Vallhonesta: camí de retrobar-me amb el cuc

Ahir diumenge vaig participar a la IX edició de la Cursa de Vallhonesta, a la vila de Sant Vicenç de Castellet, molt a prop de Manresa. I val a dir que aquesta va ser una decisió de darrera hora donat que no me'n vaig assabentar fins pocs dies abans i d'una forma del tot casual (tafanejant una revista gratuïta d'anuncis). De fet, si repasseu els escrits recents del bloc en cap moment feia esment d'aquesta cursa, simplement perquè no la recordava. I després de fer una ullada a la informació del web no vaig trigar gaire a inscriure'm perquè vaig pensar que les seves característiques s'ajustaven -com així va ser- al que he començat a buscar en la meva tria -cada cop més selectiva- de curses. I us recordo que sobre això últim tinc pendent una propera entrada perquè sapigueu a què m'estic referint. També ha servit perquè tornés de nou a Sant Vicenç, després d'haver-hi estat en dues ocasions al 2009, una per participar en la cursa més curta que mai he fet, la milla (al desembre) i la segona per aquesta mateixa prova però alhora diferent (i ara explicaré el motiu d'aquesta aparent contradicció). En efecte, a l'abril del mateix any jo, el Frans i el Xavi vam participar a la que devia ser la cinquena edició de la cursa, tot i que si no recordo malament l'any passat ja va canviar de format, en quant a l'època de l'any (ha passat a setembre) i distància (de 13,5 a 10 km.). I tot i no saber com van anar els anteriors anys (2010, 2011 i 2012) m'ensumo que aquest canvi els ha provat d'allò més bé. Com detallaré després la meva valoració no pot ser més que positiva, la qual cosa contribueix a no desanimar-me i voler continuar fent més curses. Però anem ara al moll de l'os i expliquem més o menys com ha transcorregut la cursa ja que per això estem aquí, oi?

M'hi presento acompanyat del David (Masfret), que també s'hi ha apuntat al darrer moment i ve amb la seva família (la Núria i la Fiona), que molt amablement s'han avingut a fer-me de xofer. El David, poc assenyat com és, s'ho agafa com un entrenament per a propers reptes esportius, tenint en compte que li van les curses de muntanya d'aquelles que fan "pupa". Per descomptat jo no estic en el seu mateix nivell de forma i com aviat quedarà demostrat em baixo de la seva ona i me'n busco una altra de més còmoda. Que és diumenge, fa bo i no estem per cansar-nos més de l'estrictament necessari. Ens adonem que l'ambient que s'hi respira és molt familiar, agradable i amb una molt bona organització, uns ingredients tots ells que han d'afavorir un bon inici de cursa i perquè no dir-ho, un bon final també. Si fins i tot han dividit la sortida en calaixos de sortida per als corredors que volen fer un sub50' i un sub60'; atenció a aquests darrers que van haver de seguir una llebre portant un globus del Bob Esponja (us ben asseguro que si ho arriba a veure el meu fill esmicola rècords en la que seria la seva primera cursa).

A les 10:30h, puntuals com un rellotge, és dóna la sortida i amb el perfil més o menys retingut al cap faig les primeres gambades amb precaució per la qüestió del maleït peu doncs me'l trobo encara un pèl tocat. Però molt aviat m'hauré de deixar de romanços perquè comencen les primeres rampes i de les dures: és un primer avís del que ens espera per davant. Sortim de l'entramat urbà i deixem l'asfalt que no el tornarem a trobar fins el darrer quilòmetre, quan tornem a entrar als carrers de la vila. La cosa va de debò, sé que fins arribar al primer control no farem més que pujar, ara corrent, ara caminant pels taps que es formen en algun tram de corriol. Desenganyem-nos, això ja ens va bé a molts perquè ens obliga a agafar-nos-ho amb calma i a reservar forces, tot i que de vegades més d'un s'entossudeix a passar gent per allà on no ho hauria de fer. I tot plegat perquè després els avancis tu que has sabut córrer amb una mica de cap. Arribem a l'avituallament del 2,8 km. (a la masia de Can Noguera) havent salvat un desnivell de poc més de 210 m. agafem una mica d'aigua fresca (que fa més calor de l'esperada) i ara toca baixar seguint la vall del Torrent del Rubio. En gaudeixo sabent que quan s'acabi caldrà atacar la segona pujada, llarga i continua (d'uns 2,2 km.), fins arribar a l'ermita de Vallhonesta (que dóna nom a la cursa). Ja fa estona (de fet, des del primer control) que la meva posició roman gairebé invariable i més aviat serà en aquesta part de la cursa que aconseguiré millorar-la. Atesa la duresa d'algun tram, jo i la gent que em trobo, alternem el caminar amb el córrer, sobretot a la darrera rampa abans d'arribar a la citada ermita. Un cop aquí, m'hi aturo un moment per mirar la seva construcció ja que sé que té un bon campanar d'espadanya.

En aquesta darrera part del recorregut, tot i la duresa, hem salvat "només" un 140 m. de desnivell però com tot el que es puja s'acaba baixant, ara sí, em mentalitzo per als darrers 3 quilòmetres i escaig sabent que després de planejar i d'arribar al segon avituallament (de fet, és el mateix que el primer i d'això en diuen "economies d'escala"), comença el tram més divertit i agraït: una baixada continuada que ens ha de portar directament a creuar la meta. Premo el gas ja que em trobo amb forces i com he dit abans, deixo enrere els meus acompanyants alhora que enxampo altres corredors i no m'estic amb miraments: aplico el principi de "cames ajudeu-me" i vinga a córrer. Si fins i tot, quan enfilo la darrera recta del circuit que ens ha de conduir a l'arribada em permeto el luxe de fer un llarg esprint per millorar la posició. Potser la recerca del cuc que ha de fer que reviscoli el meu interès per les curses m'ha fet ara un tauró insaciable? No ho sé, a les properes setmanes ho anirem veient però sí és cert que ahir vaig acabar amb molt bones sensacions, tot i que la classificació d'ahir no passa de ser discreta: un temps final 1h:03' i havent ocupat la posició núm. 164 d'un total de 243 corredors arribats. Diguem que m'estimo més veure l'ampolla a mig emplenar. 

Així doncs, ja tenim una segona cursa al sarró del mes de setembre i el que havia de ser una travessa pel desert fins a trobar les ganes perdudes per continuar fent curses populars, s'està fent molt menys curta del que havia previst. Afortunadament! I arribat a aquest punt gairebé final, us deixo amb la meva valoració de la cursa, seguint l'esquema que he vingut aplicant darrerament i si algú em demana que la puntuï, ho faria amb un 9 o excel·lent (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació a partir dels serveis més bàsics, crec que bona part dels ítems tenen una avaluació ajustada a aquesta nota:

