Marató de NY: la tenim més a prop

Si a qualsevol corredor popular que tingui alguna marató en el seu historial se li demanés quina cursa li agradaria fer abans de guardar les sabatilles per sempre a l'armari, estic segur que una bona part coincidiria en la resposta: la marató de Nova York. Molt s'ha dit ja d'aquesta mítica cursa que molts "populars" preparen amb força antelació, ja no només pel que fa a la qüestió de l'estat de forma amb què s'hi arribi, sinó també quant a la logística per poder ser-hi present. La demanda de tot el món per participar és de tal magnitud que no sempre que es vulgui es té garantida la inscripció. És clar que també hi ha la picaresca pròpia d'agències de viatge que poden facilitar els tràmits i la paperassa necessària. Com es diu en aquests casos, feta la llei, feta la trampa.

Bé, ara no vull parlar d'aquesta marató en concret sinó d'una altra molt més fàcil de córrer -de fet, no cal en absolut- en què tampoc s'ha de suar -llevat que l'aire condicionat de la sala deixi de funcionar- i on no importa tampoc qui n'és el guanyador -tret que facin alguna mena de sorteig que ara per ara, ho desconec. Em refereixo a l'obra de teatre que des del 4 al 26 de setembre es representa al Villaroel de Barcelona, i porta com a títol, justament, "La marató de Nova York". Aquesta peça teatral és de l'italià Edoardo Erba, ha estat adaptada i dirigida per Juan Carlos Martel i és interpretada pels actors Joan Negrié i Albert Triola. No es tracta, ni molt menys, d'una obra nova ja que fa quinze anys que corre -mai millor dit- pel món i encara que el títol pugui semblar-ho, l'obra no va precisament d'aquesta marató sinó de la vida mateixa. Presenta dos actors sobre l'escenari saltant sense parar i a bon ritme parlant del que els passa, pensen, de l'amistat, l'amor, les relacions personals, etc. Al principi, un d'ells es resisteix, diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Mentre corren, parlen de la vida i somien, sabent que no hi haurà cap vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l'últim. El que menys importa és, justament, qui guanya la cursa sinó més aviat l'experiència que ha acumulat el corredor durant les seves hores d'entrenament, així com també al llarg de la cursa, entre la primera i darrera gambada. Si voleu llegir una opinió més extensa i ben exposada -doncs jo no he vist l'obra- us deixo aquest enllaç del bloc d'un tal Jordi Badia, anomenat "Amb sal i pebre". En paraules del seu director, "Aquesta peça ens farà riure i plorar, perquè explicarà humanament, sense cap mecanisme teatral, només amb dos actors que es deixen la pell literalment".

Potser com una metàfora de com de simple hauria de ser la vida, l'escenificació és molt senzilla, sense decorat, la imprescindible il.luminació i els dos actors vestits amb roba esportiva. En un fòrum de corredors hi ha una entrada amb algunes opinions i la deixen prou bé. Més aviat la recomanen per a la gent que li agrada sortir a córrer. A més, encara que no ens pugui agradar gaire, si l'anem a veure no tindrem gaire temps per avorrir-nos perquè dura 1 hora, que és el temps que es passen els dos actors trotant a l'escenari. De totes formes, pagar 22€ que val l'entrada per un espectacle de 60 minuts pot semblar un pèl excessiu, llevat que siguis soci del Barça que aleshores només pagaries 8€. Perquè després diguin que la cultura ha d'arribar a tothom!

Per acabar, si voleu podeu llegir aquesta entrada del passat novembre sobre, justament, la marató de la ciutat dels gratacels:

• Marató de Nova York del 2009.
  

Lesió: va lenta la cosa ...

Efectivament, la recuperació de les meves dues lesions que arrossego és un procés lent, més del que havia previst temps enrere. I si bé una -la del tendó del peu dret- va per bon camí i ja no me'n noto gairebé res, la del bessó de la cama esquerra sembla que es resisteixi a desaparèixer. Es fa esquívola i s'entossudeix a engruixir l'historial de les meves lesions que, val a dir-ho, per sort de moment és ben escarransit. Això sí, sembla que ara comencin a aparèixer una rere l'altra. Després de dues sessions amb la fisioterapeuta ja em va dir que no veia res a les meves cames pel qual valia la pena amoïnar-se en excés però que la lesió del bessó trigaria una mica. I dit i fet, a les meves darreres sortides he anat de menys a més -això sí, poc a poc- i encara que el bessó em recorda que està on està i que ha estat una mica pioc, també és cert que les sensacions que em dóna són cada cop més agradables, positives. Ahir mateix, a la tarda, vaig fer uns 8 km. molt tranquils i avui al matí no me'n ressento. De totes formes, quan vull prémer l'accelerador tinc encara una mica de "por", no sigui que després ho pagui. Per això me'n guardo molt de fer-ho i suposo que de retruc, entre una cosa i altra, trobo que em falta molt de fons i que ni molt menys puc aspirar ara a fer unes curses fantàstiques. És com un cercle viciós: no corro més ràpid per no trencar-me però alhora, el fet de no forçar una mica més fa que m'estanqui i que després em costi recuperar l'antic estat de forma.

A més, sembla que la lesió s'hagi encomanat als altres membres del "Team"; per una banda, el Frans està aturat sine die després que arrossegui molèsties per tot el seu cos (cama, maluc, etc.) i si fins ara feia el cor fort, ha decidit prendre's un temps de descans. Ja m'ho deia ell que tant córrer no pot ser bo per al cos però potser és que ho hem estat fent malament tot aquest temps i que el que ens caldria és canviar la manera de fer-ho, d'entrenar, triar millor les curses, etc. No pot ser que dos "joves" com nosaltres ho abandonem tot i en canvi, gent més "castigada" per l'edat la vegis com un gínjol a les curses. Per la seva banda, el Xavi és un altre dels abonats a les lesions -ja sabem que quan li dóna per fer un esport nou s'ho pren molt a pit. Potser sí que en el seu cas tant pujar i baixar muntanyes no li ha anat gaire bé. Tot i així, sembla que no renunciarà a la Matagalls-Montserrat i està per veure si intentarà fer-la tota o només una part. Per si de cas, a mi que no em busquin per aquells indrets. I per últim, en Jordi que és un roca i que de moment, continua sent-ho. De fet, ja ens dóna pressa per fer una mitja marató a l'octubre i té al cap fer la marató de Donòstia a finals de novembre. És possible que m'apunti a la primera però ni molt menys a la segona.

