Berga-Santpedor: molt satisfet

Amb la d’aquest passat diumenge, aquesta ha estat la meva segona travessa en BTT d’una certa distància donat que al 2008 jo i el Frans ja en vam fer una altra amb motiu de l’Exponeu de Manresa de gairebé 50 km. i que en part, va transcórrer pel mateix tram final de la d’ahir. I val a dir que com bé indica el títol de l’entrada, l’experiència ha estat molt bona, força millor del que havia imaginat d’entrada. Penseu que per a mi, que no estic gaire habituat a fer sortides llargues en BTT, substituir les sabatilles pels pedals, canviar de xip, no és gaire fàcil, i més si com en aquest cas implica quedar a les 6:30 del matí (d'un diumenge!!) per fer 50 km. fins al punt de sortida i convèncer a algú després perquè et baixi el cotxe fins a Manresa i que no hagis de pujar de nou. Confesso que se'm feia una mica estrany sortir de casa tan d'hora, encara amb foscor, i no creuar-me amb gairebé ningú pel carrer; estic convençut que la gent que em veia amb la bici a aquella hora devia pensar que m'havia begut l'enteniment. Però bé, tot són experiències i tot suma.

Arribem a Berga i a l'entrada mateixa de la ciutat comencem a "respirar" ambient de ciclisme, des d'uns nivells molt modestos com pot ser el nostre a altres que gairebé diríem que freguen la professionalitat, de gent que ja es veu d'una hora lluny que està molt "currada" en aquesta mena de travesses. Com el de les curses populars, aquest també és un bon món per conèixer, amb molt d'atractiu. A veure si resultarà que deixarem de banda un i ens endinsarem en l'altre. Bé, anem al gra i detallem una mica la crònica de la jornada. Un cop hem estat "fitxats" (veurem que això servirà després per al diploma acreditatiu) prenem la sortida a les 7:55 del matí, no sense abans assabentar-nos d'un canvi en els dos recorreguts previstos, el de ciclistes i caminadors ja que des de Berga fins a Casserres s'han intercanviat. El motiu és la coincidència de dates amb la 31ª Pujada (de vehicles a motor) Gironella-Casserres i pel que es deia en cartells informatius sembla ser que les organitzacions dels dos esdeveniments no van arribar a cap acord. Ho deixarem aquí perquè no sabem l'entrellat de la situació però això va fer que la part inicial dels ciclistes fos una mica més dura del previst.

Però com tampoc coneixem a fons el recorregut comencem a fer com si res. No m'estendré gaire en els detalls de la ruta seguida perquè en ser d'aquesta distància donaria per parlar-ne molt i tampoc voldria avorrir les ovelles. Si tafanegeu pel Web de l'entitat organitzadora (el Centre excursionista 2x2 de Santpedor) veureu que inclou informació rellevant i de gran interès per si la voleu fer l'any vinent; per exemple, la de caire cartogràfic (perdoneu aquesta insistència però deu ser per defecte professional), introduïda amb el format del Wikiloc i diferenciada per a les BTT i caminadors, i també inclou la possibilitat de visualitzar-la amb el Google Earth. Si mireu les dades tècniques ja podreu deduir que iniciant la travessa a Berga -a les portes del Prepirineu- i acabant-la a Santpedor -en ple cor del Pla de Bages- acabes baixant més que pujant. Però compte, no us porteu a l'engany: fins més o menys la meitat i diria que fins passat el control de Sant Cugat del Racó, això gairebé ni es nota i, més aviat, la tendència és de pujada. Després la cosa s'inverteix i els trams de baixada comencen a ser més nombrosos i més llargs, tot i que encara resta la pujada del darrer tram dur quan des del penúltim punt d'avituallament -a les Vilaredes- el recorregut s'enfila fins als peus de la coneguda Torre del Moro.

Aquesta zona ja ens la coneixem millor per haver-la recorregut en sortides anteriors però això no va impedir que m'emportés un bon "record" de la travessa. Poc abans d'arribar a Santpedor i per tant, a les acaballes de la travessa, baixem per un tram de fort pendent amb un revolt molt tancat cap a la dreta. Malgrat que estava ben senyalitzat, el fet d'anar una mica despistat, barrejat amb un excés de velocitat i potser també de confiança -just pocs dies enrere havíem passat per aquest mateix punt però de pujada- va fer que em fotés una de bona per no "empassar-me" al de davant meu. El part de lesions es resumeix en la cara exterior de la cama esquerra força "cremada" i el canell esquerre un pèl adolorit; la primera és d'aquelles que faran coïssor durant uns quants dies i deixaran una bona crosta i la segona només me la noto quan faig certs gestos amb la ma. Sort que sóc dretà! Per cert, el Xavi també va tenir un bon aterratge en sortir llençat per davant de la seva bicicleta, després que topés amb un dels típics reguerols que es formen als camins per les pluges. Tot plegat, res de greu del qual no ens en poguem recuperar amb uns quants dies de bondat. Al final, poc abans de l'1 del migdia, arribem més estalvis que sans a la Plaça Gran de Santpedor amb molt de públic, cosa que em va sorprendre gratament. De nou, ens tornen a "fitxar" i ens donen el diploma acreditatiu de la nostra participació. Allà mateix sóc atès molt eficaçment per dos membres de la Creu Roja en veure'm la ferida de la cama.

Per acabar, a destacar uns quants aspectes:

• Deixant de banda el perfil del recorregut, aquest val molt la pena pel seu paisatge, amb indrets des d'on pots gaudir de bones vistes panoràmiques. Permeteu-me que esmenti tres punts de gran interès: el primer és l'església de Sant Joan de Montdarm, al terme municipal de Viver i Serrateix, d'origen romànic tot i que d'aquest en resta ben poc ja. El segon es refereix a l'església de Sant Cugat del Racó (a Castelladral, Navàs), una de les joies del romànic d'aquestes contrades. I per últim, la Torre del Moro (a Castellnou de Bages), de la qual ja n'he fet algun altre esment en aquest mateix bloc.
• Segons diu la Web de l'organització, entre uns i altres vam ser unes 1.700 persones, de les quals gairebé 1.300 ciclistes i la resta caminadors. La veritat és que en cap moment vaig tenir la impressió que fóssim tanta gentada però com es diu, les aparences enganyen. Si feu una ullada a la "classificació" (que n'hi ha) comprovareu que hem baixat de les 5 hores (parades incloses) i ocupat els llocs al voltant de la posició 600. Si arribem a saber-ho, potser ens haguéssim afanyat.
  
