S'acosta el setembre, s'acaba la sequera

Entrem a la darrera setmana d'un mes d'agost que des del punt de vist de curses es tancarà, amb moltes probabilitats, buit, doncs l'oferta del proper cap de setmana -l'últim- no m'atreu gaire, tot i la possibilitat de participar a la Marxa dels 3 pics de Navàs. Però com tampoc n'estic gaire convençut, abans de fer res que em faci més mal que bé, potser ja ho deixaré estar per al setembre. Parlant d'aquest mes, passarem de la sequera més absoluta a un autèntic revival de tal forma que tindrem veritables problemes per decidir-nos per una cursa o altra. De fet, l'oferta és prou àmplia i interessant que si volguéssim podríem no repetir-ne cap, malgrat que potser ho farem en algun cas puntual.

Dit això, us apunto tot seguit unes quantes curses a les quals he posat l'ull, també en el ben entès que suposo no correré cada cap de setmana. Pel que fa a aquelles que serien novetat tindríem les següents:

• Cursa de la festa major de Matadepera, el dissabte 4 de setembre. És de 10 km. i té de bo que la inscripció és gratuïta. No tinc ni idea del seu recorregut, si és planer o dels durs i en cas que ens hi acostem ja ho descobrirem.
• La Mitja Marató de Sabadell, el diumenge 5 de setembre. M'interessaria fer-la tenint en compte que la darrera cursa d'aquesta distància va ser el maig, a Tàrrega. Ara bé, potser és un pèl arriscat tenint en compte l'escassa activitat de l'agost i que arribaré amb un estat de forma francament millorable i el que potser serà més fotut, en uns dies que encara farà calor. En altres paraules, una mitja que en el calendari està posada massa d'hora (per mi, és clar) i si finalment ens decidim, ens ho podrem agafar com un test, un entrenament una mica exigent.
• La Cursa de la Diada de Térmens, el dissabte 11 de setembre. És de 10 km. i amb un perfil que no ajuda a l'optimisme. Pel que tinc entès sembla ser que té força acceptació ja que a les darreres dues edicions ha aplegat gairebé 400 corredors. Potser aprofitarem una reunió familiar a Lleida per fer-la.
• La Cursa de l'Esbufegada de Mollerussa, el dissabte 18 de setembre. També és de 10 km. i amb un perfil del tot pla. És curiós però amb la quantitat de curses que es fan a la capital del Pla de l'Estany, aquesta seria la primera per mi.
• La Mitja Marató de El Pont de Suert, el dissabte 18 de setembre. També hi ha l'opció de fer una cursa de 10 km. si no ens veiem amb cor de fer el doble i tenint en compte el desplaçament que caldria fer potser seria una bona opció per passar un cap de setmana per l'Alta Ribagorça. Ara bé, com aquest cap de setmana es fa també la travessa Matagalls-Montserrat, ja anuncio que tots els membres del "Team" no hi podríem ser.
• Per al darrer cap de setmana, tot i que la data encara està per confirmar, hi ha prevista la cursa de bombers de Puig-reig (no la de Barcelona!!). M'agafaria prop de casa i seria un bon colofó de mes.
  

Ja veieu que l'opció de curses és, com deia, prou diversa com per no fer-ne cap. A més a més, també hi hauria l'opció de repetir alguna cursa de les ja fetes l'any passat, com les de Cervera i L'Ametlla de Merola (ambdues de 10 km.) i ... com no, la cursa dels Volcans d'Olot, de molt record per a tots nosaltres. Us n'apuntaria unes quantes més de muntanya (a Avinyó, Moià i Avià) però com ni se m'ha passat pel cap la possibilitat de fer-les, no val la pena.

Hola Mizuno!

Un bon professional, si presumeix de ser-ho, ha de poder treballar amb les millors eines que tingui al seu abast: un pintor i les pintures, un informàtic i el software, un mecànic i els cargols, un futbolista i el talonari de xecs en blanc ... i així anar fent. Doncs bé, això mateix podríem dir dels corredors ja que a part d'haver de córrer amb el cap i el cor (com diríem en català, amb seny i rauxa) també ho han de fer amb un bon calçat. Al cap i a la fi les cames i els peus són les eines principals amb què ens hem de propulsar sobre el ferm (asfalt, pista, carrers, camins, corriols, etc.). Des del meu punt de vista, confesso que mai hi he parat gaire atenció a aquesta qüestió, des del moment que em prenc això de córrer com una afició, més que una obligació. I d'aquí que no m'hagi considerat mai un corredor ben calçat; simplement em posava les sabatilles que tenia en aquell moment per casa i apa, cames ajudeu-me. Això vol dir que aquestes em servien tant per córrer curses de 10 km. que una marató, sobre asfalt o pista, en pla o per forts pendents, etc. De fet, he seguit fent com quan era més jove i això de les curses no era tan popular com ara i en el nostre fons d'armari teníem les peces de roba esportiva justes i necessàries: unes vambes, una samarreta, un pantalonet curt i un xandall per quan feia fred. I para de comptar.

En canvi, ara me n'adono que m'havia quedat ancorat en el passat i que des d'aquest punt de vista no he estat capaç de seguir el pas del temps. Reconec també que fins ara no era aquesta una qüestió que m'hagués tret la son però és clar, arriba un moment que cal fer una passa endavant i fer les coses com Déu mana. Us estareu demanant el perquè d'aquesta reflexió prèvia i la raó és molt senzilla: fa un parell de dies vaig visitar la podòloga per a una revisió de la planta dels peus (fora durícies) i després de parlar-hi i de comprovar que les meves sabatilles estaven prou gastades, vaig decidir canviar-les. Al cap i a la fi, les actuals -que encara guardo- deuen tenir una pila de kms. fets ja que les vaig comprar després d'haver fet la mitja marató de Tàrrega de l'any passat (al maig del 2009). I la veritat és que en el moment d'escollir-les no em vaig fixar gaire en les seves característiques.

