Tàrrega: ens en sortirem?

Demà toca el torn de la Mitja Marató de Tàrrega, la primera d'aquest mes de maig que malgrat estar farcit de curses, espero al final no atipar-me. Val a dir que deixant de banda el cas de la de Manresa (que és com córrer a casa), amb aquesta trenco la meva norma de no repetir curses ja fetes, doncs si seguiu el bloc veureu que ja hi vaig participar a l'edició de l'any passat. I si llegiu la seva crònica espero que demà em senti millor. No compto repetir o millorar el temps assolit, ni tampoc acostar-m'hi gaire, ja que com ja he dit vàries vegades no estic en el mateix nivell de forma de fa un any. Em conformaria amb no tenir una altra "pàjara" i estar a gust mentre corri i si hem d'aturar el crono en un temps concret, em sentiria prou satisfet si baixés de l'1:40'h. Però vaja, sense capficar-m'hi ni el més mínim. Més aviat, hi vaig perquè sent el 10è aniversari d'aquesta cursa sembla que el bon ambient està assegurat: cóc de Tàrrega, granissat de la Jijonenca, font de xocolata amb broquetes de fruita de temporada (nyam, nyam!), obsequi especial que consisteix en una capsa d’Albades, (galetes típiques de la ciutat), etc. Ja posats a fer curses, com a mínim que tinguin algun fet diferencial; és a dir, adéu a les típiques samarretes i benvinguts siguin els pernils, viandes i regals per l'estil.

Pel que fa a la cursa, demà el "Team" torna a tenir una altra baixa sensible ja que el companys Frans no serà amb nosaltres; això sí, sort que vindrà el Jordi (es va perdre la mitja d'Olot) i abans que ens passi la ma per la cara i faci la seva potser encara ens quedarà una mica de forces per seguir-lo una estona. Qui sap si ens acabarà fent de llebre! Del recorregut, dir que és gairebé el mateix de l'any passat -dues voltes amb sortida i arribada a Tàrrega, passant per Vilagrassa- però pel que veig al Web, en sentit contrari. Això ens donarà l'oportunitat de passar per davant del restaurant "Casa Pérez" -a Vilagrassa- i reservar taula per dinar. A veure si podem gaudir de nou dels seus cargols. Curiosament, els dos cops que ens hi hem assegut a taula ha estat per sengles curses (la mitja de l'any passat i la de l'estany d'Ivars d'Urgell). Doncs bé, no ens estarem de no tornar-hi.

Per acabar aquesta prèvia a la cursa, tres coses: primera, potser el temps no ens acompanyarà gaire (risc de pluja) i per això l'organització ja avisa al seu Web que en cas que plogui no es suspendrà i que tenen prevista una carpa de 500m2 on aixoplugar els serveis dels corredors. De totes formes, mentre no faci la calorada de l'any passat, no vindria malament una mica d'aigua (però tampoc gaire no sigui que després haguem de córrer amb aletes i un vestit de neoprè). Segona, està anunciada la presència del conegut corredor Pol Guillen per participar al quart de marató (es veu que té por de córrer amb nosaltres i no s'atreveix amb la mitja!). I tercera, sapigueu que tots els participants a la cursa tindrà accés gratuït al museu de joguets i autòmats de Verdú, poblet que també és conegut per la seva ceràmica negra i un petit castell (clar que en aquestes terres d'antiga marca fronterera entre cristians i mahometans, aquest últim no és gens estany).

No més sopa? Doncs dues tasses!

Tot just acabo la "trilogia" dedicada a la possible incidència de la crisi en el món de les curses populars, amb la idea de fons que potser comença a haver-n'hi un excés i avui m'assabento per informacions d'un bon col.lega que neix una nova cursa, i a les meves terres, a Manresa. Dit i fet, es veu que el Club de Tennis Manresa organitza la primera edició de l'anomenada "Cursa del Mosquit" prevista per a la tarda del dissabte 5 de juny. Sembla que s'ha posat de moda que entitats esportives privades i que no tenen una relació directa amb aquest món, organitzin curses, bé nomes per als seus socis, bé obertes a tothom; així, a part d'aquesta tenim la que us deia no fa gaire de la del Club Natació Manresa (enguany ha fet la 2ª edició) i la que us anunciava el passat març de la primera cursa de muntanya del nou gimnàs Cube, cap al cim de La Mola (el 23 de maig).

