dissabte, 5 de gener de 2013

Avinyó: la tradició d'una bona cursa

Amb una mica de retard -disculpeu-me- us publico a continuació la crònica de la passada cursa de Sant Silvestre d'Avinyó. Tot i que fa uns dies vaig publicar el balanç de curses dels darrers mesos i vaig qualificar l'any en general com a discret, això no treu que la darrera cursa hagi estat realment una molt bona experiència. Ja feia dies que la tenia en el meu punt de mira perquè estava convençut que m'ho passaria bé i, efectivament, així va ser. No hi ha res millor que veure que un no s'ha equivocat en la seva tria. Dit això, anem al gra i expliquem breument com va anar la cursa. En primer lloc, l'hora d'inici (les 4 de la tarda) recomanava dinar més aviat de l'habitual, alhora que no fer temps al sofà per no caure als braços de Morfeu; així que un bon plat de pasta, una peça de fruita i llestos. Em passa a recollir el meu nebot i com ell s'està agafant això de les curses molt a pit, és puntual com un rellotge i arribem a Avinyó amb prou temps com fer el badoc una bona estona. Aquí observo una millora respecte l'any passat com és l'entrega dels dorsals que, potser seguint el meu suggeriment, es va evitar l'apilament de la gent a l'entrada del pavelló. Durant l'estona prèvia a l'inici de la cursa puc saludar a altres col·legues (llegeixi's David Masfred, Joan Junyent, Jaume Valls i fins i tot una antiga estudiant -l'Empar Gil- que es dedica a les curses d'orientació i a qui per cert, se li donen bastant més, més que a mi aquestes altres de més populars). L'ambient que s'ensuma és del tot festiu i la prèvia al sopar de cap d'any que ens espera després s'entreveu agradable i entretinguda.


S'aproxima l'hora de sortida i m'adono que com a mínim aquesta serà diferent a la de l'any passat: en comptes d'anar en direcció al Serrat de Cal Bardaix anem en sentit contrari i aviat veig que no només serà diferent aquest primer tram inicial sinó també la resta del circuit. Després d'un primer mig quilòmetre passant pel nucli urbà deixem l'asfalt i comença la cursa de veritat: pista i corriol que no abandonarem fins gairebé creuar la meta. Ens espera pel davant una successió interessant de trams de baixades i pujades suaus, esquitxats de tant en tant per alguns altres de més costeruts i estrets en què ens veiem obligats a caminar (si més no, la gran "classe mitjana" de la cursa). Des del mateix moment de la sortida m'enganxo com una paparra al David (Masfred) per esbrinar quanta estona li puc seguir el ritme ja que em diu que pensa anar més tranquil del que és habitual en ell. I a fe de Déu que durant una bona part de la cursa no el perdo de vista però després d'un punt d'aquests més complicats veig que se'm desempallega i decideixo que ha arribat el moment de no destorbar-lo més i fer la meva. La veritat és que em sento bastant bé, crec portar un bon ritme de pas i bé amb una, bé amb una altra, segueixo unes quantes "llebres" que m'ajuden a mantenir-lo. Fins i tot tinc la impressió que vaig força ràpid (per ser jo) en trams de ... pujada!

Però com a gos famèlic tot són puces, a un parell de quilòmetres de l'arribada començo a notar molèsties al bessó de la cama esquerra, cosa que feia temps no em passava. Jo patint pel taló del peu dret durant mesos i ara em surt això. És ben bé que quan no és un all és una ceba. Com veig que no em passen i tinc aquella sensació que si segueixo pot acabar de petar, decideixo aturar-me i fer uns quants estiraments específics; només em faltaria haver-me de retirar en una cursa -no recordo que m'hagi passat mai i per acabar de reblar el clau, la darrera de l'any. M'hi estic ben bé un parell de minuts i reprenc la marxa amb el mateix ritme d'abans. Continuo notant molèsties però ara no tan fortes i com veig que ja no queda gaire per acabar premo gas a fons, aprofitant també que aquesta part del circuit ho permet. En aquesta foto (gentilesa d'en David Masfret) em podeu veure tal qual un Messies fent obrir el pas perquè pugui passar. Al final, un temps discret de 55' i una classificació que també ho és però confesso que tret d'això últim de les molèsties, he tingut unes molt bones sensacions. Confesso que després, però, i durant un parell de dies, he tingut el bessó tocat i esperem que hagi estat tan sols una falsa alarma.


Feta la meva crònica, anem a fer-ne ara una breu valoració volent deixar clar d'entrada que en general, m'ha semblat una molt bona cursa perquè darrera hi ha hagut una bona organització. Però si entrem al detall, podríem dir:
  • Aspectes que m'han agradat: si ja el recorregut de l'edició anterior em va semblar bastant bo el d'enguany no s'aparta d'aquesta línia, interessant i entretingut. En algun punt es poden formar embussos però això ja ens va bé a la gent que no anem a guanyar. Com en altres curses d'aquesta naturalesa, la logística ha estat molt ben resolta, tota concentrada al costat del pavelló esportiu (aparcament, consulta i recollida de dorsals, vestuaris i dutxes, berenar, etc.). És a dir, cap complicació que és el que hom espera per a una cursa que manté un tarannà genuïnament popular.
  • Aspectes que poden millorar: a l'edició de l'any passat ja deia que s'havia millorat en part la informació cartogràfica però enguany aquesta no ha estat disponible al web de l'organització i diguem que m'he quedat amb ganes de fer una crònica més detallada (fixeu-vos que no faig esment de cap referència toponímica). Tot i reconèixer que aquesta és una qüestió que frega més el defecte professional que cap altra cosa, tampoc és complicada resoldre-la eficaçment i sense gaire esforç (amb un Google Map, Wikiloc, etc.). I ja posats, també hauria estat bé indicar els punts quilomètrics al llarg del recorregut.
Tot i això, i com deia abans, una cursa que val molt la pena tenir-la a l'agenda si es busca una bona cloenda d'any. I parlant de cloendes, acabo l'entrada amb els enllaços a algunes altres relacionades amb Avinyó.
  • Crònica de la primera edició de la Sant Silvestre d'Avinyó (2009), que no vaig fer.
  • Crònica de la segona edició de la Sant Silvestre d'Avinyó (2010).
  • Crònica de la tercera edició de la Sant Silvestre d'Avinyó (2011).
  • Referència a la Cursa dels Matiners.
Postdata: foto del meu fantàstic sopar de cap d'any. Una recomanació: deixeu-vos de complicacions i de plats sofisticats i busqueu, en canvi, la perfecció de la simplicitat. Uns bons canapès de primer i de segon, un parell d'ous ferrats (amb oli d'oliva) acompanyats de patates xip (de xurreria). Un plat fàcil de cuinar, barat d'allò més i si em voleu fer feliç, oferiu-me el que és una de les meves poques "perdicions" gastronòmiques. Per cert, bon any 2013!


2 comentaris:

  1. Què gran! Sobretot la foto i el sopar final...però el millor de tot és que tens raó!!!

    Bona bona cursa. Llàstima que m'agafi tan lluny, però té una pinta boníssima.

    ResponElimina
  2. Doncs sí Raúl, el sopar final, el millor de la jornada de cap d'any.
    I sí, des del Maresme us cau una mica lluny, com per mi anar a la teva comarca. De vegades, però, val la pena, obrir horitzons.
    Salutacions ben cordials.
    JC

    ResponElimina