• Pàgina web: incloïa informació detallada d'aspectes rellevants (llistat dels inscrits, possibilitat d'inscripció on-line, reglament, recorregut i dades tècniques). També molta rapidesa en la publicació dels resultats tot i que un cert retard en la de les fotos. Força correcte.
• Entrega de dorsal: gens de cua per recollir-lo malgrat que no hem estat pocs els que ens hi hem presentat (entre totes les curses, uns 370 corredors). Molt correcte.
• Obsequi: per un preu bastant raonable de 8€ no es pot exigir gaires obsequis però tampoc estava del tot malament. Samarreta de record i un avituallament final més que complet. Molt correcte.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament (de fet, vam deixar el cotxe gairebé al costat mateix de l'arc inflable). Molt correcta. 
• Reglament: disponible en la pàgina web. Molt correcte. 
• Puntualitat de la sortida: res a dir, molt correcte.
• Guarda-roba: n'hi havia però he vist algun comentari al fòrum dels Corredors.Cat dient que no estava gaire ben (o gens) indicat. Tot i així, no entro a valorar-ho perquè tenint el cotxe tan a prop no l'he hagut d'utilitzar.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: a diferència d'altres curses d'aquest mateix perfil, i en què tampoc compto que sigui del tot necessari, aquí sí que n'hi havia (i us ben asseguro que quan vam marxar totes les lliteres estaven ocupades). Molt correcte.
• Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
• Dutxes-vestuaris-WC: disponibles però tampoc ho valoro perquè no els vaig fer servir. 
• Marcatge del recorregut: indicació dels punts quilomètrics i a més a més, també del punt del recorregut on et trobaves. Cap possibilitat de perdre-s'hi perquè als possibles punts "conflictius" hi havia volutaris que t'anaven orientant. Molt correcte.
• Ubicació i freqüència dels avituallaments: dos i crec que molt ben situats. Molt correcte. 
• Contingut dels avituallaments: suficient, ampolla d'aigua (amb tap) i no gots de plàstic. L'avituallament final, també molt complet i variat. Molt correcte.
• Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!). Animació per als nens amb un castell inflable al lloc de trobada. Molt correcte.
• Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema tot i que si es vol fer un bon temps s'ha de sortir dels primers per no trobar-se un tap en algun tram de corriol i de pujada. Com no és el meu cas, per mi cap problema. Molt correcte.
• Recorregut: agraït, amb molt poc asfalt i predomini de la pista i "esquitxat" de tant en tant per algun tram de corriol, el perfil no és monòton i alhora el seu desnivell és força assumible si s'està un pèl en forma. No hi busqueu un paisatge d'allò més espectacular perquè aquesta part de la comarca tampoc ho és (tot i està a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt). Correcte.
• Classificacions: publicació en web molt ràpida dels resultats (l'endemà mateix). Molt correcte.
• Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, amb èmfasi en el reglament de la recollida selectiva dels residus. Desconec, però, si una part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte.

En definitiva, si busqueu una cursa de mitja muntanya no gaire exigent quant a distància i desnivell acumulat, d'aquelles que un cop acabada encara us quedin forces per passar una bona jornada dominical, amb un mòdic preu (que esperem és mantingui), us ben asseguro que aquesta és una molt bona opció en aquestes contrades del Bages. Així doncs, la meva més sincera felicitació a l'organització i per que pugui, l'any vinent ens hi retrobarem.

3 mesos i mig després ... Calaf

Doncs sí, tres mesos i mig després de la meva darrera cursa (a Castelltallat) ahir vaig participar de nou en una altra, malgrat l'entrada que vaig publicar fa un mes en què us deia que hi havia bastants números perquè Marathon man plegués definitivament o si més no, ho deixés estar sine die. I us ben asseguro que en aquell moment, no ho deia per dir-ho ni per-se fer-se l'interessat. No em faré pesat recordant-vos el perquè d'aquest pensament (més que decisió) però sí és cert que alguns dels motius que em van inclinar a escriure el que vaig escriure encara romanen (p. ex. la recorrent qüestió de la lesió al tendó d'Aquil·les), però també ho és que algun altre, no és que hagi desaparegut del tot, però potser el puc recuperar. En aquest sentit m'estic referint a intentar reviscolar el cuc, les ganes, de participar en una cursa -això de competir ja fa temps que ho vaig deixar enrere-, de veure i viure l'ambient, de retrobar-me amb col·legues (i comprovar com ells van a més i jo a menys) i en definitiva, de mantenir una certa activitat física regular que, amb moderació -i ja començo a tenir una edat com per no fer bestieses- no ha de ser dolenta. Això sí, el que tinc molt clar és que si de fa un temps sóc bastant selectiu amb les curses que trio, a partir d'ara ho seré encara més, si vull mantenir el cuc dins meu. I ja us avenço que sobre aquesta qüestió tinc en ment una propera entrada.

El cas és que ahir vaig participar a la 2ª edició de la Punk Trail de Calaf, després que malgrat estar-hi inscrit m'ho estigués rumiant fins el darrer moment. Però al final va poder més el cuc perquè vaig pensar que, al cap i a la fi, quina millor oportunitat que aquesta per intentar tornar al món de les curses populars amb ganes. I val a dir que l'"experiment" no ha estat amb gasosa sinó que crec que ha pagat la pena. Tot i que en el moment de redactar aquestes línies tinc el peu bastant adolorit -i això no és cap novetat- vaig acabar tan satisfet que allà mateix em vaig inscriure a la propera Punk Trail, que tindrà lloc al Pont de Vilomara i Rocafort en un dia tan "assenyaladament espanyol" com el 12 d'octubre. Però no avancem possibles futurs esdeveniments i anem a detallar la cursa d'ahir. Com l'any passat, ens presentem a Calaf jo i el Jordi (el Frans ja fa temps que ho deixat estar i el Xavi ja no està per aquestes "foteses" sinó que va per reptes de més envergadura). El dia acompanya per córrer perquè està tapat -però no va ploure- i tampoc fa gaire calor, i tenim ocasió de saludar coneguts: en Sergi (i un col·lega seu), en David, la Maite (dels Runners and Walkers) i uns quants més que feia temps no veia i ni tan sols sospitava que també haguessin començat a córrer. La febre s'escampa arreu. Mentre fem el cafè de rigor comentem el recorregut i distàncies a fer, sabent que no serà ben bé el mateix que l'any passat, sinó que pel que fa al recorregut curt serà un pel més llarg i també més dur (amb alguns trams bastant trenca-cames). Així que tant jo com el Sergi tenim clar que correrem junts al nostre ritme i sense gaires ganes de fotre'ns canya mútuament i de fet, vam sortir i acabar plegats (això, fora de context, sembla més aviat una història d'amor).

A tot això, amb un pèl d'endarreriment -potser l'organització va esperar la gent que estava fent cua a la porta del lavabo- es dóna la sortida. Per sort no em noto gaire el peu i d'entrada aconsegueixo un ritme de pas força còmode. No tinc al cap el perfil del recorregut però no m'amoïna gaire perquè sé que en més d'un tram haurem de deixar de córrer i posar-nos a caminar, com de fet així va ser. Anem fent, lents però sense pausa, ens repleguem de nou en arribar al primer avituallament i cauen els quilòmetres de mica en mica. Ara corrent, ara caminant perquè el tram és "corrioler" i costerut, i ens acostem al segon avituallament (km. 10) en què de l'animació i animadors que hi havien, a qualsevol se li treien les ganes de continuar la cursa: bona teca, bona música ... Qualsevol es posa després a córrer de nou. Però pel que estic veient, aquest és un dels punts més distintius d'aquestes curses Trail i de les quals, i no em cansaré de dir-ho, moltes altres n'haurien de prendre molt bona nota. Com ja s'ha dit més d'un cop, les Punk Trail are an attitude. Amb controls com aquests estic segur que a ningú li sap greu quedar-se més temps de l'habitual per recuperar forces; i és que al cap i a la fi, si no hi ha classificació del temps final no has de córrer contra ningú i ni tan sols contra tu mateix, i seria una gran irresponsabilitat fotre's a sobre més pressió de la justa i necessària. Però bé, ja que hem començat, haurem d'acabar. A partir del km. 10 comença la que potser és la part més dura de la cursa fins el nucli de Mirambell, després de gairebé un quilòmetre de constant pujada, i d'aquelles que "piquen". Un cop superat aquest punt, que no serà el més alt del recorregut, la resta fins a creuar la meta (uns 2,5 km) és molt més còmoda i un ja s'hi deixa portar.

