diumenge, 13 de febrer de 2011

No estic gaire fi!!

Doncs sí, mal que em pesi he de reconèixer la veracitat del títol d'aquesta entrada. He de ser sincer amb mi mateix i no fer-me il.lusions; d'un temps ençà trobo que em costa més ara fer algunes activitats que abans tenia més per ma (sense que tampoc fos un "atxa"). La sortida en BTT del passat diumenge potser va ser un avís per recordar-me que aquest esport no ha de ser el meu (tot i que no em calia una "pájara" per recordar-me'n); però és que aquest passat dissabte vam coincidir tots els quatre membres del "Team" (ja feia molt temps del darrer cop!) i vam optar per fer una tirada llarga, bo i tenint en compte que en una setmana ens esperen a Balaguer per la seva mitja marató. L'itinerari que vam fer segueix en bona part el que vaig descriure fa unes setmanes de la ruta Ignasiana però a l'inrevés: direcció Parc de l'Agulla, bombers, Viladordis, abocador, Sant Pau i cap a Manresa de nou entrant pel barri de Santa Clara. Ens vam estalviar la part que segueix el riu Cardener i que des del Pont vell s'enfila cap al nucli antic, així com també la més "avorrida" que travessa el polígon industrial del Dolors, però a canvi vam fer més tram rural des de les Marcetes fins a Sant Pau. En total, gairebé 18 km. i si ens arribem a descuidar acabem completant una mitja marató sense voler-ho.

Doncs bé, potser va ser perquè duia una setmana sense dormir ni gaire ni gaire bé, potser va ser tan sols, un mal dia ... vés a saber! Però aquest dissabte no va haver-hi manera que les meves cames responguessin bé, més enllà del qm. 12-13. És cert que el recorregut no és que fos pla, ni molt menys, sinó que era una mica trenca-cames però he fet curses i sessions d'entrenament més durs i m'he sentit bastant millor. Tampoc ajuda gaire córrer amb tres persones que ara per ara, estan en millor forma que jo (és el que té això de fer molta muntanya i sortir més en BTT). En altres paraules, estic pitjor del que havia previst fa un temps i encara que ja m'havia fet pagues de no aconseguir unes "grans fites" en les meves curses, ara tinc més clar que m'hauré de conformar amb unes de més molt més modestes, sobretot quan parlem de curses de mitja distància (llegeixi's mitges maratons). I és clar, tenint-ne una d'aquí pocs dies, suposo que aquesta no és l'actitud més positiva per afrontar-la. Aniré a veure-les venir i m'ho hauré de prendre amb calma; si m'agrada córrer no m'ha d'agradar patir més de l'estrictament necessari. I no ens enganyem, us ben asseguro que el meu llindar del dolor és baix, i més quan la situació no requereix que sigui més alt.

Per sort, altres estan millor que jo. Ahir diumenge es va celebrar la mitja marató de Gavà, amb quasi 2.500 corredors, i ja sabeu que mantinc contacte virtual amb altres dos blocaires que, un cop més, han demostrat estar a anys llum de mi. D'una banda, en Raúl Muñoz que va baixar de l'1:27h (fantàstic temps!) i de l'altre l'Ernest Crespo que es va "conformar" amb 1:37h però perquè va fer de llebre per a un col.lega seu. De ben segur que si hagués corregut més "lliure" el seu temps seria sensiblement millor. Potser que el contracti perquè me'n faci a mi! Ja veieu que em conformo amb molt poc. En certa forma, això em recorda una seqüència d'un d'aquests programes de TV estúpids que ara estan de moda -"Princesas de barrio" (de La Sexta)- quan una de les protagonistes deia que el seu somni és arribar a ser mileurista (ja veieu que aquesta noia té el llindar d'objectius i aspiracions molt baix). El meu és acabar la propera cursa amb bones sensacions, sense que m'importi gaire el temps.

Clar que d'aquí una setmana aquesta entrada podria estalviar-se depenent de com em vagi la cursa. Ja us ho explicaré al seu moment.

4 comentaris:

  1. Això dels moments va com va. Normalment va relacionat amb les hores d'entrenament i descans que s'hi destina. Això és impepinable. A part d'això, aspectes com el descans són molt i molt important per estar bé del tot. Com tu bé dius, és qüestió de fer la mitja a veure-les venir i a gaudir una mica (ja se sap que el patiment hi és es vulgui o no). Crec que una cursa es gaudeix o bé per objectius aconseguits (això vol dir més patiment) o bé perquè vas a bon ritme i podries donar més (per tant, el cansament és menor i acabes més fresc).

    Com deia algun entrenador d'aquests famosos (no sé si el Cruyff, encara que no siguis molt futbolero): "Salgan y diviértanse" (o una cosa similar).

    Gràcies pels elogis. Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Hola Raúl,
    És molt bé com tu dius, una mica de patiment és impepinable i haurem de fer cas del Johan: procurarem divertir-nos i passar-nos-ho bé. Dels altres objectius, ja ho veurem sobre la marxa.
    I els elogis, del tot merescuts

    ResponElimina
  3. Doncs Joan Carles, si finalment coincidim, no tindría cap inconvenient en fer de llebre i córrer en companyia, que es de les coses més "xules", però en tot cas, estic segur que estàs més fort del que dius, punyetero...
    Una abraçada.
    P.D. Finalment no correré la Duatló de Terrassa.

    ResponElimina
  4. Ernest,
    M'apunto l'oferiment però ja et dic que hauries de baixar bastant el teu llistó perquè jo et pogués seguir: més que de llebre faries de grua o encara pitjor, de remolcador!!
    Sobre Terrassa, no ho tinc decidit. Esperaré a Balaguer i depenent de com em senti, faré una cosa o altra. També pot ser que les inscripcions s'acabin abans ja que he vist que no en queden gaires més.
    Una altra per tu.

    ResponElimina