Febrer: poca tria a fer

Fa uns quants dies que estic mirant els calendaris de curses per veure què ens ofereix el febrer i com aquest gener que estem a punt de deixar enrere, la tria no és que sigui, sota el meu gust, gaire lluïda. Només en tinc clara una, una segona que m'agradaria però no sé si podré fer-la i unes quantes més en què segur que no m'hi trobaran, peti qui peti. Potser és que amb el pas del temps i amb l'experiència que em dóna que aquest 2012 sigui el quart any seguit que porto fent curses, m'he tornat més exigent, més "tiquismiquis"; o potser que ara tot això m'ho prenc amb més calma i no estic disposat a fer qualsevol prova si no reuneix uns estàndards de qualitat que ara són és alts. Sigui com sigui, les curses en què m'he fixat són les següens, bé perquè tinguin molts números, bé perquè no en tinguin cap però per un motiu o altre les vulgui destacar.

• Curses que faré: primera (i última), la V Cursa Carnestoltes de Puigverd de Lleida (12 de febrer), una de rural de 10 km. amb molt bona premsa, no gaire gent però tampoc amb quatre gats i un perfil que sense ser pla tampoc és gaire dur. A més, el fet que també s'hi facin curses infantils i un canicross assegura un bon ambient. Ja hi vam ser el 2009 (va ser la quarta cursa del meu historial) i com m'ho vaig passar bé, no em sabrà gens greu repetir-hi. A més, aquesta és també una bona oportunitat per fer després una cargolada.
  
• Curses que em rumiaré: igual que abans, n'incloc només una, la de muntanya de Mont-rodon (a Matadepera). Com es dedueix del seu nom, no és plana però com sembla que estigui donant el pas vers aquesta mena de curses, és una bona opció. El desnivell no és tan alt com les darreres que he fet i les referències que en tinc (molt bones) em diuen que gran part del recorregut és per pistes forestals, lluny dels corriols per mi massa tècnics. Per poc que pugui hi aniré però no les tinc totes.
• Curses que no faré: tenim les mitges maratons de Granollers i Barcelona, ambdues cares i que són capaces de reunir tanta gent que crec que jo estaria de més. I si de la primera les referències són bones (allò de la MITJA en majúscules), de la segona no ho són tant, sobretot pel que fa als serveis per al corredor. Qui vulgui córrer en asfalt i assolir un bon temps, aquesta és una bona cursa però que no esperi res més. I tampoc faré la que ja vaig citar fa poc en aquest bloc, la Botifarunner, tant perquè les inscripcions vam "volar" en poques hores com perquè encara no se m'ha girat prou el cap com per aventurar-m'hi. Però suposo que tot arribarà.

Com veieu, aquest febrer la tria no dóna per gaire i millor anar per allò que és bo i ja coneixem i no escollir altres opcions pel simple fet de ser diferents i que no s'ajusten a les nostres preferències. Això rai que l'oferta és àmplia i de curses comença a haver-n'hi per triar i remenar.

Fem les coses bé o malament?

Fa uns dies que a través del mur del Facebook del col.lega Miquel Pucurull em vaig assabentar de tres notícies de tres diaris diferents, en concret l'Ara i El Periódico (sobre l'expansió de l'esport del córrer) i La Vanguardia (sobre la Marató de BCN) que s'havien publicat a les darreres setmanes. I com diu ell en un comentari, el més destacat és que es tracta de diaris generalistes, fet impensable fa un temps. No entrarem un cop més a parlar dels motius d'aquest major interès per l'atletisme popular perquè ens faríem repetitius; tampoc criticarem de nou com, per desgràcia, cada vegada som més els que pensem que a rebuf del boom de les curses, algunes organitzacions s'aprofiten d'allò més i actuen, no diria jo que amb mala fe però sí d'una forma que no fa pas més que perjudicar els corredors i de retruc, també, la mala imatge de la cursa en qüestió.

Dic això perquè crec que de vegades suposa el mateix esforç fer bé les coses que malament i aleshores ens preguntem perquè hi ha gent que s'entossudeix en la segona opció. Així, tafanejant pel web en la recerca de possibles curses de cara al febrer, trobo la Botifarunner, que es farà a la Llacuna (a l'Anoia) el 26 de febrer. Es tracta d'una cursa de muntanya de 20,6 km. i més de 900 m. de desnivell i que té tant d'èxit que les inscripcions -limitades a 300- s'han cobert en tan sols 12 hores (i l'any passat va passar més del mateix doncs les 250 disponibles es van exhaurir en dos dies). Els comentaris que he llegit d'aquesta cursa en alguns fòrums la deixen molt bé i com un exemple (per sort n'hi hauria molts més) de com de bé es pot organitzar una cursa sense que la situació se surti de mare. I ja sabent-ho, la gent que hi vulgui participar n'ha d'estar al cas així que s'obrin les inscripcions. I exemples de curses encara no gaire massificades que veuen com els dorsals se'ls treuen de les mans en molt poc temps, en comença a haver-hi arreu (p. ex. sense anar més lluny les recents de les Borges Blanques o la de Vilafranca del Penedès). Tot i així, en aquests casos parlem de curses en què si bé un ja sap que s'acabaran omplint, encara es disposa d'un cert marge de temps per prendre una decisió final.

En canvi, de l'altra costat tenim la celebèrrima Mitja de Granollers (la MITJA en majúscules) que molta gent la deixa pels núvols per diferents motius. No entraré a valorar-los perquè podeu trobar opinions a tort i dret i no seré jo qui els negui, oimés si no he hi participat i al pas que sembla que va, tampoc m'hi trobareu mai. Resulta que a part de tenir un preu superior al de qualsevol altra mitja més "normaleta", les inscripcions s'exhaureixen molt aviat i perquè us en feu una idea, per a l'edició d'enguany (5 de febrer) les van tancar 2 mesos i mig abans. Què voleu que us digui? si he d'estar al cas amb tanta antelació potser no val la pena, havent-hi com hi ha ara, moltes més curses per escollir i sense que hagis d'afanyar-te per por a quedar-te sense dorsal. Però és que a més, en aquest cas concret llegeixo en un fòrum que l'organització ha canviat un dels punts del reglament: abans es podia recollir el dorsal el mateix dia de la cursa (diumenge) i ara sembla ser que no és així i que caldrà fer-ho el divendres o dissabte donada l'elevada participació.

Si això és realment així, i l'organització no ho esmena, trobo que és un greuge comparatiu vers els corredors que s'hagin de desplaçar des de lluny donat que els hi suposaria anar i tornar dos cops seguits en un mateix cap de setmana, amb la despesa que implica en diners i temps. I per mi, el més greu encara és aquest suposat canvi de les regles del joc en mig de la partida. Si es confirma això i també el motiu, aleshores seria un exemple de com una cursa que tan ben valorada està potser comença a perdre el nord i està caient en l'error que ja hem dit més d'un cop en aquest bloc, de confondre el caràcter "popular" amb el fet d'acceptar un elevat nombre de participants que està per sobre de la seva capacitat organitzativa. I tot això a un preu que com deia abans, no és dels econòmics. Al final resultarà que depèn de com un s'ho agafi, això de córrer no és tan barat com ens ho han estat venent. I de cara als possibles afectats, jo els diria que ja que han pagat enguany facin aquest esforç del doble desplaçament però que l'any vinent no hi tornin. I sobretot, que ho facin saber i ho esbombin als quatre vents. Estic convençut, però, que malgrat això, l'edició del 2013 també s'omplirà molt temps abans però com a mínim que no els treguin el dret a queixar-se i a criticar allò que no funciona i que, repeteixo, tampoc seria gaire difícil de corregir. És només qüestió de bona voluntat i si cal, de posar-hi també més voluntaris.