Al final, em surt un temps d'1h:42' aproximadament per a una distància (segons GPS del Sergi) d'uns 13,2 km. No deixa de ser molt discret però no hem vingut a fer cas del rellotge. En termes de xifres, una distància ideal per a mi (menys també ho seria -perquè enganyar-nos- però amb una mica més potser ja es connectaria el llum vermell d'alarma), alhora que una durada més que suficient: sempre he pensat que córrer més de dues hores ha d'acabar fastiguejant-me i que no val la pena dedicar-hi més temps si l'has de treure d'altres activitats (oimés sent un cap de setmana). I en creuar la meta, una merescuda botifarra amb una bona cervesa i la fem petar entre els col·legues que ens anem trobant: descobreixo que en David encara conserva una mica de seny (de voler córrer la cursa de 24 km. va acabar fent la curta) i alhora em sento prou valent com per adreçar-me a la paradeta de la Punk Trail del Pont de Vilomara i com he dit al principi, inscriure-m'hi. I si seguíssim el guió estàndard que aplico a altres curses, arribats a aquest punt hauria de fer una crítica d'aquesta seguint un guió d'ítems més detallat. Però per això us remeto a l'enllaç de l'edició de l'any passat perquè diria el mateix i no em vull fer repetitiu (quant a facilitats, informació prèvia, logística, caliu, etc.). En molt poques paraules, una cursa fantàstica. D'altra banda, el fet de ser gratuïta però alhora amb aquest component solidari (de portar menjar per al banc d'aliments, i amb caràcter voluntari), fa que hagi de ser, encara més, una cursa molt ben valorada. I si a més es millora el que per a mi va ser el punt feble (i únic) de l'edició passada (el tram final del recorregut) per un altre de molt més agraït, aleshores què més es pot demanar?

En definitiva, una molt bona tornada a les curses que en el meu cas m'ha ajudat, com deia abans, a poder mantenir viu el cuc per voler fer-ne més (això sí, amb moderació i discreció). I perquè veieu que no sóc l'únic que diu meravelles d'aquesta (i de les punk trail en general), us deixo l'enllaç a un entrada d'un magnífic bloc sobre curses populars i que ja he citat més d'un cop en el meu (i és que encara tinc molt per aprendre). Per cert, aquí teniu una foto dels tres cracks manresans: el de l'esquerra (jo) que fa temps que ha petat, el de la dreta (el Jordi) que encara està on fire i el petitó (l'Stanis) que de tanta energia i vitalitat que té, apunta molt bones maneres.

Setembre: la gran incògnita

Després del meu darrer escrit de fa un parell de setmanes en què gairebe m'acomiadava sine die de les curses populars, reconec que no sé si aquest que ara llegiu té gaire sentit perquè com diu el seu títol, ara mateix és per a mi, una gran incògnita si tornaré a participar en alguna altra cursa i si això passa, quina serà l'"afortunada". Durant aquest mes d'agost, a banda que la calor no convida gaire a córrer si no és que sigui d'hora al matí o ja cap el capvespre, no és que hagi tingut gaires ocasions per fer-ho, per la qual cosa heu de deduir que el meu estat de forma és, francament, pèssim. Però com això ja comença a ser habitual, cap sorpresa. Tot i això, i per mantenir un bri d'esperança, fa uns dies vaig fer una ullada al calendari de curses per al setembre per comprovar si n'hi ha alguna tan d'interessant que em faci posar les vambes, tot i els factors que juguen en contra (la lesió, un cert "avorriment", etc.). En l'escrit del meu possible comiat ja us apuntava la possibilitat que fes una aparició (no sé si fugaç) a la cursa Punk Trail de Calaf i hores d'ara, no la descarto pas. Però no ens avancem i detallem tot seguit aquelles curses que bé per un motiu, bé per un altre, us recomano que les tingueu en compte. Per descomptat que totes no les podreu fer però si hi voleu fer una ullada, aquí us les apunto. Són les següents:

• Cursa on faré acte de presència: com us acabo de dir és probable que el dissabte 7 em presenti a Calaf, per a la seva Punk Trail. És gratuïta -això sempre s'ha de tenir present- i té un caràcter solidari (això també). A més, si llegiu la web veureu que el bon ambient està més que assegurat. D'altra banda, sent dissabte hi ha mercat i el d'aquesta vila té una certa fama -fins i tot ha donat lloc a una dita popular- i és per això que potser m'hi presenti amb la família. Per cert, si em decideixo a prendre la sortida ja heu de donar per fet que optaré per l'opció del recorregut "curt", de 14 km.

• Curses que em rumiaré (i molt): n'hi incloc dues, tot i que la segona no ho és strictu sensu. En primer lloc, una de molt familiar que ja conec una mica per haver-hi participat fa uns anys; és tracta de la Ruta dels Molins de Calldetenes: barateta (encara), de no gaire desnivell, 9,5 km. i sense gaires més pretensions. I després, tindríem un bon pretext per acabar de passar el diumenge per terres vigatanes. I la segona opció és una caminada (o pedalada) que es farà per la Diada de Catalunya a la zona entre Puig-reig i Casserres, en concret per Fonollet, amb motiu de la seva festa major: hi ha dues distàncies però si m'hi presento (només tindria quatre dies per recuperar el peu després de Calaf) triaré la de 15 km caminant o la de 25 km en bicicleta. Ja ho veurem.

• Curses que estan bé però que jo descarto: n'inclouria unes quantes però per no fer una llista llarga, i si us van les curses amb desnivell i de mitjana distància, hauríeu de tenir en compte la dels Volcans d'Olot (diumenge 22) que amb poques edicions ja ha agafat una gran esbranzida; la Cursa del Sot de Monistrol de Calders (dissabte 28); i per últim, la Trail Senders de Les Cabanyes del Penedès (diumenge 29). Tret de la de Monistrol les altres dues les conec per haver-les "patit" i us les recomano: no són molt llargues, tampoc no gaire dures (més Olot que l'altra) i encara es mantenen en uns preus continguts (si ho relacionem amb la distància).

Tot plegat, a partir de la setmana vinent ja ho aniré veient de si em veig amb cor de fer-ne alguna o si com us deia abans, he de deixar-ho estar definitivament.

I com sempre, aquí us deixo uns quants enllaços de les meves participacions a algunes de les curses que us he citat. Espero que us siguin d'interès i comprovareu que, com es diu en aquests casos, temps era temps:

• La meva única participació a Calaf (2012).
• La meva única participació a Calldetenes (2010).
• Les meves dues participacions a Olot per la Volca als volcans (2009 i 2010).
• La meva única participació a la Trail Senders del Penendès (2012).

Marathon man: potser ara sí un adéu definitiu?

Osti tu! gairebé ni recordava les claus per entrar al meu propi bloc després de tant de temps de silenci "virtual", tenint en compte que la meva darrera cursa va ser a finals del mes de maig i que després de la pertinent crònica, no n'he fet cap més, ni de cursa, ni de crònica ni cap altra entrada. Per tant, vagi per endavant les meves més sinceres disculpes als i les poques seguidores que, espero, encara dec conservar. Aquest no és el primer cop que estic uns quants mesos sense escriure ja que si feu una mica de memòria -i si no, us ho recordo jo en aquest enllaç- l'any passat ja em va passar el mateix per aquesta mateixa època de l'any, amb un juny i juliol amb una activitat sota mínims. Però és que ara tinc la sensació que hi ha una petita diferència: una bona part del que deia aleshores per justificar la meva "desaparició" segueix sent vigent -feina, calor, mandra, família, manca de curses interessants i, sobretot, continuïtat de la meva lesió al peu. I és que si bé els altres motius són bastant fàcils de rebatre i superar-los, aquest darrer és el que m'està fent més la punyeta. La lesió del tendó d'Aquil·les no ha desaparegut i confiava que amb descans la cosa milloraria -era perfectament conscient que les sessions de fisioteràpia no serien la solució al problema, però mentre em remenessin ja m'anava bé. De totes formes, ara gairebé no hi ha dia que m'aixequi del llit sense dolor al peu i hagi de caminar un pèl coix durant unes quantes hores per mitigar-lo.