Una de les coses bones que n'extrec de tota aquesta història és que m'obliga a ser coherent amb mi mateix. I m'explico: tenia l'esperança de fer dues curses aquest proper cap de setmana, la del club Esbufecs de Mollerussa (dissabte) i la dels antics molins de blat a Calldetenes (diumenge). Creia que agafant-m'ho amb molta tranquil.litat podria ser un bon test per saber realment el meu estat de forma i de les lesions. Ara bé, recuperant la poca lògica i coherència que em deu quedar he pres l'humil decisió de descartar la primera i optar només per la segona. Crec que si abans, quan estava molt millor, no corria dues curses en menys de 24 hores, fer-ho ara -en el meu estat- seria una temeritat. Per tant, tot i que la cursa dels Esbufecs em feia molta gràcia per les bones referències que en tinc i pel seu caràcter veritablement "popular", haurà d'esperar. A més, hi ha un altre possible motiu, de caire molt més pràctic, que em fa descartar-la i és que si l'evolució és bona potser tindrem la possibilitat d'anar a Mollerussa amb motiu de la seva 23ª mitja marató (17 d'octubre) organitzada per l'associació atlètica local Xafatolls. Així doncs, el dissabte a descansar i el diumenge a provar-me.

Total, temps al temps, en aquests casos la paciència crec que és el millor tractament per aquest tipus de lesions. Si fos un esportista d'elit, posem per cas un futbolista, i tingués una contractura ja fa temps que m'haurien fet una ressonància magnètica, tèrmica i nuclear, tindria un servei de fisioteràpia i massatges les 24 hores del dia i en un plis-plas, ja estaria de nou al peu del canó. Però com no és el cas, sóc un més dels milers i milers corredors populars anònims, aleshores m'hauré de fotre i anar de mica en mica, continuaré fent els estiraments i exercicis de recuperació i com una cosa no treu l'altra, potser que posi també una espelma al sant o verge dels atletes, si és que n'hi ha un.

Per acabar, i si us interessa:

• Una referència al club Esbufecs de Mollerussa.
  

Adéu al vell pavelló del Congost

Permeteu-me aquesta entrada que com algunes altres d'anteriors, no té res a veure amb cap cursa en concret, ni amb l'atletisme popular en general, sinó és que es parlarà d'una zona per on correm habitualment quan arriba l'hivern. Però res més. Anem a pams! En ple procés de recuperació de la meva lesió ja vaig anunciar que aquest passat cap de setmana no faria cap cursa (ni Térmens ni l'Ametlla de Merola) i que m'esperaria al següent per debutar. Això em va permetre ahir diumenge assistir a una de les visites organitzades per l'ajuntament de Manresa al nou poliesportiu municipal de la zona del Congost, com a contrapunt al comiat del Pavelló vell. Deixant de banda les virtuts d'aquest nou equipament -que encara té detalls per acabar- i el que ens van dir del que es farà al vell (activitats de gimnàstica i judo), doncs ni molt menys tancarà les portes definitivament, el que voldria fer aquí no és més que un petit homenatge a aquest vell pavelló que tantes alegries -i també cabreigs- em va donar.

Si seguiu el bloc ja sabreu que l'únic esport que segueixo amb passió i que de vegades em fa perdre l'oremus, és el bàsquet. I si esteu una mica al cas de l'actualitat esportiva del país, també haureu de saber que Manresa és una de les ciutats que té un equip de bàsquet a la màxima categoria nacional (abans Primera Divisió i ara ACB) de fa més temps. Doncs bé, la meva afició per aquest esport no va començar ben bé aquí ja que per ser precís hauria de recordar-me de la coneguda Pista Castell del C.B. Manresa, el qual durant molt de temps va ser l'equip rival del C.D. Manresa (l'antecedent de l'actual Assignia Manresa); i perquè us en feu una idea de l'arrelament d'aquest esport a la ciutat, dir que fins i tot durant una temporada -la 1972-1973- aquests dos equips van coincidir a la màxima categoria. De totes formes, si bé la llavor ja estava plantada, la possibilitat de veure bàsquet del més alt nivell va fer que anés cada cop a més. I com qui dia passa any empeny, ara he esdevingut un fidel aficionat (d'aquells que molt critiquen però poc proposen) i alhora un acèrrim enemic del futbol (puag!!).

Doncs bé, durant la visita vaig tenir l'oportunitat de veure l'estat actual del vell pavelló i reviure molts records que, per posar una data un pèl imprecisa, els remuntaríem a finals dels 70s quan ja començava a ser un adolescent amb una certa inquietud esportiva. Però abans de res, unes poques dades del que estem parlant: va ser construït l'any 1968 en poc més de 40 dies, com a condició ineludible perquè l'equip de bàsquet pogués jugar a la 1ª divisió, després que assolís l'ascens; una part del seu finançament va provenir de les butxaques de dues persones molt vinculades al bàsquet local, un cop els diners pressupostats s'acabessin i que l'ajuntament no hi posés un duro més perquè no hi creia gaire en aquesta història. Malgrat ser nou, era una capsa de llumins (si ho mirem amb ulls actuals) ja que la seva capacitat era de 2.500 persones, 1.000 de les quals assegudes. I per últim, la seva darrera temporada en actiu va ser la 1991-1992 després que al costat es construís el nou pavelló de bàsquet. És a dir, que va acollir els partits de bàsquet del primer equip durant 28 anys.

Encara recordo com els primers anys que hi vaig anar entrava de franc mercès a la coneixença amb un dels porters (en aquells temps no havia encara torns giratoris), com el meu primer carnet de soci em va costar l'esgarrifosa xifra de 1.000 pts. (al canvi, 6€) -me'l vaig haver de fer després que aquell porter es jubilés- i com les primeres alegries van venir de la ma d'un equip amb un patrocinador que amb el pas dels anys (i van ser uns quants) va aconseguir identificar la ciutat amb aquesta marca. M'estic referint al TDK Manresa. Però del que tothom se'n deu recordar més és d'alguns jugadors que van trepitjar el seu parquet, d'aquells que per la seva qualitat, tècnica, feina fosca, etc. deixaren petjada. Així, i per esmentar-ne uns quants, aquí teniu la meva llista particular sota risc de deixar-me'n algun:

