Aquest comentari intenta ser una breu reflexió (espero que reeixida i interessant) sobre la pràctica de determinats esports i la salut, i que m'ha vingut al cap per la gairebé coincidència en el temps de dos fets que, aïlladament, no tenen cap relació sinó és amb la salut. D'una banda, la meva revisió mèdica a càrrec de la feina i de l'altra, la malaurada notícia que va publicar fa uns dies el diari comarcal Regió 7 de la mort sobtada d'un ciclista mentre competia en una cursa de BTT.
En primer lloc, afortunadament no em puc queixar dels resultats que obtinc en les proves de la revisió ja que deixant de banda el persistent petit problema del colesterol (petit perquè no ha arribat mai a xifres preocupants) i altres deficiències menors que deuen ser inherents a l'edat, la resta d'indicadors són força positius. Fins i tot, la meva capacitat pulmonar ha augmentat i en això hi té molt a veure el córrer i sortir en bici regularment. I vet-ho aquí també! he augmentat uns quants quilos de pes (fixeu-vos que no dic "engreixar" perquè aquesta paraula significa literalment "afegir greix"). Per a que després vagin dient que córrer aprima! Això és cert però caldria especificar que, més aviat, el que fa es reduir el volum de grassa. Tot plegat, que en principi no hauria d'estar amoïnat per la meva salut si més o menys vaig fent com ara.
Ara bé,
i en segon lloc, a la passada edició de la prova ciclista de 3 hores de resistència que es celebrava en el marc de la festa major de Manresa, el solsoní Toni López de 35 anys i pertanyent a l'equip BTT Solsonès va morir d'una aturada cardíaca, recordant la també recent i més mediàtica mort del futbolista del RCE Espanyol Dani Jarque, i suposo que deu ser un cas molt semblant al del també jugador de futbol Antonio Puerta (del Sevilla) que amb tan sols 22 anys ens va deixar l'estiu del 2007. I per citar un altre cas tràgic, podem recordar el del corredor irlandès Colin Dunne (de 27 anys) que a la passada marató de Barcelona va caure fulminat quan el seu cor també es va aturar definitivament.
La pregunta que em faig és aquesta: què fa que de cop i volta el cor d'un esportista, fins i tot professional i se suposa que controlat mèdicament, digui prou i fins aquí hem arribat? Ja al recent congrés europeu de cardiologia celebrat a Barcelona va ser un dels temes tractats i destaquen algunes de les seves conclusions: sembla ser que les morts sobtades afecten més als homes, aparentment molt sans i sense cap malaltia cardíaca prèvia coneguda; que s’acostuma a produir en esports de resistència (p. ex. una marató, un triatló o similars) i que en el cas dels corredors de llargues distàncies, no es dóna gairebé mai un infart durant els 10 primers quilòmetres sinó més aviats cap al final o als 15 minuts després de la prova. En definitiva, el que cal esbrinar per sobre de tot és per què en aquests casos el primer símptoma de la malaltia porta a la mort immediata.
Si bé és cert que esports com l'atletisme i ciclisme són bons per a la salut i preveuen de malalties cardiovasculars, també ho és que el cos humà no és una màquina perfecta i que per molta precaució que tinguem, sempre hi ha el risc que les revisions mèdiques, les proves d'esforç, etc. no detectin determinades anomalies del cor i per tant, la pràctica de determinats esports que exigeixen un cert nivell de duresa acabin sent bombes de rellotgeria i que petin quan un menys s'ho esperi. Si els esportistes professionals passen revisions exhaustives periòdiques cada temporada i també cada vegada que noten una mínima molèstia, aleshores imagineu-vos quin "canguelis" hauríem de tenir els milers de corredors que com jo, gairebé cada dia sortim a córrer i competim en curses populars, sense cap més intenció que passar-nos-ho bé i posar una mica a prova el nostre cos, però amb un absolut desconeixement de fins on pot resistir. Per això és molt important conèixer un mateix els seus límits i saber aturar-se a temps, i si en mig d'una cursa veiem que no aguantem còmodament un cert ritme, pleguem veles no sigui que després apareguem a la secció d'esqueles del diari. Al cap i a la fi, com em va comentar un cop el col.lega Natxo Rovira les curses no són ni més ni menys dures sinó que som nosaltres mateixos els que fem que ho siguin.
Al final, la vida posa cadascú al seu lloc i no per això hem de quedar-nos al sofà no fent res. Podem escollir: o el risc d'una mort sobtada mentre estiguem corrent o el risc de morir per una explosió perquè s'ha donat la casualitat que mentre estaves a casa el teu veí s'ha deixat obert el gas i ... "boom". Em direu que hi ha poques probabilitats que això últim passi i tindreu raó però de vegades passa. Com les morts sobtades.
I ara creuem els dits, toquem fusta i fem qualsevol sortilegi de prevenció perquè em vaig a córrer una estona per escalfar de cara a la cursa de demà a Cervera.
En primer lloc, afortunadament no em puc queixar dels resultats que obtinc en les proves de la revisió ja que deixant de banda el persistent petit problema del colesterol (petit perquè no ha arribat mai a xifres preocupants) i altres deficiències menors que deuen ser inherents a l'edat, la resta d'indicadors són força positius. Fins i tot, la meva capacitat pulmonar ha augmentat i en això hi té molt a veure el córrer i sortir en bici regularment. I vet-ho aquí també! he augmentat uns quants quilos de pes (fixeu-vos que no dic "engreixar" perquè aquesta paraula significa literalment "afegir greix"). Per a que després vagin dient que córrer aprima! Això és cert però caldria especificar que, més aviat, el que fa es reduir el volum de grassa. Tot plegat, que en principi no hauria d'estar amoïnat per la meva salut si més o menys vaig fent com ara.
Ara bé,
i en segon lloc, a la passada edició de la prova ciclista de 3 hores de resistència que es celebrava en el marc de la festa major de Manresa, el solsoní Toni López de 35 anys i pertanyent a l'equip BTT Solsonès va morir d'una aturada cardíaca, recordant la també recent i més mediàtica mort del futbolista del RCE Espanyol Dani Jarque, i suposo que deu ser un cas molt semblant al del també jugador de futbol Antonio Puerta (del Sevilla) que amb tan sols 22 anys ens va deixar l'estiu del 2007. I per citar un altre cas tràgic, podem recordar el del corredor irlandès Colin Dunne (de 27 anys) que a la passada marató de Barcelona va caure fulminat quan el seu cor també es va aturar definitivament.La pregunta que em faig és aquesta: què fa que de cop i volta el cor d'un esportista, fins i tot professional i se suposa que controlat mèdicament, digui prou i fins aquí hem arribat? Ja al recent congrés europeu de cardiologia celebrat a Barcelona va ser un dels temes tractats i destaquen algunes de les seves conclusions: sembla ser que les morts sobtades afecten més als homes, aparentment molt sans i sense cap malaltia cardíaca prèvia coneguda; que s’acostuma a produir en esports de resistència (p. ex. una marató, un triatló o similars) i que en el cas dels corredors de llargues distàncies, no es dóna gairebé mai un infart durant els 10 primers quilòmetres sinó més aviats cap al final o als 15 minuts després de la prova. En definitiva, el que cal esbrinar per sobre de tot és per què en aquests casos el primer símptoma de la malaltia porta a la mort immediata.
Si bé és cert que esports com l'atletisme i ciclisme són bons per a la salut i preveuen de malalties cardiovasculars, també ho és que el cos humà no és una màquina perfecta i que per molta precaució que tinguem, sempre hi ha el risc que les revisions mèdiques, les proves d'esforç, etc. no detectin determinades anomalies del cor i per tant, la pràctica de determinats esports que exigeixen un cert nivell de duresa acabin sent bombes de rellotgeria i que petin quan un menys s'ho esperi. Si els esportistes professionals passen revisions exhaustives periòdiques cada temporada i també cada vegada que noten una mínima molèstia, aleshores imagineu-vos quin "canguelis" hauríem de tenir els milers de corredors que com jo, gairebé cada dia sortim a córrer i competim en curses populars, sense cap més intenció que passar-nos-ho bé i posar una mica a prova el nostre cos, però amb un absolut desconeixement de fins on pot resistir. Per això és molt important conèixer un mateix els seus límits i saber aturar-se a temps, i si en mig d'una cursa veiem que no aguantem còmodament un cert ritme, pleguem veles no sigui que després apareguem a la secció d'esqueles del diari. Al cap i a la fi, com em va comentar un cop el col.lega Natxo Rovira les curses no són ni més ni menys dures sinó que som nosaltres mateixos els que fem que ho siguin.