Ara, en canvi, no ha estat així. He decidit invertir en la salut dels meus peus i cames i he optat per comprar unes sabatilles que, a priori, han de ser força bones. Així doncs, us presento les meves Mizuno model Wave Precision 11. Després de buscar informació en algunes webs (p. ex. en aquesta hi trobareu un munt d'informació de tot i més del que fa falta per córrer) i d'unes quantes consultes a gent que sap molt més que jo del tema, he optat per aquestes després que a la tria final l'altre "finalista" fos unes Saucony. Ja veieu que si voleu anar ben calçat cal anar sobre segur. I és que avui dia hi ha tants models disponibles, tan diferents i alhora tan especialitzats que sembla que tenir unes úniques sabatilles per a tot sigui fer el préssec, d'un que comença a iniciar-se en les curses i no pas d'algú que, com jo, ja té una certa experiència.

Us en faríeu creus de com de tecnificat ha arribat a ser el món de les sabatilles esportives ja que quan hàgiu de fer la tria -si voleu ser conseqüents amb el que deia al principi de l'entrada- haureu de tenir en compte variables com les següents: el vostre pes, el de les sabatilles, si les busqueu per a un tipus de curses o una altra, si són per a entrenar, fer sèries o curses més llargues, per a un màxim de qms. a la setmana, si han de trepitjar més asfalt que terra, si sou pronadors, supinadors o més aviat neutres, etc. És a dir, tantes coses que quan les trieu sempre us quedarà el dubte de si heu fet una bona compra o n'hi han unes altres de millors. És per això que us recomano de totes totes que tingueu una idea força consistent del que necessiteu i aneu a una botiga especialitzada perquè us assessorin bé. Penseu que si us heu de gastar uns quants calerons en unes bones vambes és de carrer que el venedor sàpiga què està venent i us expliqui bé les virtuts i defectes de la vostra tria. I si hi heu d'estar mitja hora, doncs us hi esteu que l'ocasió s'ho val. Com a mínim que sortiu de la botiga amb la sensació que la vostra ha estat una bona compra i després, a mida que vàgiu fent curses, ja es veurà si l'heu encertada o no.

Pel que fa a aquestes Mizuno, avui les he provades de bon matí i la primera sensació ha estat molt bona: lleugeres, ben adaptades als meus peus i fins i tot el tendó m'ha fet menys molèsties que altres vegades. Potser és una casualitat i una cosa no té res a veure amb l'altra, o potser no. Només espero que em donin bon resultat i no m'hagi de penedir de la compra. Això sí, no espereu ara que a les properes curses "voli".

Agost: la "dolce far niente"!!

Potser estàveu esperant la crònica de la cursa del passat diumenge a Manlleu, amb motiu de la seva festa major, tal i com havia anunciat en la meva previsió; i és clar, passats tres dies ja és massa temps com per continuar estant al cas. Doncs bé, ja us dic ara mateix que ho deixeu estar perquè senzillament no hi vaig fer acte de presència. I és que després de rumiar-m'ho vaig pensar que no valia gaire la pena sortir d'hora de casa per ser-hi a temps de fer la inscripció (es feia el mateix dia), amb el tendó encara tocat i tot plegat, per participar en una cursa de 5 km. En altres paraules, que hagués sortit més car el suc que la sardina. I això que es tractava d'una cursa gratuïta, una de les poques que hi ha al calendari.

Fa dues setmanes ja vaig fer una entrada de possibles curses a fer en aquest agost, un mes que com ja deveu saber no acostuma a oferir gaires opcions interessants. En l'escrit ja avisava que era força improbable que participés en cap cursa però tampoc ho descartava d'entrada, a fi d'intentar mantenir una certa activitat per no començar després el setembre de gairebé zero. De moment, però, portem dos caps de setmana sense afegir cap cursa al sarró i les perspectives per al que resta de mes no són gaire afalagadores. I és que confesso que m'estic agafant un mes d'agost d'allò més gos, de plenes vacances, de pur oci (com a negació del "negoci") i entre això i el que deia abans del calendari ... comprendreu que els al.licients per a la competició són, més aviat, escassos. Com intento reflectir en el títol de l'entrada, diguem que aquestes setmanes estic descobrint com és d'agradable practicar això que els italians anomenen "dolce far niente" que traduït vindria a significar una mena de "mandra refinada". Tot i així, aquest "niente" no és, en cap cas, quelcom d'absolut sinó més aviat relatiu; prova d'això és que aquestes setmanes he recuperat el ritme de les meves sortides, que havia descuidat al juliol, això sí amb calma i sense dedicar-hi esforços extrems.

I sembla ser que aquest "esperit" vacacional s'hagi encomanat al "post" de les curses. Dic això perquè després de buscar pel Web alguna crònica de les curses, confesso que no n'he trobat gaires, ni tampoc cap classificació (a dia d'avui) per tenir una certa idea de com a mínim, el nombre de participants. Per començar, del Cross de Cabrera d'Anoia només he pogut esbrinar que hi van ser-hi poc més de 60 corredors en l'opció de la cursa de 10 km; del Cross de Les Coromines (Aguilar de Segarra) tenim una entrada en aquest altre blog i una breu notícia al diari "Regió 7" on se'ns diu que en total hi van córrer una setantena de corredors a les diferents categories. De la cursa de Maials la web de l'organització encara no ha publicat cap classificació i només he trobat un comentari al fòrum de l'entitat Km0.cat. Això sí, aquí hi podreu veure moltes fotos (i es pot deduir que hi havia ben bé un centenar de persones) i el que més m'ha cridat l'atenció: que sent una cursa gratuïta hi hagi la catifa per controlar el temps amb xip. I per últim, de les curses de Manlleu i Vilagrassa dir que no he trobat res de res, cap referència en blogs, diaris, etc. I la veritat és que no continuaré buscant; ho deixo aquí. Ja veurem com van aquestes dues darreres setmanes d'agost.

