La casualitat ha fet que en pocs dies coincideixin dos fets que poden fer reflexionar a tota aquella gent interessada en el món de l'esport, en general, i de l'atletisme en particular. D'un costat, una notícia apareguda en alguns mitjans de comunicació i que es feia ressò d'un estudi publicat a la revista Circulation sobre els perjudicis coronaris que pot provocar un excés d'exercici; i de l'altra el programa de debat de TV3 anomenat "Banda ampla" que avui (dijous nit) tractarà el tema del dopatge en l'esport. O sigui, res de nou en l'horitzó! Del primer, dir que l'article té un títol com aquest Cardiac arrhythmogenic remodeling in a rat model of long-term intensive exercise training i ve firmat per una bona colla d'investigadors que seria molt llarga de reproduir aquí. Com no estic subscrit a la revista -entendreu que la seva temàtica m'agafi lluny dels meus interessos acadèmics i de recerca- només tinc accés al seu abstract (per als novells en matèria de revistes científiques, un resum).
Bàsicament, ve a dir una cosa tan de sentit comú com de vegades, òbvia, i que pot resultar xocant que se'n faci ara una notícia: qualsevol excés és dolent per al nostre organisme, sigui en menjar, beure, treball i també en exercici intens i d'una certa duresa o exigència. La conclusió més rotunda de l'article és que fer activitats de resistència de forma intensa i durant anys pot ser perjudicial per al cor, doncs pot provocar alteracions en la seva estructura i funció i afavorir l'aparició d'arítmies. Si ja se sabia que l'exercici genera canvis físics en el cor (el que es coneix com a "cor d'atleta") sembla ser que la novetat d'aquest estudi és que és el primer en demostrar que l'exercici d'alt nivell, intens i perllongat en el temps provoca malalties, la qual cosa hauria de ser motiu de preocupació per als triatletes, ciclistes, corredors de maratons i altres "bojos" per proves similars. La base del raonament és que un entrenament intens i crònic genera danys amb un efecte acumulatiu.
El que es deia abans: que si ens passem tenim més riscos que tard o d'hora el cor peti per sempre i anem a fer malves. No vol dir que hagi de passar sempre -és un consol- de la mateixa manera que l'estudi també afirma que els danys provocats en el cor per un exercici intens no han de ser irreversibles, atès que deixar d'entrenar es tradueix en una remissió de l'anomalia cardíaca. En sentit contrari, el risc potencial no afectaria a qui practica un exercici moderat i regular i tothom coincideix en els beneficis que això suposa, justament, en la prevenció de malalties cardiovasculars. Ara bé, si us demaneu com s'ha fet l'estudi la resposta és amb ratolins de laboratori, com no podia ser de cap altra manera: molt breument, durant 16 setmanes es va sotmetre un grup d'aquestes animalons a una hora d'exercici diària, que traduït en termes humans, equival a uns 10 anys d'entrenament. Ara quan entreni, potser em sentiré com un conillet d'índies essent observat de prop i d'amagatotis per un senyor amb bata blanca i una credencial de laboratori.
Del programa Banda ampla, com en el moment d'escriure aquesta entrada no s'ha emès, no sé què es dirà. D'entrada, és aquest un programa que no en fa ni fred ni calor doncs l'he vist algun cop (mai sencer del tot) i ... què voleu que us digui, no crec que sigui un programa de debat gaire reeixit. Per cert, algú de vestuari hauria de dimitir per com vesteixen a la seva presentadora -la Lídia Heredia- ja que sense saber un borrall del món de la moda i complements, de vegades un té la sensació que està presentant una gala de lliurament de premis o les campanades de mitjanit.