Per part meva, si he de perdre el cul i l'oremus per inscriure'm en una cursa -posem que entre aquestes dues que he citat a mode d'exemples- ja em podreu buscar fent la Botifarunner que no pas la de Granollers: menys gent, més barata, una logística de serveis més còmoda per al corredor, amb un tracte i ambient més familiar, etc. Al cap i a la fi són dues curses de distàncies gairebé idèntiques però, això sí, de perfil molt diferent.

Per acabar, i per si us interessa, us deixo l'enllaç d'una entrada que vaig fer fa un temps parlant, justament, de la Mitja de Granollers.

Súria: deixem-ho en taules!

Ahir va ser el torn de la darrera cursa de muntanya del circuit ARCS-Anbaso, en concret la de Súria i a fe de Déu que va ser, si més no per mi, força dura, més del que m'havia imaginat de bon principi. Ja sabeu que no he estat un crack de les curses populars en pla i molt menys en les de muntanya per la qual cosa no crec que hagi decebut ningú per les meves actuacions, sens dubte, bastant discretes si ens atenem només al criteri de la classificació final. Però suposo que per a gent com jo, que no té gaire nivell i que no sap si acabar de fer el trànsit cap a aquesta mena de curses i deixar en un segon pla les altres, no deixa de ser una molt bona experiència. Doncs bé, amb aquesta mentalitat ens presentem a la vila bagenca jo i en Jordi (representant el "Team") a més del Toni Ortonoves, que a aquest pas l'haurem de fitxar, no tant perquè quedi sempre dels primers sinó perquè com més serem més riurem. El dia promet doncs no fa gaire fred i sembla que el sol acabarà per fer acte de presència i si hagués de comparar aquesta amb l'altra cursa que vaig fer (Rajadell) l'ambient que s'hi respira és una mica més "fred", potser perquè som menys gent (no arribem als 200 corredors), potser pel lloc de concentració, però sigui com sigui, és d'aquells que et fa pensar en allò de "renoi, on dimonis m'he ficat?", molt muntanyenc que, d'altra banda, no és cap sorpresa.

Poc abans de la sortida, se'ns explica a grans tres el recorregut i l'speaker posa molt èmfasi en dos aspectes: primer, que hi ha premi especial (una caixa de cerveses) per al primer corredor/a que arribi a dalt del castell (als primers compassos de la cursa). Aquí és on penso que val més que em declari abstemi ateses les meves nul.les possibilitats de guanyar-lo. I segon, la presència de tres corriols de fort pendent que hi ha a la primera part de la cursa. I com explicaré després, crec que es va quedar un pèl curt, tant per la duresa com pel nombre. Bé, en això que comença la cursa i com sempre en aquests casos, no m'amoïno per sortir dels primers. Enfilem les primeres rampes que porten al nucli antic de la vila i que tot i ser empinades no són més que un aperitiu ligth del que vindrà després. D'immediat deixem enrere el poble i ara sí que comença la cursa de debò.

A l'alçada del barri de Salipota ja topem amb el primer corriol empinat que ens obliga a desfilar un rere l'altre, passem pel costat de les restes d'una antiga torre i seguim en paral.lel al Balç de Cal Jover per endinsar-nos a l'Obaga de la Riera. Ja fa estona que no fem més que caminar perquè córrer és una missió gairebé impossible ja que topem amb un corriol seguit d'un altre amb pendents que van del 19% fins a superar el 30%. Aquí em recordo de l'speaker i de la seva benevolència en no dir-nos tota la veritat del recorregut. Amb prou feines i traient la llengua arribem al punt més alt de la cursa (a la zona del Cap de la Serra) i fem la volta per tornar a Súria. Amb el perfil al cap penso que ara ha de venir la part més divertida, de baixada gairebé continuada fins creuar la meta. Però no és ben bé així i aquesta segona meitat està plena de tobogans que impedeixen agafar un ritme de cursa (per dir-ho d'una manera) més constant. Passem ara per la zona de la Solana de la Sala, tornem de nou a l'ombra de l'Obaga de la Riera i aquí sí que comencem a veure la llum al final del túnel; ens adonem que la part més dura l'hem deixada enrere i que encara que els corriols de baixada siguin tan empinats com els que hem fet de pujada, val la pena gaudir-los tot i el risc de fotre's de morros i deixar-te més d'un dent pel camí.

És en aquesta darrera part de la cursa que puc avançar uns quants corredors més i millorar (això sona molt exagerat) la meva posició final que d'altra banda, ja podeu deduir que no és per llançar coets (busqueu-me a la darrera pàgina). Per la seva banda, el Toni va arribar una mica més endarrerit que jo i el Jordi en la seva molt bona línia (el 69 d'un total de 170 corredors). A la foto ens podeu veure indicant amb els dits les curses del circuit que ha fet cadascun (4-2-4 que més aviat sembla l'alineació d'un equip de futbol). Tot plegat, una bona experiència malgrat la seva duresa; de fet, més d'una veu que vaig sentir en acabar coincidia en qualificar aquesta cursa com la més dura de les quatre. Potser vaig triar malament però de totes formes, crec que el virus de les curses de muntanya, un cop ha entrat dins el meu sistema circulatori, està atacant les meves defenses. M'estaré passant, potser, al "costat fosc" de les curses populars?

I per acabar i com sempre, fem una valoració de la cursa sota el meu parer:

• Aspectes que m'han agradat: en primer lloc, com acostuma a passar en curses amb no gaire gent, la logística i els serveis no suposen cap problema per al corredor, és a dir, fàcil aparcament, recollida del dorsal, de l'esmorzar, etc. I això sempre s'ha de valorar de cara a la comoditat de qui ha hagut de fer una cursa d'aquest perfil. Segon, el recorregut també té el seu punt d'interès, tot i que el fet de passar per molt zona d'obaga i boscosa, l'aspecte paisatgístic -per mi el poder gaudir d'unes bones vistes i fins i tot, aturar-me- ha quedat una mica amagat. I tercer, m'ha sorprès molt gratament la presència de gent en alguns punts de la cursa i és molt d'agrair els ànims que et donaven (sobretot quan culminaves un tram de pujada per un corriol).
• Aspectes a millorar: primer, no em cansaré mai de dir-ho encara que suposo deu ser una batalla perduda però no acabo d'entendre la, per mi, mania d'algunes organitzacions de curses d'aquesta mena en entestar-se en fer passar la gent per corriols on amb prou feines la seva amplada dóna per un corredor i molt prim i, per suposat, on és difícil fins i tot caminar. I ja no dic de fer baixar la gent per trams tan empinats que no es poden gaudir (quan crec que després de patir tanta pujada seria molt d'agrair). Però bé, veig que això és la tònica habitual d'aquestes curses i si en vull fer més, m'hauré d'habituar. I segon, no estaria de més que en certs punts del recorregut s'indiqués el lloc on es troba el corredor (allò de "vostè està aquí") perquè així es pugui fer una idea del que encara li queda per fer. Això només recordo haver-ho trobat a la cursa Bell Race de Navarcles i crec que va ser un bon encert.