Per acabar, potser us interessarà tornar a llegir aquesta entrada força recent.

• Farem alguna cosa el mes d'agost?
  

Matagalls-Montserrat: per què?

Llegint el diari Regió 7 de fa una setmana (divendres 6 d'agost) trobo una notícia que suposo abans m'hagués passat desapercebuda però ara no tant des que 2 membres del "Team" hi estan implicats, i que té a veure amb la propera edició (la 31ª) de l'emblemàtica travessa Matagalls-Montserrat. Per als qui no ho sàpiguen, es tracta d'una marxa de resistència no competitiva organitzada pel Club Excursionista de Gràcia des del 1976, que recorre camins de muntanya des del cim del Matagalls (a Coll Formic, a 1.125m. d'altitud) al monestir de Montserrat (a 720m.), al llarg de 83,4 km. i un desnivell acumulat de quasi 6.000 m. I tot i no tenir un caràcter competitiu, l'objectiu és cobrir-la en menys de 24 hores. Doncs bé, malgrat que l'any passat ja es van obrir per primer cop les inscripcions per Internet ha estat enguany que s'ha produït una autèntica allau que ha agafat desprevinguda l'organització, ja que les 3.000 places disponibles es van omplir en un temps rècord de només 17 hores. La preocupació rau en el fet que sembla ser que hi haurà un contingent d'excursionistes sense plaça i que a través de fòrums han manifestat la seva intenció de fer la marxa tant sí com no. Òbviament, en el cas que hi hagués un accident aquests no quedarien coberts per l'assegurança contractada per l'entitat, i si bé aquesta reconeix que està prou capacitada per organitzar cites de més magnitud, s'ha fixat el límit de 3.000 participants tant per una qüestió de compromís mediambiental com per, sobretot, garantir les condicions de màxima seguretat, tractant-se d'una travessa que transcorre per muntanya i en part, de nit.

El "Team" hi serà representat perquè el Xavi i el Jordi s'hi han inscrit i no dubto pas que al final seran part del 75% de marxadors que, de promig als darrers dos anys, han aconseguit acabar-la. La seva preparació física és prou bona com per ser optimistes, bo i més després d'algunes de les seves "gestes" en l'ascensió d'alguns cims importants, catalans i estrangers. I de ben segur que serà una molt bona experiència de cara a futurs reptes (es parla de pujar al Tobkal, a l'Elbrus, etc.). Ja veieu, doncs, que aquest parell s'apunta a qualsevol "bombardeig" que se'ls posi per davant. Per part meva ja us dic jo que no m'hi trobareu pas doncs no li veig cap sentit caminar durant tantes hores, i a més passant per uns paratges que val la pena veure'ls de dia i no de nit. No vull córrer el risc que em surtin butllofes o que em faci una revinclada que s'hagués pogut evitar perfectament. I si tot i així tingués tantes ganes de fer aquesta travessa, no veig perquè he de pagar per passar per uns camins per on pots transitar en qualsevol altre moment. És clar que això també ho podria dir algú altre en relació a les curses en què participo però ningú em negarà que córrer té un cert component competitiu i en canvi, el fet de caminar ... no ho sé. Per tant, em faig la pregunta: Matagalls-Montserrat, per què?

I si jo mateix vull respondre'm em ve al cap la següent reflexió i que en certa forma, vindria a reafirmar el que ja s'ha comentat en altres entrades del bloc: a mi em sembla que la popularització de certs esports -p. ex. les curses a peu, en BTT, etc.- també és dóna en una pràctica tan saludable com antiga a casa nostra, com és l'excursionisme (perdó, de fa un temps s'ha de dir "senderisme" que és un nom més cool). El fer una travessa o, simplement, caminar per la muntanya està agafant tal volada avui dia que s'ha arribat a un extrem que sembla que s'hagi de posar un embolcall d'un cert esperit "competitiu" personal (tot i que ja queda molt clar que no és el cas d'aquesta marxa) per reafirmar-se un mateix, per dir que es fa esport (com si no es pogués fer d'una altra manera), etc. És més, més d'una persona que coneix la meva afició per les curses popular es va quedar una mica sorprès després de saber que aquest tipus de reptes no m'interessen gens ni mica i que més aviat, crec que des del punt de vista de la salut fan més mal que bé. Per entendre'ns, no conec cap caminador veterà -i en sé d'uns quants- que no hagi acabat amb problemes de genolls i altres articulacions. I d'altra banda, la gent que em coneix sap que intento "fugir" sempre d'aquells llocs i actes amb una elevada afluència de gent i per tant, havent-hi tantes caminades que es fan arreu, no crec que sigui gaire lògic que per començar triï, justament, la que deu ser més coneguda (i no precisament fàcil).

