dijous, 24 de gener de 2013

ARCS de St. Joan: dura i entretinguda

Després de vint dies de la meva darrera cursa (la d'Avinyó per Sant Silvestre) i d'un parell de sortides casolanes i de poca volada, segurament aquesta prova del circuit de curses de muntanya ARCS - Anbaso a Sant Joan de Vilatorrada, no era la millor opció per tornar-hi. Poc més de 13 km. i quasi 650 m. de desnivell positiu es poden ennuegar una mica si no s'està en forma (com és el meu cas) i  si tampoc s'és gaire partidari de córrer (o caminar) per corriols i trialeres (també ho és). Però d'altra banda, aquesta era (i serà) l'única cursa del gener i el fet de celebrar-se molt a prop de casa convidava a no deixar de perdre aquesta oportunitat. Oimés si també podem ser partícips del "bateig" d'una nova cursa a afegir al calendari que, esperem-ho, es consolidi al llarg dels propers anys. I què voleu que us digui? després de l'experiència, n'estic convençut. A part d'això, i coneixent una mica el perfil de les curses d'aquest circuit per les que ja vaig fer l'edició passada (Rajadell i Súria), hi anava convençut que m'ho podria passar bé, sempre i quan em mentalitzés que hauria de caminar una bona estona, que el ferm estaria força relliscós i que derivat d'això, les baixades tampoc les podria gaudir com si es tractés d'una cursa en què predominés més aviat la pista (p. ex. ara em ve al cap la cursa de la Navarclina). I és que el dia abans va ploure força i força estona i això feia presagiar un fangueig que després, i per sort, va ser molt menor del previst.

A tot això, i sense haver de matinar gaire, em presento al lloc de sortida, a tocar del Mas Llobet (documentat ja des del segle XVI i que deu ser un dels pocs vestigis rurals que resten dempeus al bell mig d'un municipi que ha passat a ser el segon amb més població del Bages). Em trobo amb el Xavi Vilalta (una de les potes del més que caducat "Team") així com també altra gent coneguda per haver coincidit en més d'una cursa (p. ex. la Judit Cinca, la Sílvia Rodríguez i alguns altres). Comentem també la possibilitat que pugui haver-hi canvis en algun tram del circuit, tenint en compte el que deia abans del que pot suposar córrer per llocs amb un cert risc (personalment jo hagués optat per fer-ne algun). Sigui com sigui, l'ambient que s'hi respira és dels que m'agraden, no molta gent i molta familiaritat. Sense gaire més dilació comença la cursa i amb el perfil al cap tinc molt clar que fins que no coroni el cim del Collbaix, el que vingui abans serà més de pujada que de baixada. Així que val més agafar-s'ho amb calma i no amoïnar-se per si arribem abans o més tard. Encara sort que una part del recorregut ja me'l conec per algunes sortides que hem fet per la zona, bé en BTT, bé corrent.


Els primers quilòmetres són de tempteig, per anar obrint boca, i ens movem pel vessant del turó del Collbaix seguint el corriol, amb uns quants tobogans que ja anticipen el que ha de venir després: un primer tram per enfilar-se muntanya amunt que ni les cabres més agosarades farien ni havent consumit alfals intoxicat. Ens posem els "matxos" i apa, amunt un rere l'altre. El bo que tenen aquests curses és que si ja d'entrada et situes al lloc que més o menys et pertoca, difícilment variarà gaire ja que tant difícil és avançar algú com també que t'avancin. Després d'aquest primer tram "cabrioler" arribem al primer avituallament, al coll que separa els dos vessants de la muntanya (a uns 445 m. d'altitud). Aquí em topo amb dos dels corredors capdavanters i després d'una breu pausa per beure, continuo pujant, passo per la zona des d'on s'enlairen els parapentistes i després toca baixar bona part del que hem pujat abans però ara per l'obaga de Ca n'Oms: una llarga trialera (qualificatiu un pèl exagerat) de baixada en què cal posar els quatre ulls ben amatents perquè a la que un s'hi animi té moltes paperetes de relliscar i aterrar (vaig ser testimoni d'un parell d'aterratges). Aquí és on penso que potser aquest tram caldria haver-lo anul·lat perquè és d'aquells que si ja és complicat baixar-lo de gust estant sec, imagineu-vos com deu ser mullat. Però com d'entrada ja m'imaginava que ens tocaria algun tram d'aquests, aleshores res més a dir: a baixar com es pugui, amb compte i sense fer cap ximpleria.


