dimarts, 1 d’abril del 2014

La Granja d'Escarp: "Victòria" sense premi

Com ja havia anunciat, aquest passat diumenge vam participar per primer cop (i potser no serà el darrer) a la 6ª Marxa Senderista del Baix Segrià, al municipi lleidatà de La Granja d'Escarp. No m'estendré, ara i aquí, en explicar què redimonis se'ns havia perdut en aquestes contrades per venir des de Manresa, atès que ho podeu llegir a la crònica prèvia publicada fa uns dies, però vist el resultat i sense que em deixi portar per una subjectivitat desaforada i una impressió esbiaixada, ja us dic per endavant que va ser un gran encert, tant per part de l'organització per la molt bona feina esmerçada com també per part nostra de ser-hi. Eps, penseu que l'Stanis es va afegir a la festa amb la caminada de 7 km. que per a la seva edat està molt bé i va apuntar bones maneres com a digne successor de Marathon man. D'altra banda recordeu que vaig dir que la meva intenció era "atacar" el recorregut de 24 km. (o com a mínim el de 19 km.) ja que creia que aquesta era una molt bona oportunitat per fer una distància semblant amb una mica de desnivell. I com explicaré tot seguit, així va ser i fins i tot amb una petita sorpresa final.

Fet aquest breu preàmbul, ens presentem a recollir les credencials poc abans de les 9 del matí: quan pots dormir al poble i tens la sortida a cinc minuts comptats de casa, és un gran avantatge: no cal matinar, no cal afanyar-se i a més, recordo que es tracta d'una marxa, una caminada, no de cap cursa. És aquest un altre dels aspectes positius que tenen aquestes "proves", que pots sortir quan vulguis i tu mateix vas fent, sense cap mena de pressió -tret només de la que un mateix s'imposi. Salutacions de rigor a coneguts i altres familiars i de seguida ens posem en marxa. Com gairebé tota la resta de gent, surto caminant per donar temps que el peu dret (el del maleït Aquil·les) se m'escalfi i passat el primer quilòmetre em poso les piles i apa, comencem a córrer, que per això hi hem vingut. Fins al 2,5 km seguim la carretera direcció Mequinensa, paral·lela al riu Segre i aquí deixem l'asfalt per no trobar-lo després fins ben bé el final. Comencem a pujar per la vall de Sant Jaume a un ritme sostingut i constant i en arribar al primer dels avituallaments ens desviem encara més amunt, per un camí de ferradura on ens hem de posar les mans als malucs i prémer una mica els dents. El premi d'aquest tram de pujada és que un cop s'arriba al final s'ha superat la part més dura del recorregut i es té un marge de gairebé 6 kms en què vas planejant i pujant més suaument per la Serra Picarda fins arribar al punt més alt de la marxa, al peu del pic de Montmaneu (vegeu foto), poc més de 400 m. Aquí em rumio de si pujar-hi (el cim frega els 500 m. d'altitud) o seguir corrent i opto per això últim.


Ja fa una bona estona que m'he adonat que no devem ser gaires els que hem triat per fer corrent el recorregut llarg ja que tot i sortir dels darrers i anar avançant uns quants corredors, no en veig en l'horitzó gaires més. Jo vaig fent, seguint el mateix ritme i alhora gaudint d'un paisatge que té el seu encant. És d'aquells que te l'has de mirar amb uns altres ulls perquè potser no respon, per a la majoria de gent, al que seria un entorn preciós, bucòlic, a una imatge més tòpica i típic; però com en qüestió de gustos, colors, trobo que aquest és, per als que no estem acostumats de veure'l, encisador. Aquesta marxa permet la combinació de passar del riu i el regadiu a la muntanya i el secà més absolut, on a l'hivern passes un fred gèlid i emboirat i a l'estiu has de portar una ampolla d'aigua per si de cas. Però m'imagino que aquesta és, justament, la millor època per gaudir-lo. Oimés quan les amenaces de pluja que havien pronosticat a tort i dret no es compleixen (si plourà més tard, però) i podem córrer sense haver d'arribar xops al final. Continuo amb la meva, anant en solitari (potser per allò que diuen de "la solitud del corredor de fons") i gaudint d'aquesta segona part del recorregut que té un perfil de baixada, tot i que amb uns quants curts trams de pujada.


