dilluns, 13 d’agost de 2012

Bagà: definitivament, no estic fi

Ja fa dies que vaig fer la primera i suposo que última cursa d'aquest agost però com esteu veient, vaig amb bastant de retard a l'hora de publicar les cròniques corresponents. I aquest cas respon tan sols a haver estat fora uns quants dies al llarg de la setmana passada, no pas per manca de ganes. Aviam, el passat dissabte 4 (per tant, fa nou dies) vaig participar, un cop més, a la Cursa Popular de Bagà i això confirma que aquesta vila de l'Alt Berguedà em continua agradant, després d'haver-hi estat el 2009 i 2010 (i també el 2011 però amb motiu d'una altra prova). No va ser pas un acte premeditat ja que la vaig incloure al llistat de possibles opcions a tenir en compte aquest mes d'agost però tampoc les tenia totes pels motius que ja he exposat més d'un cop: lesió al tendó del peu dret que no acaba de desaparèixer i, sobretot, una més que preocupant manca de ganes i motivació per continuar corrent. Tan sols volia comprovar com em sentiria, deixant de banda la més que segura discreta actuació des del punt de vista estrictament esportiu i encara que sembli una mica "pedant", tornar a reviure l'ambient i el caliu d'una cursa genuïnament popular.

Doncs bé, amb tot això m'hi presento amb l'Octavi, el meu nebot "putatiu" i amb qui ja he compartit alguna altra cursa (Castelltallat) i que sembla que s'hi està "enganxant" (deixeu-me dir que fa poc s'ha comprat unes molt bones vambes de córrer per muntanya). Potser ja he trobat el meu substitut! La fem petar durant una estona, comentem altres possibles curses que ell (no pas jo) pot fer properament (adoneu-vos que m'estic apropiant de la figura de "manager" no sigui el cas que sense saber-ho estiguem parlant d'una futura estrella) i sense gaire més dilació prenem la sortida. Com és d'esperar, ell surt cames ajudeu-lo i jo trotant com si estigués fent un exercici olímpic de doma a cavall o més barroerament, trepitjant el terra com si estigués ple de closques d'ou. Em sento les cames garratibades i el peu adolorit (un cop més el peu ...). No em serveix de res que sàpiga de memòria el recorregut de la cursa i que dels seus 8,5 km. només un parell i poc més siguin de pujada. Però tant se val, jo vaig fent i l'únic que espero és no haver de retirar-me lesionat abans d'hora. A mida que van passant els qms. el peu se'm va escalfant i gairebé deixo de notar-me'l però tot i així, com no estic gens en forma no hi ha manera de tibar i agafar un ritme una mica més ràpid. Això fa que em deixi caure als darrers llocs del grup de corredors i prendre-m'ho amb calma.


Arribem al tram més dur de la cursa -la pujada per la carretera que ens ha de portar a l'ermita de Sant Joan de l'Avellanet- i ens topem amb els primers corredors que estan de tornada. Quina sana enveja! Si el tram previ m'ho he agafat amb paciència, aquest encara amb més raó. M'enganxo a un grupet que va una mica millor que jo perquè m'ajudin en el meu ascens; en arribar a l'ermita, comença la part millor de la prova: la baixada. Com el peu ja no em fa mal decideixo prémer el gas i arriba el meu millor moment: començo a recuperar posicions (i sensacions) i és quan em sento més còmode. La tornada se'm fa més costa avall (mai millor dit) i al final creuo la meta amb, encara, una certa "dignitat" que no amaga, però, una actuació més que discreta en termes de classificació. Veieu-me en aquesta segona foto amb la bona patxoca que faic. Òbviament aquesta tercera meva participació ha estat la pitjor de les tres ja que de moure'm al voltant dels 41-42 minuts, he passat a fer-ho en 44':30". Com veieu, cap meravella. I el que és pitjor però no cap novetat: després vaig estar coix la resta del cap de setmana. De totes formes, i malgrat la coixesa, crec que va valdre la pena participar-hi per viure de nou l'ambient d'una cursa després de dos mesos de no poder-ho fer. Per la seva banda, l'Octavi va creuar la meta en una meritòria 23ª posició i guanyant experiència per a propers reptes.


En definitiva, que ni molt menys estic fi, com diu el títol de l'entrada, però tot i així per poc que pugui i em deixi el peu, continuaré apareixent de tant en tant en alguna que altra cursa (de fet, ja estic pensant en un parell de cara al setembre). I per finalitzar, us deixo els enllaços de les altres meves curses a Bagà:

2 comentaris:

  1. Amb calma i amb bons aliments potser recuperaràs aquestes ganes. A veure si aquestes molèsties desapareixen i et faré veure les curses d'una altra manera, segur. Ara que, això de mànager, potser té futur. És molt millor. Ell suau, tu guanyes...
    Ves que no faci el mateix.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Raúl, això espero.
    Pel que he vist indagant per aquí i per allà sembla ser que tinc una tendinitis aquíl·lia però estic a l'espera de fer una visita a un especialista. Si la cosa seguéis igual i no va a més ... encara em veis amb cor de fer algunes curses. Però si va a més, potser sí que faci de manager ja que és més descansat. Procuraré que ell no faci el mateix ja que ara té edat per fer-ho millor que jo corrent.
    Una altra per tu i bon agost.
    JC

    ResponElimina