades, en singular perquè només contemplo participar-hi en una. Es tracta de la quarta prova del circuit ARCS i en concret, a Sant Joan de Vilatorrada. Recordeu que aquest circuit es va iniciar l'any passat i que de les quatre curses inicials n'ha incorporat una cinquena que és, justament, aquesta. Es farà el 20 de gener i com és molt a prop de casa -de fet, m'hi podria acostar gairebé fent un escalfament previ- no caldrà matinar. A més, té de bo que tot i ser una cursa de muntanya de les que comencen a "picar" (per mi), part del circuit ja me'l conec perquè hi he anat més d'un cop a córrer o en BTT. Això no li treu dificultat però si d'entrada se sap què ens hi trobarem, millor. I com la resta de proves del circuit, molt poc asfalt, no gaire gent, preu assequible i segur que molt bon ambient.
• Curses que no faré: òbviament aquí n'incloc unes quantes. En primer lloc, la Cursa dels Dos Turons (Moià) per al diumenge 13. Va ser una de les primeres en què vaig participar (allà pel 2009) i ara s'ajustaria més a les meves preferències. De totes formes no la faré perquè preferiré descansar i, sobretot, perquè no em dóna la gana de pagar 17€ pel simple fet de no ser resident del Moianès. Ara bé, a qui li agradin les curses de muntanya no molt dures ni llargues, és una opció més que interessant. Segon, aquest mateix dia també es celebra a Blanes la Cursa Mar i Murtra, molt idònia si busqueu fer una tirada llarga (20 km.) i alhora amb un cert desnivell. També la vaig fer fa uns anys i em va encantar (i hi tornaria sinó fos que he descartat participar en curses que superin un llindar concret de distància). Tercer, per al mateix dia que la cursa de Sant Joan (diumenge 20) hi ha la sempre interessant Cursa de l'Oli de les Borges Blanques. Aquest cop tampoc hi tornaré (l'he feta en dues edicions) però si busqueu una cursa de poc més de 10 km. per pista, sense gaire desnivell i amb molt bon ambient pre i post cursa, aquesta us l'hauríeu de reservar a la vostra agenda (a més, coincideix amb la Fira de l'Oli i això sempre dóna un valor afegit). I per últim, per al darrer diumenge de mes (27) hi ha la cinquena prova del circuit ARCS, a Súria, a la qual no hi tornaré enguany perquè ja la vaig fer l'any passat i em va semblar un pèl dura per al meu limitat físic. Potser hi seré com a "reporter", que sempre és més descansat.

Per acabar, recordeu que aquest gener també es fan dues conegudes mitges maratons, la de Sitges (13) i la de Terrassa (27) però ja sabeu que he descartat fer mai més aquesta distància, oimés en asfalt. De totes formes, veig que Sitges torna a repetir un circuit urbà que per mi, no té cap interès perquè són dues voltes, i els seus preus tampoc és que siguin gaire econòmics (això tampoc ha canviat). Per la seva banda, l'altra és un pèl més econòmica i a més té un component solidari perquè la inscripció és més barata per aquells participants en situació d'atur. Ja només per això, i si per mi fos, m'inclinaria per aquesta i no pas la de Sitges (sembla com si les organitzadors de certes curses encara no s'hagin adonat de la greu crisi econòmica que ens està colpejant a tots plegats).

Així doncs, s'entreveu un mes de gener bastant tranquil i amb no gaire activitat però ja ho anirem veient a mida que passin els dies. Per cert, i ja que n'he fet esment, aquí us deixo uns quants enllaços que potser us ve de gust de fer-hi una ullada. Apa, ja teniu lectura per a uns quants dies.

• Crònica de la meva participació a la Cursa dels Dos Turons (2009).
• Entrada de perquè vaig descartar córrer a Moià el 2012.
• Crònica de la meva participació a la Cursa de Mar i Murtra (2010).
• Entrada en què també parlo de la Cursa de Mar i Murtra (edició 2011).
• Cròniques de les meves dues participacions a la Cursa de l'Oli (2010 i 2011).
• Entrada en què també parlo de la Cursa de l'Oli, com a exemple d'èxit.
• Crònica de la meva participació a la Mitja de Sitges (2009).
• Crítica a l'edició de la Mitja Marató de Sitges (2012).