Pel que fa a aquesta nova cursa, és de 10 km. i transcorre pels camins la Sèquia de Manresa que travessen part del Pla de Bages (bé, el poc que en queda!) entre els termes de Manresa, Santpedor i Sant Fruitós de Bages. Si seguiu el blog, us serà familiar perquè és una zona que ens coneixem com si l'haguéssim parit, ja que l'hem corregut a peu i en bici, pel dret i pel revés. Ja aviso que a qui no li agradi l'asfalt ho tindrà molt bé perquè no en trobarà ni un bri. És una bona opció per a un dissabte a la tarda, sobretot si el temps hi acompanya, perquè tota aquesta zona és molt freqüentada per caminadors, gent que passeja o entrena per córrer (enllaç al seu recorregut). A més, la cursa comença i acaba al Parc de l'Agulla, que és el punt de reunió de molta gent de Manresa i voltants quan comença a fer bon temps si es vol passar una agradable estona no fent res, estar amb la família, jugar amb els nens, pescar, etc. Salvant molt les distàncies, vindria a ser com una mena de Parc del Retiro de Madrid. En aquesta foto podeu veure una vista aèria del seu estany i a l'esquerra les instal.lacions del Club de tennis. Per cert, curiós nom per a una cursa, la del mosquit. A veure si resultarà que espanta més que atreu gent i que els que s'animin a fer-la hagin de fugir d'una plaga, cames ajudeu-me. Ja posats, que ho acabin de rematar i afegeixin el nom de "tigre".

Si voleu una mica més d'informació us podeu acostar al centre de visitants del Parc de la Sèquia, una mena de cub rectangular folrat tot de fusta, o repescar l'escrit que vaig fer amb motiu de la Cursa de Santpedor (octubre del 2009). Així doncs, procurarem que no se'ns passi per alt quan pensem què fer el mes de juny. I per cert, ja que tothom s'anima a fer curses potser és el moment de treure de la nevera aquella primera idea que vam tenir fa un temps de fer-ne una pels voltants de Rocafort; per començar, el nom ja el tenim: la Cursa de les Tines. Total, si el plat és ple ja no vindrà de dues tasses més!

Crisi i curses: més reflexions (3)

En la línia dels darrers dos escrits aquí us deixo el tercer (podríem dir-ne "trilogia"?) que segueix el mateix model de l'anterior, amb la diferència que aquest se centra en les mitges maratons. La tria que he fet també conté, casualment, 24 curses fetes entre el setembre del 2009 i aquest maig, tot i que la intenció inicial era haver-ne inclòs unes quantes més (p. ex. les de Gavà-Castelldefels, Roda de Ter, Terrassa i Sitges per acabar la relació de mitges que formen part de la Challenge de la Diputació de Barcelona) però no he trobat totes les dades. També he pensat en la d'Empúries, que té lloc conjuntament amb la seva Marató i una cursa de 10 km. Però com vaig dir en l'escrit anterior sobre aquesta qüestió, en aquest cas no tenia gaire clar si el límit màxim d'inscripcions del reglament és per a les tres opcions o per a una en concret, amb el risc que pot suposar això de cara a l'exposició de dades incorrectes.

D'altra banda, malgrat que he publicat abans aquestes reflexions en relació a les curses de 10 km, he de dir que el primer cop que hi vaig pensar va ser a la Mitja Marató d'Olot, quan aquell cap de setmana se'n feien dues més en punts tant distants com Lleida i Tossa de Mar. Ara bé, mentre a Olot vam ser 501 corredors, a Tossa s'hi van congregar 324 i a Lleida poc més de 250. I el que més em va cridar l'atenció és que en aquestes dues altres mitges el límit màxim d'inscripcions era de 500 a Lleida i ... 1.500 a Tossa! Per la seva Banda, Olot va fixar el topall en uns "modestos" 750.


I ja que parlem de xifres, m'estalvio l'explicació del que és cada ítem de la taula doncs són els mateixos d'abans. I també com abans, cal tenir clar que les conclusions són una mica d'arriscades de defensar (vaja, que no posaria les mans al foc per elles). Ara bé, potser destacar com sembla que el nombre màxim d'inscripcions permeses és més alt que en les curses de 10 km. Aleshores, podríem deduir d'això que és perquè tenen més interès? o que ja posats a organitzar una cursa, que sigui més llarga? Al cap i a la fi, de curses de 10 km. n'hi ha per triar i remenar i en canvi, de mitges n'hi ha moltes menys (podríem pensar en una mitja marató com un "fet diferencial"). Una segona conclusió és que hi ha algunes que per poder ser-hi t'has d'inscriure amb força antelació (el cas conegut de Granollers però també el de Mataró o Vilafranca del Penedès) i a l'altre extrem -a part dels dos casos citats- tindríem també el de Cunit, Berga o Balaguer en què suposo que ja els agradaria aplegar més gent.

Tot plegat, teniu la taula amb les dades i que cadascú extregui les conclusions que cregui més útils.