• L'organització m'ha semblat molt acurada i encertada, amb força punts de control i avituallament (potser algun massa a prop del següent), un itinerari molt ben senyalitzat (potser en algun tram s'hauria d'haver indicat millor certs revolts tancats) i un personal molt amable i atent.
• I per últim, si bé la distància "oficial" era de poc més de 55 km. els nostres gadgets es van posar d'acord en pujar-la una mica, fins els 58 km. A aquests hem de sumar els 7 de més que vam fer per venir de Santpedor fins a casa. Per tant, uns 65 km. que per a una matinal de diumenge, no està gens malament. I sort que el temps va acompanyar doncs feia un sol espatarrant i no gaire fred.
  

Tot plegat, molt satisfet de l'experiència de la qual me'n porto un bon record -deixant de banda les ferides de la caiguda- i compte que ara el món de les curses populars no acabi perdent un dels seus adeptes i ingressi a les files de les travesses en BTT. Com deia aquell, "ojo al dato". De moment, i aprofitant aquest estat de certa eufòria (a veure quant ens dura), per aquest proper cap de setmana ja estem preparant una altra sortida i descartarem fer alguna cursa. I això que n'hi un parell d'atractives. En parlaré en un proper escrit.

Per acabar, i ja que l'esmentada, podeu llegir aquesta crònica d'una sortida en BTT cap a la Torre del Moro d'aquest passat estiu. Espero que us agradi. Per cert, permeteu-me que posi la cirereta del pastís: la foto de final de trajecte, tots quatre cofois a la Plaça Gran de Santpedor.

Berga-Santpedor: sortida prèvia

Aquest dijous hem fet la segona sortida consecutiva en BTT amb l'ànim d'"oficialitzar" un dia a la setmana per a aquesta activitat i consolidar-la en el nostre planning d'entrenaments. Que bé que sona aquesta expressió dita per uns "quarantons" com nosaltres! Però si més no, l'esperit inicial hi és i ara serà qüestió de veure quant de temps ens dura abans que haguem de deixar-ho estar quan la realitat ens posi al nostre lloc (per obligacions laborals, familiars, atacs de mandra, etc.). De totes formes, ara que podem ens aprofitem i de fet, no hi ha res millor que tenir el temps just per posar-nos les piles sense que haguem de fer el badoc. Dit i fet. Abans de la travessa Berga-Santpedor d'aquest diumenge decidim d'agafar la BTT i fer una tirada relativament llarga (per mi sí que ho és), i des de Manresa anem en direcció Sant Joan de Vilatorrada per després decidir què fem. Ja veieu, doncs, que quan sortim sense tenir molt de temps tampoc és que tinguem una idea clara del que que acabarem fent. I és que prenent com a punt de sortida la capital del Bages les potencials zones a fer en mig matí ja ens les coneixem prou bé.

Arribats a Sant Joan descartem la idea de pujar al Collbaix o moure'ns més cap a l'oest (p. ex. per pujar al Cogulló de Cal Torre, a Castellfollit del Boix) i optem per anar en direcció nord. Agafem la carretera que va a Callús i a l'alçada de la coneguda empresa Mafrica (Mataderos Frigoríficos del Cardener) agafem la pista que ens ha de portar cap al Pla de Montconill, un dels punts més alts de tota aquesta zona, amb poc més de 480 m. Com se'n pot deduir del seu nom, l'altiplà fa referència a una muntanya de conills i ja se'n té constància des del segle X. No ens hi arribem pas, però, perquè poc abans agafem un trencant que ens ha de portar a la pista que mena de Canet de Fals (no de Mar) fins a Callús. Per si no ho sabeu, Canet pertany al municipi de Fonollosa i va néixer als anys 60s com a urbanització de segona residència (cada cop ja més de primera) i batejada amb el nom del seu promotor (Lluís Canet) i del terme per on s'estén (Fals).

Tant se val, no ens hi parem tot i ser un indret típic on els ciclistes fan parada i fonda per fer un esmorzar d'aquells de forquilla i ganivet. Un altre dia serà. Prenem direcció contrària per anar a Callús però abans passem pel que deu ser l'equivalent bagenc al Falcon Crest americà, és a dir, l'extensió de camps de vinya més gran de la D.O Pla de Bages, pertanyent al celler Jaumandreu (enllaç al bloc) i amb una masia espectacular documentada des del segle XII. Però com el Frans sempre vol passar pels llocs més complicats, al cap de poca estona deixem la pista i agafem un corriol que va resseguint el Torrent de Jaumandreu. Després d'uns quants qms. arribem a les afores de Callús, en concret a l'antic barri dels Manxons, el primer nucli de població del municipi però del qual només en resta un conjunt de 10 tines en filera construïdes en tàpia, com un vestigi de l'activitat vinícola que hi va haver al Bages al s. XIX. Les darreres cases foren enderrocades el 1992 per fer-hi una zona industrial i tampoc poden trobar ja cap vestigi del que va ser l'antic hostal de Can Mastret, parada habitual dels antics traginers de la sal.

De Callús estant ens dirigim a Santpedor i fem una part de la pista inclosa al recorregut del seu Cros, que jo i el Xavi fam fer als inicis de juliol de l'any passat (com passa el temps!!). Deixem enrere la riera de Bellver i masies com La Tosa, Cal Filosa i Cal Piquet i entrem a Santpedor per la seva banda oest. A partir d'aquí, i des de l'ermita de Sant Francesc, el recorregut no té cap més història. Ens endinsem al Poal seguint camins que ja ens coneixem d'allò més per ser la zona que fem habitualment per córrer. Al final, com qui no vol la cosa, ens van sortir uns 31 km. en poc més de 2:30h. Si voleu veure el recorregut, aquí el teniu en versió Google maps.


Mostra Manresa-Callús-Santpedor-Manresa en un mapa més gran

I ja que l'he esmentat, potser us agradaria llegir aquesta antiga entrada del Cros de Callús del 2009.

• Cros de Callús (2009).
  

Uns quants apunt més ...

