Dels quasi 3.000 m. a arran de mar (1)

Doncs sí, el títol és prou explícit del que he fet aquests darrers dies. En l'intent de no caure en la més absoluta mandra i "ganduleria" pròpia de l'estiu i la seva calor, i com no tot ha de ser córrer i córrer, el passat diumenge vam fer (jo, el Frans i el seu germà -en Ricard) una expedició al cim del Puigpedrós, la tercera muntanya més alta de la Cerdanya amb 2.914 m. d'altitud. Aquesta sortida no té gaire dificultat i suposo que per això és força habitual entre muntanyencs que, com jo, som uns aficionats de pa sucat amb oli, o que potser abans érem més practicants, després ho vam deixar estar i ara volem recuperar part de les bones sensacions que pot deixar la muntanya, oimés si el temps acompanya. A més, és un bon pretext per visitar la zona dels estanys dels Engorgs i gaudir d’unes espectaculars vistes de la serralada del Cadí al sudoest, Tossa d’Alp al sud, la serralada del Carlit al nordest i just als peus del Puigpedrós, la coma de Campcardós (uns 900 metres mes avall). I en dies molt clars fins i tot és un excel.lent mirador des del qual veure altres cims pirinencs més allunyats, des de la Madaleta i Aneto fins el Canigó i gairebé la serralada del prelitoral (del Montseny al Montsant).

L'ascens des del refugi de Malniu (a 2.130 m) -que sol ser el punt de partida per a molta gent- és relativament fàcil i està bastant ben indicat seguint el GR-11, tot i que nosaltres no el seguim del tot i ens desviem al seu inici per agafar-lo després a l'alçada dels Coll de les Mulleres (a uns 2.400 metres). I és que a part de gaudir d'un bon dia, l'altre gran objectiu de la sortida va ser la de trobar bolets. I és per això que tant a la pujada com a la baixada vam anar buscant les zones més propícies (sort que els altres dos col.legues en sabem un munt perquè si fos per mi, no sabria trobar-ne ni al mercat de Cal Rosal). Digueu-me còmode però si els puc comprar a la botiga, per què els he d'anar a buscar jo mateix? O és que quan voleu cruspir-vos un bon bistec de vedella aneu al camp i mateu l'animal amb les vostres pròpies mans? Oi que no? Doncs és el mateix. Tornem, però, al fil de l'ascensió: mentre pugem els darrers trams ens adonem d'on deu provenir el seu nom ja que abans de fer el cim hem de sofrir el "calvari" de passar per una zona de molta pedra. Descansem una estona, la fem petar amb altra gent que hi ha pujat i iniciem el descens.

Decidim de no seguir el GR-11 sinó tirar pel dret i baixar per una canal que ens ha de portar a una zona on, a opinió dels dos micòlegs de l'expedició, trobarem bolets amb més facilitat. I a fe de Déu que així va ser ja que tots tres vam fer-nos amb un bon grapat de ceps i rovellons. Per a ser més precisos, jo vaig omplir la meva bossa (ningú duia el típic cistell de boletaire) amb quatre ceps, tres dels quals realment immensos, com els de la fotografia. Potser la flaire de Fukushima ha arribat fins aquestes contrades i els bolets són tan grans de la gran dosi de radioactivitat que han rebut. I no és per presumir -doncs com deia abans el món dels bolets no em va gens- però ningú pot negar que tenia un bon parell de ceps. Deu ser la sort del principiant perquè si us he de ser sincer, a part d'algun solitari rovelló, no vaig saber trobar cap més bolet. Però podríem dir que jo ja vaig complir i que la temporada ha estat bona, fins i tot abans de començar!

A la baixada fem part del perímetre de l'estany de Malniu (d'on és aquesta foto) i ens adonem de la popularitat de l'indret de la zona -maca i de molt fàcil accés- i aquí reprenem de nou el GR-11 per arribar al refugi. El pàrquing és ple de cotxes i fem càlculs ràpids del que els vigilants han hagut de recaptar al llarg del dia ja que feien pagar 3€ per aparcar, fins i tot al camí que hi mena, fora del recinte pròpiament dit. No som entesos en la matèria però tots tres dubtem de la legalitat d'aquesta iniciativa. El consol -per dir-ho d'una manera- és pensar que segons s'indica al tiquet d'entrada, el recaptat es destina a la neteja, manteniment i vigilància de l'indret. No seré jo qui posi en entredit l'eficàcia de la mesura però veient la gentada que hi devia haver al llarg del dia, potser els caldrà més reforços. Doncs bé, fins aquí la primera part d'aquesta entrada. Aviat publicaré la segona i veureu com baixarem dels quasi 3.000 m. d'altitud a cota de mar i el que és pitjor, una mica lesionat. Si és que ja no estic per a segons quins trotes!