Crisi i curses: més reflexions (2)

A l'escrit d'ahir us vaig donar la tabarra amb una reflexió -sense cap més altra pretensió- sobre la percepció que teníem d'un possible excés de curses (sobretot de les de 10 km.) en el calendari i de com podria afectar-hi l'actual context de profunda crisi econòmica. Al final em comprometia a aportar algunes dades orientatives, tot i que com avisava seria aquest un exercici prou difícil. Tinc clar que la taula que segueix a continuació no té cap validesa "científica" i que les variables que inclou no són, crec, les més rellevants. Així, hagués estat molt millor tenir dades de l'evolució del nombre total de curses als darrers anys i també de l'evolució del nombre de corredors inscrits (si no de totes sí d'una bona tria). El que passa és que trobar aquestes dades és impossible si volem tenir una imatge prou àmplia de les curses organitzades a Catalunya; una altra cosa és que ens volguem centrar en algunes en particular i, amb una mica de sort, podríem disposar d'aquestes dades (sobretot si es tracta de curses amb xip de control de temps).

Doncs bé, després d'uns dies dedicant unes poques hores "mortes" a la recerca d'informació, la següent taula inclou una selecció de 24 curses de 10 km. i altres distàncies (inferiors a la mitja marató), fetes entre el setembre del 2009 i el primer cap de setmana de maig d'enguany. Les variables que inclou són:

• Edició, o quantes vegades s'ha fet la cursa? La idea original és veure si pot haver-hi relació entre la seva antiguitat (o "veterania") i un major o menor èxit.
  
• Nombre de corredors arribats, segons la classificació que es pot consultar al Web de les curses o altres (p. ex. algunes remeten al Web de "ChampionChip", que és l'empresa encarregada del control del temps amb xip). En aquest sentit de ben segur que hagués estat més útil la dada de corredors inscrits (que han pagat) però no ha estat possible. A més, què passa amb aquelles curses que accepten inscripcions el mateix dia?
  
• Límit màxim d'inscrits, d'acord amb la dada indicada al reglament de la cursa. Ens pot donar una idea del grau de "crida" que s'espera assolir i fins on pot créixer (per logística, costos, etc.). En alguns casos, aquest límit s'entén que s'aplica en vàries curses alhora (p. ex. una de 10 km. i una mitja marató), tot i que de vegades en el reglament no queda gaire clar.
  
• Preus, que varien en funció de si es té o no en propietat el xip, si es fa el pagament abans d'una data concreta, en un segon període o el mateix dia de la cursa (algunes no admetien aquesta darrera opció), descomptes per ser soci d'alguna entitat o club, etc. En aquest sentit, potser es podria pensar que alguns preus són més "prohibitius" que altres. També seria ideal disposar de la dada de l'evolució dels preus any rere any però això ja hagués estat "arrissar el rínxol".
  
• Percentatge, és a dir, la relació entre la segona i tercera variables. Ara bé, tot i que hagués estat millor la relació entre el nombre d'inscrits (no d'arribats) i el límit permès, hem de pressuposar que el decalatge entre la primera variable i el nombre de corredors arribats tampoc hauria de ser gaire gran.

A partir que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, si pot. Per exemple, moltes curses presenten una relació percentual superior al 50% i en aquelles que voregen el 90% es podria pensar que han arribat al màxim nombre d'inscripcions. D'altra banda, sembla que hi hauria una relació directament proporcional entre la "veterania" de la cursa i el seu grau de "crida", però també és cert que algunes de joves tenen un èxit destacat (Olot, Pont de Vilomara o Reus). En l'extrem oposat, destaquen casos com el d'Almacelles i fins i tot, crida molt l'atenció el de la cursa Gironella amb només un 10%. O són massa optimista o al reglament hi ha hagut una errata. És clar que també hauríem de tenir en compte que com més alt estigui el llistó més deu costar d'arribar-hi (és a dir, potser té més mèrit un 60% en una cursa de 1.000 corredors que un 80% en una altre de només 300). Pel que fa a la qüestió del preu tampoc se'n pot extreure una conclusió fefaent i no perquè la cursa sigui més barata ha d'atreure més gent (aquí entraria també la qüestió de si té més prestigi, potser també de l'obsequi, etc.). A més, algunes són un pèl més cares perquè són de més distància i per tant, la comparació grinyola més.