A falta de curses amb què anar alimentar el bloc, i a l'espera de fer la travessa Berga-Santpedor i fer la corresponent crònica, escric aquesta segona entrada d'apunts breus de qüestions relacionades amb el món de les curses i alguna altra. En primer lloc, fa uns dies que l'edició digital del diari La Vanguardia (no recordo haver-la vist en paper) va publicar una entrevista a en Manel Mora. Potser us demanareu qui és aquest senyor i la resposta és que hores d'ara és el president de l'associació Blaugranes en cadira de rodes, el bloc de la qual va endur-se el premi del certamen Blocs Catalunya 2010 a la categoria d'esports, on competia també Marathon Man. I tant pel contingut de l'entrevista com del seu grup al Facebook (qui no en té un avui dia?), em reafirmo en la idea que el guardó va ser atorgat més pel caràcter reivindicatiu del bloc en si que no pas per la naturalesa merament esportiva, la qual roman en un segon pla. Per tant, potser hagués estat millor que l'organització hagués creat una altra categoria de blocs amb aquesta finalitat. De totes formes, i com deia en l'escrit corresponent, me n'alegro per aquesta gent ja que sembla que aquest premi ha servit, si més no, perquè se'ls obrin més portes i les seves demandes tinguin més receptivitat.

Segon apunt: el passat diumenge es va córrer la marató de les maratons, és a dir, la de Nova York. Deixant de banda tot el que s'ha dit per activa i passiva d'aquesta cursa, i que és molt, cal tenir en compte que en aquesta edició ha estat quan el campió dels campions ha dit prou. Després de retirar-se al qm. 25 (molts n'hi haurien arribat), en Haile Gebrselassie ha anunciat que deixa l'atletisme, amb 37 anys i sent encara el plusmarquista mundial de la distància. Jo no és que hagi seguit gaire la carrera professional d'aquest bon home però pel poc que he vist i llegit, no hi ha dubte que ha estat el millor en aquesta disciplina i, sobretot, de ben segur que ha estat l'únic que el seu somriure anava a més a mida que les seves cames feien quilòmetres. Les seves paraules en una entrevista posterior van ser: "Mai havia pensat en retirar-me però per primer cop aquests és el dia. Permeteu-me que pari i em dediqui a una altra cosa després d'això. Deixeu-me que doni una oportunitat als joves". Jo estic amb ell i com no vull fer ombra a cap jove -que ja rondo els 40 i mitjos- em prendré amb més calma això del córrer. En certa forma, vull seguir al peu de la lletra unes paraules de l'atleta manresana Meritxell Calduch quan va dir (també en una entrevista recent a un diari) que "córrer és el meu hobby i ho faré fins que sigui una obligació". Per cert, la prova neoyorkina la va guanyar un altre corredor etíop, en Gebre Gebremariam, que no ha pogut tenir un millor debut en una marató, mentre que entre les fèmines ha estat una kenyana, Edna Kiplagat, qui s'ha endut la victòria. Què esperàveu, doncs?

Per últim, el tercer apunt i de nou surt en Kilian Jornet. El programa del C-33 "Temps d'aventura" va emetre un reportatge dedicat a la figura d'aquest corredor. Reconec que no l'he vist (encara) però us el podeu baixar des del Web del mateix programa. Quedeu-vos amb aquesta frase que acompanya el títol: "De Catalunya a Tanzània. D'Euskadi a l'illa de la Reunió. Malàisia, els Estats Units, Còrsega... En els dos últims anys ha deixat la seva empremta a mig món assolint reptes inigualables". El darrer, per si no sabeu, és haver batut el rècord de pujada i baixada al cim de l'Àfrica (el Kilimanjaro, amb 5.900 m.), amb una durada de 7h:14' i rebaixant en més d'1 hora l'anterior rècord. Bé, tot el que digui d'ell aquí i ara és sobrer. Ens traiem el barret (també davant del Haile) i només ens queda el consol de gaudir veient com corren. Per acabar, us deixo els enllaços dels dos reportatges sobre en Kilian i les seves proeses (reportatge 1 i reportatge 2), així com també un pàgina on he trobat una explicació científica de perquè pot fer el que està fent. Jo segueixo pensant que tot respon a un pacte amb el diable.

I ja n'he fet esment, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades:

• Premis Blocs Catalunya 2010.
• Sobre en Kilian Jornet.
  

Alguns breus apunts de cap de setmana

Aquest cap de setmana el "Team" no té cap activitat programada que no sigui estar i gaudir de les respectives famílies i passar un diumenge de mandra i dolce far niente que, sigui dit de passada, ja convé de tant en tant. Per tant, aquesta entrada al bloc no té cap altra finalitat que escriure unes quantes i breus píndoles d'algunes curses (i altres aspectes) en què hem pogut ser-hi presents però que no ha estat el cas, per un motiu o altre. En primer lloc, fa uns dies em comenten la possibilitat de participar a la Cursa del Sant Crist a Balaguer d'ahir dissabte, organitzada pel Club Atlètic Maratonians del Segre, de la capital de la Noguera. Encara que el nom ja em resultava familiar, i encuriosit, busco informació i trobo dades interessants: és una cursa molt veterana (la 30ª edició), la web té una molt bona informació cartogràfica i en diferents formats (recordeu l'escrit de fa unes setmanes parlant d'aquesta qüestió), l'obsequi per als corredors són unes malles llargues (com la cursa del Pont de Vilomara de fa una setmana) i potser l'única crítica -sense saber-ne res més- és que té un preu potser un pèl elevat per a aquella gent que no disposa de xip propi (14€). D'altra banda, ahir van córrer 214 atletes i fa un any ho van fer poc més de 160.

Segon apunt: ahir a la tarda em passejo per Puig-reig amb motiu de la fira de Sant Martí i per tant, s'hi viu un cert ambient festiu en un poble que, em sap greu dir-ho, no destaca gaire per la seva atractiva oferta d'activitats vàries al llarg de l'any. Alguns diuen que està més mort que viu i confesso que no els en trec part de raó. Bé, a part d'això voldria destacar la celebració de la seva 8ª Duatló de la qual ja en vaig parlar com una opció a fer per aquest cap de setmana, tenint en compte que, en principi, no presenta un excessiu grau de dificultat. El que passa és que al final ho he descartat doncs havia d'anar sol i això em fa pal. A més, ja sabeu també que no sóc un embogit per aquesta mena de proves en què has de combinar sabatilles de córrer i la BTT. Aquesta en concret forma part del circuit "Duatlons Terra endins" que reuneix 10 proves la majoria de les quals per la comarca d'Osona i alguna altra al Bages i Berguedà; després d'haver-hi fet una ullada diria que tard o d'hora n'acabarem fent alguna atesa la proximitat (en distància) d'algunes i que, com deia abans, no semblen tampoc molt dures. De fet, nominalment ja n'he fet una (la d'Agramunt d'enguany) tot i que a la pràctica el responsable de la meva més que millorable classificació final és una altra persona (a qui li vaig cedir el dorsal doncs jo estava un pèl tocat després de la marató de BCN). Temps al temps. A veure si després de tant córrer i a fi i efecte de combinar-ho amb altres activitats, hauré de canviar el nom del bloc pel de "Duatló man". Que us sembla? Val a dir que de la mateixa forma que hi ha un "boom" de les curses populars, el de les duatlons tampoc es queda curt ja que si mireu calendaris i fòrums per Internet, de proves n'hi ha un munt.