En definitiva, que atès el meu baix estat de forma i la tranquil.litat amb què em vaig agafar la cursa podríem dir que la cosa va acabar en taules: ella no va poder del tot amb mi i jo vaig travessar la meta amb un bon somriure, tot i el meu discret paper. I perquè veieu que potser sí que començo a inclinar-me per les curses de muntanya, de cara al mes de febrer ja en tinc una altra al cap. Temps al temps. Per cert, l'estrena de les vambes ASICS va anar bastant bé: diria que els meus peus encara s'hi han d'acostumar però les notava, per sort, quan havia de baixar trams de baixada relliscosos.

I per si us interessa, aquí us deixo l'enllaç a la crònica de la meva cursa de Rajadell el passat mes de novembre.

Súria; qui acabarà amb qui?

Quan començo a escriure aquesta entrada se suposa que ja hauré acabat la cursa de muntanya de Súria, la quarta i darrera del nou circuit ARCS-Anbaso, i del qual al passat novembre ja en vaig fer la primera (a Rajadell). O potser seria millor dir que la cursa haurà acabat amb mi perquè ja sabeu que més d'un cop m'he declarat un corredor més aviat, de pla, a qui la muntanya i els grans desnivells se li ennueguen d'allò més, que pensa que els terrenys difícils i complicats millor deixar-los per a les cabres més agosarades i les pacífiques vaques perquè hi pasturin. Però qui sap si el cervell se m'ha capgirat del tot i sense adonar-me'n potser també estic fent el trànsit cap a aquesta mena de curses, les quals abans havia evitat sovint. També és cert que com deia en l'anterior entrada sobre les meves noves vambes, de tant en tant va bé canviar de registre, de ferm, perfil, nivell d'exigència, etc. per no acabar fent sempre el mateix tipus de proves i pensar en aquestes només en termes d'una possible millora de la marca personal. En altres paraules, ja que no he destacat gaire en curses més "convencionals" (p. ex. urbanes o rurals de 10 km. o distàncies semblants ni tampoc en mitges maratons), és qüestió de fer-ho encara menys en aquestes altres en què el temps assolit és molt relatiu perquè entre una i altra les diferències poden ser tan grans que no té cap sentit ni tan sols portar un rellotge.

La de demà és una cursa idònia per anar-hi amb aquesta mentalitat doncs com les altres d'aquest circuit, Súria no serà ni còmode ni relativament curta i perquè en tingueu una idea, aquí teniu les seves dades tècniques:

• Distància : 12.5 km.
• Desnivell positiu : 785 m.
• Desnivell negatiu : -742,65 m.
• Altura mínima : 253,6 m.
• Altura màxima : 743 m.

Si accediu al seu web comprovareu que té un perfil semblant a la de Rajadell, pujar sense parar fins més o menys la meitat de la cursa i l'altra meitat de baixada forta fins creuar la meta. És a dir, que tot i la seva duresa innegable per a gent com jo, el seu perfil no és, a priori, el típic "trenca-cames" com sol ser habitual en altres curses de muntanya (sense anar més lluny, les altres dues del circuit, Aguilar de Segarra i Callús). Aquí sí que us asseguro que pateixo, i molt, perquè arriba un moment que no saps si baixes, si puges, si encara et queden trams de fort desnivell, etc. Com a mínim, demà, quan hagi arribat al punt més alt de la cursa -i caminant- sabré que el que em queda és de baixada i serà quan espero poder gaudir de la cursa i de les vambes. És clar que sempre em queda l'opció d'afegir-me a la iniciativa dels Centres excursionistes de Súria i Callús de participar a la caminada per arribar al cim de la cursa i després esmorzar-hi. I quan hagi enllestit, fer la resta corrent. Tampoc és un mal plan!

Sigui com sigui, segurament demà serà la primera i darrera cursa d'aquest gener, ja que les opcions per al proper i darrer cap de setmana de mes no em semblen gaire atractives. Si la Cursa de l'Oli de les Borges Blanques s'hi celebrés suposo que la faria perquè és una molt bona cursa però fa dies que les inscripcions estan tancades i a més, coincideix amb la de Súria. I com no sóc Déu no tinc el do de la ubiqüitat. I per a la setmana vinent hi ha la dels 10 km. de Vilafranca del Penedès però el seu recorregut no em convenç i també té les inscripcions tancades. Sigui com sigui, demà serà el primer cop que corri a Súria, després de l'intent fallit de la cursa de Santa Bàrbara Race, a finals del 2009, i que es va haver de suspendre pel conflicte sindical entre treballadors i empresa minera (crònica), que n'era l'organitzadora. Estant a pocs qms. de Manresa com a mínim no hauré de matinar gaire. Una cosa per l'altra.

Tot plegat, ja podeu deduir fàcilment que demà tinc, de nou, tots els números per fer el paper de la trista figura però hem de pensar que qui fa el que pot no està obligat a res més. Al cap i a la fi, un motiu més per prendre'm al peu de la lletra allò que ja he dit més d'un cop que abans entrenava per córrer després i ara corro per entrenar una mica. Passat demà, la crònica.

Hola ASICS

Ja us vaig comentar de passada que amb motiu de la meva participació a la cursa de Rajadell (al novembre), la primera del circuit ARCS-Anbaso, les meves vambes Mizumo van sortir una mica malparades. I és que després d'estrenar-les l'agost del 2010 i amb la de qms. i curses de diferent mena que han hagut de suportar, suposo que els devia arribar el moment de jubilar-les, tot i que parcialment. Amb les soles força gastades i amb un forat en un dels costats de l'esquerra, no són aquestes les millors condicions per afrontar curses en què predominin la pista i corriol, més que no pas l'asfalt. Feia un temps que les plantes dels peus se'm queixaven per les pedres i pedretes que notaven mentre corria i al final vaig tirar pel dret: aprofitant un dels obsequis de la cursa Bell-race de Navarcles (al desembre), que consistia en un val descompte de 20€ d'una coneguda botiga de material esportiu de muntanya (Vertic), la setmana passada vaig fer-me amb el darrer model de sabatilles de trail de la marca ASICS, les Gel Trabuco 14. A la botiga em van comentar que com aquell qui diu, acabaven de sortir del forn per substituir el model anterior (13) i crec que tot plegat, les vaig comprar a un preu encara força raonable.

La gent que em conegui ja sabrà que no perdo el cap per està a l'última moda del que sigui -gadgets electrònics, roba en general, d'esport, etc. - i que amb poc faig. De fet, des que em vaig començar a introduir en el món de les curses populars, sempre havia sentit que córrer és un dels esports més barats que avui es poden practicar. I això és ben cert sempre i quan un no es deixi enlluernar per ofertes, promocions i altres estratègies modernes de venda i pensi que no té perquè assolir millors resultats perquè tingui una samarreta de no sé quin teixit o unes vambes "voladores" (perdoneu però quan sento aquesta paraula em ve al cap l'anunci de la beguda Red bull). Ara bé, com els peus acostumen a ser una part del cos en què no ens fixem gaire, llevat de quan ens comencen a donar problemes, també és ben lògic que per córrer amb una certa comoditat cal un bon calçat. No hi ha res més enutjós que fer-ho estant pendent de les maleïdes pedretes que vas notant, de possibles revinclades, etc. Per tant, en lloc de començar la casa per la teulada, posem-hi uns bons fonaments amb unes bones vambes.