Sempre he pensat que la primera condició sine qua non per participar en curses populars i acabar-les amb una certa dignitat és poder anar-hi amb una mica d'entrenament a les cames, sortir amb regularitat uns quants dies a la setmana -ni que sigui per fer sessions més aviat suaus- perquè després a les primeres de canvi no se't passi pel cap deixar-ho estar i tornar a la sortida amb la cua entre les cames. Però és que ara no puc fer ni això: dia que surto, dos o tres dies que he d'estar aturat després per causa del dolor. I això m'impossibilita tenir aquesta regularitat que tant necessària és per, com diu el meu col·lega Frans, no fer la pena. I li'n dono la raó: no hi ha res més frustrant per a una persona que corri des del 2006, i que des del 2009 està ficat en el món de les curses populars, que reconèixer que potser, ara sí, ha arribat el moment de deixar-ho estar de forma definitiva. No estic dient amb això que estigui decidit a dir-vos bye, bye per sempre, ja que no se sap mai que ens pot deparar el futur, bé més immediat o a més llarg termini. Només que m'ho he rumiat seriosament més d'una vegada als darrers mesos. Ell no ha participat a cap més cursa des del febrer del 2012 (a Puigverd de Lleida, aquí en teniu la crònica) i si bé vaig pensar després que ho digués, que era un farol seu com a resultat del fred que feia aleshores, ho ha mantingut. I més o menys els seus motius són molt semblants als meus, amb la diferència que si jo em queixo del peu ell ho fa d'unes quantes articulacions més. I ara penso que és de savi seguir el seu consell de deixar-ho estar i reprendre amb més ganes la bicicleta que, tot sigui dit, la tenim un pèl abandonada: una cosa per l'altra però la qüestió és continuar fent algun tipus d'activitat física per mantenir-nos una mica en forma -l'edat no perdona- i, sobretot, gaudir del que s'acabi fent. I us he de reconèixer que no crec que ara mateix gaudís d'una cursa tant com per fer-me canviar d'idea, només el temps ho acabarà dient.

Per si de cas, i a fi de mantenir un petit fil d'esperança -com quan a les pel·lícules surt un malalt connectat a una màquina i de tant en tant l'electroencefalograma dóna algun senyal de vida- us avenço que procuraré estar una miiiiica més fi de cara al setembre atès que m'he inscrit a la Cursa Punk Trail de Calaf (per descomptat a l'opció del recorregut curt). Aquesta és una prova que ja conec de l'any passat i crec que tot i les meves limitacions, és una bona opció per intentar no desconnectar del tot la màquina. Em queda un mes i ja veurem què puc fer (i com) en aquestes quatre setmanes. Reconec que em sabria molt greu que s'acabés complint aquest ... predicció (¿?) però no hi ha res més inútil que voler allargar l'agonia del que pot ser el preludi d'una mort anunciada. Ja ho anirem veient.

Per cert, que acabeu de passar bé el que resta d'estiu.

Juny: molta tria i interessant

Aquest proper mes de juny que estem a punt d'encetar ens porta 5 caps de setmana i una bona pila de curses de totes les modalitats, distàncies, perfils, etc. Per tant, de ben segur que acabareu fent alguna o altra i faig servir la segona persona del plural i no la primera del singular (és a dir, el "jo") perquè hores d'ara no estic segur que hi pugui participar en cap de concret. I és que per motius familiars i laborals dubto que pugui participar en una que m'ha cridat bastant l'atenció, com detallaré després. Com ve sent habitual, també llistaré unes quantes més que crec us poden agradar, algunes de les quals les conec personalment per haver-hi estat algun cop i unes altres de les quals en tinc referències però poc més. A diferència d'altres entrades similars a aquesta, enumeraré les curses seguint un ordre cronològic, és a dir, per caps de setmana, més que res per variar una mica l'esquema habitual i perquè potser així us va millor de cara a la vostra agenda, si fos el cas. Tot plegat, seran 8 curses i concentrades als tres primers caps de setmana i deixo de banda els dos darrers perquè la tria ja no dóna cap més opció atractiva. Eps! sempre d'acord amb les meves preferències.

Així que, sense cap més preàmbul, anem al gra:

• Cap de setmana 1 i 2 de juny. Casualment aquest primer cap de setmana se celebren tres curses que conec una mica perquè a totes tres hi he participat un cop. Es tracta de la Cursa de la Guineu (Vilanova de Bellpuig), la Cursa del Riu Cornet (Sallent) i la Cursa de Muntanya de Calders. La primera és una de 10 km. rural i bastant plana, que es corre entre camps de conreu (aquestes terres ja ho tenen això), amb uns preus encara raonables i que crec que als darrers anys ha anat a més. De la de Sallent heu de saber que la seva distància és de 13,2 km, no és del tot plana i al meu parer, té un circuit un pèl avorrit perquè vas i tornes pel mateix camí. A més, la informació publicada al web no és que sigui gaire detallada i d'altra banda, crec que és una cursa un pèl cara (14,3€ si fas la inscripció on-line perquè carreguen la pertinent comissió bancària). I de la prova de Calders, cal dir que ofereix dues distàncies (14km. i mitja marató) i és de les que "piquen", amb circuits trenca-cames i desnivells acumulats significatius. Tot i això, si algú m'hagués dit d'anar-hi a aquesta darrera encara m'hi hagués animat (a la "curta") però per córrer-hi sol, no em ve de gust.
• Cap de setmana 8 i 9 de juny. En destaco dues que són les de Cantonigros, Memorial Ramon Oliu i la Cursa del castell d'Olèrdola - Moja. La primera és d'aquelles que creen afició, d'una distància de 10 km. per pista, no gaire desnivell i un circuit agradable (tot i que em sembla que en part és repetit d'anada i de tornada). I compte a la dada: és gratuïta i ja per això val la pena tenir-la en compte. Hi vaig ser al 2011 i val a dir que em va sortir una cursa rodona. Si no sou de la contrada (com en el meu cas), és un molt bon pretext per passar-hi el dia. I la segona opció és la que em fa més gràcia de totes perquè per distància, perfil, ferm i preu crec que s'ajusta bastant bé al que busco. Potser l'únic inconvenient és que comença a les 9:00h i venint des de Manresa, hauríem de retallar hores de son. De totes formes, també és un bon motiu per, si després el temps acompanya, passar la resta del dia a la platja.
• Cap de setmana 15 i 16. Us destaco el Cros de Callús (prop de Manresa) perquè està bastant ben organitzat, 10 km. per pista i una mica de desnivell com per després no aprofitar l'entrada a la piscina inclosa amb la inscripció (tot i així penso que és un pèl cara per no ser federat). També us recomanaria la Cursa de la Campana de Vacarisses però ja fa dies que les inscripcions estan tancades. I per acabar, i si voleu asfalt d'inici a final, no us podeu perdre la Cursa dels Templers de Lleida, molt ben organitzada per la gentada que s'hi espera i barata (8-10€).

Per acabar, si voleu perdre el temps llegint les meves "batalletes" de les curses que he fet de les aquí citades, us deixo uns quants enllaços:

• Crònica de la Cursa de la Guineu a Vilanova de Bellpuig (2009).
• Crònica de la Cursa del Riu Cornet de Sallent (2009).
• Crònica de la Cursa de Muntanya de Calders (2011).
• Crònica de la Cursa de Cantonigròs (2011).
• Crònica del Cros de Callús (2009).
• Cròniques de les Curses dels Templers (2009 i 2011).

