Berga: beneïts per Sant Silvestre

Amb una mica de retard publico l'escrit corresponent a la cursa de Sant Silvestre del passat 31 de desembre de l'any passat. Això sona molt llunyà però no ho és tant; i és que aquests dies en què enllaces gairebé un festiu rere l'altre no donen gaires oportunitats (ni ganes) per posar-se davant l'ordinador a fer de cronista. Com a darrera cursa de l'any, i sent d'una distància a la qual no estic acostumat (de fet, és la primera "oficial" de 5 km.) vaig anar a l'expectativa de veure com aniria, en el ben entès que tampoc era qüestió de fer la gran marca de l'any, justament quan aquest estava a les seves acaballes, i que es tractava d'una cursa més aviat lúdica, en què l'esperit competitiu quedava en un segon pla. En aquest sentit, només calia veure les disfresses d'alguns corredors i el barret de Pare Noel que et donaven en recollir el dorsal per pensar que el millor era prendre-s'ho amb una mica de calma.

Doncs bé, amb aquesta calma vaig tenir l'honor de fer de "llebre" del meu nebot Octavi, un noi que d'aquí pocs mesos farà ja els 17 anys (renoi, com passa el temps!) i que s'estrenava en el món de les curses populars. Si bé està en bona forma perquè de fa temps que juga a futbol ja li vaig fer saber que no és mateix córrer per un camp que fer-ho per un circuit urbà, i a un ritme sostingut i viu durant 20-30 minuts. Amb aquesta premissa -i amb els pertinents barrets- vam prendre la sortida, juntament amb uns 360 corredors més, i la cursa va anar prou bé. Teníem al cap de fer un temps al voltant dels 21', que voldria dir un ritme d'uns 4':12" per quilòmetre; i tot i que al final vam aturar el cronòmetre amb mig minut més, no ens en podem sentir decebuts perquè les sensacions van ser força bones. De fet, estic convençut que d'haver pogut sortir més ràpids ens hi haguéssim acostat més a l'objectiu, però durant els primers centenars de metres va ser molt complicat perquè havíem d'anar esquivant els corredors que anaven davant nostre a un ritme més lent. I ja sabem que en aquesta primera part de les curses amb un nombre important de gent, aquestes maniobres impliquen un cert risc d'entrebancar-se i fotre's de morros. Això sí, un cop col.locats en una posició còmoda, el nostre ritme va ser constant, relativament ràpid i el balanç entre corredors avançats i que ens anaven avançant era favorable a nosaltres.

Al final, fins i tot l'Octavi va tenir la "gosadia" de fer un esprint i deixar-me enrere. I és que el jovent d'avui dia ja no respecta res! Ara esperem que quan les seves obligacions futbolístiques l'hi permetin, s'animi a fer més curses. Qui sap si ha nascut una estrella de l'atletisme i d'aquí d'un temps n'haurem de parlar més sovint. Tot plegat, que vam creuar la meta en les posicions 109 i 110, la qual cosa vindria a confirmar allò que deia abans de les bones sensacions. Per mi acabar dins el primer tercil s'ajusta al que busco en les curses en què hi participo i per a ell, no està gens malament com a estrena. A la foto em podeu veure amb l'obsequi de l'ampolla de cava (molt idoni per al sopar de cap d'any de després) i una medalla a mode de recordatori (segurament l'única que "guanyaré" en les meves curses). En definitiva, una manera diferent d'acabar l'any encara que no gaire original, per dos motius: primer, perquè amb 363 corredors aquesta ha estat l'edició més nombrosa de les deu Sant Silvestre celebrades a Berga (i pensar que a la del 2002 "només" hi van córrer 68 persones); i segon, perquè com deia fa uns dies en l'escrit previ a la cursa, segurament estem parlant de la cursa més popular de les que es fan i es desfan arreu. A Catalunya he comptat més d'una vintena i a la resta de l'Estat ni m'ho imagino.

Si voleu, podeu llegir-ne una breu crònica del diari Regió 7 publicada fa un parell de dies i si us ve més de gust de veure'n el recorregut, aquí el teniu reproduït.