• Bob Fullarton: el tercer americà que jugava a l'equip (des 1977 i durant 4 temporades). I dic "americà" perquè abans els estrangers sempre eren d'aquesta nacionalitat i per suposat cap europeu (no pas com ara que amb prou feines trobes un jugador nacional en un equip). D'ell encara recordo una cistella des de la cantonada en un partit contra el Real Madrid i que va significar l'empat. En aquella època no havia línia de 3 punts i els partits podien acabar empatats.
• Greg Bunch: el quart americà (1981 i 1982) i que malgrat la seva alçada (poc més 1,90m.) va ser un d'aquells jugadors que es deixava la pell a la pista, però una mica incomprès perquè com a estranger que era, s'esperava d'ell que fes més punts i deixés de banda la seva faceta rebotadora. Tot i així, també en feia de punts (uns 20 per partit).
• Clyde Mayes i Rolando Frazer: la primera parella d'estrangers (americà i panameny) de l'era TDK. Des del 1984 i fins el 1988 van fer les delícies del públic manresà (tot i que no van jugar sempre junts aquests quatre anys). Del primer recordo la seva habilitat per guanyar la posició en el rebot i com un any va ser el màxim rebotador de la lliga, tot i no ser gaire alt, mentre que d'en Frazer estic convençut que tothom recorda la seva facilitat per anotar llençant a tauler i a mitja volta. Una màquina de rebots i una altra de punts.
• Kenny Simpson: va arribar a Manresa l'any 1987 provinent del Barça (a qui havia fet campió de lliga la temporada anterior). Hi va estar només un any però es va fer un fart de fer punts amb l'equip manresà (uns 30 per partit) i d'ell recordo que pilota que li arribava a les mans, pilota que se la jugava. Esbojarrat, elèctric, capaç de guanyar un partit tot sol o de perdre'l.
• George Singleton: va arribar a la temporada 1990-1991 i se n'hi va estar tres més. Un pivot solvent, esmaixador i espectacular en defensa. De fet, té el rècord de taps en un partit (10) de la història del club i és un dels pocs jugadors amb un "triple-doble", és a dir, dos dígits en tres apartats estadístics (el febrer del 1994 va fer contra el TAU una estadística record de 23 punts, 12 rebots i 10 taps).
  
• Entre els jugadors nacionals, citar en Jordi Creus (el germà del gran "Chichi"), un molt bon base en aquella època i amb un tir de lluny més que correcte (hi va estar 9 anys); en Pep Pujolràs, mort en accident de cotxe el 8 de setembre del 1992 i que tenia com a principal virtut la seva defensa i sortides al contraatac; i en Joan Peñarroya, un dels primers jugadors importants en sortir de la pedrera, va destacar per ser un bon anotador, sobretot en penetracions a cistella .

I em deixo per al final la cirereta del pastís, el que de ben segur i sense cap mena de dubte, ha estat el jugador amb millor historial de la NBA que mai ha vingut a Europa i per suposat, un dels millors (no sé si el que més) quant al seu joc. Es tracta de George Gervin (amb el sobrenom d'Iceman), que arriba a Manresa el gener del 1990 per substituir el iugoslau Boban Petrovic. Un mite de la NBA, quan aquesta lliga la veiem des d'aquí com quelcom molt llunyà, inaccessible, amb un historial d'aquells que fa posar els ulls com a plats. Encara que va arribar amb 37 anys i molt castigat físicament -problemes amb les drogues- va complir amb escreix allò per al qual se'l va pagar (la rumorologia apunta que va ser una xifra realment escandalosa per l'època), és a dir, fer punts, punts i més punts. Perquè us en feu una idea, en 17 partits que va vestir la samarreta del TDK Manresa en va fer una mitja de 25,5 en la lliga regular, que no va tenir cap recança en pujar fins els 39 en els 7 partits dels play-off de descens, i que van contribuir a salvar l'equip. D'ell recordo la finesa en els seus moviments, l'elegància en el tir, la seva tècnica exquisida i en especial dues jugades concretes: una safata des de la línia dels tirs lliures en una paràbola perfecta per salvar el tap i una entrada a cistella venint pel lateral amb esmaixada final davant del defensor (in his face). Llàstima que estigués pocs partits ja que després es va retirar. En definitiva, un d'aquells pocs jugadors que exemplifiquen molt bé que tot i ser al declivi de la seva carrera esportiva, com diuen castellà, "quien tuvo, retuvo". Si us interessen, aquí podeu consultar totes les seves estadístiques i historial i us poso també un vídeo capturat del Youtube.



Finalment, el setembre de l'any 1992 s'inaugurarà el nou pavelló de bàsquet, molt més modern i amb el doble de capacitat i el vell va deixar d’acollir els partits de la màxima categoria del bàsquet. Per acabar, si voleu saber una mica de la història del club, cliqueu en aquest enllaç.

Per la Diada, tots a córrer

Dues curses, dos plens! No hi ha res com anunciar que Marathon man no correrà a un lloc o un altre perquè la gent s'animi a inscriure-s'hi i acabi exhaurint les places. Potser sabent d'entrada que jo no hi seré deuen pensar que tenen més butlletes per guanyar (:D). Que en sóc d'il·lús! Bromes a part, fa uns quants dies parlava de les curses de Térmens (avui dissabte) i l'Ametlla de Merola (demà diumenge), que tenen molt bona pinta i que valia la pena de fer-les (o una de les dues), sempre i quan la lesió m'ho permetés, és clar. També deia que finalment, i fent cas del poc seny que em deu quedar al cap (és ben bé que això de ser pare et fa recuperar qualitats que ja havia donat per perdudes) vaig optar per deixar-ho estar perquè preferia fer repòs, i començar la temporada de curses el següent cap de setmana. Doncs bé, ahir l'edició digital del diari Regió 7 parlava de la cursa de l'Ametlla (òbviament no de l'altra perquè Térmens no forma part del seu àmbit territorial de difusió) i citava els noms d'alguns dels corredors més destacats que hi seran. Per tant, si us fa gràcia compartir la línia de sortida (que no d'arribada perquè al cap d'uns quants metres ja els haureu perdut de vista), apunteu-vos aquests: Pol Guillen, José Manuel Granadero, Benito Ojeda, Teresa Pulido i Meritxell Calduch. I tampoc faltaran els periodistes de TV3 Arcadi Alibés i Xavier Bonastre (aquest parell no se'n perd ni una). Per cert, si mireu la llista d'inscrits veureu que ja s'ha arribat als 500 i si us animeu a anar-hi no sé jo si hi sereu a temps de poder participar, doncs crec que no fan inscripcions el mateix dia. De totes formes, el caliu atlètic i popular està del tot garantit.

Per la seva banda, la Cursa de la Diada de Térmens va uns dies que ha tancat les inscripcions, després de superar les 460 i que s'ampliés també el nombre màxim de les 400 inicialment previstes. Me n'havien parlat força bé d'aquesta cursa, tant per l'organització com per l'ambient que s'hi viu i suposo que deu ser ben cert si fem cas d'aquestes dades. A més a més, només fent una ullada la pàgina web de l'organització ens farem una idea crec que força fiable de la seriositat amb què es prenen la cursa. I si a més de córrer us va la vena nacionalista, sou de la ceba, no hi podeu faltar ja que l'obsequi d'enguany són unes malles gentilesa de l'empresa especialitzada en roba esportiva TugaWear i que destaquen, sobretot, per portar dibuixada la senyera catalana (vegeu-ne la imatge). Tot sigui perquè a Madrid s'assabentin que fins i tot corrent, som catalans de soca-arrel! I si no voleu barrejar política i esport i us va més un aspecte tan prosaic com el menjar, doncs sapigueu que hi ha un premi especial per al primer atleta termení (nascut o resident) com és un pernil. I us ben asseguro que córrer per això val molt la pena. Us ho dic per experiència (encara recordo la mitja marató d'Olot).