Tercer apunt: crec que el meu objectiu de fer 5 sortides a la setmana (allò que deia d'un "5 de 7") va ser un pèl agosarat. El motiu és que en aquesta n'he fet 4, de les quals 3 per córrer i una en BTT (que ja he relatat en l'escrit anterior) i potser no ha estat tan bona idea; ahir vaig fer una mica més d'11 km. en companyia del Xavi i avui he estat tot el dia amb el tendó entumit. No és que faci mal però me'l noto. I m'ensumo que això no és un bon senyal; mentre la lesió del bessó sembla que forma part del passat, aquesta altra es resisteix a desaparèixer i si bé mentre estic corrent no m'afecta en res, després sí em venen les molèsties. Qui sap si aquest ja és l'argument definitiu per no córrer només i combinar activitats un pèl diferents però alhora relacionades. Potser duatlons? De moment ja hem fet un primer pas per canviar una mica aquesta dinàmica: hem parlat d'"institucionalitzar" un dia a la setmana per a una sortida en BTT. El que passa és que trobar-ne un que vagi bé a tothom és un pèl complicat.

I per acabar, el quart apunt: permeteu-me un toc personal. Després de dos partits com a locals sense veure bàsquet, avui hem portat l'Stanis al pavelló del Congost, amb l'esperança de veure guanyar el Manresa. El resultat, però, no ha estat gens positiu en cap sentit: el nen només ha aguantat dos minuts sense plorar amb tant rebombori que hi havia i l'equip només un quart per després fer, de nou, el que ha estat fent des que ha començat la lliga: jugar malament, sense rumb i a les primeres de canvi deixar-se remuntar i perdre el partit ben aviat. Al final, hem decidit marxar a la mitja part perquè no hem volgut fer patir el nen més del necessari. Heu vist que fins ara no havia fet cap comentari ni entrada al bloc sobre el tema del bàsquet; i és que no sóc tan masoquista com per parlar de quelcom que no em resulta agradable -encara que tampoc em treu el son. Volia aficionar l'Stanis al bàsquet i que de més gran tingués l'oportunitat de veure bons partits a Manresa però al pas que anem (6 partits, 6 derrotes) l'haurà de veure en una altra categoria diferent de l'ACB. I és que si no es produeix un canvi radical en la plantilla, equip tècnic i manera de jugar, veig molt clar que l'any vinent se'ns haurà acabat l'anomenat "miracle" del Bàsquet Manresa.

I ja que en parlo, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades:

• Duatló d'Agramunt (2010).
• Sobre la permanència del Bàsquet Manresa a l'ACB (2010).
  

Preparant la Berga-Santpedor

Si seguiu els darrers escrits del bloc sabreu que per aquest proper cap de setmana el "Team" no té previst la seva presència en cap cursa però sí per al següent. Així doncs, descartem de participar a la duatló de Puig-reig i ens reservem per al repte que per a nosaltres suposarà (bé, per mi segur que ho serà) la travessa en BTT Berga-Santpedor, de 55 km. Amb aquesta sortida al cap avui jo, el Frans i el Xavi n'hem fet una altra que a part de servir per desempolsegar les bicis, ha estat útil també per fer-nos una idea de com de dur ens resultarà. Hem fet 30 km. en poc més de 2:15h i vist així podríeu pensar: "osti tu, aquests tres han anat com una moto". Doncs no us cregueu pas ja que ens ho hem pres amb una certa calma però us confesso que no m'he sentit gaire còmode doncs a més del fet que no sóc un geni amb la BTT (ni en cap altra cosa), he tingut un d'aquells dies amb sensacions no gaire bones, amb les cames pesades i que es resistien a posar-se en marxa. Si em passa això mateix durant a la travessa, me'n faig creus.

Com tampoc teníem gaire estona -obligacions familiars i laborals- ens hem decidit per una cosa simple i sense gaires dificultats: des del Poal cap a Santpedor i direcció Castellnou per tornar de nou a Santpedor i el camí de la Sèquia. Encara no hem estudiat amb detall el recorregut de la travessa des de Berga però suposem que haurem fet una part del seu tram final, ni que sigui minúscula. De fet, aquesta zona ens la coneixem una mica per haver fet ja alguna altra sortida cap a la Torre dels Moros, de Castellnou, el passat mes de juliol. Curiosament, recordeu que també hi havia de ser fa unes setmanes amb motiu de la primera Cursa 2.0 de les Pinedes i que, al final, vaig substituir per la del Turró a Agramunt. Com aquesta sortida no té gaire història, no crec que valgui la pena parlar-ne més del necessari i tampoc us puc reproduir el recorregut que hem fet perquè com no duc GPS que l'enregistri, de ben segur que m'equivocaria si volgués reproduir-lo amb el Google Maps. I és que hi ha tants camins ...

Per acabar, potser us interessa llegir aquestes dues entrades; la primera amb motiu d'una de les darreres sortides en BTT, justament cap a aquesta zona i la segona sobre la cursa de les Pinedes de Castellnou de Bages.

• Cap a la Torre dels Moros.
• Cursa 2.0 de les Pinedes de Castellnou de Bages.

A veure si això serveix per decidir-nos d'una vegada a "institucionalitzar" un dia de la setmana per a la BTT que, sigui dit de passada, és un excel.lent complement per a les nostres curses. I és que no tot ha de ser córrer i córrer. De moment, però, segueixo amb el meu pla de sortir 4-5 cops setmanals. A veure fins quan em dura!

Un 5 de 7: inici d'una nova etapa?