En això que arribo al darrer avituallament, just al costat del Pantà del rec (deuen quedar uns 5 km. per arribar al poble): m'ho agafo amb una mica de calma, la faig petar amb les dones que m'atenen i els explico qui sóc i què hi faig allà venint d'on vinc (al final reconeixen els meus orígens). M'ajunto de nou amb una parella de corredors -crec que del poble veí de Seròs- que havia deixat enrere uns quants quilòmetres abans i anem fent aquesta darrera part de la caminada. De totes formes, com jo dec anar a un ritme un pèl més ràpid que ells, decideixo tirar pel dret i entro de nou a La Granja d'Escarp després d'haver estat corrent unes 2h:20': curiosament, tot i havent sortit unes 450 persones veig poc ambient a la plaça i és que m'adono que la majoria de la gent encara està caminant i és més, m'informen que havent fet el recorregut llarg, sóc el primer en completar-lo. Vés per on, un cop que ni m'ho plantejo arribo el primer i sense premi. Ainsss!!! És clar que després d'estar-m'hi una estona arribo a la conclusió que no érem gaires els corredors en aquesta distància, en total set. El millor premi, però, la satisfacció doble: haver-me sentit bé de nou en aquesta distància (però tampoc ens enganyem, sense estar per llençar coets), i la sensació d'haver aprofitat el cap de setmana plenament, per allò de poder combinar una prova com aquesta amb el caliu familiar. I com l'ésser humà tendeix a ser de costums fixos, és bastant probable que el proper cap de setmana repeteixi una caminada per aquestes mateixes terres. Temps al temps.

Només em queda que agrair l'organització d'aquesta caminada per tota la feina feta: tot i no conèixer a fons el món de les caminades -molt menys que el de les curses populars- i no saber què suposa ben bé muntar-ne una, estic més que convençut que l'organització d'aquest no té res a envejar  de moltes altres: la informació publicada a Internet, els cartells informatius dels principals punts d'interès dels recorreguts (un bon pretext per aturar-se i llegir), el marcatge i la impossibilitat de perdre's de cap de les maneres, etc. Tot això i més no fa més que refermar-me en la meva voluntat d'apostar, ara, per les caminades (amb l'opció de córrer) que tinguin distàncies i perfils semblants a aquesta, en detriment de les curses (de moltes). Ho anirem veient al llarg de les properes setmanes i mesos. Per cert, i per acabar, foto d'un dels trets més característics de La Granja d'Escarp: les cigonyes del campanar de la seva església. I poca broma, perquè com se't caigui un niu al damunt, ja has begut oli.

4 comentaris:

  1. Molt bona crònica Joan o Marathon man i ànims amb les pròximes empreses de "corre-caminades". Qui sap, potser es crea tendència i acaba fen-se'n una especialitat.
    Llàstima per això del premio, però crec, que el trofeu en si és poder gaudir de l'experiència de fer el camí.

    ResponElimina
  2. Hola Alex,
    Gràcies, em quedo amb aquesta expressió de "correcaminades" que no se m'havia passat pel cap: una bona definició, sí senyor. I sobre això del premi, tens raó, ja em vaig sentir prou premiat amb l'experiència viscuda.
    Esperem repetir l'any vinent, encara que tot dependrà de com tingui les cames. A la meva edat i condicions físiques, no és molt recomanable fer prediccions de què es farà l'any següent, hem d'anar una mica a veure-les venir.
    Gràcies i la meva més sincera enhorabona.
    Una cordial salutació.

    Joan Carles

    ResponElimina
  3. Ep! Ni que sigui de forma oficiosa (sense classificacions) sempre podràs dir que vas quedar primer en una cursa o caminada o com li vulguis dir. No té el mateix valor, però, i la satisfació!!! Feina ben feta i, pel que dius, bones sensacions, tot i no estar fi del tot. Tot suma. Enhorabona!

    ResponElimina
  4. Hola Raúl,
    Tens raó, quan tingui néts sempre podré presumir d'això, tot i que sense proves fefaents. Això sí, la satisfacció per haver fet aquesta caminada -ara en direm "correcaminades"- ningú me la treu. I perquè ho vegi, aquest diumenge en faré una altra i per les mateixes terres … casualitat! Posats a no poder donar-te caça, ens plantejarem objectius més modestos. Qui sap si d'aqui un temps ens trobarem en alguna perquè ja estaràs cansat de tant guanyar i rebaixar MMP!!
    Salutacions ben cordials i records.
    JC

    ResponElimina