dimecres, 14 d’abril del 2010

Exigències de cap de setmana

Ja sabeu que el passat cap de setmana vaig estar fent una cursa de muntanya a Berga, de la qual en vaig treure la conclusió que aquest món no està fet per mi. Si ja córrer suposa un desgast físic i un cansament inevitable, algunes curses estan ja fora del meu abast perquè entraria en un següent nivell d'exigència que trobo, per a les meves modestes possibilitats, fora de joc i sense gaire sentit. En altres paraules, una cosa és cansar-se però alhora passar-s'ho bé i acabar la cursa amb un bon regust de boca, i una altra de ben diferent és fregar la barrera del patiment i voler arribar a la meta tant sí com no, com aquell que diu, per pebrots i collons. Val a dir que per sort, crec que en cap de les meves curses he arribat a aquesta barrera i si mai ho he fet, haurà estat en algun moment puntual i en què me'n recordat dels organitzadors i dels seus avantpassats. Més aviat, el poc seny que em queda me'l reservo per moments com aquests en què el meu cap em diu que he de baixar el ritme a la cursa, si no vull petar. Per això, l'època de la "marquitis" i d'intentar baixar d'un cert temps ja m'ha passat i no em proposo fites que, hores d'ara, no és que siguin inassolibles però hauria de canviar molt els meus hàbits d'entrenament per arribar-hi. I com no estic disposat a fer-ho, doncs aleshores hem d'actuar amb lògica i pensar que no podem collir peres d'un pomer.

Faig aquesta reflexió perquè durant el cap de setmana, a més de la meva pobra cursa, vam passar vàries coses que m'hi han fet pensar (altres coses potser no però el que és pensar ho faig molt). D'un costat, m'assabento que a la Mitja Marató de Madrid (en la seva desena edició) un corredor mor tot just després de creuar la meta. I paradoxes del destí, tenia un màster en prevenció d'accidents i riscos laborals. No puc deixar de pensar que com a participant que sóc jo també en curses d'aquesta distància, potser algun dia em tocarà a mi, per molta prevenció i entrenament que hagi fet abans. Toco fusta i creuo els dits per no cridar el mal temps. No conec les circumstàncies d'aquest fet i no voldria parlar massa, però el primer que ens pot venir al cap és pensar que aquesta persona -es deia Alberto Ceballos- va pecar d'imprudent, va forçar massa el seu cos i/o no va saber retirar-se a temps. Potser per ser un esport cada cop més popular, estem perdent de vista que la seva pràctica suposa un cert risc i que quan s'arriba a un cert nivell d'exigència, la preparació ha de ser una cosa més metòdica i meditada. De la mateixa manera que ara mateix no em plantejo de cap de les maneres córrer una marató de muntanya, potser hi ha gent que tampoc s'hauria de proposar fer 21 km. encara que siguin més o menys planers. Sobre aquest fet, us poso un enllaç amb una breu i bona reflexió, de la qual em quedo amb el següent: "el deporte popular no es el lugar donde deba glosarse la épica del sufrimiento. Hay que tener capacidad de esfuerzo y hasta algo de sacrificio pero para divertirse, para disfrutar, no para sufrir. Y menos aún para correr riesgos innecesarios".