Tot plegat, que a partir d'aquí dir si la crisi econòmica actual afecta de més o de menys a l'èxit de les curses populars és, crec jo, una afirmació difícil de demostrar tot i que com a hipòtesi sembla de tot plausible. De totes formes, recordo que això és només una tria de curses feta a partir de les dades que he pogut trobar i que la intenció inicial era la d'una cerca més exhaustiva. Ara bé, o bé la informació no és fàcil de trobar (si és que n'hi ha) o bé no m'hi he dedicat prou temps (i com no em paguen, tampoc tinc perquè fer-ho). Com deia abans, potser millor si agaféssim unes quantes curses i veiéssim quina ha estat la seva evolució als darrers anys, la qual cosa procuraré que sigui objecte d'un altre escrit.

Crisi i un excés de curses? Reflexions (1)

Amb motiu de la passada Mitja Marató d'Olot i xerrant sobre això de les curses en general, vam arribar a la conclusió que potser començava a haver-hi un excés d'oferta, que tot i l'augment de la popularització d'aquest esport entre molta més gent que abans, potser això no seria suficient com per garantir la viabilitat futura de moltes curses, sobretot d'aquelles que es troben encara en una fase incipient. Hi vaig tornar a pensar quan aquest dissabte 1 de maig es van fer dues curses al Bages, a Artés (ja va per la seva 10ª edició) i a Manresa (organitzada pel Club de Natació i que n'era la 2ª edició). I totes dues gairebé a la mateixa hora i molt semblants quant a distància i perfil. Recordeu que la primera ja la vaig citar com una de les opcions a fer aquest maig però l'altra se'm va passar per alt (tampoc estava anunciada a cap calendari Web, que jo sàpiga).

Així doncs, em vaig demanar: no era possible que la de Manresa s'hagués fet l'endemà i no el mateix dia? Estic convençut que hi hauria hagut corredors d'aquestes contrades amb ganes de fer les dues en un interval de 24 hores. I dic aquesta i no la d'Artés per la seva major "antiguitat" i perquè, justament, el seu nom és "Cros de l'1 de maig". Desconec si uns i altres organitzadors van tenir en compte aquest fet i si és així, potser tampoc li van donar cap importància. De totes formes, veient això i traspassant-ho a un context més ampli, un no pot evitar de tenir la sensació que en molts casos, i tractant-se de curses minoritàries, potser s'estan fent la punyeta unes i altres de manera innecessària. És com si hi hagués una mena de "campi qui pugui", de pensar en muntar una cursa sense tenir en compte la resta d'ofertes que existeix més o menys pels voltants. I a més, fixeu-vos que parlem de curses de 10 km. que és la modalitat més popular i nombrosa quant a demanda i també en oferta. A mida que anem pujant en distància (mitges i maratons), tant una com altra van de baixa, però sobretot l'oferta.

És ben cert que com ja s'ha comentat en aquest mateix blog i com podeu llegir també en diaris i revistes quan hi ha alguna cursa d'aquestes tan massificades, la pràctica de sortir a córrer ja potser ha deixat de ser una qüestió de moda (les modes són passatgeres, van i venen) i ara és una activitat "vital" per a molta gent (potser sense la transcendència que traspua aquesta paraula). Per motius de salut, per passar-s'ho bé, per tenir una bona excusa per fer una excursió, pel que sigui (llegiu el decàleg que vaig escriure fa un temps), però de ben segur que cada cop veieu pels carrers de la vostra ciutat més gent corrent. I d'això se'n beneficien les botigues d'esports, d'alimentació esportiva, editorials de revistes d'atletisme i similars, agències de viatge, etc. És a dir, que allò que va començar com una qüestió molt "amateur" està generant un impacte econòmic significatiu i gens menyspreable en alguns sectors. I d'aquí a muntar una cursa hi ha només un pas. Sembla com si tothom hagués vist el negoci i ara hagi arribat l'hora de pujar-se a aquest carro.

Compte, amb això últim no estic criticant en cap moment el munt de gent que deu haver-hi darrera l'organització d'una cursa, de qualsevol, sigui gran o petita, mediàtica o desconeguda. Estic convençut que el grau de voluntarisme és absolut i total, que s'hi és sense cap obligació, que com a molt rebran un entrepà o se'ls pagarà el dinar, i sabent que un cop acabi la cursa tenen més números de rebre crítiques si alguna cosa no va gaire bé que no pas siguin felicitats si tot ha anat com oli en un llum. Més aviat la meva reflexió d'aquest escrit va en el sentit de tenir la impressió que és com si ara qualsevol poble, nucli, ciutat, etc. se sentís "obligat" a fer una cursa per tal que se'n parli, com si s'hagués de sortir en una mena de mapa "atlètic" i que si no hi ets, aleshores no ets ningú. En termes de màrqueting urbà es diu que és important tenir algun atractiu turístic per fer-te un petit forat en el mapa turístic mundial i que la gent et pugui conèixer i visitar. Doncs bé, després de poc més d'un any immers en el món de les curses populars començo a pensar el mateix. I com diu la dita, estarem matant la gallina dels ous d'or?

