Castelltallat: per fi la crònica!

Finalment, al.leluia! aquí teniu la crònica de la II Cursa de Muntanya de Castelltallat de fa ... vuit dies. Sóc conscient que aquest endarreriment no és gens normal en mi i que més aviat intento acontentar els meus seguidors i lectors fidels que, val a dir-ho, en tinc uns quants, publicant les meves cròniques amb una certa rapidesa. Però us confesso que aquesta darrera setmana he anat de cul per motius laborals (encara sort que puc al.legar aquest pretext) i familars (nen amb varicel.la), i també és cert que les poques estones "mortes" que he tingut per posar-me davant l'ordinador i començar a escriure no les he aprofitat com calia. Esperem que aquest retard sigui només un "accident" en la trajectòria "literària" d'en Marathon man i que no es repeteixi per a futures curses. Fet aquest preàmbul a mode de disculpa, us deixo la crònica de Castelltallat tot esperant no deixar-me cap detall important després de tants dies. I és que un ja comença a tenir una edat ... 

Aquesta de Castelltallat ha estat la segona edició i crec al meu modest parer que s'ha repetit l'èxit de la primera, si no ens movem de les dimensions modestes que pretén tenir, és clar, és a dir, una cursa amb no molta gent i on s'emfasitzi l'ambient familiar i un bon caliu per sobre de qualsevol qüestió merament competitiva. Com al final vaig sol em presento amb prou temps d'antelació i començo a adonar-me que, efectivament, serà una cursa com la que he comentat: sense cua per recollir el dorsal, sense problemes per aparcar el cotxe i sense pressa per a res, tot amb parsimònia. Tinc temps per acostar-me al turó on hi ha l'observatori astronòmic i les restes de l'antic castell (d'on pensàveu que ve el nom?) i també per trobar-me dos col.legues que em segueixen a través del Facebook, en Sergi Sanz i en David Masfret. Com ja he dit més d'un cop és potser una de les poques coses bones que té això de les xarxes socials, que deu ser la versió moderna dels donuts, que sempre que en tens et surten amics de sota les pedres. I per suposat, em trobo amb el meu nebot "putatiu", l'Octavi, qui s'ha animat a participar en la que és la seva segona cursa, un noiet de 19 anys que es dedica al futbol però que després descobriré que no se li dóna malament això de les curses perquè gairebé surt a córrer cada dia. Com deia a la prèvia, "cria corbs i et trauran els ulls". Tinc encara una mica de temps per comentar-li com és la cursa i per indicar-li també qui em sembla a mi que en serà el vencedor -en Joan Piqué (després veurem que acabarà en tercer lloc, que tampoc està gens malament).

A tot això, amb una mica de retard es dóna el tret de sortida (parlant després amb una noia de l'organització em va confessar que va ser perquè a un membre d'un dels controls se li van enganxar els llençols del llit). Conscient del meu baix nivell de forma em situo a la part final del grup per anar fent xano-xano i li dic a l'Octavi que faci la seva i com a bon corb que és, em fa cas i ja no el tornaré a veure fins creuar la meta. Com el recorregut és el mateix de l'any passat encara retinc al cap el seu perfil i sé que fins el km. 8 es pot anar fent sense gaires problemes perquè la tendència és de baixada, malgrat estar esquitxat d'algun que altre tobogan. A partir del qm. 2 m'ajunto amb el Sergi i de forma tàcita decidim anar junts: ell no fa gaire que ha començat a córrer i a participar en curses (està, doncs, a l'alça) i en canvi jo ja porto uns quants anys més però ja estic de baixada. Per tant, com un puja i l'altre baixa, en algun punt de la línia ens hem de trobar. Com portem un ritme similar anem fent, ara l'espero jo, ara m'espera ell, la fem petar i en un moment de la conversa em diu una cosa amb la qual combrego del tot: el seu llindar de patiment és tan baix que així que el recorregut ho exigeixi, no té cap mania en deixar de córrer i posar-se a caminar. Com a sàvies paraules que són, li'n dono la raó doncs jo també m'hi trobo (cada cop més, per cert). Mentre no arribem fora de control i ens quedem sense la botifarra de rigor, tant se val arribar una mica abans o una mica més tard. En aquesta foto ens podeu veure tots dos en el que crec que és la baixada prèvia a la darrera pujada.

Els quilòmetres van caient i ens topem amb el darrer tram de la cursa, el més fotut, on la tendència és la de recuperar el desnivell que abans hem baixat. Però com ens ho prenem amb calma, caminem quan ho hem de fer i accelerem el pas quan el desnivell ens deixa fer-ho. Ataquem les darreres rampes de pujada i ja aviso en Sergi que reservi una dosi extra de forces per a la definitiva, la que precedeix just a l'arribada ja que té un desnivell tan gran que crec que podríem comptar amb els dits d'una ma la gent que la pot fer corrent de principi a fi. A mitja pujada m'animo i em poso a córrer per, com a mínim, creuar la meta amb una mica més de "glamur" ja que sempre he pensat que en una cursa, sigui quina sigui, què menys que això. Tot plegat, em surt una cursa bastant discreta, si ens fixem només en el temps que he fet (uns 5 minuts més que l'any passat) però tant se'm dóna ja que no buscava millorar-lo perquè hagués estat com demanar peres a un pomer. I en Sergi (Sanz) darrera meu mentre en David (Masfret) i l'Octavi ja fa estona que s'estan cruspint la botifarra. Ara bé, heu de saber que el guanyador no va ser en Joan Piqué sinó que tot i haver millorat el seu temps de l'anterior cursa, el primer -un tal Otmane Ben Omar que no tinc el gust- va "esmicolar" el rècord havent baixat dels 48'. I és que hi ha gent que corren que se les pelen! Quan sigui gran vull ser com ells!

Per acabar, una breu valoració de la cursa en general: GENIAL!! No crec que es pugui demanar més per un preu de 6€, tal i com està avui dia el panorama de les curses populars. Aquesta ha estat molt ben muntada, no he vist en cap moment que se'ls hagi escapat de les mans a l'organització, tots el qms. indicats, els avituallaments correctes i els que hi van dir que hi haurien, un bon i complet catering final. En definitiva, com succeeix amb unes quantes més, si busqueu pel Bages una cursa bona, bonica i barata, rural completament, una mica dura però tampoc molt exigent, amb bona informació prèvia i també post-cursa, familiar, on poder portar els nens i deixar que campin al seu aire ... i no sé quantes coses més, us recomano aquesta. I si l'any vinent fa el temps que enguany (no gaire sol i no gaire fred, l'ideal per córrer) i aconsegueixen mantenir el preu, encara millor. Per cert, tan sols un detall a millorar i que si no recordo malament ja es va produir l'any passat: cal solucionar el tema de la megafonia -o directament canviar d'aparell- ja que se sentia igual de malament. Encara sort que com no érem gaire gent, l'speaker es feia escoltar. Per part meva, no puc assegurar ara mateix que repeteixi perquè encara ha de ploure molt i em veig a venir que manaran les cames, més que el cap. I ja us dic jo que si aquest no està gaire bé (normal en mi), les cames també comencen a fer figa.

Per acabar, una foto amb l'Octavi. Potser que us fixeu en ell perquè qui sap si està cridat a ser el pròxim dominador absolut de les curses populars. No cal que us fixeu en mi perquè ja veieu que em convé urgentment una mica de Photosop a la cara. L'edat no em perdona! Per cert, un plaer córrer junts, Sergi, i un plaer també coneixe't personalment, David. Espero coincidir amb tots dos ben aviat en d'altres curses.