Com no estic gaire introduït en el món del material de running, per cert, cada cop més complex, sempre he pensat que és millor anar a la botiga amb una informació prèvia del que es busca i necessita -bé perquè l'hagis obtinguda d'Internet, d'altres companys, etc- i després deixar-se aconsellar pel venedor, el qual, si és bo i també és corredor (o ho ha estat), et podrà acabar de definir la teva decisió final. Amb això que em presento a la botiga amb la idea d'unes Mizumo o unes Brooks Cascadia però després de veure-les i provar-les, no em sentia gaire còmode (potser perquè d'amplada tinc uns peus que no es corresponen a la talla que en principi, els tocaria). Així que el venedor es treu de sota la màniga aquestes ASICS, que només coneixia de referència perquè tinc entès que tenen molta acceptació entre els corredors (recordo com a la cursa de Callús, que ens hi vam acostar amb BTT, el Frans me les va ensenyar i deu n'hi do de la gent que les portava). I el final ja el sabeu: me'n vaig fer amb un parell tot i que com passa sempre en aquests casos, no estàs segur de si has fet una bona compra i de si més endavant t'hauràs de penedir de no haver-te quedat un altre model. El temps ho dirà.

No us atabalaré ara parlant de les excel.lències i virtuts d'aquestes vambes perquè consultant diverses webs hi ha opinions a dojo i comparatives vàries entre aquestes i les anteriors, a més que de vegades trobes expressions que no saps ben bé ni què volen dir (p. ex. aquesta "escuma amb memòria del sistema Personal Heel Fit") o que et deixen estorat de la tecnologia i recerca que deu haver-hi darrera d'una sabatilla. El que tothom té bastant clar és que per córrer per pista i corriol són bastant bones -no dic que siguin les millors- i amb això, en tinc més que prou. Total, tampoc espero millorar els meus resultats en curses de mitja muntanya amb predomini d'aquestes ferms, només anar més còmode i segur. Això ja us pot donar una idea de quina pot ser la meva evolució en el futur, deixar una mica arraconades les curses més típicament urbanes, i seguir aquella dita de "la cabra tira al monte", la qual cosa sembla ser que és un reflex més del que acostuma a passar en el món del running.

Donat que he perdut ritme en aquestes i ja no sóc capaç de fer el que feia fa un parell d'anys, i com tampoc estic per la feina de recuperar-ho, doncs potser ha arribat el moment de canviar l'asfalt per altres ferms. Ergo, curses a priori més exigents però alhora que valguin la pena d'aturar-se una estona i gaudir del paisatge, en què tingui una bona excusa amb què justificar la meva més que previsible classificació dolenta. Al cap i a la fi, que millor que això per fer honor al significat del nom de les vambes que, per si no ho sabeu, és l'acrònim de "Anima Sana In Corpore Sano". Ep! això no vol dir que abandoni les altres curses, ni molt menys, sinó que no m'hi fixaré tant (i per això em guardo les Mizumo perquè sobre asfalt encara poden donar una mica més de si). De totes formes, però, desenganyem-nos perquè aquest canvi no és tan dràstic com ho pugui semblar ja que si esteu al cas del meu historial, hi podeu trobar una mica de tot. Aquest proper diumenge, a Súria, faré l'estrena; semblaré un vailet amb sabates noves, mai millor dit.

I parlant de vambes, aquí teniu l'entrada amb que donava la benvinguda a les Mizumo (data de mitjans d'agost del 2010, com passa el temps).

Comparació de curses 2010-2011

De nou el company i veterà corredor popular Miquel Pucurull -de qui ja he parlat en aquest bloc més d'un cop- ens ofereix una dosi de la seva sapiència i ens il.lustra un cop més amb una molt bona entrada en aquest bloc. En aquest cas concret em faig ressò d'una comparació de curses que ha fet de diverses distàncies (10 km. mitges maratons, maratons i altres) entre el 2010 i el 2011 a partir del criteri del nombre de corredors arribats a meta, els que surten a la classificació oficial. I no us penseu que la comparativa s'ha limitat a una tria reduïda de proves sinó que s'ha pres el seu temps per incloure un llistat de ... agafeu-vos-los ben fort, 145 curses. La seva finalitat és demostrar allò que per activa i per passiva, s'ha comentat molt sovint del boom que viu l’atletisme popular a casa nostra degut a l’augment de participants a les curses, encara que no sabríem dir ben bé si més aviat seria a l'inrevés, és a dir, qui va ser primer, si l'ou o la gallina. Però tant se val perquè estaríem discutint per no arribar a cap conclusió ferma i amb què tothom hi estigués d'acord.

Primer de tot, vagi per endavant el meu agraïment per aquesta anàlisi que ve a refermar el que diu la vox populi sobre aquesta qüestió. Algú podria dir allò tan típic que no ha fet més que "descobrir la sopa d'all" i no seré jo qui els en tregui part de raó, però potser millor si es té a ma unes quantes xifres que ho corroborin fefaentment. Segon, la tria de curses és prou exhaustiva i variada (quant a tipologia, lloc, etc.) com per no adjudicar-li l'etiqueta d'aleatòria i de no gaire significativa. Més lluny de la realitat i qui no ho vulgui veure d'aquesta forma és que es deu voler entossudir en posar-se una bena als ulls. Tercer, si entrem al detall de les xifres -repeteixo, 145 curses analitzades- ens adonarem que són poques les que tenen una evolució negativa (si no me n'he descomptat cap, em surten 33 o el que és el mateix, poc més d'un 22%). Quart, com per mi no té gaire sentit centrar-se en aquelles curses que més creixen (i algunes ho han fet d'una forma espectacular), potser valdria més la pena fer-ho en les altres, les que han perdut corredors i mirar d'esbrinar-ne el motiu. Òbviament, aquí trobaríem casuístiques diverses entre les quals citar aquestes dues: factors meteorològics i canvi de data de calendari i coincidència amb alguna altra cursa més important. I això només podríem saber-ho estudiant cas per cas que, per suposat, aquí no farem doncs ni tinc temps ni ganes.

De totes formes, i relacionant-ho amb el que deia a l'entrada anterior sobre la Mitja de Sitges, m'agradaria pensar que algun d'aquests casos de pèrdua de "clients" respon, només, a una qüestió de preus, d'una relació qualitat-preu de la inscripció poc favorable. Per exemple, pel que fa a les curses de 10 km. de les surten al llistat i que jo hagi fet, destacaria les de la Policia (Manlleu-Vic), Puigverd de Lleida, Solsona i Cantonigrós. De la primera no m'estranyaria que el preu hi tingués alguna cosa a veure ja que la inscripció s'enfilava fins els 15€ per una cursa que no els val (és com moltes altres de més barates). De les dues de Lleida no les recordo com a cares -més aviat amb uns preus normals- i quant a Cantonigrós, indicar que és gratuïta i que sí és cert en aquest cas que el temps va fer que a l'edició del 2011 no hi fos tota la gent que havia de venir. Pel que fa a les mitges maratons, Sitges és una de les poques amb un balanç negatiu (-9%), juntament amb altres com Banyoles, Ripoll o Salou. No conec els casos concrets d'aquestes darreres tot i no reunir tanta gent com la sitgetana que, enguany, ha aplegat més de 2.700 corredors (front els 2.178 de l'any passat). Com veiem, un augment bastant important i per tant, invalidaria l'argument del preu. Però també és cert que molta gent es pot equivocar i molts corredors més "novells" potser hi van a una cursa com aquesta "arrossegats" per un efecte més de moda, i no tant perquè l'hagin valorat amb tots els seus ets i uts.

En aquest sentit, de ben segur que aquest creixement de les curses populars fa amagar sota la catifa aspectes negatius de certes curses, com si diguéssim que ara tot es pot "colar" perquè un o altre s'ho empassarà. Tot indicaria que hi ha tanta demanda que no tota l'oferta (de curses) que es posa al mercat reuniria uns mínims de qualitat més o menys acceptables, o altrament dit, que com es deia en un paràgraf de l'anterior entrada, les organitzacions de certes curses se n'aprofiten molt, i diria fins i tot que vilment. En definitiva, crec que tots plegats hauríem de ser més curosos en les curses que triem i incloure dins els nostres criteris de selecció, també el del preu. Sinó, no ens queixem després, que ningú ens obliga a córrer una cursa concreta podent-ne triar altres de millors. Però vaja, això ja és una qüestió pròpia de cadascú. Ara bé, no serà perquè no s'avisi ... Que us vagi bé.

Sitges: entrebancar amb la mateixa pedra

El proppassat diumenge es va celebrar la que per a molta gent és la cursa popular que dóna el tret de sortida de la temporada atlètica, si més no de les que tenen més volada i en la distància de la mitja marató: m'estic referint a la Mitja de Sitges. I pel que he pogut llegir en alguns fòrums veig que la cosa no ha canviat gaire. Però anem per parts. Si seguiu el bloc i les meves peripècies en el món del running, ja sabreu que amb aquesta prova vaig fer el meu debut oficial (al 2009) quan amb el Frans ens hi vam llançar i de fet, ens en vam sortir força bé. I tot i això, però, d'ençà aleshores que no hi hem tornat més, bé perquè hi ha hagut altres compromisos, bé perquè no volem que ens prenguin el pèl. I m'explico: quan es comença una activitat nova com és en aquest cas el participar en curses populars, un no està gaire al cas d'altres aspectes que no siguin fer una bona cursa, aconseguir un bon temps i a per la següent. Amb el temps, i a mida que altres proves van caient al sac, es guanya en experiència i es comencen a valorar qüestions o detalls que abans passaven desapercebuts (logística, preu, recorregut, etc.) i que ara poden fer inclinar la balança per una determinada cursa o descartar-la sense cap mirament.

Doncs bé, faig aquesta introducció perquè sembla ser que la mitja marató de Sitges és un bon exemple de com l'ésser humà és capaç d'entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui, alhora que també com més va més evident és que al seu darrera hi ha un simple desig recaptatori. Vagi per endavant que molta gent coincideix que córrer per aquesta ciutat té el seu encant i no seré jo qui ho negui, però també hi ha una gran coincidència d'opinions en el fet de criticar la cursa per una sèrie de deficiències que, per repetir-se any rere any, semblen ja cròniques i que potser han passat a formar part del seu ADN. En primer lloc, 4.500 corredors són bastants (ep! no dic massa) però encara ho són més si aquests participen en dues curses paral.leles i que surten a la mateixa hora (també se'n feia una altra de 10 km.). En aquest sentit, el fet de córrer durant alguns trams del recorregut per carrers no gaire amples no ha estat un encert, oimés si com se sap els darrers participants d'una (la de 10 km.) poden coincidir amb els primers de l'altra (la mitja), i ambdós "nínxols" amb objectius diferents: trotar o esprintar per assolir un cert temps (això va pel tema dels corredors doblats). En aquest sentit, coincideixo amb una opinió llegida que diu que no té cap sentit (més enllà de voler recaptar calès) afegir-hi una cursa de 10 km. quan d'aquestes n'hi ha moltes més, que és com voler posar amb calçador més gent allà on ja no hi cap més. Com diu aquest corredor, en el món de les curses populars Sitges sempre s'ha conegut per la seva mitja i no hi ha cap motiu per organitzar una altra cursa paral·lela i incrementar-hi el caos.

A més a més, aquesta situació de desori sembla que també es va donar pel que fa a la qüestió de la recollida de dorsals i el guarda-roba. Pel que fa al primer, l'organització ja deia al seu web que "per qüestions de logística, de personal, d’espai, així com de temps, us preguem que vingueu el dissabte a recollir el vostre dorsal, sac i samarreta, ..." i és clar, deuen pensar que molta gent té prou temps com per anar i tornar de Sitges dos cops seguits en un mateix cap de setmana, llevat que aquesta sigui una estratègia per incentivar que s'hi quedin i hi facin nit, que també podria ser. Però aleshores hem d'anar sumant calerons que ens hi deixem i veuríem que això de córrer no és tan barat com sempre ens ho han venut. I del segon, les opinions llegides també critiquen les llargues cues que s'hi van fer per recollir la bossa, i això un cop acabada la cursa, suat, a l'intempèrie i amb fred. I també podríem parlar del tema de les dutxes, etc. Tot plegat, que sembla que el problema principal d'aquesta cursa és el volum de corredors que l'organització s'entossudeix a voler admetre, allò de com més, millor. És difícil d'entendre que no se n'adonin que tot té un límit i que si els serveis, l'amplada dels carrers i la logística necessària per a una bona atenció no dóna com per absorbir aquesta xifra de corredors, doncs no hauria de suposar cap problema posar un topall més baix. Llevat, és clar, que a rebuf de l'espectacular augment als darrers anys dels corredors populars algunes organitzacions no hagin volgut posar un límit de participants més adient a les seves capacitats per, com dèiem abans, vendre tants dorsals com es pugui i fer la bossa més gran.

Però com diu el veterà company Miquel Pucurull, un dorsal és un producte que bé ens el cobren i que per això hauria de reunir un certs estàndards de qualitat i que és inadmissible trobar-se situacions com aquestes. En principi podríem pensar que com a qualsevol altre producte, si una cursa no és bona la demanda la rebutjaria i desapareixeria del mercat o si més no es veuria obligada a renovar-se. Però contràriament a aquesta lògica, i com ja s'ha comentat més d'un cop en aquest bloc, això sembla que no passa amb els curses ja que un té la sensació que com més cara i pitjor organitzada, la gent hi va més. És clar que nosaltres tenim la nostra pròpia part de responsabilitat en acceptar-ho sense no dir ni ase ni bèstia o, simplement, no anant a la següent edició. Com diu un altre corredor que hi ha participat enguany, a la gent li agrada córrer però no ser menyspreat com un estaquirot.

És per tot això que després de la meva experiència en aquests pocs anys que porto corrent, cada cop estic més convençut de fugir de curses com aquestes -amb molta gent i a uns preus no gaire raonables- i apostar per altres més modestes, que no tinguin cap recança en dir que són pocs però on el tracte que rep el corredor està a anys llum. I mira que en el cas sitgetà no serà per manca d'experiència ja que la d'enguany ha estat la 29ª edició però ja es veu que no hi ha gaire voluntat per esmenar deficiències detectades fa temps. Total, de ben segur que limitant la participació a una xifra menor i adient i millorant certs serveis bàsics, la cosa quedaria molt més arreglada. I jo em demano: tan difícil és fer les coses ben fetes? Algú em pot criticar perquè estigui deixant malament una cursa sense haver-hi participat però quan la meva opinió a priori coincideix amb unes quantes a posteriori, de corredors que sí hi han estat, no dec anar gaire errat. I perquè veieu que aquest no és el primer cop que passa, us deixo aquesta entrada de fa poc més d'un any en què ja en parlava.