Castelltallat: molt bona cursa en tots els sentits

Aquest passat diumenge va ser el torn de la 3ª Cursa de Muntanya de Castelltallat, que al pas que va estic convençut que passarà a ser una prova fixa en la meva agenda particular de curses ja que de moment no m'he perdut cap de les seves dues edicions anteriors i si els seus organitzadors són capaços de mantenir el seu "tarannà", ja em poden apuntar per a l'any vinent (això sí, sempre i quan el cos i el cap aguantin). A la crònica prèvia de fa uns dies ja la vaig qualificar d'una cursa bona (ben organitzada), bonica (per la zona per on transcorre) i barata (pels cost de la inscripció de només 5€, i baixant des del 10 i 6 del 2011 i 2012). I us confirmo que aquesta opinió ha estat encertada, no tant perquè sigui meva sinó perquè estic plenament convençut que qualsevol dels corredors que ens hi vam aplegar hi combregaria. D'entrada, cal dir que vam ser menys dels previstos (una vuitantena) i el nombre final d'inscripcions no va arribar al centenar: potser el temps (núvols i amenaça de pluja), potser el fet que el dia abans es fes a Manresa la Cursa del Mosquit (per allò de restar uns quants corredors potencials), potser un calendari que comença a estar un pèl atapeït ... Vés a saber, però no deixa de ser una mica estrany que enguany hagi tingut una menor afluència que altres anys. I després ens anem queixant a tort i a dret que cada cop és més difícil trobar curses com aquesta. Crec molt sincerament que amb el panorama econòmic tan desastrós com el que estem patint -i el que encara ens queda- el futur de l'atletisme popular s'ha de basar en proves com les Punk Trail i altres de similars, tant en filosofia com en preus. No estic dient que ara hagin de ser totes gratuïtes, ni molt menys, però sí que no s'enfilin de preu o si més no, que la relació qualitat-preu sigui molt òptima. Sobre això, al final de la crònica ja faré la corresponent valoració que, com podeu deduir d'aquesta introducció, serà bastant favorable.

A tot això, em presento al local social de Castelltallat, molt a prop del seu observatori astronòmic, amb l'Octavi, el meu nebot "putatiu" que hi torna després que si no recordo malament, hi debutés l'any passat en el món de les curses de muntanya. I com us he dit més d'un cop, apunta bones maneres. És clar que si ara, sent jove, no les tingués, jo mateix serie el primer en recomanar-li que ho deixés estar i es dediqués a altres aficions més sedentàries. D'altra banda, els altres dos col·legues habituals que acostumo a trobar-me en aquestes contrades -en Sergi i en David- avui han decidit de fer-me el salt, però en canvi sí torno a coincidir de nou amb la Judit (Cinca), després d'haver-ho fet al gener amb motiu de la Cursa ARCS de Sant Joan de Vilatorrada. Tots dos comentem que no estem gaire bé -és allò típic de qui no té un all té una ceba- i que restem a l'expectativa de veure com ens anirà. Si més no, tot i que el temps (meteorològicament parlant) potser no acompanyi gaire -una mica de fred que de seguida se'ns passarà i boira que ens impedirà gaudir de les vistes paisatgístiques- no patirem la calorada de fa dos anys. Sense més preàmbuls, es dóna el tret de sortida (literalment, i pobre d'ell qui sortís abans d'hora!) i com sempre, em deixo caure a la cua del grup. M'estimo més agafar-m'ho amb calma durant els primers quilòmetres de la cursa i després fer o desfer en funció de com em senti i del que em digui el peu.

I amb aquesta mentalitat vaig fent al meu ritme, tranquil i pausat però alhora regular. Fins i tot a partir del 3r km. em permeto el luxe de començar a avançar uns quants corredors entre els quals la mateixa Judit i el seu company (en Fran). Amb el perfil del circuit més o menys retingut al cap i com em sento bé i les molèsties del peu ja s'han esvaït, decideixo de prémer una mica més el gas -tampoc costava gaire- i els deixo enrere. Sé que fins que no arribem al quilòmetre 8 no s'iniciarà la part més dura de la prova i ara cal aprofitar els pocs trams plans i altres de baixada que trobem. Jo segueixo fent la meva i de fet puc dir que amb una de més o de menys, aquí es quan començo a consolidar la que després serà la meva posició final. El meu ritme segueix regular, no gaire ràpid però sense pausa -només m'aturo una estoneta als avituallaments- i a més, tenim la sort que a bona part del recorregut -sobretot a la seva segona meitat- es pot veure per on passa ja que segueix el perfil de la costa de la muntanya. Encara que no ho sembli, això serveix de molt perquè dóna una idea del que ens queda per fer i de la seva dificultat. Gairebé sense adonar-me'n em planto al 11è km. i tot i que encara resta la part final -amb dues pujades d'aquelles que "piquen"- tinc la impressió que milloraré el meu temps de l'any passat, tot i córrer en aquest sentit a cegues perquè no duia rellotge. Aquí serà l'únic moment que hauré de caminar una estona, no per gust sinó perquè les pujades "obliguen" a fer-ho però vés per on, a la darrera, que és la més dura, em trobo bé i decideixo d'"atacar-la" corrent per immediatament creuar la meta i acabar la cursa amb bones sensacions. Al final, aquestes es confirmen i marco un temps inferior a l'1h.15' (meitat de la classificació), força millor que el de l'any passat i no gaire pitjor que el de fa dos anys, quan se suposa que encara estava en un nivell de forma relativament bo. Per tant, ens podem donar per satisfets (l'Octavi també va millorar el seu registre), oimés si com detallaré tot seguit, la resta de qüestions que envolten una cursa també s'han desenvolupat molt positivament.

Arribats a aquí, i feta la meva crònica personal, anem a valorar la cursa seguint el procediment que hem aplicat per a les darreres curses. D'entrada, el seu preu d'inscripció de 5€ no és gaire habitual per la qual cosa, i si seguíssim la màxima de no demanar peres a un pomer, podríem pensar que s'hauria de ser "benèvol" en dita valoració. Ara bé, ho dic en condicional perquè no ho seré pas ja que no és necessari, atès que moltes altres curses haurien de prendre bona nota d'aquesta, de com se'n pot organitzar una de molt ben feta per quatre calerons. Al cap i a la fi, crec que molta gent que ja té una certa experiència el que vol és que li ofereixin l'oportunitat de córrer per llocs on no pot-ho fer habitualment, un bon caliu, un bon entrepà i poca cosa més. Fet aquest preàmbul, no crec equivocar-me si dic que la relació qualitat-preu d'aquesta cursa és molt bona i que la puntuaria amb un 9 o excel·lent (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació a partir dels serveis més bàsics, la majoria dels ítems mereixen una valoració ajustada a aquesta nota, potser tret d'un que, a parer meu, necessitaria millorar:

• Pàgina web: incloïa informació detallada d'aspectes rellevants (llistat dels inscrits, possibilitat d'inscripció on-line, recorregut i dades tècniques). A més, molta rapidesa en la publicació dels resultats però un cert retard en la de les fotos. Força correcte.
• Entrega de dorsals: gens de cua per recollir-lo. El fet que haguem estat poca gent ho fa també possible. Molt correcte.
• Obsequi: per un mòdic preu de 5€ no es pot exigir gaires obsequis però tampoc estava del tot malament. Molt correcte.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament (de fet, hi ha un espai habilitat per a cotxes al costat mateix de l'arc inflable). Molt correcta.
• Reglament: disponible en la pàgina web. Molt correcte.
• Puntualitat de la sortida: Una mica original i res a dir, molt correcte.
• Guarda-roba: crec que no n'hi havia però amb la possibilitat de deixar el cotxe tan a prop, tampoc és necessari. Molt correcte.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: no n'hi havia però com ja he dit en la valoració d'altres curses, suposo que per aquesta mena de proves que no impliquen un esforç "titànic" no es considera necessari.
• Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
• Dutxes-vestuaris-WC: sense possibilitat de dutxar-se (el lloc no ho permet) però la gent ja ho sap i no suposa cap sorpresa. Res a dir en contra. Per als lavabos, sense cues i cap problema en  el seu ús. Correcte.
• Marcatge del recorregut: segurament el punt a millorar ja que si no m'equivoco els quilòmetres estaven indicats fins el 6è i després el marcatge va "desaparèixer" per tornar a l'11è. Millorable.
• Ubicació i freqüència dels avituallaments: tres i tot i que el primer estava situat al km. 6 per mi això va ser un encert. Molt correcte.
• Contingut dels avituallaments: suficient, ampolla d'aigua i també fruita. L'avituallament final, també amb amb begudes, xocolata, fruita dolça i fruits secs. Molt correcte.
• Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!). Molt correcte.
• Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema. De fet m'imagino que és difícil que n'hi hagin amb menys d'un centenar de corredors. Molt correcte.
• Recorregut: agraït, interessant, sense trams gaire monòtons i amb un desnivell bastant assumible si s'està un pèl en forma. Correcte.
• Classificacions: publicació en web molt ràpida dels resultats (l'endemà mateix). Molt correcte.
• Extres: sorteig d'obsequis entre els participants. No és que a mi em toqués res directament però sí a la Judit, però com que no podia gaudir de l'obsequi venint des de Cerdanyola del Vallès (un val d'un mes per anar a un gimnàs de Manresa), me'l va passar.
• Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, tot i que desconec (no se n'informa al web) de si una part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte.

En definitiva, si busqueu una cursa de muntanya no gaire exigent, d'aquelles que un cop acabada encara us quedaran forces per passar una bona jornada dominical, amb un mòdic preu (que esperem és mantingui) i en què en cap moment us pogueu sentir com un anònim, ja us ben asseguro que aquesta és una molt bona opció en aquestes contrades del Bages. Per part meva no cal dir res més perquè seria redundant. La meva més sincera felicitació a l'organització i si el cap i el peu em deixen, l'any vinent ens hi retrobarem. Per acabar, us deixo la foto del moment de la meva arribada: fixeu-vos que ja tenia la vista posada en el local social (a l'esquerra), pensant en l'entrepà que m'esperava.

Presentació del bloc Fartografia

Ja aviso d'entrada que aquest escrit no té res a veure amb cap cursa, ni meva ni cap altra que jo pugui comentar. Més aviat aprofito aquesta plataforma i els seguidors que pugui tenir (que espero no siguin pocs) per donar a conèixer el meu altre bloc i que, malgrat ja està anunciat al menú d'opcions de la columna de l'esquerra de la pantalla, potser la gent no s'hi fixa com a mi m'agradaria. I és que és ben lògic que entrant en un bloc sobre curses populars, aquesta pari més atenció a la darrera crònica que s'hi hagi publicat que no pas a qualsevol de les altres qüestions visualitzades. Com veureu i també com us explicaré tot seguit, aquest segon bloc té una naturalesa completament diferent de la de Marathon man, i pretén ser un canal d'expressió d'un tema que des de fa temps, no és que em tingui preocupat ni molt menys, però que sí crec que mereix una reflexió perquè per mi no deixa de ser un reflex de com de malament s'estan fent les coses en aquest país en l'àmbit educatiu. Per descomptat que també hi he de sentir una certa implicació ja que jo hi treballo i en la mesura de les meves modestíssimes possibilitats, intento millorar una de les nombroses deficiències detectades al nostre sistema educatiu.

Amb aquesta intenció us presento "formalment" el bloc Fartografia que de fet, va néixer el març del 2012, i que després d'un cert temps d'inactivitat, ha deixat el seu estat de mort catatònica per tornar a reviscolar a les darreres setmanes. Si li dediqueu uns pocs minuts veureu que el seu principal objectiu és deixar ben palès com la pràctica d'escriure correctament el català s'està perdent (suposo que com altres idiomes). I per fer-ho encara més fefaent, les seves entrades es nodreixen, gairebé exclusivament, d'imatges de propaganda i cartelleria variada (elaborada de forma més "artesanal" o professional), així com també de missatges escrits en parets i altres elements del mobiliari urbà. I tot això amb el meu comentari personal amb què pretenc donar un cert to satíric i irònic a una qüestió que com més va, més estesa és i, alhora, trista. Per què negar-ho? O és que no és important saber escriure correctament una llengua? Quan un veu escrites segons quines paraules o expressions no deixa de tenir la sensació que a molta gent no li importa en absolut aquesta mena de qüestions (la qual cosa seria un signe de deixadesa), o el que és més greu, que es pensa que escriu bé i no s'adona de les seves mancances (la qual cosa seria un signe del fet que, deixant de banda debats i discussions estèrils, fa temps que l'educació en aquets país no va bé). Bé sigui per un motiu o per un altre, al seu moment em vaig proposar reflectir aquesta inquietud meva a la blogosfera i d'aquí va sorgir la idea de fer el bloc, amb un títol prou eloqüent com per deixar de manifest que un es pot sentir FART de veure escrites determinades "heretgies lingüístiques" que atempten contra la "puresa" normativa del català. Per descomptat que es podria fer el mateix amb el castellà (el segon o primer idioma de molta gent a casa nostra) però és clar, el dia té només 24 hores i la setmana 7 dies com perquè jo hagués de gestionar un tercer bloc.

Ha de quedar molt clar que la meva primera intenció és contribuir a que la gent tingui consciència de la importància de saber escriure correctament un idioma, i que una de les maneres de fer-ho és amb un somriure; jo i els de la meva generació crec que som de les darreres promocions de l'antiga EGB a la qual se'ns deia allò que "la letra con sangre entra", és a dir, que havíem d'equivocar-nos el mínim possible en un dictat sota risc d'endur-te algun que altre mastegot (i que els pares te'n donessin un altre si se n'assabentaven). No és qüestió ara, al segle XXI, de tornar a antics procediments pedagògics (més d'un, però, els troba a faltar) sinó més aviat, procurar que aquest mastegot sigui virtual i que el sentit del ridícul per haver comès una errada d'aquelles que fan obrir els ulls de bat a bat, faci reflexionar el seu autor com perquè després procuri tenir més cura d'allò que escriu i que vol comunicar després. I en última instància, recordar també que des de temps immemorials, hi ha disponible, en format paper i darrerament també on-line, una eina que ens estalviaria moltes errades, com és el ... DICCIONARI.

D'altra banda, ha de quedar clar que jo, el primer, sóc capaç de cometre també errades ortogràfiques i és possible que en aquesta mateixa entrada en trobeu alguna. Ningú està lliure de culpa, per descomptat! El que passa -i no voldria que això semblés una disculpa prèvia- és que en el meu cas, i en el de molta més gent, en sóc conscient i per tant, procuro tenir cura d'allò que estic escrivint i que després hauré de publicar (p. ex. en un bloc o en un servidor de la Universitat de cara als meus estudiants). No hi ha res més de ridícul que voler donar lliçons (del que sigui) i que després no passés el tall de qualsevol concurs a l'estil de "¿Sabes más que un niño de primaria?". Per tant, us animo a fotre'm un mastegot virtual (no cal que us agafeu això al peu de la lletra) si jo m'estimbo en la meva pròpia trampa. Qualsevol correcció i comentari serà benvingut i per descomptat, us animo també a enviar-me fotografies que serveixin per anar nodrint el bloc; d'aquesta manera tothom podrà aportar el seu granet de sorra i si les bones formes de l'escriure us importen mínimament (tampoc caldrà que en feu un gra massa), qui sap si us sentireu més satisfets i realitzats!

