dimarts, 19 d’abril de 2011

De sorra i duresa extrema en curses

Als darrers dies s'ha produït una mena de "conjunció astral" que té l'element comú de la duresa i exigència de certes curses. La primera variable de dita "conjunció" és un sopar recent que uns quants vam fer la setmana passada per homenatjar al nostre col.lega Champion amb motiu de la seva molt més que digna primera participació a la coneguda Marathon des Sables, havent-hi acabat en la posició núm. 84 (d'un total de 811 arribats i gairebé 40 que van plegar veles abans d'hora). A banda d'explicar anècdotes vàries, va deixar ben clar que en aquesta mena de curses es va a patir més que a gaudir (i molt més aquells participants amb certes aspiracions), així com la dèria que té cada cop més gent en fer aquesta cursa (i acoquinar els 3.600€ d'inscripció) que respon més aviat, a un repte personal de conèixer els límits de cadascú, que a res més. També va criticar que per mantenir el prestigi de la cursa i la seva merescuda fama de dura, l'organització sembla que cada edició hagi d'apujar una mica més el llistó, davant la competència més gran que hi ha per part d'altres curses que van en aquesta línia d'endinsar-se cap la bogeria més absoluta. Encara que m'ensumo que tant se li'n fot perquè entre els milers de milions de persones que vivim en aquest planeta, sempre n'hi haurà unes quantes prou tocades del bolet com per no rumiar-se dues vegades participar en aquest tipus de curses. Pel que fa a mi, ja us dic per endavant que no m'hi esperin, ni regalada, encara que em facin un lloc d'honor pel prestigi creixent que va assolint Marathon man!

La segona variable es remunta a la passada mitja marató de Cunit. Resulta que poc després de començar la cursa vaig poder saludar en Carlos Aguilar a qui vaig reconèixer mercès la seva samarreta; i us demanareu: i qui redimonis és aquest bon home? doncs a més de locutor de ràdio (Onda Cero), és un dels "pares"de la web Blogers Running Team que aixopluga altres corredors populars amb blocs on expliquem les nostres batalletes. Doncs bé, si feu una ullada al seu bloc -per cert, molt currat- veureu que aquesta mitja forma part del seu pla de preparació específica per a un repte que, tot i que m'imagino és menys dur que la Marathon des Sables, és també d'aquells força extrems: la "Maratón Desértica Extrema Belchite", o el que és el mateix, sorra i calor, bo i més tenint en compte que es farà a principis de juliol. Val a dir que al 2009, el meu primer any de curses i que em sentia "inspirat", ja em vaig plantejar d'anar-hi (per a l'opció de la mitja marató), mentre que l'any passat la intenció hi seguia sent però a casa estàvem més pendents de l'arribada de l'Stanis que de cap altra cosa. Ara bé, enguany no l'hem de descartar perquè és un bon pretext per una escapada en una zona que no coneixem i que malgrat no ho sembli, té el seu encant. Això sí, seria per fer la mitja i no pas la marató sencera, que jo puc tenir moments de rauxa però també de seny!

I per últim, la tercera variable de la "conjunció" és un número endarrerit (el 32 de setembre-octubre del 2010) de la revista Trail que em van donar amb la bossa d'obsequi del passat Cros de Navàs. No la coneixia i després de fullejar-la he vist que es deu centrar molt en curses d'ultratrail, maratons de muntanya i similars. Doncs bé, inclou un article central que analitza l'eclosió de les curses de llarga distància i com el patiment té el seu "puntet" de satisfacció entre els corredors que volen repetir després (òbviament un cop s'han begut el poc enteniment que els deu quedar). Hi ha una frase que ho resumeix molt bé, i és com si una clàssica marató fos, ara, una distància massa curta, insuficient. Doncs què voleu que us digui? no entenc com aquest "masoquisme esportiu" no és titllat de perversió com de ben segur sí ho seria, posem per cas, una conducta sexual desviada del que és més convencional. En aquest mateix número hi ha també una entrevista a Miguel Heras (germà del campió de ciclisme Roberto Heras) que resulta ser un crack de les carreres de muntanya i on diu, entre altres, tres coses molt interessants sobre les curses d'ultratrail:
  • Físicament no creu que siguin bones per al cos ("ni de coña"). Hi estic d'acord.
  • Sobre el perquè del boom d'aquesta mena de curses, diu que respon més a una qüestió d'agafar-se-les com un repte personal i que són molt pocs els corredors que van per disputar-se la victòria. Aquí també li dono la raó.
  • I sobre la primera edició de la cursa Tors des Géants (Vall d'Aosta), de 330 km. i 24.000 m. de desnivell positiu (setembre del 2010) diu que no té sentit, que si una cursa no es pot fer en un màxim d'1-2 dies, no tindrà tanta acceptació perquè és sinònim de lesió. Doncs aquí discreparia ja que l'ésser humà és prou tros d'ase com per disfressar una altra bajanada com aquesta amb adjectius del tipus "endurance", "ultra", "esport extrem" i altres collonades. Potser aquí els corredors no trobaran la sorra del Sàhara o dels Monegros però d'extrema i exigent en té un colló i part de l'altre també. Però com diu la cançó, "cada loco con su tema".

4 comentaris:

  1. Cuanta razón tienes! sembla que ens hem tornat boixos i que allò de "més difícil encara!" no ha fet més que començar. Però mira quina foto has penjat!!
    Personalment m'estimo més córrer en aquest entorn i sóc dels molts corredors que participen en curses de muntanya per gaudir del paisatge, sobretot en els moments en què he de parar per agafar aire, que són molts, jeje.
    M'encanta la foto!!

    ResponElimina
  2. Tens raó també tu, quan has dit la frase del "més difícil encara, això em recorda a les pel.lícules de circs quan els trapezistes competien per veure qui feia el salt més difícil i, és clar, algú s'hi quedava pel camí.
    Ara bé, això que dius de córrer per la muntanya per gaudir del paisatge no sé jo si és del tot cert ja que tinc la impressió que quan es corre, i de vegades ja en unes condicions "penoses", un no està per aquestes històries, si més no després d'haver fet uns quants quilòmetres. La foto és espectacular i crec que correspon a l'ultra trail del Montblanc de l'any passat.
    Salutacions.
    JC

    ResponElimina
  3. Ei Joan Carles!! felicitats pel bloc, quanta teca!! ja m'hi passejaré amb més temps. Segur que no ens veurem a Sables però ara que ens hem retrobat t'aniré seguint i a veure quan coincidim...em sembla però que em passaràs al primer quilòmetre ;-)

    ResponElimina
  4. Hola Marc,
    Ja veig que has llegit el comentari que t'he deixat al teu bloc. Enhorabona també a tu per la feina feta fins el moment i ja veuràs com aniràs farcint el teu cada cop més. Això sí, ja et dic que no cal que ens busquem a la Marathon des Sables sinó que tard o d'hora, coincidirem en alguna altra de més assequible i modesta.
    I potser d'aquí que ho fem, ja seràs tu qui em deixi al primer qm.
    Salutacions i records.
    Joan Carles

    ResponElimina