dijous, 17 de maig del 2012

Fonollosa: segona Punk Trail

El diumenge 6 de maig va fer-se a la localitat bagenca de Fonollosa la segona cursa Punk Trail, després de la de Sallent del passat març, organitzada pels mateixos eixelebrats membres del Koala's Team. Si seguiu el bloc ja deveu saber que no hi vaig anar perquè just em coincidia amb la Mitja Marató de Tàrrega, a la qual em vaig inscriure abans de saber que es faria aquesta altra. Ara bé, vist el meu pobre resultat a la cursa targarina, potser m'hagués sortit més a compte no anar-hi i compartir l'experiència de la muntanya amb la colla de "pirats" que sí hi van participar. I és que continuo pensant que s'ha de ser-ho per seguir les seves petjades (penseu que les inscripcions es van exhaurir). En aquesta ocasió, dos recorreguts, un de 13 i l'altra de 23 km. que si un era difícil, l'altre encara més i tot això sense perdre de vista un dels trets més significatius de les Punk Trails: la seva gratuïtat i per acabar-ho d'adobar la voluntarietat de cadascú d'ajudar al banc d'aliments de Fonollosa doncs, maleïda crisi, hi ha gent que les està passant molt magres.

Bé, explico tot això perquè malgrat que jo no hi era, a través del Facebook un altre corredor popular que des de fa poc també li ha donat la dèria pel córrer -en Sergi Sanz- m'ha demanat d'utilitzar aquest bloc per publicar la seva pròpia crònica, iniciativa a la qual com esteu veient no m'hi he oposat en cap moment. Faltaria més! Em va dir que calia donar més difusió d'aquestes curses i com comparteixo aquesta idea, el meu bloc estarà obert sempre a fer-hi d'altaveu. De fet, en certa forma suposo que és el que ha estat fent durant els tres anys i escaig que porta a la blogosfera, bé sigui perquè hi publiqui les meves pròpies cròniques, bé perquè parlo de curses que vaig "descobrint", encara que després no hi participi. Doncs bé, feta aquesta introducció, aquí us deixo la seva crònica, convenientment passada pel sedàs estilístic i ortogràfic d'en Marathon man que val a dir-ho, per a aquestes qüestions, també és un perepunyetes:

Abans d’analitzar el seu recorregut en si mateix, m’agradaria mencionar l’esperit d’aquesta “trobada d’amics”, com és el retorn als orígens, córrer per la muntanya per gaudir, sense cronos, ni premis, ni pressió, juntament amb un fi solidari com es el de recollir aliments per als més necessitats de les localitats per on passava la mateixa. I si a tot això afegim el punt de bogeria dels organitzadors, tot plegat dóna un resultat brutal, bestial, espatarrant, es dir “LA CURSA”. Dit això, i entrant a l’anàlisi del recorregut (bé, dos, un de 23 i un de 13 km, i als dos casos sortia gairebé un quilòmetre de propina), la veritat és que es nota que qui els ha dissenyat sap de què va la cosa, és clar son corredors de muntanya els qui han fet un cursa de muntanya! Jo, inicialment, em vaig apuntar a la cursa pensant en fer el recorregut petit, per tastar l’“essència” del que diuen és una veritable cursa de muntanya, i de debò que la vaig tastar i amb escreix. Comença la cursa amb uns cinc minuts de retard, amb tret de sortida a les piscines de Canet, ben original, amb uns trabucaires. Baixem per la urbanització fins arribar a la carretera de Fonollosa, que creuem i ens endinsem ja en terreny veritablement de muntanya. Al km. 2 ens trobem el que després vaig saber que s’anomenava la “Gran Repicada” (jo la vaig rebatejar com la “Gran Putada”), un tallafocs de no gaire distancia però on hi havia moments en què gairebé havies de caminar a quatre grapes, però alhora molt divertit, fent broma amb els companys i altres corredors, a més d’alguna foto de record. I quan arribem al cim ens trobem uns membres dels Koala’s tocant tambors i oferint cervesa als corredors (aquesta foto és realment, espectacular).