A tot això, que si em busqueu no em trobareu ni a l'Ametlla ni a Térmens. Aquest cap de setmana descanso i passarem la Diada en família. Que us vagi bé als que decidiu córrer una cursa o altra (o si sou tan bojos de fer les dues seguides, també, és clar). Per acabar, si us interessa podeu llegir aquestes dues entrades relacionades:

• Sobre la lesió que m'impedeix córrer, de moment.
• Sobre la cursa de l'Ametlla de Merola del 2009.
  

Premis Blocs Catalunya: alea jacta est!

Ahir dijous, 9 de setembre, a les 24 h. va finalitzar el termini de les votacions electròniques als blocs presentats a l'edició d'enguany (la tercera) dels Premis Blocs Catalunya, després que el període per fer-ho s'obrís el passat 17 de juny. Doncs bé, pel que fa a aquest modest bloc "maratonià" dir-vos que el primer objectiu s'ha més que complert, i gosaria a dir que molt per sobre de les expectatives inicials del seu autor. Després d'un frec a frec amb el 4t classificat finalment "Marathon man" ha assolit una digna 5ª posició amb un total de 1.760 vots, sumant els 730 al bloc i els 5.149 a les entrades, i ens hem quedat res, a només 73 vots del 4t però alhora deixant molt lluny el 6è amb "només" 308 vots. De fet, si heu seguit l'evolució dels darrers dies tot semblava força dat i beneït d'un temps ençà, si més no entre els cinc primers, amb el 1r classificat que gairebé sempre s'hi ha mantingut, el 2n que ha pujat com l'escuma (crec que fins força després d'haver-se iniciat el període de les votacions ni apareixia entre els 10 finalistes) i els altres tres que en algun moment o altre ens hem anat alternant i fins i tot, al principi Marathon man va arribar al tercer esgraó. Tot i així, aviat ja es va veure que li seria força complicat pujar del quart lloc i alhora, que també tenia el cinquè assegurat.

Cal dir, però -com s'avisa a la mateixa web de l'organització- que aquesta és una classificació provisional a manca de revisió dels darrers vots emesos i de totes formes mantinc algun dubte sobre el nombre final de vots. I m'explico: ahir a la tarda em connecto un moment per veure com anàvem i vaig veure que aquest bloc havia superat els 800 vots generals i que duia un total de poc més de 1.800, sent durant una estona el 4t classificat (això em va fer pujar l'autoestima i anunciar-ho al Facebook per tal d'esperonar la gent a continuar votant). Ara bé, aquest matí m'he endut la sorpresa -tampoc té gaire més importància- en veure que la xifra de vots era un pèl inferior; desconec què ha pogut passar, si el sistema de còmput de vots m'havia "enganyat", si aquesta minva de paperetes virtuals també s'ha donat en altres blocs, etc. Hom podria pensar que mitjançant la depuració de possibles vots fraudulents potser l'organització ha considerat oportú aplicar aquesta mesura, però tampoc sé si ha estat aquest el meu cas. I això sí, ha de quedar clar que amb aquest sistema de votació, els propis autors dels blocs no podem controlar les conductes no desitjades dels nostres votants (p. ex. que una sola persona voti un bloc de manera repetitiva i gairebé compulsiva, encara que ho faci de bona fe).

Sobre aquesta qüestió, fa un temps vaig llegir un escrit d'un tal Miquel Quintana, qui no tinc el gust de conèixer, criticant el sistema de votació dels Premis i de com si es disposava d'uns mínims coneixements d'informàtica, hom era capaç de fer un programa que generés votacions automàtiques al gust del consumidor: que algun altre bloc em supera doncs faig un clic al botonet i l'ordinador començ a emetre tants vot com convingui. És a dir, ell utilitzava sense embuts la paraula "frau" per referir-se'n. Bé, no seré jo qui critiqui aquest sistema de votació (ja sabem que no hi res perfecte però alhora tot és manifestament millorable) ni tampoc l'objectiu dels premis en sí, ja que crec que contribueixen a difondre uns blocs que, d'altra banda, potser restarien en l'anonimat i que per la qualitat de les seves entrades són dignes de ser coneguts (compte, no ho dic pel meu cas doncs no sóc tan presumptuós). En certa forma, i aplicant a bona part dels participants el que jo mateix he fet, tinc la impressió que una gran majoria dels vots aconseguits provenen de les nostres amistats i contactes, als qui hem "atabalat" amb missatges i crides en diferents xarxes socials (en el meu cas amb el Facebook) perquè ens votin. I no hem tingut gaire en compte si els nostres votants es llegien o no el bloc i les seves progressives entrades, i potser ni tan sols si els interessava el tema; és a dir, que el vot ho era més per l'amistat que per cap altra cosa.

Posats ara a reflexionar, em demano si això hauria d'invalidar les votacions. O és que es pot considerar un frau que els participants demanin el vot, gairebé de porta a porta o face to face, com fan els mateixos polítics quan estan immersos en campanya electoral? O us penseu que els votants es llegeixen de bat a bat els programes dels diferents partits polítics? Au va! Creieu, posem per cas, que en un míting de l'ERC hi hagi simpatitzants del PP, o uns convergents vagin a escoltar el discurs d'en Montilla? Doncs clar que no, de la mateixa forma que els mítings serveixen per congregar els votants del mateix partit (fixeu-vos que aquests ja estan convençuts del que votaran) i ningú espera grans "conversions" en massa, en aquests Premis tinc el total convenciment que molta gent ha votat el bloc del seu amic, company de feina, aquell que li ha recomanat vés a saber qui, etc. Òbviament no vull restar valor a aquells vots que realment ho han estat a consciència, perquè hagi agradat el tema, l'estil de redacció, la compaginació d'altres elements com fotos, vídeos, etc. Però sospito que aquests no són els predominants. Per tant, diria que els que hem participat amb els nostres blocs en aquest món virtual no hem fet més que reproduir la pauta que es dóna al món real.