D'un altre costat, i com a casa som del reduït club de l'anti-futbol, el dissabte a la nit fem zapping i entre traca i traca, ensopeguem amb un reportatge al Canal 33 sobre la famosa Marathon des Sables que just havia acabat. Parlant del nivell d'exigència, aquesta deu ser una de les proves on aquest aspecte té més sentit. I sinó, ja m'explicareu vosaltres si no és extremadament dur córrer un total de 254 km. en 6 dies per la sorra del desert saharià, suportant temperatures elevades i havent de dur a sobre l'equip de supervivència. En aquesta edició han participat 1.090 corredors (potser "super-corredors") dels quals han finalitzat 923 (un 84%). Per ser la cursa a peu més llarga del món, el percentatge d'abandonament no sembla gaire alt. Però el més bo de tot és que hi ha molta més gent disposada a participar-hi i que les inscripcions s'exhaureixen així que s'obren, malgrat que el seu preu -2.700€- és per a molta gent, prohibitiu (alguns dirien que és un bon filtre per atraure només a aquells que saben a què s'han d'afrontar). Si mireu el reglament de la prova comprovareu que en la inscripció es posa molt èmfasi en la qüestió mèdica (suposo que una manera de protegir-se les esquenes davant de qualsevol mort). A més, el passat dilluns vaig parlar amb una de les meves estudiants -antiga corredora- i em va dir que casualment el seu pare -un jubilat de 66 anys- havia aconseguit acabar la prova després d'empassar pols durant gairebé 54h i mitja. Podeu llegir en aquest altre enllaç del diari "Regió 7" una breu entrevista a un altre corredor català -de Súria- on es parla d'una mica de tot.

I finalment, per concloure aquesta concatenació de fets, el diumenge acabo la lectura del llibre de l'Arcadi Alibés -"Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer". D'entrada, ja dic que no és una obra de la literatura universal -suposo que tampoc pretén ser-ho- i tampoc un llistat stricto sensu dels motius i raons pels quals l'Arcadi va començar a córrer i continua fent-ho. Les conclusions més importants que un pot extreure'n són, primera, l'evolució que com a corredor un pot tenir i segona, que d'al.licients per córrer no en falten mai, sempre se'n pot trobar un. En el seu cas, arribar a les 100 maratons (ara ja en porta 101), fer-ne a cada continent, a cadascuna de les ciutats olímpiques, etc. En el fons, la cursa és un pretext per sentir-se, feliç i, sobretot, per organitzar les vacances. Afegeixo que en funció de l'exigència que ens imposem, serem més o menys feliços corrent.

Per cert, i a banda de la victòria del Barça, pregunto: algú s'ha assabentat de la transcendental victòria del Suzuki Manresa a la pista del "tot poderós" Blancos Rueda de Valladolid, i amb què ha fet un pas de gegant per assegurar la seva presència a l'ACB una temporada més? Suposo que gairebé ningú. Per cert, parlo de bàsquet.

4 comentaris:

  1. Doncs jo si que vaig estar al cas de la important victoria del Suzuki Manresa a Valladolid, bàsicament perque soc un apassionat del bàsquet, i aprofito per felicitar-vos.
    Ja m'agradaria a mi veure un club de bàsquet de Terrassa a l'ACB!!!

    ResponElimina
  2. Al.leluia!! Una persona que sap parlar de bàsquet i a més a més, corredor popular. Benvingut al club. No si al final resultarà que compartim més coses que no només el córrer. Respecte el bàsquet terrassenc, recordo quan era jove l'Sferic que no sé si encara existeix, i d'on crec que va venir un jugador que va fa uns quants anys va fer història al club manresà, com és en Joan Peñarroya.

    Quan vulguis veure un partit ACB a Manresa, només cal que m'ho diguis. Estàs convidat; sóc soci però gairebé no hi vaig mai.

    Salutacions.

    ResponElimina
  3. l'Sferic encara existeix, i de fet organitza cada any un magnific torneig cadet amb els millors equips d'Espanya, (Barça, Penya, R.Madrid, Estudiantes, etc...). L'última "perla" egarenca es el Guillem Rubio que os va donar un gran resultat a Manresa, però que ara no te tants minuts a Unicaja Malaga.
    I moltes gràcies per l'oferiment!!!

    ResponElimina
  4. Doncs tens tota la raó, se m'havia passat per alt en Guillem. Fixa't que estem parlant de jugadors que fora del Bàsquet Manresa, no han acabat de triomfar als altres clubs on han anat (i podríem afegir a la llista en Paco Vázquez o Ferran Laviña), la qual cosa fa pensar que val més ser cap de ratolí que cua de lleó. Algunes excepcions serien en Roman Montáñez (que ha tornat i ens està salvant la temporada), Rafa Martínez (al València) o en Sergi Llull (al Madrid).

    I segueix en peu l'oferiment.

    ResponElimina