I això em porta a pensar en la viabilitat d'algunes curses, sobretot en termes econòmics. En altres paraules, hi ha tanta demanda com perquè avui dia hi hagi molta més oferta que fa uns anys? Ara potser especularé més del compte -doncs mai n'he organitzat cap- però m'imagino que per molta bona voluntat que s'hi posi, l'organització d'una cursa ha de costar calés i a l'hora de fer càlculs hem de pensar en partides com els obsequis als corredors, el menjar i beure, pòlisses de responsabilitat civil i assegurances d'accidents (mireu el reglament de les curses), etc. I és clar, tot això no surt del no res ni tampoc fregant una llàntia màgica. Són despeses que se suposa han de quedar cobertes a través de les inscripcions, patrocinadors, potser també dels propis ajuntaments, etc. Però com no conec gaire el rerefons no voldria parlar més del compte, ficar la pota i, sobretot, ofendre algú sense voler-ho.

Ara bé, en un context de crisi com l'actual i sense gaires visos que millori a curt termini, em pregunto el següent: algunes curses podran aguantar sense haver de pujar el preu de la inscripció? I si això es produeix, aleshores no podríem pensar que el potencial corredor interessat sigui ara més escrupolós en la tria de les curses que vol fer (i pagar)? Algú podria replicar dient que no n'hi ha per tant, que el preu no és gens prohibitiu (posem l'equivalent a un sopar de nivell mitjà?) i que això no li ha de fer desistir d'inscriure-s'hi. D'una banda és cert, mirat aïlladament els preus solen ser també "populars" però potser ara hi haurà una major tirada per curses més properes al lloc de residència, que suposin una menor despesa de viatge, que no "obliguin" a dinar fora o fins i tot, a dormir (allò que dèiem abans de la cursa com un bon pretext per fer una excursió). Si aquesta idea és plausible, aleshores podríem també pensar que la repercussió econòmica allà on es fes la cursa serà menor. Veieu per on vull anar, en un model de vida capitalista la variable clau per seguir creixent és el consum, regulat per la llei de l'oferta i la demanda; però quan l'oferta es fa més restrictiva (p. ex. pujada de preus en inscripcions) i la demanda tampoc està per gaires alegries, aleshores tot se'n ressent. Si la crisi fa tancar fàbriques i provoca deslocalització industrial, no podríem parlar també de desaparició de curses, de la seva "deslocalització"?

Total, que m'ha sortit una reflexió més llarga del previst inicialment. És clar que per saber si el món de les curses populars està o no en crisi hauríem de consultar dades concretes i rellevants, així com també amb un horitzó temporal d'uns quants anys enrere. No és aquest l'objectiu de l'escrit sinó tan sols deixar anar en veu alta uns quants pensaments. Això sí, en propers escrits sobre el mateix tema intentaré basar-me en algunes dades, tot i que ja avenço que és un exercici prou complicat i del qual tampoc se'n podran extreure conclusions gaire rotundes.

Marató d'Empúries: guanyo la porra!

Ahir em vaig dur una agradable sorpresa en assabentar-me que havia guanyat una de les poques porres que mai he jugat. Efectivament, el col.lega blocaire Luigi, que té un blog amb un nom tan "poètic" com aquest -maryannholdmyhand-, en va fer una a mitjans d'abril sobre el temps que faria a la marató d'Empúries d'ahir diumenge. I de 35 persones que han dit la seva jo he estat qui més s'hi ha acostat, amb una predicció que només s'ha desviat en 27" (de més); li vaig predir un temps de 3:22:15h i al final ha fet un fantàstic temps de 3:21:48h (en aquest enllaç podeu veure la resta de prediccions). Val a dir que no ens coneixem personalment i només hem contactat algun cop a través dels nostres respectius blogs (aprofito per recomanar-vos el seu, tant pels continguts com per l'estil de com estan redactats). A veure com ens ho fem ara per a la perceptiva entrega i recollida del premi, el qual consisteix en un magnífic lot de 6 Guinness (gentilesa del Chequeahorro del Club Carrefour) i un llibre ("Iniciació a la poesia de Salvador Espriu", de J.M.Castellet i signat pel mateix autor). Ja us asseguro que mentre llegeixi el llibre ho faré gaudint d'una cervesa. Dit això, potser que m'apliqui i adapti al món de les curses aquella dita que diu "Desafortunat en el joc, afortunat en l'amor" i diguem "Desafortunat en les curses, afortunat en el joc" (ja ho sóc en l'amor).