Suposo que per guardar-se les espatlles i acceptant un cert grau de votacions irregulars, la mateixa organització ja va emetre un comunicat dient que enlloc dels 5 inicialment previstos, serien 10 els finalistes de cada categoria, per tal de donar al jurat més opcions de valorar la qualitat dels blocs. Ja podeu deduir que això perjudica els 5 primers classificats perquè passem de tenir un 20% de possibilitats de guanyar a només el 10%. O en altres paraules, som més per repartir-nos el pastís. De totes formes, aplaudeixo la mesura si ha de contribuir a reduir la desconfiança que s'hagi pogut crear, així com també el fet que sigui després un jurat el qui decideixi el guanyador final. Per tant, no qui hagi obtingut més vots ho ha de ser per força i podríem dir que encara mantinc les opcions de fer-me amb el premi. I és que si el criteri fos tan sols el quantitatiu, i si no me n'he descomptat cap, el meu bloc ocuparia el lloc núm. 44 dels 100 finalistes amb la qual cosa podem extreure la fefaent conclusió que la categoria d'esports no ha estat la que ha enregistrat més vots. En aquest sentit destaquen les de "Cultura", Literatura" i "Personal". Això sí m'alegro que entre els finalistes dels esports hagi el bloc d'un altre corredor popular, com és l'Ernest Crespo, a qui tampoc conec en persona però que ja ens hem enviat uns quants missatges, i d'un altre que ja pel seu nom "Epi i Nash" val la pena fer-hi una ullada. Òbviament va de bàsquet (per això potser té les meves simpaties) i juga amb la semblança del nom dels populars personatges de Barri Sèsam Epi i Blas amb els de dos mites del bàsquet americà i europeu (Steve Nash i Juan Antonio San Epifanio, o Epi).

Total, que vot més, vot menys, ara estem en mans del jurat que és qui decidirà, d'entre els 10 finalistes, el guanyador de cada categoria. Per sort hi ha aquest filtre de qualitat i no tot ha de quedar en mans de les simples votacions, siguin irregulars, fraudulentes, per amiguisme, etc. Així doncs, com va dir aquell, alea jacta est i el divendres 1 d'octubre sabrem el desenllaç final. Aprofito el moment per agrair sincerament tota aquella gent que m'ha votat i no filarem prim demanant perquè ho han fet. També pregar que em disculpin si s'han sentit una mica atabalats (o "assetjats") amb les crides que he fet i missatges enviats. GRÀCIES A TOTHOM.

28-N: futbol i eleccions, i què?

Està vist que som un país de pandereta i tenim el que ens mereixem. Ja podem criticar a tort i dret a la nostra classe política -que de fet s'ho ha ben guanyat-, els empresaris d'alguns sector i els banquers en general o els sindicats majoritaris per la seva deixadesa i seguidisme, que no tenim remei. Estem immersos en una profunda crisi econòmica, més greu que en bona part dels nostres veïns europeus, amb una productivitat a la baixa i un atur a l'alça i resulta que ara el principal tema de debat d'aquí uns mesos vista serà la coincidència de la convocatòria de les eleccions al parlament català amb el partit de futbol Barça-Madrid (puto futbol!) . És ben bé que no tenim remei i si no estem pitjors és per un miracle que hauria d'estar certificat per la Santa Seu, i per triplicat, o per un d'aquells fenòmens paranormals digne de ser investigat pels agents Murder i Scully i els seus expedients X.

És ben cert que el President Montilla podria haver convocat eleccions en un altre moment -és a dir, avançar-les- però també ho és que la rigidesa del calendari electoral no permet gaire més marge de maniobra (no me'n demaneu el motiu perquè el desconec). Ara bé, jo em demano el següent: I què? Què passa si finalment es produeix aquesta coincidència? Dic això perquè també podria ser que el partit fos avançat al dissabte. Ja sabem que aquest partit de futbol és sempre el del segle (es veu que hem escurçat aquest període de temps de 100 anys a només mig perquè cada cop que hi juguen uns contra altres -dos per temporada- els periodistes sempre diuen el mateix). També sabem que és un partit al voltant del qual es munta tot un circ mediàtic que dura més que un conillet amb piles Duracell, que els mitjans de comunicació -suposo que deu ser el mateix a Catalunya que a Madrid- en parlen pel dret i pel revés i molt sovint per dir absolutes bajanades i trivialitats; de vegades crec que en aquest país la professió més fàcil és la de periodista esportiu "especialitzat" en futbol, si tenim en compte els comentaris, les preguntes que fan en rodes de premsa, etc. Clar que el nivell intel.lectual de molts futbolistes tampoc és que hi ajudi gaire a pujar el nivell, tot sigui dit!

Ara ja tenim els tertulians (resulta que hem fet d'aquesta pràctica de parlar davant una càmera o un micròfon una autèntica professió) discutint de si el futbol incidirà i com en les eleccions, tant pel que fa a la participació com al resultat d'aquestes. La veritat és que no m'entra al cap com en aquest cas el futbol pot influenciar en la política, tenint en compte que el partit es juga a la tarda o al capvespre (no ho sé del cert) i que per tant, si un realment vol votar té tot el dia per endavant per fer-ho. Sóc conscient que com odio el futbol no dec ser capaç d'entendre del tot la passió que aixeca aquest esport i l'estat d'imbecilitat en què alguns poden veure-s'hi immersos, fins i tot de gent que no ho diries mai. Ara bé, que em diguin que aquest partit pot incidir en les eleccions és un atac a la línia de flotació del cervell de totes aquelles persones que com jo, passem d'aquest esport i ens considerem, per sort, "anormals" des d'aquest punt de vista, és clar. En aquest sentit, coincideixo amb el senyor Miquel Iceta (portaveu del PSC) quan afirmava fa uns dies -menys o menys amb aquestes paraules- que aquest país havia superat l'època del panem et circences i que pensar això era un insult a la intel.ligència dels catalans.

Però bé, per un dia seré generós i faré un petit exercici d'empatia: em posaré a la pell d'un culé (uf, quina esgarrifança) i procuraré actuar com ho faria ell, en cas que el partit s'avancés al dissabte. Si perd el Barça o pitjor encara, si l'arbitre esdevé el jugador número 12 del Madrid, estarà de mala llet i l'endemà votarà contra el Montilla i Cia. perquè pensarà que el PSC és la franquícia (jo diria que un outlet low-cost) del PSOE al Palau de la Generalitat (tot i que en ZP és un culé declarat) i desitjarà que sota cap concepte es repeteixi el govern socialista i com no, el tripartit. Aleshores podríem pensar que votarà CiU o algunes de les noves opcions independentistes (potser també al Laporta) i descartaríem al PP i C's perquè a aquests dos ja els va bé que el govern de Catalunya estigui sotmès a Madrid. Per contra, si guanya el Barça -i millor si es per golejada- potser pensarà que no tot està perdut, que el món no s'ha enfonsat, que en Montilla no és tan dolent com sembla i que fins i tot, és més catalanista que molts dels que presumeixen ser-ho. Allò que mentre perdi Madrid, qualsevol altra cosa és bona! De totes formes, segueixo pensant que si un és una persona "normal" no hauria de barrejar naps i cols, i que tot i ser conscient que la jornada de reflexió serveix per a tot menys per reflexionar sobre el vot, tampoc hauríem de cometre l'error de condicionar la nostra papereta en funció del futbol. Però és clar, veient que la normalitat acaba sent l'excepció ... no sé què pensar.