Per què no correré a Moià?

El passat 28 de desembre, i no és cap innocentada, publicava l'entrada sobre les curses a fer aquest mes de gener i si el repasseu veureu que no em mullava per cap en particular i que si de cas, em rumiaria de fer dues de muntanya i al Bages, com són les de Moià i Súria. Per tant, un inici del 2012 força dubtós i bastant en l'aire doncs confesso que a banda d'aquestes dues, els calendaris que consulto no inclouen cap altra que m'atragui d'allò més. Ara bé, després de rumiar-m'ho uns dies he pres la decisió de no participar a la primera, la dels Dos turons de Moià. I tot seguit us exposo els motius:

• Primer de tot, hauria d'anar sol i això és un fet que cada cop em fa més mandra. D'una banda, els altres col.legues del "Team" han optat per una sortida de muntanya, de la qual he declinat la invitació per afegir-m'hi doncs encara em fa més pal. Només de pensar en la quantitat de material que hauria de carregar per tan sols una nit ... uf, ja em canso. I de l'altra, la família tampoc farà acte de presència doncs potser tampoc val gaire la pena. I no els en trec part de raó ja que s'haurien de llevar d'hora per a un viatge de poc més de 20', i a tot això amb el fred que farà segons els darrers pronòstics.
• Un segon motiu té a veure amb la meva salut: des de fa dies que arrossego les seqüeles d'un principi d'otitis que la malparida no s'acaba d'esvair, i el metge m'ha aconsellat que en la mesura del possible eviti les activitats a l'aire lliure quan faci molt fred. És clar que he de reconèixer que no li he fet gaire cas perquè tant el diumenge com aquest dimecres jo i el Frans hem fet sengles sortides en BTT, de no gaire durada però sí la suficient com per haver d'anar amb el cap ben tapat per protegir les orelles. I tot i que sembla que la cosa ha millorat, he preferit curar-me en salut (mai millor dit), malgrat que demà he quedat per anar a córrer de bon matí. M'hauré de posar unes orelleres amb escalfadors.
• I per últim però no per això menys important, el tercer motiu es refereix al preu. Ja sabeu que darrerament m'he tornat bastant combatiu en aquesta qüestió i que mentre abans no li donava gaire importància, ara sí que és un criteri més a tenir en compte a l'hora de fer la tria final de les curses. En aquest sentit, si accediu al web veureu que es diu que el preu és de 13€ però després quan un va a fer la inscripció on-line, s'apuja fins els 14,5€ per despeses bancàries. Doncs bé, què voleu que us digui? fer pagar aquest extra (més d'un 10%) per aquest concepte em sembla excessiu, encara que en números absoluts estiguem parlant només d'1,5€ de més. El preu inicial és aquest si es fa la inscripció presencialment i si un té temps per fer-la en una determinada botiga de Moià (els de fora ens hem de fotre) i si a més tens la sort de ser de la mateixa vila, et beneficies d'un descompte i et fan pagar només 10€. Amb el temps que porto participant en curses i mirant encara més reglaments, confesso que són molt poques les que he vist que apliquen aquesta "discriminació" (positiva per alguns i negativa per a uns altres) i de vegades he tingut la impressió que és com si l'organització volgués evitar que vingui gent de fora. Ja sé que alguns em poden dir que això va més en la línia d'incentivar la participació dels propis veïns, la qual cosa em semblaria molt bé si no anés en contra dels interessos de la resta de gent que tenim la "desgràcia" de no ser de Moià. A més, em faig una pregunta: com es demostra això últim? cal portar el certificat d'empadronament, potser?

També he de ser sincer i dir que si algun altre dels col.legues s'hi hagués animat, potser jo també m'hagués afegit, i aquest darrer motiu o qualsevol dels altres dos haguessin quedat en un segon pla. Però hi ha coses sobre les quals, com deia abans, sóc més crític i intento evitar de caure-hi. Compte, la setmana següent hi ha la cursa de Súria i és més cara (15€) però aquí ja ho saps de bon principi i el descompte que hi apliquen és en funció de si estàs o no federat, res a veure amb la procedència o la possibilitat de fer la inscripció presencial a vés a saber quina botiga. Potser el que té de bo la cursa de Moià és que els preus no han variat dels de l'any passat, com podeu veure en aquesta entrada en què ja em queixava d'aquesta mateixa qüestió. Per cert, mantinc la pregunta que ja em feia fa un any: per què li duen "Dos turons" si segons el seu perfil sembla que la cursa en tingui tres?

Tot plegat, que per un motiu o altre, diumenge m'estaré a caseta ben calentó. A veure si al final aquest mes quedarà en blanc.

Tragèdia a Alcúdia

No la coneixia personalment però treballava en un dels meus àmbits de recerca i docència -turisme- i sempre és trist assabentar-se d'aquesta mena de notícies. Suposo que el fet de compartir interessos científics i la mateixa afició pel córrer fa que aquesta tragèdia la visqui de més a prop. El passat 31 de desembre moria la companya Alícia Bauzà van Slingerlandt mentre disputava la cursa de Sant Silvestre d'Alcúdia. No sé gaire més que això i el poc que he pogut trobar per la Xarxa: mentre estava corrent es va sentir malament, es va desmaiar i tot sembla indicar que després va tenir una aturada cardíaca de la qual no es va poder recuperar. No és aquest el primer cas, ni serà el darrer, malauradament, de mort d'un atleta en una prova; el que passa és que cada cop que hem topat amb aquesta situació ha estat en curses de maratons, triatlons i altres que exigeixen una gran dosi de sacrifici, mai que jo sàpiga en curses populars com són les Sant Silvestres, oimés si aquesta en concret tenia una distància de 7,5 km. i no sembla gaire exigent ni dura.

Això em fa pensar que la mort no deixa de ser, sovint, una loteria i que quan un menys s'ho espera, t'arriba i ja has begut oli, per molt o poc preparat i en forma que s'estigui. Jo mateix en poso en pensar que no sóc gaire diferents d'altres atletes populars que s'hi han quedat pel camí fent allò que més els agradava com afició. Sense anar més lluny, jo i el Frans vam fer ahir una sortida en BTT relativament còmoda i ens vam acostar a la vila de Callús per saludar els altres dos col.legues del "Team" que hi van anar per disputar una de les curses de muntanya del circuit ARCS-Anbaso. I us asseguro que aquesta sí que era dura -per això no m'hi vaig inscriure- tot i que com diem sempre en aquests casos, el grau de duresa se'l posa cadascú. Doncs bé, per què no em va passar res a mi ahir quan pujàvem el turó de Montcunill, o mentre baixàvem per algun corriol de fort pendent? És una pregunta que no té una resposta si no és recorre a la típica expressió que diu que no m'havia arribat l'hora i que no tingui cap ànsia perquè tard o d'hora serà el moment. Creuo els dits i toco fusta perquè passi de mi durant molt de temps.