Per cert, no me'n puc estar de felicitar el company Luigi pel seu temps perquè crec que és molt bo i ni de lluny em plantejo arribar-hi. Si llegiu la seva minicrònica, ho ha aconseguit fent dues mitges maratons en sengles temps molt raonables, entre 1:40 i 1:41h. Felicitats! Si mireu les entrades del seu blog, veureu que li va molt córrer per muntanya i es veu que això deu ajudar molt quan s'ha de fer després en pla.

Cloenda de mes gastronòmica

Per acabar aquest mes permeteu-me un breu toc gastronòmic sobre dos productes que he citat en anteriors escrits i que no deixen de tenir una certa relació amb el món de les curses. En primer lloc, per a tota aquella gent que en dubtava, confirmo que el pernil guanyat amb molta suor a la darrera cursa d'Olot ha sortit prou bo. Teníem recels sobre la seva qualitat després d'haver llegit algun comentari en algun blog respecte el pernil d'edicions anteriors i que a més, no per això el preu de la inscripció era molt alt (si fa o no fa com altres mitges maratons però sense aquest obsequi). Tot plegat, això vol dir que muntat en el perniler de la cuina fa patxoca, i que no hi ha dia que agafi el ganivet i me'n foti uns quants talls. Com va dir aquell que ara deu estar decebut per l'eliminació del Barça, m'estic posant com un bacó.

I en segon lloc, a principis del passat febrer feia aquesta entrada explicant la nostra sortida cap a Valls de Torroella, en una sessió de preparació prèvia a la Marató de Barcelona. Si el torneu a llegir citava el gran "descobriment" de les cerveses artesanals Guineu, originàries d'aquest nucli. Doncs bé, l'edició digital del diari "Regió 7" publica avui la notícia que la modalitat Riner, amb poc més d'1 any de presència al mercat, ha estat escollida com la primera del món en el rànquing de cerveses de baixa graduació segons el web Ratebeer, un dels llocs de la xarxa més prestigiosos en la classificació mundial d'aquesta beguda. Val a dir també que ocupa la segona posició en el rànquing de cerveses espanyoles, darrera d'una altra catalana, la Setembre d'Agullons (Penedès).

Doncs la meva més sincera enhorabona a l'empresa responsable -Ca l'Arenys- per la seva molt bona feina. Ja veieu que es confirma un cop més com les curses han acabat sent un bon pretext per gaudir de plaers com aquests dos. Si sou cervesers i voleu provar una cervesa diferent, feu el pas i demaneu una Guineu (entre altres). I si la podeu acompanyar amb uns quants talls de pernil, encara millor.

Suzuki Manresa: objectiu assolit

En una època de vaques primes com la que estem patint, en què tot són notícies negatives i que l'economia fa aigües per tot arreu (l'atur espanyol pels núvols, la factura del rescat grec, la rebaixa de la solvència del deute públic espanyol, etc.) ja només faltava que el poble (bé, a una bona part) es quedés sense l'únic que li donava una mínima alegria setmanal. Ni Panem et circenses, ni l'opi per fer-se passar les altres penes i poder-se aïllar de la crua realitat quotidiana. El Barça eliminat per un equip que juga a l'antifutbol i dirigit per un entrenador que encarna la ràbia més visceral del culè, com és en Mourinho. El Barça ha dit adéu a la possibilitat de reeditar el triomf de l'any passat i sobretot, al caramel de fer-ho a casa del seu màxim rival, al Bernabeu. Adéu al "superorgasme" com crec que ho va qualificar en Piqué i potser aquí sí que li donaria la raó al portuguès quan va dir que per al Barça, guanyar aquesta Champions era una "obsessió". Cal reconèixer que els equips que estan acostumats a guanyar-ho tot els hi costa més pair aquestes derrotes.

Però perquè veieu que no tot ha de ser decepcions, vull animar la "culerada" amb una bona notícia esportiva que, òbviament, per a la majoria de gent ha passat desapercebuda. I és que potser ens oblidem que més enllà del futbol hi ha un món per descobrir, que també és capaç de generar petites alegries a persones que, com jo, passem del futbol (més aviat odiem tot el rebombori que se n'hi fa). De totes formes, com a catalans que som també ens n'hauríem d'alegrar. La notícia és de fa uns dies però me la guardava per a una situació com aquesta. El passat diumenge es va confirmar matemàticament la permanència, un any més, del club Bàsquet Manresa (ara Suzuki i abans TDK, Minorisa.Net, Ricoh, etc.), tot i que virtualment ja ho havia aconseguit abans. Un cop més l'objectiu de tornar a jugar a la màxima competició de bàsquet del país (ACB) s'ha assolit i a més, quan encara manquen tres jornades perquè finalitzi la fase regular. Per tant, mirarem ara d'anar al pavelló el dos partits que hi hem de jugar encara com a locals a gaudir, sense nervis ni haver d'esperar la darrera jornada, ni de dependre d'altres resultats, etc. Així doncs, culés del món, uniu-vos i feu-vos simpatitzants del Suzuki Manresa doncs segur que no haureu de patir per si guanyeu o perdeu una final de màxim nivell ja que no la jugaríeu mai. És a dir, mai us sentireu tan decebuts com podeu estar-ho en aquests moments.