Una vegada a dalt, trobem un pla-baixada i posterior baixada que ajuda a recuperar l’alè, amb una petita pujada a una torre (no recordo el seu nom) amb posterior baixada fins al km 5 aprox. on hi havia el primer avituallament i la cursa es divideix entre els dos recorreguts; va a ser aquí, on portat per la eufòria inicial i l’entabanada dels dos companys meus de cursa, mes experimentats que jo i sobretot amb mes quilòmetres a les cames, prenc la decisió de fer la distància llarga. Seguim corrent per un tram que pica cap amunt, però que es pot fer relativament bé, a estones planegem i podem estirar les cames, fins que arribem a la zona de la bauma (crec que es diu així), on hi han unes vistes espectaculars amb una cova on han posat un altre avituallament amb altaveus i música (sonava Manu Chao). Encara em pregunto com van ser capaços de portar tot allò allà dalt. Fem un glop de cervesa i una mica d’aigua per fer passar un primer gel d’aquells tan saborosos (puag!) i enfilem una baixada que perfectament es podia fer rapelant o en ala-delta ... mare meva aquests paios estan bojos. La veritat, però, és que a partir de mitja baixada la començo a gaudir, amb precaució però gaudint. Una vegada a baix trobem un petit pla, que poc a poc es va enfilant fins arribar al quilòmetre 10-11 on trobem un altre avituallament. Això sí, poc abans d’arribar el meu bessó em dóna un avís, però no li dono gaire importància ja que faig la següent pujada sense cap altre. Els meus dos companys de cursa ja em van deixant enrere i jo m’ajunto amb un conegut d'altres curses, que havia reculat per recollir la seva gossa “Laika” que havia perdut.

Així doncs, canvio de companyia, si bé és cert que els altres dos companys ens vam esperant en aquesta pujada i el posterior tram de baixada, on el meu bessó, comença a dir-me que té ganes de parar (les punxades són més freqüents). Per això he de baixar el ritme considerablement per por de trencar-me, fins que arribem al darrer avituallament on ens reagrupem tots quatre. De totes formes, jo aquí ja estic tocat de ple, tot i que no enfonsat, i els dic que vagin fent al seu ritme que jo aniré al meu, i així segur que acabo. Així, juntament amb l’altre company i la “Laika”, comencem els últims quilòmetres, però ara sí, fem una cerveseta abans de començar. D’estant aquí fins l’arribada, correm una estona, caminem una altra i tornem a córrer; el meu bessó està bastant tocat i el meu company comença a tenir problemes als quàdriceps, i li dono una de les barretes energètiques que duia amb un glop d’isostar. La cosa sembla que funciona, o potser és que després de molts quilòmetres de no avançar ningú més, avancem altres corredors que van més tocats que nosaltres. Els últims tres quilòmetres se’ns fan interminables; dins el meu cap hi ha una veu que em diu “Sergi, atura’t, Sergi atura’t”, i si a això li sumes que jo mateix em dia “què collons estic fent aquí?”, us podeu fer una idea de l’estat en què vaig arribar, perquè vaig “ARRIBAR”, això sí, amb un somriure d’orella a orella, i amb la satisfacció d’haver superat un repte, alegria que es va accentuar quan a la meta m’esperaven la meva filla i la meva companya. A partir, d’aquí: festa, botifarrada i cervesa a dojo, quatre converses amb coneguts i companys i el sorteig en què, com sempre, no em toca res.

Conclusió: UN CURSA DE MUNTANYA FETA PER CORREDORS DE MUNTANYA, AMB RETORN ALS ORÍGENS AMB CAUSA SOLIDARIA INCLOSA I PER MI, LA MILLOR FINS A LA DATA SENSE CAP MENA DE DUBTE"
(les majúscules són del Sergi, no pas meves). Per cert, en aquest enllaç podeu llegir una altra crònica que he trobat navegant pel Web.

2 comentaris:

  1. Gràcies Joan Carles, pero no era necesari que possesis el meu nom, pensava que faries una crónica a partir de les meves impressions, pero de totes formes molt agrït, ens veiem Diumenge a Castelltallat!!!

    ResponElimina
  2. No veig perquè no s'hauria de posar el nom de l'autor? Al cap i a la fi, la teva crònica pot ser tan correcta com qualsevol altra i a més, tampoc utilitzes expressions que puguin fer mal les orelles de ningú i tampoc parles malament ni despectivament de l'organització, ans el contrari.
    Ja ho saps, si vols que et publiqui més cròniques, només m'ho has de dir.
    Fins diumenge, a Castelltallat (potser ens mullarem).
    JC

    ResponElimina