A mi se'm fot si hi ha o no coincidència d'esdeveniments perquè penso anar a votar tant si el partit de futbol és en diumenge o dissabte. Tampoc em cal dedicar el dia abans de les eleccions a reflexionar -com si ens haguéssim de tancar en una cel.la de Montserrat- perquè fa temps que tinc el meu vot més que decidit. I ja us avenço ara que estic fart d'experiments com el del tripartit. És més, si jo fos votant del PSC més que amoïnar-me per si el futbol afectarà negativament els interessos dels socialistes ho faria més pel fet que l'encara "fantàstic" Ministre de Treball -en Celestino Corbacho- formi part de les seves llistes. I si al final el partit (de futbol) s'acaba jugant en diumenge no em faran cap pena que els interventors de les taules que alhora en siguin aficionats es quedin amb un pam de nassos per no poder gaudir-ne (al cap i a la fi estan al servei dels seus respectius líders). Em sabria més greu per als membres de les taules electorals que aquests sí hauran de "pringar" un dia festiu, i amb poques opcions d'escapolir-se.

I ja posats a queixar-se per aquesta coincidència amb un Barça-Madrid, jo també ho faig perquè el diumenge 28 de novembre també es fan curses tan interessants com la d'Arbeca (10 km.), la del Farell (de muntanya i de 13,2 km.), la mitja marató de Tarragona o fins i tot, la prestigiosa marató de Donostia. Tant per tant, enlloc del diumenge que siguin en dissabte, em refereixo a les eleccions i no al partit de futbol. Com sembla que donen més importància a una piloteta que a una urna ... Tantes veus que reclamaven eleccions i ara que s'han convocat, ja la tenim liada! És ben bé que res ens està bé i que de qualsevol fotesa en fem una gran pilota, mai millor dit.

Premis Blocs Catalunya: compte enrere!

Si heu estat una mica al cas del bloc i en concret, de l'opció que trobeu al marge superior esquerra de la pantalla, ja us n'haureu adonat que al seu moment vaig presentar-lo al certamen Premis Blocs Catalunya, amb la il.lusió (més que no pas esperança ben sòlida) de guanyar. Durant el període de votació -que finalitza el proper 9 de setembre- he vist com el nombre de vots que anaven a parar al meu sarró augmentava de mica en mica, tot i que sempre una mica lluny del que serien les posicions de pòdium. S'ha de dir, però, que en algun moment he ocupat el tercer calaix i encara recordo quan a finals de juny, al programa del migdia de RAC1 "La competència", parlaven d'aquests premis i van esmentar els tres primers blocs de cadascuna de les categories (amb un total de 10) i Marathon Man era un dels destacats. Probablement haurà estat aquest el seu únic moment de efímera glòria, a més de quan va sortir destacat també a la secció dels blocs del 3cat24.cat.

En el fons, i reconeguem-ho clarament, l'objectiu més immediat a assolir amb aquest certamen és quedar entre els finalistes de cada categoria, que arran d'algunes irregularitats observades en el sistema de votació on-line, han augmentat de 5 a 10. Val a dir que el doble sistema d'elecció dels premis, basat en una preselecció per votació popular i una tria final d'un jurat, ha de garantir que els blocs premiats ho són per la seva qualitat i impacte, evitant qualsevol distorsió per pràctiques fraudulentes. En última instància, serà el jurat el que tindrà la decisió final sobre els guanyadors. En altres paraules, el guanyador no ho serà només pel nombre total de vots obtinguts. I si bé el passar a 10 finalistes pot anar en detriment de les possibilitats dels 5 primers classificats, pel fet que hi ha més competidors, també és cert que sembla ben lògic no atribuir per defecte l'etiqueta de guanyador al bloc amb més vots recollits, deixant de banda altres criteris més qualitatius. És per això que els altres podem tenir alguna possibilitat de treure'n alguna cosa de profit ja que si feu una mica el tafaner, veureu que entre els blocs que ocupen posicions intermèdies n'hi ha algun de molt "currat".

Des de fa unes setmanes, aquest bloc ocupa una còmoda cinquena posició i de fet, que jo recordi mai ha deixat d'estar entre els cinc primers finalistes i ara mateix -tarda del diumenge- amb més de 1.320 vots, comptant entre els generals i els vots a les entrades. No em puc queixar, doncs, de l'acceptació i suport que ha tingut sobre el qual, val a dir-ho, ha tingut molt a veure el "bombardeig" que he fet en diferents tongades als meus contactes, bé amb correus electrònics, bé mitjançant el Facebook. He de confessar que ha estat el primer cop que he trobat una gran utilitat a això de les xarxes socials. Així doncs, que no decaigui el ritme i a consolidar encara més aquesta cinquena posició, ja que no crec que d'aquí a la cloenda de les votacions la cosa variï de gaire: el quart el tinc a uns 400 vots i el sisè a més de 1.000. Si voleu veure l'evolució en aquests darrers dies cliqueu en aquest enllaç (categoria d'esports) i per cert, recordo que si em voleu votar teniu l'opció de fer-ho des d'aquest mateix bloc i també des de l'enllaç de la classificació.

D'aquí uns dies ja coneixerem la classificació final i després ja serà feina del jurat decidir-ne el guanyador. A veure si fem que salti la sorpresa i Marathon man assoleix la gesta de guanyar el certamen. Igual que quan el TDK Manresa aconseguí fer-se amb el títol de la lliga de bàsquet.

Per si us interessa, podeu llegir aquests altres escrits relacionats:

• Anunci del certamen Premis Blocs Catalunya.
• Blog del dia (per segon cop) al 3cat24.cat
  

La sequera s'allarga: maleïda lesió!