De totes formes, també us he de confessar que enguany no hem gaudit tant (del bàsquet) com altres anys. El joc de l'equip ha estat inconsistent, irregular, a casa ens hem deixat prendre uns quants partits al darrer quart per vés a saber per quin motiu (inexperiència d'alguns jugadors, decisions de l'entrenador, una mica de tot) mentre a fora hem estat presa fàcil de molts equips. Tampoc han ajudat gaire les lesions de jugadors foranis que havien de donar més la talla. És a dir, tot i que l'objectiu principal del club s'ha assolit, aquest cop es té la sensació que si romanem un any més a l'ACB és més per demèrits dels dos clubs descendits i no tant per mèrits propis. Com aquell qui diu, el comentari general és que val més que aquesta temporada acabi ja per començar a rumiar en la següent i fer les coses millors. De ben segur que hi ha marge de millora, tot i l'escassetat de recursos econòmics. Per acabar l'escrit, us penjo aquesta entrevista a l'entrenador de l'equip, en Jaume Ponsarnau.

Què farem al maig? properes curses

Estem a la cloenda de l'abril i és hora de començar a rumiar en les curses que podríem fer al maig i en aquelles altres que sabent que no les farem, cal tenir-les en compte per a propers anys. Com en anteriors escrits d'aquesta mena el que ve a continuació no és més que una previsió, però potser serà més realista que altres perquè aquest mes no crec que participi en gaires curses (potser dues) tot i tenir 5 caps de setmana. I és que no vull arriscar-me més del necessari amb el tema del genoll i també vull deixar espai al calendari per a les sortides en bici. Dit això anem a pams.

• La Mitja Marató de Tàrrega el diumenge 9 de maig. Se'n celebra el 10è aniversari i sembla que el bon ambient està del tot garantit. Tot i que aquesta ja la vaig fer l'any passat i que trencaria la norma de no repetir cap cursa, en aquest cas tinc una petita espina clavada que em vull treure. I és que si llegiu la crònica vaig tenir, com es diu en aquests casos, una "pájara" i malgrat que el temps final no va ser dolent del tot, no vaig córrer gaire a gust. A veure si aquesta és la bona.
  
• La 5ª Cursa de Policia de Catalunya el diumenge 23 de maig. Una cursa de 10 km. entre les ciutats osonenques de Manlleu i Vic, amb un circuit sense cap complicació, tot asfalt i que si mireu les classificacions dels darrers anys, deu ser de les més nombroses en aquesta distància fora de l'àmbit barceloní, ja que s'arriba al miler de participants i a més, amb alguns de molt prestigi.

I ja està!! Aquestes dues són les que, en principi, tenen més números. De totes formes, hi ha altres curses que també són interessants de tenir en compte però que bé per coincidència de dates, bé perquè ja les he fet o bé perquè com deia abans, no vull córrer cada cap de setmana, de moment les aparcaré (però qui sap si al final en caurà alguna més). Són aquestes:

• X Cros d'Artés (10,250 km.) de l'1 de maig. No hi ha millor manera de recordar el dia del/a treballadora que enlloc de descansar, córrer una estona. M'agafa molt a prop de casa però el seu perfil tampoc és que em sigui molt favorable.
• 5è Cross del Traginer de Balsareny (10 km.) del 9 de maig. També a prop de casa però coincideix amb la Mitja de Tàrrega.
• El 3ª Memorial David Rovira de Sant Quirze del Vallès (10 km.) del 9 de maig. Una cursa organitzada per l'associació "Corredors.cat" en memòria del fill tristament desaparegut d'un bon col.lega bloggaire i popular com jo (teniu el seu blog enllaçat a aquest). És una cursa que tinc pendent de l'any passat i espero ser-hi el proper.
• I finalment, dues curses que ja conec i de les quals guardo un bon record, com són la del Corriol de Solsona (10,8 km.) i la del Riu Cornet de Sallent (13,3 km.), el 16 i 29 de maig. Potser també podríem afegir aquesta darrera doncs ja faria dues setmanes de la de Manlleu-Vic i a finals de mes no hi ha cap altra que m'atregui especialment.
  