Relacionada amb aquesta notícia, a El Períodico d'ahir trobo un article d'opinió (pàg. 6) firmat per l'escriptor Josep M. Fonolleras titulat "¿Esport saludable?" en el qual reflexionava sobre la pràctica d'esport (de qualsevol) després de veure com un parell de corredors pujaven vàries vegades les escales de la catedral de Girona, mentre ell feia un cafè en un bar del davant. Deia alguna cosa interessant però també, òbviament, susceptible de ser replicada. Segons ell, els èxits esportius només s'aconsegueixen mercès un acostament suïcida a la frontera dels propis límits de cadascú i que és qüestió de saber fins on pot aguantar el cos, de quan s'ha de deixar de tibar la corda. Ara bé, ja sabem que de vegades el "viatge obscur al desconegut" (com deia ell) no arriba a bon port, com si fos un experiment que no acaba de sortir bé. I fent una comparació -al meu parer desencertada- amb el recent campionat del món de sauna (sí sí, ho heu llegit bé) en què un dels finalistes va morir víctima d'un col.lapse (i jo afegiria també que de la seva pròpia imbecil·litat), en Fonolleras deia que l'esport té un elevat component d'absurditat.

Què voleu que us digui? Que un escriptor que potser no ha practicat esport en sa vida i que quan era estudiant devia aprovar per llàstima l'assignatura de gimnàstica faci aquesta afirmació tan rotunda i general, em sembla una mica fora de lloc. És com si jo digués que llegir és absurd perquè em caigui a les mans un text que no m'agradi, d'aquells farragosos i tan profunds que poca gent és capaç d'entendre i copsar el missatge de qui l'ha escrit. Qualsevol èxit, sigui al camp que sigui, només s'aconsegueix a base de voler arribar més lluny i no té res d'absurd intentar-ho. O és que la literatura universal es podria vanagloriar avui dia de les grans obres de referència si l'ésser humà no s'hagués esforçat per escriure-les? Què hagués passat si en lloc de voler tenir aquests referents només s'hagués preocupat per saber llegir i escriure les normes més bàsiques i s'hagués plantat aquí? Sí serien absurdes, en canvi, en determinades activitats que poden posar en perill la salut física (i mental) de la persona.

Qualsevol corredor comet de tant en tant alguna ximpleria però no per això ha de ser un ximple, de la mateixa forma que no s'ha de desqualificar un escriptor perquè la seva bibliografia inclogui alguna obra que no hagi tingut gens d'èxit o hagi rebut crítiques ferotges. Un corredor que es prepari per a una marató pot ultrapassar els seus propis límits físics a l'igual que un escriptor els seus de mentals volent fer l'obra de la seva vida; ara em ve al cap aquella imatge tan tòpica d'un escriptor davant el teclat del seu ordinador, a qui no li ve la inspiració i que mentre espera que se li aparegui per art de màgia, no deixa de fumar, menjar porqueries i saquejar el seu moble-bar. És potser això més sa i menys absurd? Així doncs, li diria al Sr. Fonolleras que no desmereixi el fet de pujar i baixar escales, encara que sigui com a part d'un entrenament d'uns corredors (potser ell és dels que sempre fan ús de l'ascensor) i no digui ximpleries perquè estic convençut -tot i no haver llegit abans res d'ell- que no és cap ximple. Qui sap si quan deia això acabava de fer una sauna!

Tot plegat, no compto que el trobeu en aquesta travessa de la Matagalls-Montserrat malgrat que en aquest cas coincideixo amb ell que com a esport, no deixa de ser una absurditat. Però no per això caminar ha de ser quelcom absurd. Que quedi clar!! I perquè no se m'enfadi aquells de vosaltres que hi participareu, aquí teniu un vídeo de l'any passat.

Per acabar, potser també us interessarà llegir aquesta entrada força recent:

• Val la pena l'esforç de córrer?
  

Marathon man ha estat "testat"

Si de tant en tant tafanegeu els blocs que estan llistats al de Marathon Man n'hi ha uns quants que segueixo habitualment i que són de gent que com jo, ens podem considerar amb totes les de la llei, "corredors populars". Doncs bé, n'hi ha un del col.lega Ernest Crespo de qui encara no tinc el gust de conèixer en persona -és el que té això de les coneixences virtuals- però que mercès a la blogosfera hem fet una certa, podríem dir, amistat. A més de compartir la passió per les curses populars i també com jo, de començar a participar-hi d'ençà no fa gaire temps, tenim un parell d'elements més en comú com són la nostra primera marató (Barcelona 2010) i un altre de caire més vital "vital" ja que també ha estrenat la seva paternitat fa pocs mesos.

Faig aquest escrit per agrair-li la seva darrera entrada al bloc que va iniciar al novembre de l'any passat (de fet, no gaires mesos més tard que el meu). Al llarg d'aquests mesos, i entre altres, ha fet 10 entrades titulades "Corren que se les pelen: TESTSET" i que són breus qüestionaris a corredors diversos. Si feu una ullada veureu que inclou alguns de mediàtics com l'Arcadi Alibés i Xavier Bonastre, uns altres que no ho són tant com aquest parell però que sí són figures d'aquest esport (p. ex. en Pol, Guillen, Roger Roca o en Carles Castillejo) i uns quants més que confesso no conec gaire però que també són molt bons, de ben segur millors que jo (en Jaume Leiva, Marc Hurtado, Rafael González i Marc Roig). Així, si us demaneu què redimonis hi faig aquí la meva resposta és que no ho sé ben bé. Segons l'Ernest no sempre s'ha de donar la veu en exclusiva a aquells corredors als quals no hi arribem ni a la sola de les seves sabates, doncs aquests ja tenen el seu propi ressò per les seves marques. Per tant, agraeixo -i molt- la seva iniciativa perquè dóna veu a gent que com jo -i en som un munt- som d'allò més anònims i que sospito continuarem sent-ho pels segles dels segles ... amén!