Per acabar, només un detall informàtic: us adonareu que el bloc de Fartografia està elaborat amb la plataforma del Wordpress, a diferència del de Marathon man (amb la del Blogger). Si us pregunteu pel motiu no cal que us hi capfiqueu gaire: vaig voler provar aquesta altra, com si d'un experiment es tractés, i ja ho veieu, encara segueixo experimentant. Però no és que tingui cap predilecció per una o altra. I la postdata, us deixo l'enllaç a un resum que per gentilesa de Wordpress vaig rebre a mode de resum del que va ser la seva activitat al 2012. Us recomano que hi feu una ullada perquè em sembla bastant "curiós".

Per cert, gràcies per endavant per la vostra futura col·laboració.

Cros del Traginer: pocs i ben cuidats

Per fi!! després de gairebé una setmana em poso a escriure la crònica de la cursa del Traginer del passat diumenge, a Balsareny. I és que aquests darrers dies he anat una mica de cul, entre qüestions laborals i altres d'índole familiar que ara no venen al cas (de fet, ni unes ni altres). Per tant, posem-nos a fer de "cronista" i detallem com va anar aquesta cursa que, ja avenço d'entrada, no va anar malament del tot. En primer lloc, i com us vaig dir a la crònica prèvia, no va ser aquesta una prova multitudinària atès que si feu una ullada a la classificació final, no vam arribar a 80 els corredors que vam creuar la meta, quan si no recordo malament el topall fixat per l'organització era de 150. Potser el fet que el mateix dia es fes la Punk Trail de Fonollosa va restar participants, malgrat que si ens fixem en les edicions passades, la de Balsareny no ha estat mai una cursa amb gaire més gent. Segon, com fàcilment es pot deduir d'aquest reduït nombre de corredors, els que ens hi vam presentar en cap moment vam tenir problemes de caire logístic, d'especial interès per als que hem de suar la cansalada i que apreciem una certa qualitat en els detalls organitzatius, tant previs com posteriors. Això, però, no va anar en detriment d'haver estat molt ben tractats i les expectatives que tenia es van veure satisfetes amb escreix: és a dir, si busqueu una cursa d'aquest perfil (distància i desnivell), amb no gaire gent, ben muntada i en què no tingueu cap problema, aquesta és una bona opció. De ben segur que en trobaríem unes quantes més per aquestes contrades però creieu-me si us dic que val la pena tenir aquest cros a l'agenda i dono per fet que, tard o d'hora, acabareu anant-hi. I si a més, el dia acompanya, amb sol i una temperatura ideal per córrer, llavors què més es pot demanar?

Em presento amb prou temps com per veure l'ambient, molt familiar i amb uns quants coneguts, com el David (Masfred), la Núria (Vidal) i el Pep (Bruch). Amb un i altre la faig petar i anem fent temps fins l'hora de començar a fer gambades. Jo no les tinc totes perquè el maleït peu no m'ha deixat de fer la murga tota la setmana però de totes formes confio que un cop el tingui escalfat, no hi pensi més i pugui fer la meva, que tampoc serà gaire de destacat. Amb el recorregut més o menys memoritzat al cap, m'ho prenc amb calma confiant que la part més dura serà els primers quilòmetres, fins arribar a l'alçada del castell de Balsareny, per després poder recuperar a la resta del circuit el que hagi perdut abans. Ara bé, aquest primer tram és més suau del que es podria deduir mirant el perfil, tret del fet que el seu ferm és, potser, massa pedregós, la qual cosa em complica un pèl les meves evolucions. Tot i la meva cautela, em sento relativament bé i de fet, a mida que vagin caient els quilòmetres, m'adonaré que és després de superat aquest primer tram costerut que mantindré gairebé la meva posició final.

Jo vaig fent al meu ritme i cap el km. 5 arribem al nucli de Sant Esteve (o colònia Soldevila), després d'haver superat un segon tram de pujada, més dur que l'anterior i l'únic punt en què jo i més corredors ens ho prenem amb més calma i ens posem a caminar fins arribar al punt culminant. Ja hem fet la part més dura del circuit i d'aquí fins el final haurem de seguir paral·lels al riu Llobregat, amb uns quants tobogans de no gaire dificultat. En un moment donat se'm passa pel cap de mirar el rellotge i m'adono que no vaig gaire malament i, fins i tot, se'm passa pel cap intentar baixar dels 50'. Tampoc és que sigui aquesta una qüestió que em trenqui la closca però ja posats, posem-hi una mica d'esperit competitiu a la meva modèstia com a corredor. Això sí, em poso la condició que no hagi de prémer gaire l'accelerador per aconseguir-ho, tot i no conèixer a fons el circuit. Així, aquest plus de velocitat (sí, ho sé, això sona molt pedant) em permet avançar unes quantes posicions, però aviat veig que no assoliré la fita i el darrer quilòmetre em deixo anar una mica. Al final, la posició núm. 32 d'un total de 74 corredors i amb poc més d'aquests 50' (classificació). Crec que per mi, i tal i com estic, tot el que sigui baixar del 50% en la classificació ja està bé. Ho he de reconèixer, no puc demanar més.

I feta la crònica, és hora de valorar la cursa seguint el procediment que hem aplicat per a les darreres curses. En primer lloc, i pel que estic veient darrerament en curses similars, el preu de la inscripció de 12€ comença a ser bastant habitual; en aquest sentit diria que la relació qualitat-preu és bastant correcta i quant a puntuació, li donaria un 7'5 o notable alt (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació de la nota a partir dels serveis més bàsics que jo vaig utilitzar, la majoria dels ítems mereixen una valoració força bona tret d'algun que, a parer meu, necessitarien millorar:

• Pàgina web: potser hi mancava informació detallada de certs aspectes (llistat dels inscrits o la possibilitat d'inscripció on-line). D'altra banda, al meu parer hi ha hagut un cert retard en la publicació dels resultats (fins el dijous) i hores d'ara encara no hi ha fotografies publicades. Això sí, hi ha disponible l'enllaç al track i perfil. Millorable.
• Entrega de dorsals: gens de cua per recollir-lo. El fet que siguem poca gent ho fa també possible. Molt correcte.
• Obsequi: no hi ha hagut la típica samarreta ni els habituals tetrabrics de caldo Aneto. En comptes d'això, i per variar, una gorra tècnica i una mini-tovallola de fibra. Correcte.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: bona senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament. Balsareny no és un nucli molt gran i el fet que la cursa comenci i acabi al costat d'un petit polígon industrial ho fa possible. De fet, jo vaig poder deixar el cotxe al costat mateix de l'arc inflable. Molt correcta.
• Reglament: No l'he trobat per enlloc de la pàgina web. Potser en curses com aquestes no és un aspecte molt necessari però no estaria de més tenir-ne un de disponible i publicat. Millorable.
• Puntualitat de la sortida: Res a dir, molt correcte.
• Guarda-roba: crec que no n'hi havia i tampoc hagués suposat un gran esforç posar-hi un espai que fes la funció. Força millorable.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: no n'hi havia però com ja he dit en la valoració d'altres curses, suposo que per aquesta mena de proves que no impliquen un esforç "titànic" no es considera necessari. 
• Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
• Dutxes-vestuaris-WC: sense cues, ben indicats i al costat mateix de l'arribada. Correcte. 
• Marcatge del recorregut: clar i amb tots els quilòmetres indicats. Molt correcte.
• Ubicació i freqüència dels avituallaments: dos i ben situats. Molt correcte.
• Contingut dels avituallaments: suficient, l'habitual ampolla d'aigua. L'avituallament final, també  amb disponibilitat de begudes, coca, xocolata, fruita dolça i fruits secs. Molt correcte.
• Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Molt correcte. 
• Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema. De fet m'imagino que és difícil que n'hi hagin amb menys d'un centenar de corredors. Molt correcte.
• Recorregut: agraït, interessant, sense trams monòtons i amb un desnivell no gaire exagerat però el suficient com per fer-te suar la cansalada abans de menjar-te-la. Correcte.
• Classificacions: publicació molt ràpida dels resultats en paper allà mateix però com deia abans, un cert retard a l'hora de fer-ho en web, així com també de fotos. Molt correcte.
• Extres: sorteig d'obsequis entre els participants. A diferència d'altres curses, aquest cop sí me'n va tocar un però com vaig marxar abans que es fes, em vaig quedar amb un pam de nassos. No estaria de més anunciar-ho al web i donar l'oportunitat que la gent afortunada ho pugui recollir més endavant.
• Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, tot i que desconec (no se n'informa al web) de si part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte

En definitiva, una cursa bastant correcte (però també amb uns quants detalls per polir), que us permetrà fugir de l'asfalt, amb un circuit amb predomini de pista, amb un cert desnivell com perquè sigui alhora distret i bon caliu i ambient familiar, afavorit per les curses infantils que també s'hi celebren. De totes formes, potser hauria d'abaixar una mica el preu i situar-se al voltant dels 10€.