Olot: pernil guanyat amb molta suor

Ahir diumenge va ser el torn de la Mitja Marató d'Olot, el mateix dia que se celebraven dues altres mitges com són la de Tossa de Mar i la de Balàfia-Lleida. I és que hem entrat en l'època de l'any en què el calendari està cada cop més farcit de curses populars, després de deixar el fred hivernal i abans d'entrar a la rigorosa calor de l'estiu. En el nostre cas, però, no vam tenir gaires dubtes en triar aquesta -sense desmerèixer les altres dues; només per gaudir del paisatge dels voltants d'Olot ja val la pena d'anar-hi i a més, teníem el bon record de la passada cursa dels volcans. A més, vam reeditar el "Team" de l'anterior vegada però sense poder comptar amb el "fixatge" del Jordi en ser baixa de darrera hora (de ben segur que hagués afegit un plus de qualitat).

La cursa es presentava amb uns bons prolegòmens ja que el dia era radiant, sense cap núvol i sol a dojo (després, però, això seria un inconvenient). Des del punt de vista logístic, els preparatius de l'organització han estat molt correctes i tenir tot -sortida i arribada, recollida de dorsals, dutxes, etc.- en un mateix lloc (les instal.lacions del Club Natació d'Olot) ha estat un gran encert. En certa forma, això compensa la sensació agredolça que m'ha quedat de la meva actuació personal a la cursa que, no ens enganyem, ha estat discreta. A l'escrit previ ja anunciava que aquesta no seria una cursa fàcil (si és que n'hi ha alguna) perquè tot i que el seu perfil no és molt dur, tampoc és del tot pla i no ha ajudat a córrer amb un ritme còmode i, sobretot, constant. En paraules d'un col.lega que vaig sentir a les dutxes (no penseu malament!), el tram de baixada no ha compensat els tobogans de la pujada. A tot això, ens ha sorprès la calor que ha fet -déu n'hi do per l'època- i més d'una vegada he pensat mentre corria en el que faltava per arribar al proper punt d'aigua. Estic convençut -i així mateix ho he pogut llegir en algun fòrum- que entre un factor i altre, molta gent s'hi ha deixat uns quants minuts.

Si entrem una mica en detall de la nostra actuació, tots tres anàvem convençuts que aquesta no seria la nostra millor mitja -poc entrenament, perfil, etc.- i que ens conformàvem amb un temps al voltant de l'1:40h-1:45h. Això volia dir fer un ritme d'uns 4' llargs/km. I en general diria que ho hem aconseguit, primer tirant un, després un altre. Als darrers quilòmetres, però, i coincidint amb el teòric tram de baixada, jo no m'he sentit gaire còmode, les cames em pesaven més del compte i no he pogut seguir el ritme dels companys. Pensant en aquella frase de l'escriptor japonès Haruki Murakami que en una cursa el dolor és inevitable però el patiment opcional, he preferit despenjar-me una mica i prendre'm amb calma el tram final. Fins i tot, no he cregut convenient donar gas per millorar el temps quan veia que superaria la barrera de l'1:45h. A més, el genoll em llançava algun avís de tant en tant com per dir-me "ep, no em forcis que m'acabaré trencant". Al final, tots tres hem arribat amb una diferència de menys de 2 minuts i el meu temps ha estat d'1:46:13h. De totes formes, si feu una ullada a la classificació veureu que en conjunt, diria que la nostra actuació ha estat correcta ja que de 500 corredors arribats, hem quedat per sota de la meitat, en les posicions 204 (Frans), 221 (Xavi) i 233 (jo). Per la seva banda, les marques dels primers tampoc és que hagin estat cap meravella (sense restar-los cap mèrit). Això vindria a confirmar el que es deia abans sobre que la duresa de la cursa ha fet augmentar els temps de tothom.

Després vindria el premi pel qual hem hagut de suar -i de valent- a la cursa (d'aquí el títol de l'escrit): el pernil, que després d'encetar-lo hem comprovat que és més que correcte. A la foto podeu veure com fins i tot el gat té ganes de clavar-li els dents. I a la tarda, un cop dinats, una visita a l'àrea recreativa de Xenacs que és una molt bona opció per si mai voleu fer un pícnic (i més si el dia acompanya com ahir). A més, des d'aquí es pot pujar al Puig Rodó (909 m.) amb un sender molt ben marcat i des d'on es contempla una fantàstica panoràmica de bona part del Parc Natural de la Zona Volcànica.

Com altres vegades, si voleu veure el recorregut de la cursa, cliqueu en aquesta icona. El mateix programa us el permet veure (en versió Beta) en 3D. Proveu-ho a veure com va.