Sí, continua la sequera! Si l'agost el tancàvem amb cap cursa al sarró i només fent alguna que altra sortida per Manresa i Olite, aquest primer cap de setmana de setembre seguirem fent bondat. El motiu és ben simple: sóc un "iaio" i tinc ambdues cames una mica tocades, ara una, ara l'altra, i m'explico: si a les darreres setmanes em queixava del tendó dret les molèsties s'han estimat més canviar de cama i han anat al planxell de l'esquerra. El passat dissabte, en plena festa major de Manresa, vaig optar per sortir a trotar una mica i vaig haver de tornar caminant cap a casa i amb la cua entre les cames, amb el diagnòstic d'una contractura d'aquelles que te'n recordes. Vaig deixar passar uns dies, pensant que amb descans se'm passaria però veient que el meu optimisme no acabava de complir-se, vaig optar per posar-me en mans d'una fisioterapeuta. I mai millor dit perquè els massatges que em va fer no eren, precisament, relaxants. És ben bé que vaig pagar per, podríem dir, una sessió de "masoquisme" ja que durant una bona estona no veia més les estrelles (talment com els personatges dels dibuixos animats quan reben una bona clatellada).

De totes formes, i fent ús d'aquella expressió que es va posar molt de moda fa un temps entre la gent que feia esports durs, no pain, no gain. Després que les seves mans anessin cama amunt, cama avall (mmm!!!) sembla que el problema del tendó està bastant resolt (ajudat també per uns quants exercicis casolans de rehabilitació) mentre que pel que fa al del panxell, potser serà una mica més complicat de resoldre. Ja em va avisar que passarien uns dies i tot i que no m'ha prohibit córrer (per provar-me) sí m'ha recomanat que m'ho prengui amb calma. Dit i fet, aquest matí hem sortit jo i el Frans a trotar i he pogut comprovar com de dur és córrer mig coix -fins i tot m'he aturat un moment perquè em pensava que m'acabaria trencant del tot. Esperem, però, que a la propera visita -dijous vinent- la cosa hagi millorat i puguem deixar enrere aquest refotut assumpte.

Tot això fa que la previsió de curses que vaig fer fa unes setmanes per aquest mes de setembre se n'hagi d'anar en orris, parcialment. Avui mateix (dissabte) hagués pogut escollir entre la cursa de Cervera i la de Matadepera o la mitja marató de Sabadell per demà (diumenge) però ja tenia clar que no en faria cap d'aquestes tres, doncs no estic en condicions d'afrontar-les amb una certa "dignitat" i hi ha un elevat risc que prengui mal. Total, per a què jugar-se-la si de curses n'hi haurà un munt per escollir. I per a la setmana vinent les perspectives tampoc són gaire bones ja que per un motiu o un altre, crec que al final tampoc optarem per cap cursa. Entre una festa, una possible "fugida" de cap de setmana i que, sobretot, crec que serà millor allargar el període descans i recuperació, no veig gens viable participar ni a la cursa de la Diada de Térmens ni a l'Ametlla de Merola. Deixant de banda el tema de la lesió, en el primer cas potser massa lluny (entre Lleida i Balaguer) i en el segon potser tampoc val gaire la pena havent-la fet l'any passat i tractant-se d'un recorregut que es repeteix en dues voltes (això sí, segueixo creient que la seva organització és de les millors que hem vist i que qui no hi hagi anat tard o d'hora l'ha de fer). A més, no són dues curses precisament barates ja que en ambdues hauria de pagar 15€ (bé per un recàrrec de 6€ per fer la inscripció fora de termini, bé per no tenir xip propi).

Així doncs, si la cosa no s'estronca ho haurem de deixar estar per a la segona quinzena de mes en què crec que faré la cursa de l'Esbufegada (a Mollerussa) o l'endemà la de Calldetenes (i qui sap si totes dues!). I per al darrer cap de setmana de mes, ja estem d'acord en repetir la dels volcans d'Olot.

Manresa: cloenda de festa major

En el moment d'escriure això està a punt de cloure la festa major de Manresa, després que aquest cap de setmana i avui dilluns (aquí és festiu) hagin estat els dies "grossos", els que molta gent espera perquè s'hi fan els actes de més volada, com algun concert, el castell de focs o el correfoc (vegeu-ne aquí el programa). Com suposo que ha passat en molts altres municipis, i el manresà no n'és una excepció, en aquest context de crisi els ajuntaments s'han vist obligats a reduir el pressupost destinat als "actos y festejos". I qui més qui menys, tothom se n'ha ressentit. Què hi farem, ens haurem d'adaptar als temps que toquen i només espero que quan vingui de nou una època de vaques grosses no perdem l'oremus i tinguem la mànega massa ampla, com crec que ha passat en els darrers anys. Tant se val, aquesta entrada no té l'objectiu d'analitzar el contingut del programa i això ho deixo per a altres que tinguin una consciència més crítica que no pas la meva. Val a dir d'entrada que jo no és que segueixi gaire la "meva" festa major, tot i que allà pel segle XX, quan era més jove i una mica brètol, era un assidu del correfoc, més que res perquè de tanta càrrega etílica que duia no era conscient de les cremades que patia fins l'endemà, quan em despertava al llit o vés a saber on! I és que tothom ha sigut jove i ha fet ximpleries que després es recorden amb un somriure. Menys mal que abans no havia Facebook, Youtube i altres eines com aquestes que posen al descobert allò del passat que tothom vol amagar.

Més aviat amb aquest escrit voldria reflexionar sobre la possibilitat que per a edicions posteriors es tingui en compte la possibilitat -si no és que no s'ha fet ja- que una de les activitats de la Festa sigui una cursa. És ben cert que el seu programa ja inclou altres proves de caire esportiu com una de ciclisme pels carrers de la ciutat (enguany la 82ª edició), una altra de resistència en BTT (la 2ª), un campionat de wakeboard i esquí aquàtic (el 1r) i torneigs varis de volei platja, billar, petanca, pistola, escacs i ... com no, també de futbol. Doncs bé, si el programa dóna cabuda a tanta diversitat de disciplines, i també es reconeix que les curses populars cada cop tenen més tirada, aleshores no entenc per què encara no se n'ha fet cap. De ben segur que aplegaria més gent que algunes de les proves citades abans, sense ni molt menys voler menystenir-les, i no seria Manresa la primera ciutat en fer una cursa popular amb motiu de la seva festa major (què me'n dieu de la cursa de la Mercè a Barcelona?). Compte, potser a algun dels caps pensants de l'organització ja se li ha passat pel cap (perdoneu per aquesta repetició gens "cap"ciosa) aquesta possibilitat però el resultat, sigui com sigui, és que els i les manresanes que apostem per aquest esport ens en sentim una mica orfes.