Al final, la vida posa cadascú al seu lloc i no per això hem de quedar-nos al sofà no fent res. Podem escollir: o el risc d'una mort sobtada mentre estiguem corrent o el risc de morir per una explosió perquè s'ha donat la casualitat que mentre estaves a casa el teu veí s'ha deixat obert el gas i ... "boom". Em direu que hi ha poques probabilitats que això últim passi i tindreu raó però de vegades passa. Com les morts sobtades.
I ara creuem els dits, toquem fusta i fem qualsevol sortilegi de prevenció perquè em vaig a córrer una estona per escalfar de cara a la cursa de demà a Cervera.
Jo sóc un esportista pèssim: no escalfo abans de les curses, no faig estiraments ni abans ni desprès, no só constant en l'entrenament... Però hi ha una cosa que crec que si faig bé: baixar-me de la bici o posar-me a caminar quan em sento que em falta poc per no poder.
ResponEliminaEstic amb tu Mariano, jo també passo bastant dels estiraments pre i postcursa i quan fent bici amb el Frans veig que en una pujada no puc més, baixo i a caminar. Ens veiem.
ResponEliminaDesgraciadament, un ex-professor meu de la Joviat (Manresa), va morir fa pocs dies mentre corría.
ResponEliminaCrec recordar que, després de la mort de Puerta volien posar desfibriladors a tots els camps de futbol,i dóno per suposat que a tots els estadis on constantment es practica qualsevol tipus d'esport també.
No s'hauría d'esperar a que mori algú per prendre decisions com aquestes.
Salut!
Hola Gemma, perdona pel retard en comentar el teu escrit però se m'ha passat per alt. Tens raó, no s'hauria d'esperar que mori algú en una cursa o mentre practica esport per prendre decisions. El que passa és que de vegades PASSA, és això que diuen del destí. Un pot estar fumant tota la vida i morir de vell i avorriment i en canvi, una altra persona cuidar-se i fer una vida més sana i acabar contraient un càncer del que sigui.
ResponEliminaCadascú ha de conèixer els seus límits corporals i, sobretot, ser-ne conscient. En una cursa, voldria dir no deixar-se portar per l'orgull personal d'acabar-la sigui com sigui perquè després podem penedir-nos (potser ja per sempre). Quan en una cursa dura -p.ex. una marató- de vegades un creu que ja ha arribat al límit, val més perdre una batalla que no pas la guerra al final. És a dir, és preferible que et reculli el cotxe escombra que no una ambulància o fins i tot, un cotxe funerari. Toquem fusta!
Per cert, jo també vaig estar un temps a la Joviat, tot i que fa anys que ho vaig deixar.
Gràcies per visitar el blog i t'animo a seguir-lo.
Joan Carles
Hola Joan Carles, doncs si...això de l'orgull personal pot ser fatal. Segueixo el blog des de fa bastantes setmanes, però mai m'havia animat a escriure-hi fins que vaig veure aquest escrit! Jo n'he obert un amb un grup de la classe (ens el fan obrir a anglès), i tot i que no sigui de curses, també t'animo a seguir-lo, és Wehavebeenthere.blogspot (a tots ens has tingut coma profe!). La veritat és que encara no sé ben bé com va, però suposo que no ha de ser gaire més complicat qe el Facebook, oi?
ResponEliminaSi, recordo que una vegada em vas dir que vas treballar a la Joviat, i si la memòria no em falla, diria que vas ser tu també el que em va dir que li hagués agradat ser pilot (d'avió o d'helicòpter?). Doncs fa poc més d'un mes, li vem dir adéu al Màrius Escànez (Avinyó), el coneixíes?
Bon cap de setmana!
Gemma