Castelltallat: bona, bonica i ... més barata!!

Ho sento, de nou torno a retrasar-me en la publicació de les cròniques de les curses ja que encara tinc pendent la del passat diumenge, a Balsareny, tot i que espero posar-m'hi entre avui i demà. Però és que heu de saber que aquests darrers dies he anat una mica de cul per qüestions alienes a la meva voluntat i la gent que m'envolta ja s'ha adonat que estic fent més de taxista que de res més. De totes formes això no treu que redacti aquesta breu entrada per anunciar-vos la meva voluntat de participar a la 3ª edició de la Cursa de Muntanya de Castelltallat d'aquest proper diumenge i a la qual, de moment, no he fallat. No m'estendré gaire ara i aquí en explicar-vos les virtuts que segons el meu parer, té i per les quals no us l'hauríeu de perdre (tret que la zona on residiu us agafi un pèl lluny, és clar). Si entreu al web podreu llegir informació detallada de les seves principals característiques tècniques (distància, desnivell, tipus de ferm, etc.) però a tot això hem d'afegir que és d'aquelles curses on s'hi viu un caliu molt familiar, on segurament el temps que un acabi fent és el de menys (tot i que hi ha classificacions publicades) i on la logístia més bàsica està bastant ben resolta: això sí, no espereu poder dutxar-vos (el lloc no ho permet) i confiem que en comparació als anteriors dos anys, els problemes tècnics amb la megafonia s'hagin resolt o, directament, l'organització hagi decidit canviar l'aparell per un altre de millor.

No sé quanta gent ens hi aplegarem però si ens haguéssim de refiar de les dues edicions passades, amb prou feines serem més de 125. De totes formes, no m'estranyaria gens que aquesta xifra se superés amb escreix per la bona acollida que ha tingut la cursa entre els cercles de running de la comarca i a més, hi ha un motiu de pes que ho pot afavorir: crec que deu ser una de les curses més barates que s'organitzen per ser de muntanya i d'aquesta distància, ja que la inscripció anticipada val només 5€. I si tot i així no us acabeu de decidir fins el mateix dia, el "càstig" per fer-la aleshores és de 10€. Compareu amb altres curses i segur que deixant de banda les gratuïtes, diria que no trobareu cap de més barata amb aquest mateix perfil. Si de ben segur que l'entrepà i el piscolabis de l'arribada ja s'ho val. Em sembla, però, que aquesta "oferta" finalitza avui, així que no badeu!

Per part meva, i no em cansaré de repetir-ho, no hauríeu d'esperar de mi una actuació molt destacada. Des del passat diumenge que no he tornat a córrer i això podria ser un handicap ... o no. Aquesta breu aturada m'ha permés descansar el peu i espero arribar al diumenge amb aquestes bones sensacions, tot i que no compto millorar el temps aconseguit l'any passat (i ja ni parlo del 2011). Amb una mica de sort potser trobaré algún conegut que em faci fer de llebre una bona estona (potser el Sergi, potser el David) i no desempallegar-me'n d'ell (més ben dit, ell de mi) fins els darrers quilòmetres. Per cert, també hi serà el meu nebot Octavi, que sembla estar en bona forma per, de ben segur, millorar el seu temps. Al cap i a la fi, la de l'any passat fou la seva segona cursa i com n'ha fet més i de més dures i llargues -i encara és molt jove-, és d'esperar que rebenti el cronòmetre.

Per acabar aquesta prèvia, us deixo uns quants enllaços d'interès (o així ho espero!) per començar a escalfar motors.

• Crònica de la Cursa de Castelltallat (2011 i 2012).
• Notícia de diari Manresainfo.cat

En definitiva, que us demano que tingueu una mica de paciència perquè a partir del dilluns (i aquest cop espero no endarrerir-me) us publicaré la corresponent crònica.

A fer de traginer a Balsareny

Aquest proper diumenge tinc previst la meva participació al VIIIè Cross del Traginer de Balsareny, que per situar-vos, és una vila bagenca situada bastant a prop de Manresa. Organitzada pel Centre Excursionista local, és una cursa que segueix un esquema molt semblant a les darreres que he vingut fent, és a dir, amb una distància de 10 km, un cert desnivell, predomini de pista i no gaire gent (de fet el topall màxim és de 150 corredors). De totes formes, i com ja he anat avisant de fa temps, no haureu esperar de mi una performance "brillant", més que res per tres motius: primer, pel meu nivell de forma més que deplorable; segon, si feu una ullada al seu recorregut i perfil (enllaç) podreu comprovar que no és, ni de lluny, pla sinó que presenta alguns trams molt costeruts, sobretot els dos primers quilòmetres i després, a partir del 5è km. i fins el final un pujar i baixar continu; i tercer, estic segur que el reduït nombre de participants marcat pel reglament propiciarà que quedi encara més evidència la meva classificació ocupant els darrers llocs. De fet, en cap de les anteriors edicions s'ha superat el centenar de participants i les dades des del 2012 fins el 2006 són les següents: 81, 84, 99, 75, 97, 80, 62. Per tant, crec que no m'equivocaré si dic que el diumenge correrem en família, ben avinguda, això sí. Oimés si el mateix dia se celebrarà la Cursa Punk Trail de Fonollosa, que no és ni millor ni pitjor sinó diferent, i molt, i que estic convençut que serà un èxit.

Tenint en compte el meu més que discret paper d'aquest proper diumenge, i tenint en compte que fa temps que no m'acosto per aquelles contrades, anirem amb un esperit més aviat "exploratori", ja que el circuit passa molt a prop del castell de Balsareny, una peça de l'arquitectura civil al més pur estil gòtic català i que data del segle XIV. De ben segur deu ser l'element de més interès de la vila, ben visible des de la carretera. Així que com crec que ens el trobarem en ple tram de pujada, tindré un bon pretext per obrir la boca de bat a bat perquè m'entri aire i em distrauré una estona contemplant-lo. D'altra banda, si voleu un altre bon argument per deixar-vos caure per Balsareny, sapigueu també que se celebra la coneguda Festa dels Traginers (d'aquí deu venir el nom de la cursa). Aquesta festa homenatja l'antic gremi dels traginers, els quals transportaven les mercaderies d'un lloc a un altre i tingueren un paper molt important com a element de relació de poblacions sovint aïllades, petits comerciants, difusor de notícies, etc. Antigament, cada gremi escollia un sant patró per celebrar una festa i buscar-hi protecció; així, tots els qui feien servir animals com a eina de treball sembla que s'acolliren a Sant Antoni Abat, dit "del porquet" perquè aquest animal figura sempre al seu costat en la iconografia.

Tot plegat, que espero el proper diumenge no m'hagi de recollir cap traginer pel camí per acabar de creuar la meta. Encara em posaria davant del carro per arrossegar-lo.