Només espero que després de la meva aparició el seu blog no perdi el prestigi que s'hagi pogut guanyar en el temps que porta actiu. Si més no, i en previsió que això pugui passar, us avenço una primícia: segons el propi Ernest el pròxim qüestionari serà d'un tal Abel Antón, un antic corredor maratonià, campió del món i amb un currículum de curses i victòries que fa por.

De BTT cap a Matarrodona

El passat dijous jo i el Frans decidim d'agafar la BTT i fer una sortida més, en un dels pocs cops que podem escapolir-nos de les nostres obligacions familiars (de laborals també en tenim però que carai ... estem de vacances). Doncs bé, com disposem d'una mica més de temps que en anteriors sortides optem per tirar cap el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i arribar-nos fins més enllà del Farell, en concret fins al mas de Matarrodona, un objectiu que altres vegades ens havia quedat pendent per haver optat per altres opcions en aquesta zona -com la Vall del Flequer- o per manca de temps. I justament per no perdre'n més del necessari, tirem pel dret fins el nucli del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera local que ve de Manresa, i des d'on comencem la ruta. Així, gairebé just a l'entrada agafem l'anomenat Camí de la Casa Nova que discorre paral.lel a la riera homònima; quan arribem a la Casa la passem de llarg i seguim pel camí de Can Padre i poc després ens topem amb el cartell que ens indica que estem entrant dins els límits del Parc Natural.

Aquí haurem de travessar la riera i pel mateix camí, comencem l'ascensió tenint sempre a la nostra esquerra el vessant de la Serra dels Ermitanets (penseu que en aquest punt l'altitud és de 265 m. i que haurem d'arribar als 560 m.). A la cota dels 359 m. arribem a la masia que dóna nom a aquest camí però que com les altres del voltant es troba bastant deixada i des d'aquí ja contemplem una de les "joies de la corona" d'aquesta zona, com és el mas del Farell. Seguim pel camí i després de fer un gira de 90 graus anem ara paral.lels a la riera de Santa Creu, que haurem de travessar fins a tres vegades (sort que en aquesta època baixa seca). Ara bé, no ens despistem perquè a l'alçada de les restes l'església romànica de Santa Creu de Palou (tot i que amagades) haurem de deixar el camí i agafar-ne un altre a la dreta que ens ha de portar a una cruïlla on podrem triar entre tres opcions, el mas del Farell, el de Puigdoure o el nostre objectiu, Matarrodona (pel camí que mena al nucli de Sant Vicenç de Castellet). Aquí ens trobem a la cota dels 425 m. i encara ens resta pujar un bon tros.

Amb una mica de paciència i esforç -ja sabeu que això de la BTT no és el meu fort, si és que en tinc algun- anem fent i afegint metres a les rodes. Abans d'arribar a Matarrodona passem per davant de l'ermita de la Mare de Déu de la Concepció i poc després ens plantem davant del mas que dóna nom a aquest indret. I tot i que no ens hi podem estar gaire estona creiem que l'esforç ha valgut la pena doncs d'estant aquí es gaudeix d'una molt bona panoràmica de bona part dels relleus del Parc, en primer terme la Carena de la Fosca i més enllà la Serra de l'Obac. Una llàstima que per arribar a aquest punt i que pot ser l'inici de més bones rutes haguem de menester més d'1:30h. (en aquell moment me n'adono que potser fora bona idea contractar un servei d'heliBTT enlloc d'heliesquí). De fet, el mas es troba situat al peu mateix d'un contrafort típic d'aquestes muntanyes de materials conglomerats, al cap damunt del qual hi ha un avenc (a l'esquerra de la fotografia).

Després ens queda la tornada cap a Manresa que potser és la millor part del recorregut, deixant de banda les seves vistes; i és que és gairebé una baixada constant fins arribar de nou al Pont de Vilomara. Això sí, la pujada per la carretera local fins l'entrada a Manresa pel polígon de Bufalvent no ens la treu ningú. Més aviat jo acabo traient la llengua! Per cert, tafanejant i buscant informació pel Web he trobat aquesta fantàstica pàgina on podeu trobar un extens llistat d'indrets d'interès del Parc classificats per tipologia (cases, cims, colls, coves, creus, fonts i tombes) i municipis, les fotografies i una base de mapes de diferents editorials i escales. De fet, per indicar els topònims del recorregut he utilitzat el mapa topogràfic de l'ICC d'escala 1:5.000, que permet un gran nivell de detall (també hi trobareu mapes de l'Alpina i del Centre Excursionista de Terrassa). Us la recomano d'allò més. Per cert, aquesta pàgina s'obre bé amb el navegador Firefox però no amb l'Explorer (deu ser coses del sistema Windows!).

Per acabar, potser us interessaria llegir aquestes altres dues entrades sobre aquesta zona:

Ver Matarrodona en un mapa más grande

Cursa de Bagà: la postdata

Perquè veieu que costa molt poc fer bé les coses sense que sigui gaire complicat i com algunes curses "cuiden" els corredors, aquí teniu una mostra. Ja sabeu que el passat dissabte vaig participar a la cursa de Bagà, de la qual vaig fer la pertinent entrada, com no podia ser de cap altra manera. Doncs bé, fa un parell de dies que he rebut un missatge de l'organització en què s'adjuntava la classificació i dues fotografies. Com no crec que jo hagi fet res d'especial per merèixer aquesta "distinció", he de suposar que ho han fet amb tothom de qui es disposés, com a mínim, de l'adreça de correu electrònic. Un detall que és d'agrair i del qual altres curses amb més "prestigi" n'haurien d'aprendre. Per cert, a la foto que incloc en aquest escrit veieu darrera meu la Isabel, amb qui vaig tenir el plaer de fer els darrers quilòmetres i que, un per l'altre, vam fer que la segona part de la cursa fos força més ràpida que la primera. De fet, ella va aconseguir el segon lloc en la seva categoria. Potser no sóc un bon corredor de fons però qui sap si hauré descobert la meva vocació de fer de llebre per algun altre.

