Bombers de Lleida: encara estem bé!

De la cursa d'ahir dels bombers de Lleida en guardaré uns quants bons records. Primera perquè la meva actuació ha estat bastant bona, com us detallaré després i segona perquè també ha estat la primera en què he creuat la meta amb l'Stanis. Anem a pams. Després d'un viatge amb pluja i un temps insegur, la capital de la Terra Ferma ens rep amb sol i una temperatura molt òptima per córrer, la qual cosa ja ens assegura, d'entrada, una bona jornada. Em passo pel Village a recollir el dorsal i xip -ara sí, de propietat- i sense gaire temps per a més prolegòmens em col.loco pel mig del nombrós grup de corredors amb la intenció de fer una bona cursa i un temps acceptable. Amb tanta gentada -al final han acabat la cursa gairebé 1.300 corredors- no hagués estat una bona estratègia posar-me pel final per veure-les venir després un cop iniciada la cursa. Tot i que les sensacions prèvies no són dolentes, com ja em conec tampoc les tinc totes per si com en altres curses, al final m'enfonso.

Sortim i als primers qms. de la cursa em dedico a avançar gent i esquivar algun que altre cotxe dels que hi ha aparcats pels carrers (suposo que això és el que té fer una cursa del tot urbana). El ritme és viu i inferior als 4':20" i així vaig fent, pensant en reservar-me una mica per al darrer tram. Al control intermedi (al km. 6,5 del Parc de la Mitjana) comprovo que puc aguantar el ritme sense gaires problemes i que de mantenir-lo fins el final aturaria el cronòmetre al voltant de poc més dels 43', un temps que firmaria d'entrada. Els darrers qms. plans i de tant en tant amb alguna baixada molt suau, han ajudat a no defallir i de fet, ja feia estona que m'havia donat que m'acabaria sortint una bona cursa d'acord, això sí, amb les meves modestes possibilitats. Passat el darrer quilòmetre encaro la recta final dels Camps Elisis i veig l'arribada amb el típic arc inflable però ... no n'hi ha un sinó tres i és clar, el darrer havia de ser el de l'arribada, no pas el primer. Estic en condicions de baixar dels 43':30" però a uns 150 m. del final veig la Sílvia i l'Stanis. És l'oportunitat que estàvem esperant, després que a Torà no fos possible: agafo el meu fill i creuem la meta junts, això sí anant molt a poc a poc per por que el nen se'm desmuntés pel camí. Com l'anunci de la Master Card, veure el somriure del nen i les cares de la gent que ens veu passar no té preu. Al final, 43':45" i amb sensacions molt bones. I el que més m'ha sorprès ha estat la posició en la classificació final: la 301 de 1.259 corredors o el que és el mateix, dins del primer quartil (23,9%). A la foto apareixem tots dos (abans de la cursa) però per respectar la intimitat del menor, li hem mig tapat la cara, no sigui que quan sigui gran ens posi una denúncia!! Igual que a les revistes del cor que fotografien els i les famoses de pa sucat amb oli i pixel.len les cares dels menors.

Tot plegat, una cursa bastant acceptable i que s'ha de tenir en compte per si mai voleu intentar assolir la vostra MMP en aquesta distància, ja que el seu perfil és del tot pla. Òbviament això ja no va amb mi perquè fa temps que ho he descartat però veient com m'estan anant les darreres curses, diria que tampoc estic tan malament i si puc mantenir-me en aquests temps sense gairebé ni entrenar, aleshores què més puc demanar? Com vaig dir en un escrit recent, potser ara estic recollint els fruits d'haver estat corrent durant els darrers anys, i que posats a no poder assolir fites més ambicioses, per què no conformar-se amb unes altres de més modestes si també ens ho passem bé? Ara a esperar com m'anirà la següent que no serà fins d'aquí 15 dies, amb la mitja marató de Cunit. Potser m'hauré d'empassar aquestes paraules ben endins i no seria el primer cop!

Per acabar, algunes crítiques de la cursa. M'ha agradat molt el recorregut, del tot urbà, amb predomini d'asfalt i un molt lloc de sortida i arribada (els Camps Elisis). També ha estat molt ràpida i sense cap complicació la recollida del dorsal i el xip. L'ambient previ a la cursa molt amè. En canvi, i perdoneu que insisteixi en la qüestió, no m'ha agradat gaire -i veig que això comença a ser un mal costum- que als lavabos del Village no hi hagués paper higiènic (sort dels mocadors de paper), que no tinguessin samarretes de la meva talla (crec recordar que en el moment de fer la inscripció es demanava, tot i que m'han assegurat que me l'enviarien per correu) i per acabar, la bossa del corredor una mica pobra (massa propagandes). I encara que a mi no és que m'hagi afectat -perquè ho he pogut solucionar anant a casa del meu germà- el tema de les dutxes també s'hauria de millorar. Però res que faci desmerèixer la valoració global de la cursa que ja us dic que és molt bona, encara que potser em deixo portar per un cert estat d'eufòria. I de fet, si van haver de pujar el llistó de les inscripcions de 1.200 a 1.400 és que alguna cosa bona havia de tenir aquesta cursa. Tanta gent no es pot equivocar. I a tot això, penseu que si no vaig errat, aquesta ha estat la primera edició.

Per cert, un altre motiu pel qual val la pena tenir-ne un bon record és que ahir, justament, va ser el meu aniversari. Però us avenço que l'edat del DNI no coincideix amb la del meu estat físic ni tampoc amb la meva edat mental, ja, ja. Seguim estant bé i ara a veure fins quan dura aquesta sensació. I perdoneu que ho torni a dir, doncs pot semblar una mica pedant, però el fet de portar el dorsal personalitzat de Marathon man a l'esquena ha servit perquè més d'un em reconegués. Per acabar, aquí teniu unes quantes fotos per si us venen de gust veure-les.

Fotos

View more presentations from JCLlurdes.