Però no fugim d'estudi. Si el tema és el dopatge en el món de l'esport, jo ja tinc la meva opinió al respecte: que tothom faci el que vulgui. Avui dia, i sense menysprear la innegable utilitat dels estudis que es facin sobre salut, esport i temes relacionats, amb la informació disponible no cal tenir gaires llums per saber que si et prens substàncies prohibides, és a dir, d'aquelles que no trobes a qualsevol botiga de nutrició de l'esport, pot arribar un moment que t'enxampin -això seria el de menys- i el que seria pitjor, que t'hi quedis pel camí. En el primer cas, no sé fins a quin punt val la pena arriscar-se a actuar de forma fraudulenta i que després caigui sobre un mateix la vergonya de tenir l'etiqueta de "trampós", la pèrdua dels guardons i encara més important, la dels patrocinadors. Com mai he competit a alt nivell no sé les pressions que pot tenir un esportista per guanyar tant sí com no una prova, una etapa, etc. Segur que n'hi ha de la mateixa manera que hi ha gent que es resisteix i altres que sucumbeixen a la "temptació" (encara que no compto que a ningú se li posi una pistola al cap, si més no en un país "normal"). Ara, si després un esportista dopat és "caçat" que no vingui demanant perdó, excusant-se en l'entorn, etc. Ni puto cas! I si per mala sort després arrossega problemes seriosos de salut, a fer cua en un hospital com qualsevol altre mortal. Que cadascú actuï com cregui convenient però alhora sigui conscient de les conseqüències.
Per part meva, no tinc res a témer perquè el meu dòping abans d'una cursa és el cafè amb llet i segons l'hora que surti de casa, els cereals amb el Cola-Cao. Si ni tan sols prenc les típiques gotes del "carajillo" perquè em fan basca! En aquest sentit, recordo que per a la marató de Barcelona vaig aficionar-me a ingerir gels i barretes energètiques -suposo que legals totes elles- però després ho vaig deixar estar ja que era tal el còctel que em fotia que crec que em feia més mal que bé. Ja em poden venir a visitar-me a altes hores de la matinada i per sorpresa, els "vampirs" xucla-sangs que controlen això del dopatge. De tant neta que la trobaran, podrien beure-se-la. Em refereixo a l'orina. Aggg!Per cert, si he sabut això d'aquest programa és perquè en Xavier Bonastre en va fer referència al seu bloc, i ell serà un dels convidats. Amb el seu llarg historial de curses potser serà interessant sentir què hi diu. Per acabar, una entrada de fa temps relacionada amb el tema plantejat:
Ahir vaig mirar una estona el programa Banda Ampla, fins que em vaig quedar dormida, jeje.
ResponEliminaLa meva petita opinió, és que el fi no justifica els medis, i menys quan s’està competint. Tal i com van dir, un esportista ha de saber que pot haver algú millor i per tant, no sempre es guanya. En aquests casos, una retirada a temps és una victòria!
D’altra banda estic d’acord amb el que es va dir ref. als nens que comencen a fer esport. Moltes vegades son els pares els que volen que els seus fills siguin allò que ells no han aconseguit. Soc vocal d’extraescolars en el col•legi dels meus fills i es vergonyós veure alguns pares en els partits, cridant, be per dir al seu fill què ha de fer, "senyor! una mica de respecte al entrenador!", o malauradament cridant a l’àrbitre, donant exemple de civisme i comportament.
No m’estranya que alguns nens es comportin violentament quan juguen, i altres, que tenen actituds per fer esport , acabin cremant-se.
L’esport hauria de començar com un joc, la resta caurà pel propi pes.
Aupa!
No al dopatge!!
Molt bona l'opinió i molt ben exposada (ara m'ha sortit la meva vena de professor!). Estic amb tu quan dius que els pares aboquen en els fills els desitjos perquè siguin allò que ells no han pogut ser, quan moltes vegades potser als fills no els ve d'aquí i l'únic que busquen és divertir-se. Les frustracions d'uns acaben sent també.les dels altres.
ResponEliminaAl cap i a la fi, de cracks de l'esport no n'hi ha gaires i per tant, de vegades, quan més esforços aboquem més possibilitats tenim de no arribar allà on voldríem.
Gràcies i no al dopatge (llevat del cafè amb llet abans d'una cursa).