Un segon detall -aquest més anecdòtic- va ser l'entrega de trofeus als guanyadors i diplomes al tots els participants. L'acte va tenir lloc al local de la Penya Blaugrana de Bagà i he de confessar que és la primera vegada en la meva vida -que jo sàpiga- que he entrat en un local d'una penya culé, doncs ja sou prou coneixedors de la meva antipatia vers els futbol i també que el Barça no és, justament, el club dels meus amors. Ara bé, després que s'acabés l'acte no vaig sortir de dins amb cap urticària, mal d'estómac o molèstia semblant. Val a dir també que mentre es duia a terme el lliurament els assistents podien veure les imatges de l'arribada dels corredors. Ara bé, en el meu cas gairebé ni se'm veu perquè, òbviament, el càmera devia tenir els ulls posats en la Isabel, que anava darrera meu. No el culpo doncs jo hagués fet el mateix! Per cert, el diploma diu una cosa realment curiosa i que ens fa somriure; si cliqueu a la imatge veureu que afirma que el corredor en qüestió "ha demostrat un sentit d'esportivitat digne de lloança". Tot i ser conscient que aquesta frase és a tots els diplomes confesso que en el meu cas, realment sí intento seguir aquest comportament i de fet, quan agafo una ampolla d'aigua l'ofereixo també als corredors que m'acompanyen per si volen fer-ne un glop. No els veig com a rivals perquè suposo que, com jo, deuen pensar que el seu únic rival a batre és el cronòmetre.

Per acabar, el diari Regió 7 de l'edició d'avui es feia ressò de la cursa, amb foto inclosa. Se'ns veu a tots els membres del "Team" però sort que jo duia la gorra posada perquè com sóc el més baixet dels quatre, hagués passat del tot desapercebut. Potser que no me la tregui per a les properes curses.

Agost: farem alguna cosa?

Ja sabem que l'agost és més aviat un mes de poca activitat atlètica popular, doncs els corredors estem una mica cansats i el bon seny ens diu que convé descansar i recarregar les piles abans de començar la temporada d'aquí poques setmanes, al setembre. De fet, sense adonar-nos-en el tenim aquí i ja ens veieu de nou pensant en les properes curses. En condicions "normals" no hauria d'estar davant el teclat fent aquesta entrada perquè no hauria de tenir en ment cap cursa a fer; el que passa, però, és que no és ben bé així. I m'explico: si heu llegit algun dels darrers escrits sabreu del meu baix estat de forma que es deu, diguem-ho clarament, a una irregularitat en els meus entrenaments i a la qual hi han contribuït diversos factors: manca de temps en el tram final del curs, molèsties al tendó i també, ho confesso, un cert cansament de tot plegat. En aquest sentit, comparteixo les paraules d'un company blocaire -en Luigi- que en l'entrada del 3 d'agost deia sentir-se "bloquejat" i sense gaire esma per afrontar nous reptes (veieu-ne l'escrit). Podria posar el pretext de la necessitat (i plaer, per suposat) de passar més temps amb l'Stanis però és que ni això, perquè de moment fa -i molt bé, per cert- el que ha de fer tot nadó que encara no té ni un mes de vida, és a dir, mamar, cagar i dormir.

Ara bé, ahir comentant-ho amb el Frans mentre trotàvem -més que córrer- dubtàvem de fins a quin punt pot ser perjudicial una aturada total durant l'agost perquè després ens costaria encara més arrencar amb ganes renovades. I més si venim d'unes darreres setmanes de molt poca activitat. És per això que encara que força improbable, no descarto participar en alguna cursa aquest mes (p. ex. del tipus Bagà) és a dir, no gaire exigent, molt popular (potser com a part del programa de "actos y festejos" d'una festa major) i més aviat per mantenir una certa rutina, sense cap més pretensió. Amb aquesta idea al cap he buscat i trobat alguna cursa que pot ajustar-s'hi i que són les següents:

• Cross de les Coromines (Aguilar de Segarra), aquest proper dissabte 7 d'agost, de 5 km. i gratuït. Ja és una cursa veterana perquè en serà la 26ª edició i a part que s'inclou dins la festa major no n'he trobat més informació.
• Cursa de Festa Major de Manlleu, el diumenge 15 d'agost. Tret que el seu recorregut deu ser tot urbà, a l'igual que l'anterior és també una cursa de gran tradició (la 33ª edició), de 5 km. i d'inscripció gratuïta.
• Duatló de Prats de Rei, el dissabte 21 d'agost. Una cursa sense gaires dificultats amb una prova de 5 km. corrent i una altra de 7 km. en BTT. I també és gratuïta! El que no sé és si anant-hi sortirà més car el suc que la sardina.
• I per al darrer cap de setmana, la Cursa de la Marxa dels Tres Pics de Navàs. Es tracta d'una cursa de muntanya de 21 km. (una mitja marató) i un desnivell acumulat de poc més de 800 m. Ja sabeu que aquest tipus de curses no em van gaire però per anar variant ... i a més, és a prop de casa.

Òbviament no les penso fer totes per manca de ganes, mandra, possible absència per vacances, etc. Però no aposteu perquè no en faci cap, per si de cas. Hi havia altres opcions a tenir en compte però per diversos motius no són viables. Per exemple, el Cross de Cabrera d'Anoia (dissabte 7 d'agost), de 10 km. però les inscripcions ja estan tancades; la 1ª Desert Running La Tordera (dissabte 14 d'agost), també de 10 km. i que tindria l'al.licient de córrer per la llera del riu homònim si no fos que s'anul.lat per una qüestió de manca de permisos per fer aquesta activitat en un espai protegit (us convido a entrar al Web i llegir l'escrit de l'organització en què es carrega l'ajuntament per manca d'implicació). I per últim, la Cursa dels Cóssos de Sant Roc, a Vilagrassa; d'aquesta ja en vaig parlar en l'escrit de les curses curioses però el fet que es faci en dilluns (16 d'agost) no ajuda gaire.

La marató de l'europeu d'atletisme de BCN

Curiosa la metamorfosi que he tingut arran la meva afició al món de les curses populars. Potser us estareu demanant el motiu d'aquesta frase inicial i la resposta és ben senzilla. El passat diumenge, amb motiu dels Campionats d'Europa d'Atletisme celebrats a Barcelona, i en què la delegació espanyola ha tingut un paper més aviat discret, vaig estar-me assegut al sofà gairebé tota l'estona que va durar la seva prova més mítica, la marató. I dic això perquè estic convençut que abans que em donés per la dèria de córrer, ni se m'hagués passat pel cap d'estar-me poc més de dues hores palplantat davant la televisió per veure les evolucions dels corredors en una prova que, a priori, no té gaires moments d'emoció i incertesa sobre qui la guanyarà i com. Per entendre'ns, després de fer l'esgarrifosa xifra de poc més de 42 km. se'm fa difícil imaginar una arribada tan ajustada com perquè s'hagi de menester la foto-finish. A més, córrer durant tanta estona dóna temps perquè les posicions quedin ben definides a la meitat de la prova, es comencin a formar grupets més o menys compactes de corredors i que aquests estiguin separats per distàncies que, vistes des de fora, semblarien fàcils de recuperar però que realment no ho són tant. És a dir, que es pot pensar sense gaire risc a equivocar-se que el guanyador queda bastant decidit uns quants qms. abans que acabi la cursa. Per tant, d'emoció en el sentit literal de la paraula, no n'hi ha, per a què enganyar-nos! La podem buscar en proves de velocitat, de mitja distància, en els concursos per veure si amb el darrer llançament o salt hi ha un canvi sobtat en les posicions dels atletes, etc. Però a la marató no.

Malgrat això, ja dic, vaig passar una bona estona veient la cursa. I això quan el que he dit en el paràgraf anterior s'hi pot aplicar a la perfecció. Ja es va veure d'entrada que el vencedor sortiria d'un grupet seleccionat de corredors d'uns quants països (espanyol, suís, rus o italià) i que en canvi, d'altres també destacats farien figa o en el millor dels casos es quedarien lluny de les seves expectatives inicials (p. ex. portuguesos i polonesos). En aquest sentit, em va cridar molt l'atenció la presència dels atletes andorrans (crec que eren tres) i com de bones a primeres ja es quedaven enrere perquè per les seves marques, no podien seguir el ritme de la resta. Es veu que amb el país tan petit que tenen se'ls deu quedar curt quan entrenen! I és clar, tinguem en compte que les marques dels millors corredors voregen les 2:07-2:08h la qual cosa vol dir, simplement, ser un "crack". Tot i així, els europeus poc tindrien a pelar en uns Jocs Olímpics o uns campionats del món davant dels corredors africans. I pensem que el "Team", amb motiu de la marató de Barcelona, ja ens vam sentir prou satisfets amb acabar la cursa amb una certa dignitat. És ben bé que qui no es conforma és perquè no vol.

Altres fets que em van fer retenir davant la televisió van ser veure com alguns dels favorits van abandonar a mitja cursa (cas de l'italià Stefano Baldini o el català José Ríos) enlloc d'intentar acabar-la (és allò de que qui aspira a guanyar i ja veu que serà impossible, aleshores per què continuar corrent?); o les rampes del quart classificat -l'italià Pertile- i com després es va recuperar d'una forma sorprenent; o l'actuació del francès d'origen kenyà James Theury -que després de liderar la cursa va veure el famós "mur" i es va enfonsar literalment (encara conservo a la retina una imatge de quan li quedaven uns 10 qms. i com es diu en aquests casos, la seva cara era un autèntic poema); o per acabar, com deixant de banda les primeres posicions les altres poden canviar fàcilment, evidència que en una cursa d'aquesta distància en un parell de qms. un corredor pot patir un defalliment i un altre recuperar-se'n.

En definitiva, que com es deia al principi, i tret que hi hagués hagut cap sorpresa al darrer tram, la marató ja tenia un clar guanyador poc després d'haver començat però en canvi la resta del pòdium i els finalistes encara s'havien de decidir. No obstant això, crec que no hi va faltar ni un bri d'emoció, sobretot si un espera que els maratonians es comportin d'una forma molt més aleatòria al que pot succeir en altres proves (p. ex. que el primer tingui una monumental "pájara" poc abans de creuar la meta). El que passa, però, és que després de córrer tants quilòmetres i es té l'objectiu a tocar un fa el que sigui per assolir-lo. I és que un títol europeu bé s'ho val.