De totes formes, ja m'avenço a un parell de possibles arguments que vindrien a demostrar la no gaire viabilitat d'aquesta proposta, malgrat que sóc del parer que si es vol, es pot. En primer lloc, el calendari no ajuda gaire ja que les dates de celebració de la festa major sempre s'escauen cap el darrer cap de setmana del mes d'agost, amb la qual cosa tindríem el risc d'una baixa participació, tant per la calor com també per la "fugida" vacacional de molts conciutadans. Un segon argument podria ser que a Manresa se'n fan fins a 7 curses (si no me'n descompto cap), alguna de prou consolidada en el circuit català i altres, com qui diu, acabades de sortir de l'ou. I en aquest sentit, la proximitat en dates amb la que aplega més gent -els 10 km. urbans que es fan cap el tercer cap de setmana d'octubre- podria considerar-se un bon handicap. I si en voleu un tercer motiu, gosaria a dir la poca implicació de la ciutadania. Òbviament parlo a nivell general i jo sóc el primer en fer autocrítica de la meva escassa predisposició a organitzar "saraus", d'aquesta mena o de qualsevol altra, ja que com la majoria sóc d'aquells que prefereixen que siguin altres els qui moguin el cul i si de cas, la resta ens hi deixem portar.

Ara bé, si ens ho plantegéssim des de l'altra punt de vista podríem pensar el següent. Un dels encerts del programa d'actes -al meu parer- són les visites a l'anomenada "Manresa desconeguda", l'objectiu de les quals és que els manresans descobreixin indrets i edificis que no coneixem gaire, malgrat que han format part sempre de la nostra història i que gairebé ens han passat desapercebuts (per localització, deixadesa, etc.). Doncs aleshores, per què no aprofitar l'ocasió per organitzar una cursa que passi, justament, per aquests llocs que ni els propis manresans coneixem bé? No hauria de ser ni gaire llarga (posem uns 5 km.) ni tampoc molt exigent (tot i que el tramat urbà de la ciutat no hi ajudaria gaire). Si ja les curses populars han de prioritzar l'esperit lúdic per sobre del competitiu, encara amb més raó quan es tracta d'una cursa de festa major. A tall d'exemple, i així com qui no vol la cosa, proposaria un recorregut que passés per les restes de les muralles (Sant Francesc, Sant Domènec i del Carme), el Parc de la Seu, plaça de la Reforma, Hospital Sant Andreu, convent de Santa Clara, col.legi de Sant Ignasi, Sobreroca, etc. Qui conegui una mica la ciutat s'adonarà que aquests indrets -i uns quants més- estan inclosos en el seu nucli antic, al que molts hem donat l'esquena durant anys i panys, i que de mica en mica torna a reviure mercès l'Ajuntament, entitats veïnals, etc. La feina que resta pendent, però, encara és molta i certament, algunes de les actuacions fetes són força discutibles i discutides, tot i que aquest no és l'espai més adient on discutir-les.

Qui sap, potser algú agafa aquesta idea -l'hi passo de forma totalment altruista- i no només impulsa la realització d'una cursa sinó que a més a més, d'una mitja marató. Recordeu el que deia sobre aquesta mateixa qüestió? No, doncs ho podeu llegir en aquesta altra entrada del 20 de maig del 2009. Renoi, com passa el temps! La proposta de recorregut que us adjunto em surt gairebé de 5 km. i passa per alguns dels llocs abans citats; ara bé, com també es deia més amunt, el perfil no m'ha sortit molt còmode però és que la capital del Bages no és que sigui una ciutat gaire plana que diguem.

Mostra Manresa en un mapa més gran

Agost: corrent per Olite

Com acostuma a ser habitual aprofito les escapades vacacionals per córrer pels indrets que visitem; i aquest cop, per no trencar la tradició, ha tocat Olite (Erri-berri en euskera). I si us demaneu què redimonis se'ns ha perdut per aquests mons de Déu la resposta és ben senzilla: aquesta ha estat la primera sortida post-Stanis i hem volgut comprovar com li va això d'haver de viatjar en cotxe, ni que sigui per fer trajectes no gaire llargs. Doncs bé, per a qui no ho sàpiga, aquesta és una vila de la Comunitat Foral de Navarra, situada gairebé a 50 km. al sud de Pamplona i de poc més de 3.600 habitants. Potser no la coneixereu tant per la seva riquesa monumental i sí en canvi per estar inclosa a la reconeguda denominació d'origen vinícola de Navarra i estic convençut que qui més qui menys, tothom haurà tastat algun dels seus caldos (p. ex. el "Castillo de Olite").

No m'estendré ara gaire lloant les virtuts que fan que valgui la pena una visita i estada en aquest poble però per fer-vos una petita idea, és ideal per als turistes amants de la història, de passejar per carrers amb cases blasonades i també per aquells altres als que els hi vagi més el tema enològic i visitar bodegues. Òbviament, ambdós nínxols de mercat no són incompatibles i això sí, que se n'abstingui els abstemis -mai millor dit!- perquè per tot arreu es respira l'ambient de vi. Si mai us decidiu per aquesta opció, podeu aprofitar l'estiu per anar-hi i gaudir d'actes com el Festival de Teatre Clàssic (juliol), les festes medievals (agost), la Fira de la Verema i les festes patronals (ambdues al setembre), entre els més destacats. Com podeu veure, és un no parar i gairebé aquesta gent encadena una festa amb la següent. Deu ser cosa del vi! Penseu que al cap i a la fi, algun interès deu tenir aquesta vila perquè justifiqui la presència de fins a 7 hotels (dels quals 1 Parador Nacional), 1 càmping i 2 residències rurals.

Pel que fa a la qüestió de córrer per la zona, podeu triar per trotar pels seus carrers però tingueu clar també que com el nucli és petit, aviat haureu fet, si és que no feu una parada en alguna de les seves bodegues. Com un escalfament previ no és una mala alternativa però si voleu fer una cosa de més durada, haureu de sortir dels seus límits i triar algun dels camins que travessen i envolten els seus camps. A tall d'exemple, teniu el camí que uneix Olite amb el poble veí de Beire (de poc més de 6 km.) i si preferiu l'asfalt no teniu més que seguir la carretera local (la NA-5301), que és ben recta, ampla i de bona visibilitat per als cotxes. Des de Beire podeu allargar la sortida fins a la veïna vila de Pitillas des de la qual s'accedeix a la seva llacuna, la segona en importància de la Comunitat quant a la diversitat d'aus i la primera quant al nombre d'aus migratòries que hi passen l'hivern. I si us porteu la bicicleta i hi coincidiu, podríeu participar a la pujada que el Club Ciclista d'Olite organitza cap al poble d'Ujué, tot i que ja avisa que enguany potser no es farà (al setembre) per les obres del canal de Navarra.

Tot plegat, que de 3 dies d'estada (ja veieu que més unes vacances ha estat una escapada), dues sortides, més que res per no estar del tot aturat aquest mes. Ara bé, no sé si això m'ha fet més mal que bé tenint en compte que ara sí estic "en dique seco" perquè els problemes amb el tendó dret no m'acaben de desaparèixer i per acabar-ho d'adobar, se n'han afegit altres al panxell de la cama esquerra. Però això ja són figues d'un altre paner