Digueu-me poruc però cada cop tinc més clar que no he de competir en certes proves que, bé per distància, bé per tipus de recorregut, no crec que siguin gaire saludables; em refereixo a una marató (plana o de muntanya), una triatló, etc. Potser aquesta tragèdia és un avís, un toc d'atenció per a tota aquella gent que creu estar en forma per afrontar amb garanties aquesta mena de proves i realment, no ho està. A més de fer-se una revisió mèdica estricta (i aquesta tampoc dóna una garantia absoluta) cal tenir molt clar què es vol fer i sobretot, tenir també ben en compte que una retirada a temps pot ser després una victòria, encara que potser no ho veiem així ni en siguem conscients. Val més arribar l'últim o deixar-ho estar i poder-ho explicar després que no que t'hagi de venir a buscar l'ambulància o pitjor encara, el cotxe de la funerària. Repeteixo que en cas de l'Alícia no conec com va anar tot plegat però hom pot pensar que va ser una maleïda fatalitat i que esperem sigui la darrera. Una manera molt tràgica d'acabar l'any.

Des d'aquí el meu més sincer condol a la família i amistats per aquesta tan lamentable pèrdua i el desig que l'Alícia descansi en pau. Us deixo aquest enllaç del GOB (el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Natura) amb una breu ressenya científica.

La meva carta als Reis

Doncs sí, malgrat haver superat l'equador de la quarantena, encara mantinc la il.lusió dels més petits en això dels Reis d'Orient. Potser és que ja m'estic preparant per quan em toqui anar amb l'Stanis a fer cua per la foto de rigor amb el patge reial, la cavalcada, etc. Encara sort que de moment és massa petit per saber de què va el tema però ja no em queda gaire més marge i quan arribi el moment, no me'n podré escapolir. D'altra banda, com ja tinc una certa edat i no m'atreu gaire el món de les noves tecnologies ... què hi ha de més maco que continuar fent la carta en paper, com s'ha fet tota la vida, i deixar-nos d'històries més modernes i enviar-la al Facebook, Twitter, amb un What's up, Blackberry, Smartphone, i altres collonades d'aquestes. A més, algú em podria dir el número de mòbil o els comptes de correu o de les xarxes socials dels Reis d'Orient?

Per tant, aquí ús deixo la meva carta, feta amb bona lletra, d'aquelles de dictat d'escola d'abans, perquè observo que la gent cada cop més té una cal.ligrafia que espanta (de vegades, quan estic corregint exàmens manuscrits dels meus estudiants, tinc la sensació que deuen pensar que més que professor, sóc un expert en desxifrar jeroglífics). Ja podeu veure que no m'he passat amb les meves peticions doncs, afortunadament, no em cal gaire cosa per ser feliç i intento seguir aquella màxima que diu que un no és més feliç per tenir més coses sinó per necessitar-ne menys. De fet, es redueix a un parell de mitjons de running (es veu que la planta dels meus peus es molt agressiva i els gasta molt ràpidament) i un paravent (el que tinc és de quan vaig començar a córrer -a l'estiu del 2006- i el pobre ja està molt gastat). Del tema de les sabatilles ja me'n cuidaré jo (seguint allò de "zapatero, a tus zapatos") perquè és d'aquelles coses que sempre he pensat que se les ha de comprar un mateix. Tot plegat, que no penso m'hagi passat ni un pèl en les meves peticions i espero que una o altra caigui. Ja procuraré fer bondat (encara més) aquests propers dies.

Evidentment també demanaria bons desitjos de l'estil d'aconseguir millorar els meus temps a les curses, acabar les mitges maratons amb més facilitat que les darreres, que no se m'ennueguin les curses de muntanya, etc. Però és clar, els Reis poden ser màgics però no tot ho poden i si no hi poso de la meva part, miracles pocs i potser només a Lourdes, Fàtima o Montserrat. Apa doncs, que tingueu una bona diada de Reis i que no us portin gaire carbó. I si resulta que al final us en deixen molt, senyal que alguna cosa haureu fet.

Juliol-desembre del 2011: què he fet?

Fa poc que ha acabat el 2011 i és qüestió de fer un balanç del que ha estat la seva segona meitat, tant quant al nombre total de curses com pel que fa també als resultats obtinguts, i tenint present que el juliol va ser un mes en blanc. Per tant, a efectes de curses en lloc de 6 mesos el segon semestre de l'any n'ha tingut 5. Així, en aquest temps he fet 10 curses (23 en tot de l'any) i podríem dir que he complet amb un dels objectius que per al 2011 em plantejava al seu inici, com era el de fer dues curses per mes. Dit això, tot seguit us ofereixo unes quantes dades a mode de curiositat extretes o calculades a partir de la taula que, com sempre, podeu consultar al menú de l'esquerra de la pantalla.

• Pel que fa a la distància, tenim una mitja marató (Mollerussa), set curses al voltant dels 9- 10 km, una de 11,4 km. i una darrera de 14,5 km. la qual cosa fan un total de poc més de 115,4 km.
  

• Quant al perfil, hi ha dues curses que podríem qualificar de muntanya (Calders i Rajadell), tres més de mitja muntanya (Vall d'en Bas, Navarcles i Avinyó) i de la resta (Cervera, Linyola, Mollerussa, Manlleu i Lleida) unes més planes que altres.

• En termes geogràfics, m'he repartit per les comarques de Barcelona (5) i Lleida (4), amb una incursió a la Garrotxa (Girona). Destaquen el Bages (4 curses) i Pla d'Urgell (2) i he repetit a Cervera, Mollerussa, Navarcles i Lleida (tot i que aquí per una altra cursa). Com sempre, ho podeu veure al mapa amb més detall. Fixeu-vos que gairebé segueixo la ruta de l'Eix Transversal.
  

• Quant als resultats, diria que aquesta segona part de l'any no ha estat tan positiva com la primera, cosa que d'altra banda ja es veia a venir. Si fem una ullada a les classificacions tenim que les pitjors han estat la mitja marató de Mollerussa (defalliment total), Rajadell i Calders (ja veieu que les de muntanya no se'm donen gens bé). Per contra, les millors han estat Linyola, Vall d'en Bas i Manlleu, tot i moure'm amb uns percentatges més discrets que altres vegades. La conclusió és prou clara: a diferència del primer semestre, no he pogut apujar el nivell i no hi ha hagut cap cursa en què hagi quedat per sota del 25-30%.
  

• I de gentada? doncs en aquests mesos he compartit patiments amb uns 3.400 corredors que repartits entre les 10 curses tenim una mitja de 340. És clar que això amaga una dada també significativa: només Mollerussa i Lleida van aplegar més de 1.500 corredors. A part d'aquestes, destaca la cursa de Manlleu (quasi 400) i tres més que han vorejat els 300 (Cervera, Navarcles i Avinyó), mentre que pel cantó contrari tenim una de bastant minoritària (Calders amb 84). Ja veieu, doncs, que tret d'alguna excepció m'inclino més per les curses amb uns pocs centenars de persones.
  

• Aquestes 10 curses m'han suposat una despesa de 89€ i un preu mitjà d'inscripció de 8,9€. És clar que dues eren gratuïtes (la Vall d'en Bas i Manlleu). També podeu veure com el preu és quelcom a tenir en compte cada cop més i que cal mirar bé abans de triar una cursa o altra (p. ex. la mitja de Mollerussa és barata, 14€). A canvi, m'he fet amb unes quantes samarretes, algunes de màniga llarga, que no sovintegen tant, i poca cosa més.

Per acabar, us deixo els enllaços d'unes quantes entrades relacionades:

• El balanç del meu segon any com a corredor (ara ja vaig pel quart).
• El balanç de la primera meitat del 2011.
• El balanç de la segona meitat del 2010.

Ver Curses Juliol-desembre 2011 en un mapa más grande

Avinyó: bona cloenda d'any

Condicions per a una cursa de Sant Silvestre agradable i de la qual guardar-ne un bon record: una bona organització, un bon ambient festiu, un volum de gent just -ni una gentada ni tampoc quatre gats-, un recorregut entretingut, un bon berenar, guarnir-se amb un barret del Pare Noel, deixar-se el rellotge a la calaixera de casa i anar amb una mentalitat predisposada més a passar-s'ho bé que no estar pendent de si s'acaba fent una molt bona cursa doncs per això ja hem tingut tot l'any i si no hem fet bé els deures, serà qüestió d'anar a una altra convocatòria (en aquest cas la del 2012). Amb aquestes premisses al cap no hi ha dubte que la cloenda atlètica de l'any prometia d'allò més i al final, la cosa va anar d'aquest pal. Per tant, tot i que jo mateix qualificaria la temporada de mediocre, no hi ha res millor que un bon final per acabar l'any més que satisfet i amb ganes que comenci el 2012, encara que no crec que això s'acabi traduint en una millora dels resultats. En aquest sentit, i com avançaré en una posterior entrada, hauré de buscar uns "altres" objectius. Perdoneu si això últim té un to excessivament pedant però ara mateix no em ve a la ment cap altra manera de dir-ho.

Anem per parts i fem una crònica de la cursa com Déu mana. Jo i el Frans ens presentem a Avinyó amb força antelació com per no haver anar després amb pressa. Recollim el dorsal i aquest potser va ser l'únic punt a millorar per la cua que es va fer (però suposo que sent gairebé 425 corredors entre les dues curses -5 i 10 km.- és fins a un cert punt lògic). Fem el cafè en un bar molt a prop del pavelló i comentem la jugada -que si el perfil, les diferències de recorregut respecte l'any passat, etc.- i tot xino-xano ens acostem a la sortida (al Passeig). Un membre de l'organització de la cursa explica el recorregut amb bastant precisió i puntual com un rellotge suís, es dóna el tret de sortida a les 16:00h. Sort que aquest cop havia menjat lleuger i força d'hora perquè com deia a la crònica prèvia, aquesta hora convida a qualsevol cosa menys a córrer. I apa, ja hi som: comencem a trotar i de mica en mica agafem un ritme de cursa més o menys constant i alhora còmode, conscients que els tobogans que esquitxen la cursa seran una constant fins el final. Com era d'esperar el Frans s'avança -ja va dir que sortiria a per totes per provar-se i veure com reaccionava el menisc- i malgrat que el mantinc a la vista no hi ha manera d'enxampar al "jodio".

Jo vaig fent, amb la música de l'Ipod, i no m'amoïno gaire per si m'avencen uns quants corredors o si després els torno a superar. Potser per primer cop en bastant de temps sóc fidel als pensaments que deia al principi i el que vull és gaudir de la cursa, oimés si com puc comprovar el seu un recorregut és certament divertit, una mica tècnic i no exempt d'un cert nivell de duresa que alhora fa que no valgui gaire la pena estar pendent del rellotge. Passem per un primer punt d'avituallament i segueixo una mica de lluny l'estela del Frans. Sense anar molt ràpid però sense pausa, continuo a la meva i pugem pel Serrat de les Esglésies -l'únic tram en què suposo que jo i molts més corredors hem hagut de caminar atès el seu pendent. Arribo al segon punt d'aigua i aquí em despisto una mica doncs m'aturo una estona perquè havia perdut la connexió amb la música -perquè veieu com anava de "despreocupat"- i és en aquest moment que començo a perdre el col.lega definitivament. Entre això i que poc després tornem a trobar corriols estrets on és impossible avançar els de davant, tot i tenir forces per fer-ho, ja no el tornaré a veure fins creuar la meta.

Tant se val. A partir del qm. 7 s'inicia un tram de forta baixada i aprofito per prémer una mica el dents i augmentar el ritme, doncs no tot ha de ser pujar. Això em permet avançar unes quantes posicions que ja no perdré fins el final. Tot i aquesta darrera part, si mireu la classificació tampoc és que hagi fet la cursa de la meva vida, com d'altra banda, era d'esperar. Però confesso que vaig acabar amb un somriure a la boca perquè sortia amb unes baixes expectatives i després, la cosa ha acabat millor de l'esperat. Tot plegat, la posició 174 de quasi 300 corredors i el Frans uns 2 minuts per davant meu. Aviam si resultarà que la seva lesió de menisc és una "trola" i de les grans! Però com ja començo a dir amb motiu d'altres curses, encara havien d'arribar 125 corredors més i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Això sí, no compareu aquesta amb la cursa d'enguany doncs una bona part del seu recorregut ha canviat i tant jo com el Frans coincidim en que el del dissabte va ser més dur (les dades del seu GPS indiquen un desnivell acumulat d'uns 400 m.).

Per acabar, i com ve sent habitual, una valoració breu del que m'ha semblat la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: no és cap secret si dic que aquesta és una cursa bastant ben organitzada i que de moment, als responsables no se'ls hi ha escapat de les mans. Tot i que entre les dues curses érem 425 corredors, en cap moment ens hem sentit atapeïts, malgrat que a l'inici de la cursa els carrers de la vila no donin per a gaire. Però sabent-ho, si vols començar a córrer de bon principi, ficat a la primera fila i s'ha acabat el problema. Com en altres curses d'aquest tipus i mesura, la logística per al corredor també ha estat molt correcta ja que tot està concentrat al mateix punt (el pavelló esportiu) i l'aparcament és fàcil i a prop. Com també s'ha comentat, el recorregut de la cursa és un bon encert perquè tot i passar per corriols i pistes, al meu parer tampoc és excessivament tècnic i aquí sí que es pot córrer tota l'estona, a banda que el pendent d'algun tram sigui més o menys alt.
• Aspectes que poden millorar: crec que la recollida del dorsal és pot muntar d'una altra forma que eviti la cua que s'hi va fer (p. ex. posant les taules en un altre lloc dins el pavelló i no davant de la porta d'accés). Però no havent-hi tampoc molta gent no és una qüestió molt greu. D'altra banda, potser alguns van trobar a faltar ampolles d'aigua enlloc de gots de plàstic (confesso que jo em trobo més còmode amb la primera opció) però sent l'època de l'any que és, de calor no en fa. I per últim, respecte l'any passat s'ha millorat la qüestió de la informació cartogràfica però quant a les imatges amb el traçat dels dos recorreguts potser hagués estat millor no incloure-les (perquè el format no permet gaire nivell de detall) i sí, en canvi, un enllaç a un Wikiloc, Google Maps o una cosa per l'estil que sí permetria augmentar l'escala de visió. Però vaja, reconec que és aquesta una qüestió més de defecte professional que cap altra cosa.

En definitiva, una bona prova en el seu conjunt i que val molt la pena tenir-la a l'agenda per a futures edicions, si a un li ve de gust concloure l'any fent allò que ha estat fent durant la resta, és a dir, córrer i córrer. Oimés si tenim en compte que la contrada del Bages, i si no se m'ha escapat cap, no ofereix gaire tria per aquestes dates. Potser repetirem l'any vinent. Per cert, trobo a faltar algunes fotos de la cursa: que potser ningú en va fer? Poso aquesta de la notícia que publicava el diari Regió 7 i que he trobat navegant per la xarxa, però no m'hi busqueu perquè jo estava bastant més enrere.