Veient el títol d'aquesta primera entrada de novembre potser us demanareu si he deixat les curses populars i ara em dedico al món dels castellers, si estic fent de pinya, formo part del tronc o pel contrari, m'arrisco a pujar dalt de tot com qualsevol lleugera enxaneta. Doncs no, amb aquest títol només vull donar fe del que pot ser l'inici d'una nova etapa en la meva preparació atlètica (que pedant que sona dit així!) o, per ser més precisos, la tornada a la meva etapa més "gloriosos" (podríem parlar d'un cert "renaixement"?). M'explico: aquesta setmana que hem deixat enrere ha estat la primera en molt de temps que he sortit a córrer 5 dies; en concret van ser el dimarts, dijous, divendres, dissabte i diumenge (ja veieu que no vaig descansar ni al setè). I fent memòria m'hauria de remuntar uns quants anys per veure una "proesa" d'aquesta magnitud, si tenim en compte que vaig començar a córrer amb una certa assiduïtat a la segona meitat del 2006 i que el moment "fort" va ser entre el 2007 i 2008. I la cirereta del pastís és haver comprovat en aquestes cinc jornades que no és gaire difícil vèncer la mandra que implica córrer de bon matí, quan encara és fosc, tot i que ara això ja és més complicat pel recent canvi d'horari.

Després d'un parell de setmanes de descans vaig pensar que ja n'hi havia prou i que el que més em convenia era tornar-me a posar les piles, ni que fos a un ritme suau i anar fent després. Dit i fet. Les sessions no són gens de l'altre món, varien entre els 7 i 10 km. alterno pista i asfalt i de moment les sensacions són bastant bones, doncs no em noto per res ni el tendó ni el bessó. És cert també que ja m'agradarà veure com responc després en una cursa i de més distància però fins el moment, no tinc motiu de queixa. D'altra banda, sembla que el fet de córrer al matí m'estigui anant també força bé; surto cap a les 7:30h-7:45h (però avui a les 7:15 ja estava al carrer) i quan acabo (no arriba a 1 hora) em sento molt millor. Tinc la sensació de la feina feta i el cos molt més despert i actiu, quan abans per aquestes dates em plantejava córrer només al capvespre i, de vegades, amb certa desgana propiciada pel cansament que arrossegava de tot el dia treballant. Encara recordo quan fins no fa gaires setmanes, anant amb el cotxe cap a la feina, em topava de bon matí amb uns quants corredors tapats fins dalt de tot i pensant: "renoi, quines ganes s'han de tenir per sortir a córrer a les fosques i, com aquell qui diu, encara amb el pijama posat". I ara em teniu a mi passat-me a les files d'aquests "sonats" i sent també objecte d'aquest mateix pensament per part d'altres conductors. Des d'aquest punt de vista, el meu pròxim repte és sortir encara més d'hora ... posem cap a les 7:00h. Algú s'apunta? Ja us aviso que si és temptador i llaminer deixar-se guanyar pels llençols del llit i estar-s'hi fent mandres, encara ho és més si es pensa que a fora, a part de la foscor, el fred també és un poderós enemic.

Com ja em conec no vull tocar les campanes abans d'hora perquè vés a saber quan durarà aquesta dèria. De moment, les circumstàncies laborals i familiars m'ho permeten fer i espero que segueixi així durant un temps més. Crec que si es pot escollir és millor córrer al matí que no pas a la tarda o al capvespre; en el primer cas un s'ho pot agafar com una manera de recarregar-se d'energia abans de començar la jornada laboral, mentre que en el segon hi ha el risc que se surti a córrer com una obligació -quant potser del que se'n té més ganes és d'arribar a casa i desconnectar de tot-, sense gaire entusiasme. I com va dir el col.lega Frans, no hi ha res pitjor que córrer desganat i emmandrit. Així doncs, qui sap si coincidint amb les darreres proeses castelleres de les diferents colles, hauré començat una nova etapa. Suposo que de vegades, si no es vol caure en la rutina val molt la pena fer canvis (de recorregut per entrenar-se, d'horaris per fer-ho, etc.). I de moment, la cosa va per bon camí perquè a dia d'avui (dimarts), aquesta setmana ja porto un 2 de 2. A veure si al final resultarà que m'acabaré trencant de nou per un excés d'entrenament.

I a més a més, segueixo sense pensar en cap cursa en concret per a les properes setmanes. Algú podria pensar en una manca de motivació però més aviat el contrari: estic bastant motivat però ara per participar en curses molt concretes. I fins que no hi arribin, doncs esperaré i faré altres activitats. Per començar, ja ens hem apuntat a la travessa en BTT de Berga a Santpedor, amb l'esgarrifosa xifra (per mi) de 55 km. Però d'això ja us en parlaré ben aviat.

Per acabar, potser us ve de gust llegir aquestes dues entrades recents en què també faig alguna reflexió semblant:

• Sobre el procés de recuperació de la lesió.
• Què he perdut i què he guanyat?
  

La cursa "maleïda" del Pont de Vilomara

Aquest diumenge, darrer dia de mes, se celebra a les nostres contrades (em refereixo al Bages) una de les curses que sembla tenir més èxit en el poc temps que porta en el calendari català. Es tracta de la cursa del Pont de Vilomara (i Rocafort) que farà enguany la seva 5ª edició. Ja he dit més d'un cop que per mi es tracta d'una cursa "maleïda" ja que per un motiu o altre no l'he pogut fer i de moment, la cosa romandrà de la mateixa manera. Després de la mitja marató de Mollerussa vaig decidir descansar unes quantes setmanes i de moment, i encara que sembli mentida, m'estic fent cas de mi mateix!! Això no vol dir que no faci absolutament res però això ja ho explicaré en un altre post. Centrem-nos ara i aquí, en aquesta cursa en concret i parlem-ne de diverses qüestions que com veureu tot seguit, tenen una perspectiva positiva:

• Primera, dir que el fil obert per parlar-ne al fòrum dels Corredors.cat deu ser dels que més entrades té en aquest moment, la qual cosa ja ens pot donar una idea força fiable de la bona acceptació de la cursa entre la gent.
• Segona, tot i no haver-hi anat a cap de les 4 anteriors curses, les referències que en tinc i de diferents fonts coincideixen en la bona organització i en la satisfacció general que hi ha entre els corredors, tant de la logística prèvia, del recorregut de la cursa, com també dels serveis posteriors. En aquest sentit, en destaca un que no compto sigui gaire habitual de trobar en altres curses i és el servei de ludoteca o guarderia (i que suposo aviat hauré de començar a mirar).
• Tercera, també hi ha curses de promoció per nens i nenes la qual cosa de ben segur ha de contribuir a donar un caliu més familiar i popular. Per tant, si els pares no saben què fer dels seus fills, tenen dues opcions: o bé a la ludoteca o bé posar-los a córrer.
  
• Quarta, de vegades he estat una mica crític amb el preu de la inscripció a certes curses, per considerar-lo car, bé d'entrada (p. ex. si es tracta d'una cursa novella) o bé per si després hi trobes que la relació qualitat-preu no és bona. En aquest cas diria que 14€ (11,5 si es té xip propi) és un pèl massa però potser no seria ben bé així si tornes cap a casa amb l'obsequi d'unes malles llargues (a l'hivern sempre van bé) i sabent també que 2€ de cada inscripció van destinats a un projecte de l'Associació d'Amics de la Unesco de Manresa. Hauràs suat la cansalada i de retruc també hauràs estat una mica més solidari.
• Cinquena, des del punt de vista tècnic, cal dir que el circuit té una mica de tot en combinar asfalt i pista, que potser no és el més idoni per fer millor marca en aquesta distància (no ho havia dit però la cursa és de 10 km.) i que tret d'algun tram curt de forta pujada la resta sembla que no presenta gaires dificultats afegides. Suposo que per alguns els hi pot semblar una mica "trenca-cames" (jo m'hi inclouria) però si s'està una mica en forma deu ser molt semblant a altres curses.
• Sisena, potser l'únic aspecte negatiu que trobo -com ja vaig dir quan parlava del tractament de la cartografia- és la manca d'informació del recorregut de la cursa i el seu perfil. Després de buscar-la no he estat capaç de trobar-la enlloc. Per tant, ens quedarem amb les ganes però això no treu que recomani a l'organització que tingui en compte aquest aspecte que, a més de no ser gens complicat de resoldre, afegiria un plus més de qualitat. I d'altra banda, com se suposa que el recorregut no ha de canviar del tot (o res) d'un any per a l'altre, encara més fàcil.
• Setena, sigui com sigui la cursa té tanta acceptació que les inscripcions (600) s'han cobert i no hi ha possibilitat d'inscriure's el mateix dia. Per tant, amb més raó per a mi de deixar-la per a l'any vinent. Perquè us en feu una idea del salt que ha fet, dir que al 2006 (1ª edició) hi van córrer 200 atletes i l'any següent la xifra ja es va doblar, mentre que l'any passat van creuar la meta 449. A més, a la d'enguany s'espera la presència d'atletes d'una certa volada com la Txell Calduch, Benito Ojeda, Xavi Llobet o el darrer guanyador, en Mohamed ben Aissa.
• Vuitena, pocs anys que té de vida aquesta cursa i això no ha evitat que el seu breu historial sigui un pèl "accidentat"; així, l'any 2007 es va haver d'endarrerir un mes i mig per la mort de qui aleshores era l'alcalde del poble (Evaristo de la Torre) i d'aquí el nom de la cursa, mentre que l'any següent es va haver d'escurçar el recorregut a 7,5 km. per les condicions climatològiques (de fet, hi van participar "només" 258 corredors). I a veure si aquest diumenge plou perquè sembla que les previsions també hi apuntin.
  
• Novena, pel que fa al "Team", no em consta que cap dels seus quatre membres hi participin, bé per absència o bé per descans. Al seu moment se n'hi va parlar -el Frans era qui en tenia més ganes per allò de les curses infantils- però suposo que al final ho ha descartat. Per tant, no és per dir-ho però sense nosaltres aquesta cursa haurà perdut una mica (:D). Per cert, si mai acabem organitzant la que vam anomenar "Cursa de les Tines" (pels voltants de Rocafort) ja podeu donar per fet que començarà el declivi d'aquesta altra.
  
• I per últim, qui vagi que no es despisti perquè la nit del dissabte al diumenge hi ha canvi d'hora ja que a les 3:00 seran les 2:00. Però en el pitjor dels casos el que li pot passar a qui no se n'assabenti és que hagi d'esperar més estona per començar a córrer. Altrament dit, que podrà dormir una hora més. A aprofitar-ho!

Per cert, fixeu-vos que sense buscar-ho m'ha sortit un decàleg. Per acabar, i ja que l'he citada, potser us interessaria llegir aquesta entrada sobre la hipotètica Cursa de les Tines.

• Cursa de les Tines a Rocafort.
  

Novembre: reprendrem la bici?

A les acaballes de mes ja tinc molt clar que no faré cap més cursa fins el novembre i descarto, per tant, córrer al Pont de Vilomara, tot i que em faria gràcia suar-hi la cansalada tenint en compte les bones referències que m'han arribat. Deu ser una d'aquelles curses "maleïdes" per a mi, bo i més quan la tinc en el meu punt de mira a les darreres edicions però per un motiu o altre no ha caigut, encara, al sarró. Tant se val, procurarem l'any vinent no faltar-hi. Dit això, i després de mirar les opcions que se'ns presenten, així com també les nostres preferències, val a dir que si a l'octubre n'hi havia per triar i remenar i el problema era, més aviat, decidir-nos per una o altra, en aquest proper mes sembla que la cosa s'hagi "refredat" atès que no hi ha gaires curses que ens interessin de fer tant sí com no. Així doncs, potser ara és el moment de intensificar les sortides en BTT ja que com veureu tot seguit n'hi ha un parell que val la pena mirar.

Després de repassar uns quants calendaris de curses, les opcions que més ens han cridat l'atenció són les següents:

• La VIII Duatló de Puig-reig (31 km.). Es fa el primer diumenge (7 de novembre) i de fet per aquest cap de setmana cap altra opció sembla gaire interessant. Ja sabeu que no sóc gaire partidari d'aquestes proves però per iniciar-nos-hi ... potser aquesta sembla adient.
  
• La cursa Córrer per córrer de Manlleu (10 km.). Es fa el diumenge 14 i ja coneixem Manlleu per haver-hi fet la cursa de la Policia el passat maig. Aquesta no sembla que tingui gaires més intencions que només la de córrer (suposo que d'aquí el seu nom) i té de bo que és gratuïta, cosa que avui dia no és gaire habitual. A més, és veterana doncs aquesta en serà la seva 19ª edició.
• La II Volta a l'estany d'Ivars d'Urgell (10,3 km.). Programada per al diumenge 21, seria la nostra segona participació després de la de l'any passat. I com l'experiència va ser molt bona i la impressió que en vam treure també, doncs qui sap si hi tornarem. A més, per a mi té el valor afegit que és un bon pretext per muntar una sortida familiar i per rematar la jornada, fer un bon àpat en algun dels bons restaurants que hi ha per aquestes terres.

