dimecres, 6 d’abril de 2011

Pirats per tot arreu: de Koala's i desert

Aquesta entrada al bloc pretén ser un modest homenatge a tots aquells pirats -i veig que cada dia n'hi ha més- que en algun moment de la seva vida se'ls gira el cap i els peta per dur a terme reptes esportius que la majoria dels mortals -jo entre ells- ni se'ns passaria pel cap de plantejar-nos-els. Per començar, fa uns dies vaig informar (entrada) de la segona Iron Koala, una prova de triatló organitzada pels ben aventurats col.legues del Koala's Team a la zona del Catllaràs el passat dissabte 2 d'abril. Doncs bé, 20 "pirats" van gosar de fer la prova i no em consta de cap nombre sospitosament elevat de defuncions en aquest indret i en aquesta època de l'any, per la qual cosa he de deduir que tots van acabar-la sans i estalvis. És clar que per motius de seguretat van haver de reduir la prova de natació a 1.600m. i la cursa a peu a 9 km. (amb 900 m. de desnivell positiu) dels 25 previstos (i 2.200 m.). Si ho hagués sabut abans m'hi hagués apuntat perquè això ja és molt més assumible, fins i tot per mi, ja, ja!! De totes formes, no sé si hagués passat de la primera prova (la natació) de tan freda que estava l'aigua de l'embassament de la Baells. De ben segur que m'haguessin hagut de rescatar convertit en una mena de croqueta congelada de Findus o la Sirena, que hagués fet basques a qualsevol silur dels que poblen aquestes aigües.

Des d'aquest bloc, la meva més modesta felicitació a aquesta colla de pirats, bojos, eixelebrats ... no sé com més titllar-los perquè se m'acaben els sinònims. Sempre són d'agrair aquesta mena de proves, sense un caire competitiu i en què el més important és, simplement, acabar-les. I si a més a més són gratuïtes o a preus regalats, com aquell qui diu, què més es pot demanar? Si un està veient que en algunes altres curses més "normals" els preus comencen a enfilar-se -tot i que després et trobes que la relació qualitat-preu no s'ho val- doncs, trobar-ne altres en què no t'has de gratar la butxaca sempre és un bri d'aire fresc. Ja només per això val la pena inscriure-s'hi i després, un cop començada la prova sempre serem a temps de llançar un SOS. Tot plegat, si voleu llegir-ne una crònica, aquí us deixo l'enllaç a aquesta notícia i també podeu accedir al web dels Koala's.

I ja que parlem de gent amb atacs temporals de bogeria (en algun cas més aviat tendeixen a ser permanents), aprofito aquesta entrada per parlar breument d'una altra d'aquestes aventures que com més va, més adeptes té. Es tracta de la Marathon des Sables que enguany fa la seva 26ª edició, que aviat és dit. No m'estendré gaire en explicar en què consisteix perquè ho podeu llegir en aquest enllaç amb més detall però perquè us feu una idea és una de les curses de llarga distància més dures de les que es fan i es desfan arreu ja que els participants han de recórrer durant sis dies 250 km. de desert marroquí, amb etapes que van dels "tan sols" 20 km. fins els 82 km. i com ja podeu suposar, en un entorn d'elevades temperatures que poden fregar els 50ºC. Però la cirereta del pastís és que per si això fos poc, els mateixos corredors han de carregar a les seves espatlles tot el seu equip i menjar per als dies que duri la prova. Dit això, algú amb dos dits de front (i posats en sentit horitzontal, no dic vertical) s'hi anima? La resposta és que no perquè malgrat que les places s'exhaureixen res més posar-se al mercat, dubto que els i les corredores tinguin aquests dos dits mínims exigits per tenir el cap ben moblat. Però allà cadascú amb les seves dèries. Tal com es diu, aquesta és una prova esportiva però sobretot un repte personal de lluita contra la calor, la sorra del desert, la distància i la pròpia ment.

Vés per on que si es vol "lluitar" contra aquests elements no cal viatjar ni tan lluny ni pagar els milers d'euros de la inscripció; n'hi hauria prou amb anar un dia en temporada alta a qualsevol de les nostres platges, a l'hora punta (cap el migdia), en plana canícula estival i posar la tovallola ben lluny de l'aigua (que tampoc és gaire difícil). Així, quan s'estigui fart de tant de sol es fa l'intent de remullar-se els peus havent d'esquivar els altres banyistes, nens, iaies, sogres, gossos i altres éssers que atapeixen la platja. Això sí, caminant lentament, sense xancletes i sense un euro a la butxaca per fer una cervesa al xiringuito del costat. És curiós com no veiem això com un repte i en canvi sí aquesta altra prova. Que no comptin amb mi -ni a la platja ni al desert marroquí- perquè qui em conegui ja sabrà que sóc un enemic declarat de l'astre rei; d'aquí que el meu to de pell sigui bastant blanquinós. I el que em costa de mantenir-lo!!

Però si parlo d'aquesta bogeria desèrtica és també perquè entre els participants tenim un col.lega nostre del "Team" que ja ens va acompanyar a la marató de BCN l'any passat. I a fe de Déu que està fent un paper molt més que digne perquè a l'etapa d'avui -la 4ª i la més llarga de 82 km.- ocupa el número 65 a la classificació general. Per un motiu li havíem de dir "Champion". Ara bé, coneixent-lo no ens estranyaria que fes alguna bestiesa de les seves i l'extraditin del país abans d'hora. Des d'aquí també ànims ben sincers per a les darreres dues etapes que li falten i ara ja tindrà una batalleta més per explicar als seus néts. Tot i que com deia al principi aquesta gent no deixen de ser, per mi, uns pirats suposo que és mercès a persones com aquestes que es van superant barreres i límits que la resta de mortals veiem com a insalvables. Deuen estar fets d'una altra pasta, tant físicament com mental. Però què voleu que us digui: tampoc els envejo gens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada