Cantonigròs: desentonarem?

Cantonigròs és una entitat de població que pertany al municipi osonenc de Santa Maria del Corcó i situat als peus del Collsacabra. Els orígens del poble daten del segle XVI i tenen com a protagonista a un tal Antoni Prat que, després de casar-se amb una pubilla local va fer-se una casa al camí ral de Vic a Olot i més tard, veient una oportunitat de negoci, va construir una posada per a traginers i comerciants. Amb el temps va guanyar-se la fama que s'hi menjava molt bé i el lloc es va popularitzar com a Can Toni Gros, en una clara referència a l'anatomia grossa de l'hostaler. Com acostuma a passar, al voltant de l'establiment començà a créixer un poblet que amb el pas dels anys va "apropiar-se" del nom de la fonda per acabar batejant-se "Cantonigròs". Així de senzill. Ja veieu com sovint l'origen dels topònims és molt més simple del que hom pot pensar.

Faig aquesta introducció perquè aquest diumenge, si no hi ha cap imprevist, Marathon man prendrà part de la VII Cursa de Cantonigròs (homenatge a Ramon Oliu). Per tant, deixarà temporalment de córrer per les terres de Ponent i el Bages i tornarà a la comarca veïna d'Osona on, tot i la seva relativa proximitat, no s'hi ha prodigat gaire (només per la cursa de la Policia de Vic a Manlleu i la de Calldetenes, ambdues l'any passat). En aquest cas es tracta d'una cursa de 10 km. amb predomini de pista forestal que surt del camp de futbol i durant els primers 4-5 qms. puges per després baixar pel mateix camí. Després de consultar alguns fòrums crec que és una molt bona opció (oimés si el temps acompanya) ja que la deixen bastant bé i la descriuen com una cursa amb un recorregut fantàstic i en un entorn magnífic, amb el punt just d'exigència com per no plantejar-se fer una bona marca però tampoc deixar de participar-hi, un ambient entranyable i molt familiar -hi ajuda que també hi hagi curses infantils-, una bona logística per a corredors i acompanyants (dutxes, aparcament i guarderia), tast de productes locals, etc.

Tot plegat, fa la pinta de ser una cursa del tot popular on el sentit competitiu s'ha de deixar a casa i amb no gaire gent. Així, la participació a les tres darreres edicions (en la cursa de 10 km.) s'ha mogut entre 145 i 165 persones, tot i que enguany a pocs dies de celebrar-se hi ha el doble d'inscrits que fa un any. I és que aquest deu ser un senyal que estem parlant d'una molt bona cursa. I una bona garantia de tot això és que al darrera hi ha un personatge que tot i no conèixer personalment, és un referent en el món de les curses populars: en Miquel Pucurull. I si no en teniu prou, un altre factor que fa inclinar la balança a favor de la cursa: és gratuïta i amb els temps que corren (mai millor dit) no és per desaprofitar-ho, oimés si com de vegades és critica, la relació qualitat-preu d'algunes altres curses és bastant millorable. Tot plegat, ja veurem com va i espero, com a mínim, no desentonar-hi gaire. Fer-ho en aquest indret seria com un pecat, tenint en compte que Cantonigròs és conegut pel seu Festival Internacional de Música.

De totes formes, i abans d'acabar l'entrada, voldria dedicar unes quantes línies a la persona a qui es ret homenatge a la cursa, en Ramon Oliu (Cantonigròs, 1923 – Hamilton -USA- 2005). És considerat l'introductor i impulsor del vessant popular de l'atletisme i el veritable promotor de les curses a Catalunya i a la resta de l'Estat (p. ex. va organitzar la primera marató popular l'any 1978, a Palafrugell). Resumint-ho molt, dir que va aficionar-se a això de córrer ja de gran als Estats Units -hi va recalar per motius de feina- fins a convertir-se en un corredor veterà de llarga distància (p. ex. va fer la marató de Nova York el 1976). De tornada a Catalunya per motius de feina, va voler estendre les curses pels carrers de les ciutats i el 1977 fundà la "Comissió Marathon Catalunya" per difondre els avantatges de l'atletisme popular.

Després de fer-se la marató de Palafrugell dos anys va posar en marxa la primera marató de la ciutat de Barcelona (1980). Hom li reconeix unes excepcionals qualitats com a organitzador de curses, a més d'altres tasques entre les quals destaca la de conferenciant, articulista i escriptor; el 1979 va publicar el llibre L’essència del córrer (reeditat vint anys després) i que continua sent una referència per a tots els atletes de fons. A mitjans dels 80s va tornar als Estats Units on uns quants anys més tard se li va diagnosticar la malaltia d’Alzheimer, que va ser la causa de la seva mort el 3 d'abril de 2005, als 82 anys. En pau descansi.