Ja veieu que la tria no és gaire lluïda. De totes formes hi ha altres alternatives que també val la pena estudiar. Així, per al diumenge 14 una part del "Team" té ganes d'agafar la BTT i no penseu que sigui per fer una passejada sinó ni més ni menys que la travessa Berga-Santpedor (55 km.). Confesso que no n'estic del tot convençut però tenint en compte que l'entorn pressiona (és a dir, 3/4 parts del "Team") suposo que acabaré claudicant i que sigui el que Déu vulgui. Per al següent diumenge (coincidint amb la d'Ivars) hi ha la II Cursa popular de Navarcles (10 km.) que com es fa al costat de casa ja té una part de guanyada. L'inconvenient, però, és que té un perfil que tot i no ser gaire exigent s'allunya del que pretenc fer d'ara endavant. I per al darrer diumenge de mes, hi ha la 19ª Mitja Marató de Tarragona però després de l'experiència de Mollerussa millor esperar-ne a una altra (potser la de Salou al desembre).

Com veieu, té pinta que aquest mes aparcarem les sabatilles de córrer i les substituirem per la BTT, que també ens convé. I ja que l'he esmentada, potser us interessaria llegir el que vaig dir de la cursa d'Ivars d'Urgell.

• Cursa d'Ivars d'Urgell del 2009.
• La precrònica de la cursa.
  

Cursa de Manresa: un gran èxit!

Matinal del diumenge reservada per a la cursa dels 10 km. urbans de Manresa i de la qual ja en vaig parlar fa uns dies en una mena de pre-crònica, en què fins i tot publicava el recorregut tenint en compte la mancança observada en aquest sentit per part de l'organització i que, pel que he vist després, crec haver-lo encertat de ple. La veritat és que veure els toros des de la barrera té també el seu interès, no tant si un fa de simple espectador a l'espera que vagin arribant els corredors (doncs pot ser una mica avorrit) sinó, i sobretot, si es pot fer un cert seguiment de la cursa. Així, amb la intenció de fer un modest reportatge fotogràfic (sóc conscient que això sona una mica presumptuós per dir només "fer unes quantes fotografies") vaig seguir la cursa damunt la bicicleta per diferents punts de la ciutat, sent conscient que em seria impossible fer-la al complet.

Anem per parts i expliquem breument com ha anat tot plegat: abans de les 9:30h em planto davant la plaça de l'església de Crist Rei (on estava col.locada la meta) i ja em trobo un nodrit grup de corredors guarnits tots i totes elles amb una samarreta que palesa clarament la presència d'un dels patrocinadors principals: la nova Catalunya Caixa, el resultat d'una de les darreres fusions d'entitats financeres. A part d'això, no hi ha gaire més moviment perquè els corredors s'han d'adreçar a l'altre extrem del Passeig Pere III per recollir el dorsal i la samarreta. Recordeu que a l'escrit anterior deia que no trobava gaire eficaç aquest detall, bo i més si després a l'arribada et donen la bossa del corredor, però suposo que deu haver-hi algun motiu. Tant se val, aquest no és ara el tema. Mentre espero que arribi el moment de la sortida vaig passeig amunt i avall per copsar l'ambient i continuar fent fotos. I reconec que sento una certa enveja sana dels corredors per no poder estar amb ells (m'imposo un descans que no m'ha de venir malament del tot) però les cames ja se'm van soles de les ganes que tenen de participar a la cursa.

Pocs minuts abans de la sortida veig en un grupet de corredors que encara s'estan canviant i penso que aquests arribaran amb el temps molt just i sense haver escalfat. Després m'hi fixo més i ... carai, són ni més ni menys els dos primers classificats masculins (José Ríos i Pol Guillen) i la primera fèmina (Rosa Morató). Així que no m'ho rumio dues vegades i fent de "paparazzi" els fotografio una mica d'amagatotis. No sé si en el seu cas deu ser habitual començar una cursa sense l'escalfament previ de rigor però pel que es va veure després, diria que ni ho van notar, si es té en compte els seus respectius temps. Doncs bé, ja els tenim tots col.locats i a les 10:30h es dóna la sortida; els primers comencen a desmarcar-se de la resta i es veu ben bé que cadascú va al seu "rotllo". Decideixo que un cop iniciada la cursa el primer punt del recorregut on fer fotos sigui a la Bonavista, després que els corredors passin pel km. 2 i hagin pujat el Passeig de punta a punta; arriba el primer grupet de 3 corredors que de fet, al final seran els tres primers classificats i queda molt clar que la cursa serà un duel entre José Ríos i Pol Guillen. Per cert, van com fletxes!

Sense gaire temps per fer més fotos (un parell més dels perseguidors) em dirigeixo al segon punt que es troba al voltant del km. 5, a la Plaça de la Creu. Sembla que la cursa s'està decidint perquè en José Riós s'ha desempallegat dels altres dos i passa destacat. I segueixen anant com fletxes! M'enfilo de nou a la bicicleta per anar ara a la cruïlla dels carrers Barcelona amb l'Alcalde Armengol, al voltant del km. 6 ja que és un punt on sempre s'aplega molta gent animant els corredors. Com els primers se m'han "escapat" em dedico a fotografiar la resta de corredors i ja te n'adones que els primers ho són perquè s'hi dediquen d'allò més i els altres, amb més o menys fortuna, anem fent. En altres paraules, passat l'equador de la prova les cames ja pesen més i és on cal començar a prémer els dents, si és que es pot. Aquestes altres fletxes ja van més a poc a poc. Com ho tinc molt a prop, decideixo enfilar cap a Crist Rei, al tram final de la cursa, per si encara puc veure els primers corredors passant pel km. 9. Però no hi sóc a temps i amb prou feines arribo just per fotografiar el moment de l'arribada. De fet, la cursa ha estat tan ràpida que el guanyador -en Ríos- ha batut el rècord que, justament, tenia el segon classificat -en Pol Guillen. El temps final ha estat de 29':44" o dit amb altres paraules, un ritme de pas inferior als 3'/km. Si ja ho deia que anaven "fletxats" (classificació).