Desfem un desnivell de baixada d'uns 160 m. amb pendents bastant forts i toca pujar de nou fins al coll on ens hem trobat abans l'avituallament. Però la pujada continua ja que des d'aquí cal encarar el tram final de la cursa fins arribar al cim del Collbaix (542 m.). Aquesta part me la conec bastant bé perquè no fa gaire que hi havia anat amb el meu nebot Octavi i ja no va em sorprendre el que ens vam trobar: molt caminar i de córrer molt poc. Això sí, un cop arribat al cim hi faig una altra pausa per gaudir del paisatge ja que el cel estava bastant net de núvols i la vista era fantàstica. He coronat la cursa i coneixedor del que havia de venir, m'asseguro les vambes i apa, a baixar cames ajudeu-me. En pocs quilòmetres baixarem quasi 300 m. de desnivell i és aquí on deixo enrere uns quants corredors -tampoc gaires perquè sent la darrera part de la cursa, les posicions ja esta bastant definides. Al final, creuo la meta amb un temps més que discret d1h.49' i en una encara més discreta posició número 185 d'un total de 219 participants. Per cert, després vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb l'Albert Prat (antic estudiant i molt bon corredor en aquesta mena de curses) i amb el Jordi Sánchez, el guanyador de la cursa i de qui no tenia el gust de conèixer: vam comentar la bestiesa de prova que es farà el 4 de maig, com és la Ultra Trail ARCS - Anbaso, amb dos recorreguts: un de "curt" amb 40 km. i un altre més llarg, de "tan sols" 76 km. Qui no vulgui caldo, doncs dues tasses! Vés per on crec que per aquell dia tinc apuntada a l'agenda una reunió de feina a Kuala Lumpur; o potser era a Ushuaia? Ara no n'estic segur. Tant se val, a mi no m'hi trobaran.

En definitiva, una prova que tot i no ajustar-se gaire a les meves preferències crec que és molt recomanable per aquells de vosaltres que busqueu curses de muntanya ben organitzades, que no s'enfilin de preu, amb no gaire gent, un tracte familiar i una logística senzilla però alhora eficaç. Repeteixo que per al meu gust hagués introduït algun canvi en el recorregut -per això que us deia del perill de relliscar- però també entenc que això deu tenir la seva complicació logística i no deu ser gaire factible d'aplicar-ho amb poca estona d'antelació (és allò de qui no vulgui pols que no vagi a l'era). Per cert, em consta que abans es va fer un reconeixement del circuit -no sé si de tot- perquè ens vam trobar el company Joan Junyent i ell ens va confirmar que es podia fer, tot i que amb algunes precaucions, d'altra banda, òbvies. Un punt més a favor de l'organització.

Per acabar, aquí us deixo un parell d'enllaços sobre altres proves d'aquest circuit en què he participat i una tercera foto, que és la prova fefaent de perquè la meva preferència per aquesta mena de curses.
  • Crònica de la cursa ARCS de Rajadell (2011).
  • Crònica de la cursa ARCS de Súria (2012).

2 comentaris:

  1. Uff! La foto de la "pujada" fa pensar més en una prova d'escalada que de running. Pot ser divertit, però crec que cal prendre-s'ho amb la calma, segur que es gaudeix més. No m'imagino anar "a tope" i de cop i volta escalar. Tot i això, bon lloc per passar una bona matinal de trail running.

    ResponElimina
  2. Efectivament Raúl,
    Quan vas corrent i de cop i volta et trobes que has de grimpar ... aquí hi ha la diversitat d'aquesta mena de curses. I la calma és, sobretot, fonamental. Són curses en què no s'hi ha d'anar a fer temps. En cas contrari jo ja ho hagués deixat estar.
    Salutacions ben cordials.
    JC

    ResponElimina