Cloenda d'un any discret

Com és habitual, començo l'any 2013 fent un breu balanç del que ha estat la segona meitat del que hem deixat enrere tot just fa un parell de dies. D'entrada, si al seu moment ja vaig qualificar la primera meitat del 2012 de bastant discreta, aquesta segona no ha estat gaire millor, tant quant al nombre de curses fetes com als resultats assolits. De totes formes, i en segon lloc, crec que hi ha una gran diferència entre una i altra, com és que després d'uns mesos d'inactivitat -lesió, càrrega de feina i, sobretot, una preocupant desmotivació- he tornat a recuperar les ganes de continuar corrent i participar en més curses. I de retruc, de deixar aquest bloc en un estat de semiabandonament als mesos de juny i juliol -aquesta desmotivació també va ser "literària"- he passat a reprendre-hi l'activitat amb una certa importància, tot i que he acabat l'any amb el menor nombre d'entrades des què el vaig obrir ("només" 77 quan els altres anys he superat amb escreix el centenar). Si anem al detall i ens centrem en el que han estat els darrers 4 mesos (des del setembre) cal dir que he participat en 7 proves, només una menys que als altres 8 mesos, la qual cosa seria un clar indicador del que deia sobre la meva recuperació anímica; en total, aquest 2012 he fet 15 curses (més la caminada de la Transèquia).

Després d'aquesta primera dada, tot seguit us n'ofereixo unes quantes més que són el resultat de la taula que, com sempre, podeu consultar al menú d'opcions que us surt al costat esquerra de la pantalla.

• Distància total: 78,5 km amb un mínim de 10 km i un màxim de 13. De mitjana, 11 km per cursa.
• Quant al perfil, cap de plana i les podríem qualificar de mitja muntanyeta, llevat potser dels casos de Manlleu i Les Cabanyes del Penedès. Una prova més del meu trànsit cada cop més decidit cap aquesta mena de curses: molt poc asfalt i més pista i corriol, un cert nivell d'exigència física i una distància que es mogui entre la desena de quilòmetres i els 13-14 km.
• En termes geogràfics m'he mogut "només" per la zona central de la província de Barcelona: 4 al Bages i la resta per l'Osona, Anoia i Alt Penedès. Suposo que en certa manera dec seguir prioritzant les curses més properes a Manresa, que requereixen menys temps de desplaçament i per això són més còmodes i suposen, alhora, un menor cost en benzina.
• Pel que fa als resultats, i com deia abans, aquesta ha estat la temporada més discreta des que porto participant en curses (d'ençà el 2009). En cap he pogut estar per sota del 50% de la classificació i en aquest sentit la millor ha estat Manlleu (superat pel 54,8% de corredors) i a la resta em col·loco dins el tercer quartil o fregant el darrer. Òbviament els "bons temps" ja són part de la meva història i no crec que hagi d'esperar res millor que això, quan no pitjor. Però tant, agafem-nos-ho amb calma i pensem que ha arribat el moment de participar en una cursa popular tan sols pel gust de córrer i no pas per competir.
• 1746 han estat les persones que han participat en aquestes curses que dóna una mitjana de 291 corredors (no compto la Punk Trail de Calaf perquè desconec la dada d'inscrits tot i que si fa o no fa, no s'apartaria gaire d'aquesta xifra). Les més minoritàries han estat Sant Salvador de Guardiola i Sant Fruitós de Bages (per sota dels 200 corredors) i a l'altre extrem tenim la de Manlleu (amb més de 430). Ja veieu com, un cop més, fujo de les multituds.
• I com a dada final, dir que aquestes curses m'han suposat una despesa de 53€ (amb dues curses gratuïtes) i un preu mitjà d'inscripció de 7,5€ (o 10,6€ si no compto aquestes dues). I a canvi he engruixit l'armari amb unes quantes samarretes més.

Per acabar, us deixo l'enllaç del balanç de la primera meitat de l'any perquè pogueu comparar una i altra, si us ve de gust. Tingueu en compte que aquest 2012 ha estat el meu quart any com a corredor popular i que a poc de complir els 47 "tacos", més que pesar-me els quilos em pesen més les canes. Si esteu interessats en trobar més entrades com aquesta, només cal que busqueu a la secció del "núvol d'etiquetes" la de "balanç de curses". I com a cloenda, no puc estar-me d'incloure també l'enllaç a un Google Map amb la relació i dades d'aquestes curses. De vegades, una imatge val més que un milers de paraules.

Mostra Curses setembre-desembre 2012 en un mapa més gran