I que dir de la resta? doncs d'una banda els dos representants del "Team" han fet un paper més que digne ja que el Frans ha baixat dels 44' i el Xavi dels 46', per sota de la meitat de classificats que al final, han estat un total de 869 participants. I de l'altra, destacar que els darrers llocs han estat copats per corredors de la Catalunya Caixa. No sé què pensar d'això ... Si la fusió ha d'anar igual de malament que la cursa ja puc retirar els pocs estalvis que hi tinc. Bé, després de tanta xarrameca, aquí teniu les meves fotos (també podríeu veure'n de més a altres Webs -p. ex. a la del Koala's Team o del diari Regió 7- però ja us dic jo que aquestes són millors. Com es nota que ja no tinc cap iaia! Les podeu veure en aquest enllaç del Picassa o amb aquesta presentació amb alguns breus textos introductoris.

Cursa 10 km urbans Manresa

View more presentations from JCLlurdes.

Per acabar, potser us interessaria llegir les cròniques de les meves dues presències en aquesta cursa:

• La cursa de Manresa del 2009.
• La cursa de Manresa del 2007.
  

Pensar i córrer alhora: uf!!

Una de les moltes coses bones que ha portat l'Stanis sota el braç ha estat una subscripció al diari "La Vanguardia" per dos mesos, mercès a una canastreta també gratuïta, per gentilesa de Caprabo. Doncs bé, ara cada dia estic llegint el diari i per això, de tant en tant trobo algun article interessant des del punt de vista de la naturalesa d'aquest bloc. En concret, parlo d'un de publicat el passat dimecres 20 a la secció d'opinió i que ve firmat per la Joana Bonet, filòloga i periodista. De fet, si el voleu llegir no teniu més que accedir al seu bloc i buscar l'entrada del mateix dia i amb el títol "Correr, pensar". Comença l'escrit parlant del mític corredor de fons txec Emil Zatopek (a qui li deien la "locomotora humana"), segueix després amb una referència a Haruki Murakami (el del llibre "De qué hablo cuando hablo de correr") i la darrera part ja parla de com el córrer és, avui dia, un dels més poderosos calmants existencials, un ritual sagrat, barat i exemplar, una manera que té l'individu de marcar-se un objectiu, una meta i arribar-hi.

Jo, que acostumo a no ser tan filòsof i tocar més de peus a terra, no sé si per mi sortir a córrer és un remei imprescindible per a la meva pròpia existència però sí reconec que si fa uns quants dies que no ho faig, estic més neguitós. I ara, que després de la mitja marató de Mollerussa he decidit descansar per recuperar-me millor de la lesió, ja començo a estar-ho una mica. Potser la Joana, demostrant que sap fer anar molt bé les paraules, ens vol dir que quan estem habituats a una certa rutina esportiva (aquesta o qualsevol altra) i l'hem d'aparcar un temps, ja comencem a enfilar-nos per les parets, a estar més irritables que mai, a no voler saber res més del que sigui etc. Li'n dono tota la raó. També és cert, si més no en la meva més modesta opinió, que després d'un temps, i si som persones més o menys normals, ens comencem a agafar les coses amb més calma, restem transcendència a allò que abans ens semblava vital, si no fem ara una cosa no passa res de greu doncs ja la farem més tard, etc. Contràriament a la dita, no m'amoïna gaire deixar per l'endemà allò que podria fer avui. El dia té 24 hores i la setmana set dies i això dóna per al que dóna i per a res més.

Si trasllado aquests pensaments a l'àmbit que ens ocupa podríem dir que si demà no faig la cursa de Manresa suposo que avui dormiré igual de tranquil que ahir nit, quan abans m'hagués sentit, potser, un pèl emprenyat. I si després m'he d'esperar fins a mitjans de novembre per trobar una cursa que m'atregui d'allò més, doncs ho faig i mentrestant em dedico a altres activitats. En altres paraules, de la mateixa manera que se m'ha passat l'època de la "marquitis", que qui més qui menys tot corredor popular té, també la dèria (potser és una paraula un pèl exagera) de participar en curses se m'ha atenuat força. No és que abans m'apuntés a qualsevol "bombardeig" però sí que ara intento ser més selectiu i busco només aquelles que responen a uns trets molt concrets (per distància, perfil, preu, llunyania des de casa, possibilitats de fer després alguna activitat amb la família, etc.). No tanco totes les portes sinó que n'obro d'altres.

Si reprenc el fil d'aquesta entrada també és molt certa una de les coses que afirma la Joana quan diu que córrer és una activitat individual que fa que el corredor es refugiï en si mateix, amb la seva respiració, suor, música -si en porta- i utilitza un concepte que, reconec, no havia sentit mai (i això que em considero culte): es tracta de "solipsisme" i que es definiria com "doctrina filosòfica segons la qual el jo individual de qui la professa és l’única realitat existent o l’única realitat de què es pot afirmar amb seguretat l’existència". Com més estona estàs corrent més temps tens per pensar en ... el que sigui. Us en faríeu creus de les coses tan peregrines que se m'han passat pel cap quan participo en alguna cursa, sobretot si ja sé que m'hi d'estar una bona estona (com és el cas de les mitges maratons). Si la cursa va més o menys bé començo a rumiar la crònica que escriuré al bloc, les possibles imatges que inclouré, etc. però si no va com estava previst i en el pitjor dels casos, el fantasma d'alguna lesió se t'apareix de nou, el primer pensament que em ve és el del nombre de quilòmetres que falten per a l'arribada. I vosaltres direu: doncs sí que anem bé! I jo us en donaré tota la raó però ... què voleu que us digui? Suposo que els que acaben triomfant en esports durs és perquè estan fets d'una altra pasta i mentalment són molt forts. Però jo sóc només un dels milers i milers de corredors destinats a engruixir les files de l'anonimat a les curses popular que es fan per les nostres contrades. Això sí, sense nosaltres moltes d'aquestes no es farien. Per tant, alguna cosa bona he(m) de tenir.

Perdoneu, però tenim una altra bona qualitat que és córrer i pensar. I això desmenteix aquella creença popular -sovint el pal de paller de moltes crítiques feministes- que els homes no sabem fer dues coses alhora. Potser en aquest cas hauria de ser a l'inrevés, si tenim en compte que el nombre de dones que corren és, percentualment, molt inferior al dels homes. De fet, mentre veig que de tant en tant s'organitzen curses només per a dones, no he vist per enlloc curses per a homes (encara serien titllades de masclistes). Bé, però això ja seria una altra qüestió. Potser la Joana Bonet ens en podria parlar en un altre dels seus bons articles.

I ja posats a filosofar, potser us interessaria llegir aquestes altres tres entrades sobre el sacrifici de córrer i els motius per fer-ho o per quedar-se a casa fent "soffing":

• El sacrifici de córrer.
• Motius per córrer.
• Motius per no córrer.