Deixant de banda els paral.lelismes entre aquesta marató i la nostra, de ben segur que el fet d'haver "tastat" la mateixa distància va fer que em mirés la cursa amb uns altres ulls i fos més conscient dels patiments i esforços que han d'esmerçar els corredors, malgrat haver-se preparat específicament per a la prova. De fet, quan en Pertile va estar a punt d'abandonar per les rampes no vaig poder evitar de recordar-me de mi mateix quan em va passar més o menys el mateix a només 2 qms. de l'arribada. Per sort no em vaig trobar en la mateixa situació del francès Theury però suposo que no hi va faltar gaire. Per cert, la prova la va guanyar un suís -Viktor Rothlin i no m'estranya gens veient els parcials constants i en progressió que va anar marcant (recordem que Suïssa és país de rellotgers!). I per acabar, un fet que encara no m'ha quedat del tot clar: per què l'hora d'inici de la prova va ser les 10:00h i no abans, coneixent les condicions meteorològiques -quant a temperatura i humitat- de Barcelona? Per una simple qüestió de més audiència, potser?

Bagà: torna el "Team"!

Doncs sí, hem hagut d'esperar al darrer cap de setmana de juliol -i qui sap si la darrera cursa abans del setembre- perquè els quatre membres del "Team" ens haguem retrobat de nou. Val a dir que en principi aquesta no estava prevista de fer-la però al final, un per l'altre, ens hi hem animat i el fet que es fes un dissabte al matí també ens ho ha facilitat. Es tracta d'una cursa que forma part del programa d'actes de la festa major d'estiu de Bagà i on es viu d'una forma molt clara el seu autèntic caràcter popular. Van prendre la sortida un total de 105 corredors (una mica menys que l'any passat) dels quals una trentena disputaven curses de menors distàncies en funció de l'edat i pel que fa a la nostra categoria, la distància a suar era de 8,5 km. Ja veieu, doncs, que acostumats a altres de més grans, aquesta havia de ser força més assumible, si no fos perquè té poc més d'1 km. de pujada empinada i constant que no la fa gens apte per intentar batre una marca personal. El circuit a recórrer era el mateix de l'any passat (i qui sap el de sempre en les seves 19 edicions), és a dir, sortir del poble seguint la carretera que circula paral.lela al riu Bastareny i enfilar-se cap al Santuari de l'Avinyonet. Després baixar i desfer el que s'ha fet i entrar de nou als carrers de la vila pel carrer del Raval que mena a la plaça de l'Ajuntament.

Si hagués de descriure breument la meva cursa podríem dir que té dues parts: surto amb compte perquè el tendó dret continua fent-me la guitza, encara que menys que altres curses. M'hi estic un parell de qms. amb el Xavi i després em deixa perquè no em sento gaire còmode amb el peu. Faig la meva i a la pujada cap el Santuari començo a patir una mica però tinc el consol que el peu comença a respondre; potser és que tot plegat li fa falta escalfar-lo bé perquè després respongui. A la tornada, i afavorit pel perfil descendent i planer de la cursa, recupero aquelles bones sensacions que feia temps no tenia (d'ençà Bell-lloc d'Urgell), de córrer molt més còmode i sense cap més objectiu que com es diu en l'argot, d'anar "recollir cadàvers"; de fet, des que deixo enrere el Santuari no em supera cap corredor i en canvi sóc jo qui n'avença uns quants. A més, amb aquest ritme certament viu ajudo a la segona dona classificada a aconseguir aquesta posició doncs en agafar-me poc després de travessar el pont del Bastareny, no em pot deixar i li faig de llebre. I un per l'altre arribem junts a la meta.

Si l'any passat la meva cursa va ser regular la d'enguany ha estat una mica millor, si més no pel temps final obtingut, amb quasi un minut menys. Tot i així, i complint-se les meves prediccions, els altres tres companys ho han fet més bé que jo: el Jordi, que de bon principi se n'ha anat de nosaltres (busqueu-lo al lloc 50 de la classificació total); el Frans, que una vegada més ha demostrat que a les curses canvia el xip i ho fa molt millor que a les poques sortides setmanals que fem (lloc 56); el Xavi, que és qui crec ha progressat més de quan va començar a córrer amb nosaltres i suposo que en això hi té molt a veure les sortides per la muntanya (lloc 60); i per últim, qui subscriu aquestes línies (al lloc 68) (classificació). De totes formes, i com ja vaig dir en un dels darrers escrits, no crec que el meu baix estat de forma sigui tant pel problema amb el tendó sinó més aviat, i senzillament, per falta de fons. No hem de buscar cap més explicació.

En definitiva, una cursa agradable de fer si no es busca res més que un caliu festiu i agradable, sense cap més pretensió per part de l'organització que la gent s'ho passi bé. De fet, pel preu (3€) tampoc es pot demanar res més. Important a retenir i agrair un fet que s'ha criticat en aquest blog amb motiu d'altres curses estivals: els controls d'avituallament d'aigua, que per ser una cursa de 8,5 km. no n'ha faltat ni un; no recordo ara mateix quants n'hi havia però diria que 3 de segurs i vés a saber si també un quart. I també permeteu-me una breu pinzellada personal: aquesta ha estat la primera cursa post-Stanis. A la fotografia el podeu veure (això sí, una mica amagat) juntament amb el "Team" i el Roger, un dels dos fills del Jordi (ja veieu que ell va anar per feina ben aviat!). Després de la corresponent dutxa, uns quants vam acabar la jornada amb un bon àpat al Hostal del Santuari de Paller, a uns 2 km. de Bagà; es troba al bell mig d'un paratge acollidor i tranquil, a prop de l'anomenada Font dels Banyadors (per això també es coneix com a Santa Maria dels Banyadors), on era costum que els devots s'hi banyessin i que se n'emportessin aigua considerada miraculosa. I si no hi voleu anar de restaurant, també hi ha l'opció de fer-hi pícnic.

Dit això, potser us interessa llegir la crònica de l'any passat:

• Cursa de Bagà, 2009.